El naixement, la mort i el matrimoni

En aquest treball s’explicarem les característiques principals en relació al naixement, la mort i el matrimoni dels romans. Així, doncs, també es farà una síntesi de les idees bàsiques de cada aspecte.

El naixement a Roma

Com a qualsevol societat, un naixement és motiu d’alegría. Quan a Roma naixia un infant, es duia a terme una festa que consistia a posar el nom al nascut,  oferir un sacrifici als déus i preparar un àpat per als familiars. En relació a posar el nom al nou fill, que en el cas d’un nen es posava el vuité dia i en el cas d’una nena el novè, era el pare qui l’havia de legitimar en aquesta celebració domèstica. Si era baró, se li donaven tres noms: el praenomen, el nomen, el propi de la família o gens, i el cognomen, que era el nom d’algun avantpassat o d’algun defecte físic. Les dones només teníen nomen. Si n’hi havia més d’una es deia: la gran, la petita o la primera, la segona… En aquest día de la celebració del naixement també es penjava al coll de l’infant una mena de capseta amb forma de bola, que es deia bulla, plena d’amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infantesa. Si el pare abandonava el fill era perquè un pare romà no tenia cap obligació jurídica ni moral sobre el seu fill.

L’adopció

El patriciat romà estava molt preocupat per la seva descendència masculina, sobretot pel fet d’assegurar la transmissió del nom i, secundàriament, del patrimoni. Tal era la preocupació que es permetia que els romans, sobretot si no tenien descendents vius, adoptéssin un fill. Es tractava d’un acte privat davant d’un magistrat (es necessitava perquè fos legal), en el quan se separava l’adoptant de la seva família per incorporar-lo com a membre d’una nova família. Moltes vegades es tractava d’un familiar llunyà o d’un conegut. L’escollit era sempre un baró el qual, tot i pertànyer a una altra família o ser d’una família llunyana, prenia el nom del pare adoptiu i conservava el record del seu nom antic.

La preocupació per assegurar la descendència feia, fins i tot, que alguns es divorciessin de les seves dones embarassades i les cedissin als amics. Un cop el fill havia nescut, aquest es considerava del segon marit i la dona es tornava a casar amb el primer marit. Els nois, quan arribaven aproximadament als setze o disset anys, abandonaven el domicili familiar. No obstant, era mal vist que el pare no es preocupés de proveir als seus fills els diners adequats a les necessitats de la seva condició social. El pare, de fet, atorgava uns diners (peculium) al fill que s’emancipava, és a dir, que abandonava casa seva. Tot i que el fill disposés d’aquests diners per utilitzar-los lliurement, el fill no tenia poder suficient i permís per administrar cap bé, no podia realitzar cap operació de compravenda, no podia fer testament, etc.

També a Roma, davant del temple de la Pietas, s’alçava la denominada Columna Lactària, on eren dipositats els bebès abandonats que, si al final eren recollits, era amb intenció d’explotar-los com a esclaus, captaires o prostitutes, en el cas que fossin nenes.

Els petits amb alguna deformació, no obstant això, eren eliminats.
Fins a l’infanticidi del fill d’una esclava es considerava alguna cosa normal i la decisió d’acceptar-ho o no corresponia a l’amo.
Les famílies romanes sembla que no van ser molt prolífiques quant a descendència.

La mort en l’època romana

Quan algun personatge important moria, el seu cadàver era exposat a la casa, perquè així els familiars i coneguts del difunt li dediquéssin l’últim homenatge. El fèretre era envoltat de canelobres i també s’hi feien ofrenes de flors. Paral·lelament, un pregoner anunciava la notícia de la mort públicament, com també el dia i l’hora de les exèquies, és a dir, les cerimònies que se li dedicaríen al difunt abans de l’enterrament o de la inhumació. Això es feia amb més o menys solemnitat depenent de la importancia i del poder de la persona que havia mort.

La cerimònia consistia en traslladar el fèretre al descobert fins al lloc de sepultura. El duien a les espatlles esclaus, els quals el mort havia alliberat, o els parents. A aquests els acompanyava una sèrie de músics, de ploracossos, mims, etc., i de familiars vestits de negre, cosa que avui en dia encara se segueix mantenint com a tradició. Quan arribaven al fòrum, el fill o el parent més proper feia un elògi públic i, seguidament, es continuava fins a la necròpoli. Allí, després d’obrir-li i trancar-li els ulls i de fer-li un petó, el difunt era enterrat o incinerat, i les restes que quedaven es dipositades en els mausoleus o en els nínxols, depenent de la seva importància.

Passats vuit dies hi havia una cerimònia de purificació familiar amb un gran àpat fúnebre. El dia de l’aniversari del traspàs del difunt els familiars duien flors a la tomba, i un cop cada tres anys se celebrava una festa en honor de tots els morts. És important destacar que el record dels morts era un fet molt habitual en les cases romanes, ja que totes tenien un racó amb una mena d’armari de fusta, on s’amuntegaven les imatges dels avantpassats fetes de cera, d’argila, o bé pintades sobre fusta.

En el món romà les necròpolis estaven situades sempre fora del recinte emmurallat i constituien una mena de ciutat dels morts, en contraposició amb la ciutat dels vius. Igualment, les necròpolis antigues vorejaven l’entrada i la sortida dels nuclis habitats, i d’aquesta manera feien ben present la mort als qui entraven o en sortien.

El matrimoni romà

Casar-se va ser sempre un dels drets privats de tot ciutadà romà (ius connubii). De fet, era considerat també com a un deure cívic, ja que la família era l’eix de la societat. A finals de l’època republicana, la forma més habitual de legalitzar un matrimoni era per usum, és a dir, per cohabitació. I, què vol dir cohabitació? Doncs que l’home i la dona que s’havien de casar visquéssin junts durant un any, amb el consentiment patern respectiu, sense interrupció de més de tres nits seguides.

August (Segle I dC) va abolir la legitimitat d’aquesta forma i va instruir les nuptiae, o també dites iustae nuptiae cerimònia més formal i molt semblant a l’actual. Un fet que crida l’atenció en relació a la gestió d’August vers els matrimonis és que va ser ell qui féu aprovar disposicions contra els solters i els matrimonis sense fills, davant  l’escassetat dels naixements legítims. També va ser molt estricte amb les relacions extramatrimonials femenines, que fins aleshores nomès eren castigades en àmbits privats. Així, doncs, el que va fer August fou promulgar na llei de tal duresa que permetia al pare, en cas d’ira, exercir sense ser mai vist el dret de matar la filla i el seu amant si els trobaven in flagranti. Al marit, tot i això, nomès li era permès matar l’amant.

La cerimònia del matrimoni romà

Així, doncs, a Roma, abans de la cerimònia del casment se celebrava una festa de compromís dels joves, les sponsalia. Aquesta celebració es feia en presència dels pares i dels amics respectius, en què el promès regalava a la noia un anell que es colocava en el dit anular (el quart dit).

El dia del casament la núvia anava vestida amb una túnica blanca sobre la qual duia una mena de mantell rectangular groguenc. Els cabells se’ls cobria amb un vel transparent de color carbassa que li tapava també el rostre, i damunt d’aquest duia una corona trenada de flors naturals. Seguint la cerimònia, el nuvi i els seus familiars i amics anaven a buscar la núvia a casa seva, i es dirigien en comitiva cap al lloc de la cerimònia, que s’iniciava amb el sacrifici d’un animal (caràcter propiciatori). Un cop comprovats els bons auguris, una dona que només hagués tingut un fill agafava la mà dreta dels nuvis i els prenia en testimoni de fidelitat. Abans però, en presència de deu testimonis, havien firmat un contracte matrimonial per tal que quedés constància de la seva voluntat de conviure. Un cop s’havia acabat la cerimònia religiosa, hi havia el convit de noces, i, després cap al vespre, els convidats simulaven un rapte. Com? Agafaven la noia i formaven un conjunt per acompanyar-la a casa del nuvi. Uns portadors de torxes li iluminaven el camí i també anava acompanyada de músics. Ella, mentrestant, llençava als nens i les nenes nous amb les quals havia jugat de petita. Un cop la núvia arribava a la nova casa, dos amics del nuvi l’alçaven en braços i creuaven el llindar de la porta. Es diu que això es feia amb la finalitat que la noia no ensopegués i volgués dir un senyal de mala sort. Les seves tres millors amigues, després, la introduïen a la casa i després que el nuvi li hagués ofert aigua i foc, una delles la deixava a la cambra nupcial.

El divorci

Un dels trets més moderns de la societat romana és la consideració del divorci com un comportament social absolutament normal, ja desde els primers textos legfislatius vers aquest tema.

Així, doncs, si la manera d’unir i legalitzar en matrimoni era a través de l’usum, l’acte contràri, és a dir, el divorci, es produïa automàticament separant els cònjugues. Vàries eren les causes de divorci: l’adulteri de la dona; l’esterilitat, atribuïda sempre a l’esposa; la privació de llibertat d’un dels esposos, ja fos per raons bèl·liques o be jurídiques; i la pèrdua dels drets dels ciutadania d’un dels dos.

Com a curiositat, cal dir que els primers textos legals llatins, a diferència de la llibertat en quant al divorci, ja penalitzaven l’avortament, i si una dona avortava sense el consentiment del seu marit, aquest podía donar-ho com a raó de divorci.

Aquest article s'ha publicat dins de Diurn, vida quotidiana i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *