Teatre romà

El teatre Llatí

1.- Càvea

2.- Orquestra

3.- Escena

4.- Pòrtic-jardí

5.- Edifici religiós

6.- Accessos

El teatre era l’únic gènere literari que en l’època de l’hel·lenització de la cultura llatina existia ja, d’alguna manera, a Roma amb una rica tradició popular. El caràcter itàlic es distingia per una tendència a la broma, al grotesc i al mordaç que des d’antic es plasmava en representacions improvisades de gran arrelam popular. No obstant això, l’origen del teatre i de les representacions dramàtiques reglades s’ha d’apropar l’iniciació general de la
cultura romana després de la primera guerra púnica. El teatre és el més clar exemple, encara que no l’únic, de l’habilitat de la civilització romana per apropiar-se de manifestacions artístiques d’altres pobles impregnant-les del seu propi esperit.

En la denominació que la literatura llatina s’utilitza per a les obres dramàtiques o teatrals no es parla de tragèdies i comèdies, el terme habitualment utilitzat per a qualsevol tipus de representació teatral és “fabula”. La distinció entre unes formes dramàtiques i altres es basa més aviat en l’origen de l’assumpte tractat i en la caracterització dels personatges en escena. No obstant això, la tragèdia sol presentar com a protagonistes a déus o herois pel que el seu to és solemne i el seu llenguatge elevat, en canvi, la comèdia s’ocupa de l’home del carrer de manera que el llenguatge que utilitzen els actors és desenfadat i groller . Es distingien així els següents tipus de drames:

TRAGÈDIA:
Fabula crepidata o coturnata: Tragèdia d’assumpte grec; es caracteritzava perquè els actors usaven el “coturn” o bota alta característica dels actors tràgics grecs. Fabula
praetexta
: tragèdia. El tema es basa en la llegenda o en la història romana. Pren el nom de la toga orlada que portaven els homes il·lustres a Roma.

COMÈDIA:
Fabula palliata: comèdia llatina d’assumpte grec. Rebia aquest nom perquè els actors es cobrien amb el “pallium” o mantell grec. Fabula togata: comèdia sobre temes i
personatges romans. Els actors vestien la toga.

Tampoc va existir a Roma en els primers temps una especialització dels dramaturgs en ​​tràgics i còmics. Els iniciadors del gènere, Livi Andrònic i Nevi, van escriure indistintament obres d’argument tràgic i còmic, només a partir de Plaute s’observa una tendència a cenyir-se a un dels gèneres.

Antecedents del teatre a Roma:
-Cants Fescenins: es tracta de diàlegs improvisats entre camperols, pronunciats en vers de contingut satíric i llicenciós. Es creu que el seu origen es troba a la ciutat etrusca de Fescenium i d’aquí deriva el seu nom. Aquests cants estan lligats a les festes de la recollida de la collita.

– Farsa o fabula atelana: El nom d’aquest tipus de representació deriva probablement de la ciutat de Atella, situada entre Càpua i Nàpols; rep també el nom de farsa osca doncs és l’osc la llengua que es parlava en aquesta regió. Es tracta de representacions improvisades en la qual els actors porten màscares i els personatges eren sempre els mateixos: el golafre, el bocamoll, el geperut…
Igual que els cants fescenins les faules atelanes estan lligades a les festes agrícoles i en el seu contingut s’inclouen els acudits picants i maliciosos.

– Saturae: Representacions escèniques similars als cants fescenins d’Etrúria. Consisteixen en una successió d’escenes sense unitat d’acció, en què els actors canten al so d’una flauta, imitant de forma burleta el pas de la dansa etrusca. En aquestes saturae trobem diversitat de temes i també diferents tipus de versos.

Els diferents tipus dramàtics (tragèdia i comèdia) van tenir desigual sort en el seu desenvolupament, conservació i transmissió. La tragèdia es va conrear amb certa assiduïtat entre el 240 i el 90 a. C., data en què mor Acci, l’últim tràgic de l’època de la República. No obstant això, coneixem poc d’aquesta activitat dramàtica: els noms de diversos autors-Enni, Pacuvi i Acci, i alguns títols i fragments. A partir d’aquest moment la tragèdia va decaure i no es té notícia de cap tragèdia en l’últim segle de la República. En l’època de l’imperi el gust del poble pels espectacles circenses i pel mim va relegar la producció dramàtica, i més concretament la d’assumpte tràgic, als cercles intel·lectuals on era recitada, es carreguen així les tragèdies d’aquest to retòric característic de la major part de la literatura de l’època de Claudi i Neró.

La comèdia llatina d’assumpte grec o fabula palliata està en canvi magníficament documentada en les obres dels dos grans còmics dels primers segles de la República: Plaute i Terenci. La comèdia es va deixar pràcticament d’escriure i representar-se en el segle I a. de C., davant la competència del mim que havia anat evolucionant cap a un tipus de farsa llicenciosa, amb gran nombre de personatges i que va arribar a ser extraordinàriament popular.

Encara que la major part de les obres dramàtiques que ens han arribat són traduccions o adaptacions dels originals grecs, sobretot de Menandre, la llibertat en el treball d’adaptació dels autors llatins és total. Els autors llatins no només introdueixen situacions noves i referències al seu moment històric, sinó que també utilitzen en una mateixa obra arguments de diferents originals grecs i fins i tot escenes d’autors. Aquest procediment es coneix ambel nom de contaminatio i és particularment visible en les comèdies de Plaute i Terenci.

Segons la tradició les primeres representacions dramàtiques a Roma es deuen a Livi Andrònic (c.284/204 a. De C.), esclau de Tàrent, a qui se li va encarregar, en el 240 a. C., la posada en escena d’una tragèdia i una comèdia traduïdes del grec per celebrar els ludi Romani amb motiu del final de la primera guerra Púnica.
Sabem que altres autors com Nevi, Enni i Acci i Pacuvi, nebot de Enni, també van escriure drames llatins però només han arribat fins a nosaltres les comèdies de Plaute i Terenci i les tragèdies de Sèneca.

PLAUTE: (s. III-II aC.) Va néixer a Sàrsina, ciutat d’Umbria,
sobre la seva vida tenim dades poc fiables, la major part de les informacions que tenim procedeixen de Varró (erudit del segle I a. C., que va dedicar grans esforços a portar alguna claredat sobre les circumstàncies de la vida del poeta umbre). Se sap que en la seva joventut va treballar en l’entorn de companyies dramàtiques i que es va dedicar al comerç però que va fracassar, com a conseqüència de l’endeutament provocat per la seva activitat comercial es va veure forçat a treballar com a esclau en un molí. En aquesta situació escriu
tres comèdies que obtenen un ràpid èxit. Va ser el més popular dels autors de comèdies i va dominar absolutament l’escena romana des del 215 a. de C., data del seu primer èxit escènic, fins al 184 a. C., any de la seva mort o, almenys, de la seva última representació. De les 130 obres que coneixem amb el seu nom només 21 es consideren autèntiques. Aquestes les conservem encara que no totes completes.
Les comèdies de Plaute són totes palliata: Amphitruo, Asinaria, Aulularia, Captivi, Curculio, Casina, Cistellaria, Epidicus, Bacchides, Mostellaria, Menaechmi, Miles Gloriosus, Mercator, Pseudolus, Poenulus, Persa, Rudens, Stichus, Trinummus, Truculentus i Vidularia , aquesta última està en estat molt fragmentari. Els seus personatges solen ser: el jove enamorat, l’esclau astut, el vell verd, la llevadora estirada … El mateix nom dels personatges sol ser parlant, és a dir ens descriu les qualitats físiques o morals dels que el porten per exemple: Estáfila, Pséudolo … I l’argument sol ser sempre molt similar: un jove ric s’enamora d’una esclava però no té diners per comprar-la
així que el seu esclau decideix ajudar a l’amo a canvi de la seva llibertat. Amb tota mena d’enganys l’esclau aconsegueix els diners per al seu amo. El final sempre és feliç i es descobreix que la jove esclava no és tal, els seus pares acaben per reconèixer-la gràcies a alguna marca del cos o algun objecte personal.

La finalitat última del teatre plautí és divertir: pretén aconseguir un efecte còmic en cada escena, encara que hagi de sacrificar la lògica interna de l’acció. Per aconseguir l’efecte còmic desitjat tant li fa al autor caure en contradiccions, anacronismes i incongruències, la caracterització dels personatges és de vegades extravagant i les situacions s’allarguen sovint més enllà de la versemblança. Tot això contribueix a donar a les comèdies de Plaute
un caràcter fantasiós que és la seva principal virtut i que les converteix en intemporals.

Les obres dramàtiques solen anar precedides d’un pròleg en el qual algú (que pot ser un personatge, o algú disfressat de déu …) compte l’argument i intenta guanyar-se l’atenció i l’aplaudiment del públic. Sovint s’inclouen també dos arguments, un d’ells en acròstics i després l’obra dividida en cinc actes i aquests en escenes.

Terenci:

D’origen cartaginès, va arribar a Roma com a esclau i va ser comprat pel senador Terenci Lucà que després li va donar la manumissió i li va donar el seu nom segons el costum. Va
aconseguir entrar en el cercle d’influència dels Escipions, va morir jove. D’ell només es coneixen les sis comèdies que se’ns han conservat completes: Andria (la noia d’Andros), Hecyra (la sogra), Heautontimorumenos (el atormentador de si mateix), Eunuchus (l’eunuc), Phormio (Formión) i Adelphoe (els germans).
Les comèdies de Terenci tal com ens han arribat inclouen abans dels cinc actes una Didascàlia (conjunt de notes que aporten informació addicional sobre l’autor, el títol original grec, els personatges, el lloc i data de representació …) i una períoca ( resum de l’argument en dotze versos) però cap de les dues coses van ser afegides per Terenci sinó que són molt posteriors. El que sí va afegir Terenci són els pròlegs que a diferència dels
de Plaute no estaven destinats a agradar al públic sinó a defensar de l’atac dels seus enemics.

Les comèdies de Terenci també es diferencien de les de Plaute de la intenció, doncs Terenci no busca el riure fàcil del seu públic sinó que intenta educar, el seu to és més solemne i el seu vocabulari més curós, potser per això Terenci no va tenir tant èxit com Plaute . La seva comèdia Hecyra va haver de passar per tres intents d’estrena fins aconseguir que es representés. Encara que els personatges són els mateixos, Terenci no trenca la jerarquia social, els seus esclaus respecten als amos, els pares es preocupen pels seus fills … Una de les principals diferències entre la tragèdia grega i la romana és que la grega estava escrita per ser representada no llegida i, en canvi, amb la romana passava just el contrari. Com ja s’ha indicat la tragèdia comença a Roma després de la conquesta de Tarent en l’any 272 a. C., que va suposar al seu torn la”conquesta” de Roma per la cultura grega, segons recull el cèlebre vers d’Horaci: Graecia capta ferum victorem cepit. Des d’aquesta època hi va haver poetes que van traduir o abocar al llatí drames grecs. Es pensa generalment que la tragèdia no va aconseguir mai a Roma la popularitat que van aconseguir la comèdia i altres formes escèniques. Potser la raó d’aquesta opinió generalitzada resideixi en què només ens queden escassos fragments de les tragèdies de l’època republicana i el seu caràcter retòric els fa poc atractius. Però la veritat és que la
tragèdia va tenir una llarga vida a Roma; es va seguir representant per espai de més de dos-cents anys i els romans de l’època clàssica coneixien i apreciaven a Enni, Pacuvi i Acci com grans tràgics.
Durant els primers anys del principat d’August es confirma la tendència a la
desaparició de la tragèdia i d’altres formes de drama literari amb pretensions
escèniques.

SÈNECA:

La tradició diu que va néixer a Còrdova d’on era la seva família, era fill de Sèneca el rètor. El que sabem de la seva vida procedeix en gran part de les seves obres. La seva formació
va ser variada, rica i oberta. Va adaptar coma seva la filosofia estoica fins al final dels seus dies. La seva salut sempre va ser feble. L’emperador Claudi el va desterrar a Còrsega però Agripina el va fer cridar i el va nomenar preceptor del seu fill Neró. Va ser tutor i conseller de Neró fins que aquest el va obligar a suïcidar-acusant-lo de participar en el complot que Pisó havia organitzat en contra. No tenim dades fiables sobre la data en què Sèneca va escriure les seves tragèdies però es creu que les va escriure abans que els seus tractats filosòfics. Les seves fabulas coturnata són: Hèrcules enfurismat, les troianes, les fenícies, aquesta ens ha arribat incompleta, Medea, que és potser la més coneguda de totes, Fedra,
Èdip, Agamèmnon, Tiestes, Hèrcules a Oeta, de dubtosa atribució i la praetexta , titulada Octavia. A Sèneca li agradava recarregar les seves tragèdies de patetisme i efectisme,
desterra completament la influència dels déus per considerar, fidel a la seva moral estoica, que l’home és amo del seu propi destí.

Circ Romà

El circ romà és una de les instal·lacions lúdiques més importants de les ciutats romanes. Justament amb el teatre i l’amfiteatre forma la trilogia de grans instal·lacions destinades a divertir al poble, inspirat en els hipòdroms i estadis grecs, però de mesures molt més grans que aquests, el circ romà estava destinat a carreres, espectacles i representacions que conmemoraven els esdeveniments de l’Imperi.

El circ romà és un recinte allargat amb rematades circulars en els extrems, tenint globalment una forma ovalada, més o menys allargada. Al centre, envoltada de grades generalment de pedra, hi havia la sorra (en llatí hārēna), molt allargada i partida en dos
per l’espina (en llatí spina), un mur baix i aïllat coronat d’obeliscos, estàtues i altres ornaments semblants. 1 l’espina formava sobre la sorra dos carrers per on corrien les quàdrigues. En cada un dels extrems de l’espina hi havia un pilar cònic denominat meta (en llatí meta) .2 Els comptadors de voltes solien ser ous de pedra o estatuetes de dofins.

Era un edifici rectangular amb un costat curt semicircular. Al centre es construïa una balustrada que dividia l’edifici pel centre (spina). Les grades estaven recolzades en
una estructura feta amb arcades. A l’Spina hi podia haver de tot, temples, obeliscs, estàtues de dofins (per comptar les voltes)→ símbol del déu Neptú, déu del mar i protector dels cavalls. Les voltes també es podien comptar amb ous, símbol dels dioscurs Càstor i Pòl·lux.A cada extrem de l’Spina hi havia les metae, pilars o fites que assenyalaven el punt on havien de girar els carros.. Al davant d’unes de les metae es trovaben les carceres.

S’hi celebraven els anomenats Jocs circenses (Ludi circenses).
Plànol del Circus Maximus fet per Samual Platner al 1911.

El primer circ fou creat per Tarquini Prisc després de la conquesta d’Apiolae als llatins. El lloc on es van celebrar les festes fou envoltat de plataformes temporals pels patres
i equites, i l’interior fou anomenat circ, be perquè era rodó o perquè les carreres es feien en cercle. Abans de la mort de Tarquini un edifici permanent fou construït per aquest tipus de
celebracions i fou anomenat Circ Màxim per distingir-lo d’altres edificis similars més reduïts (segle VI aC). En un principi estava construït en fusta, però al segle II aC es va fer de pedra.

Trajà, l’any 107, va celebrar el triomf sobre Dàcia, l’actual Romania, amb unes festes que van durar 4 mesos, en què van intervenir 11.000 feres salvatges importades de diferents selves del món, que van lluitar contra 10.000 homes. Rius de sang van tacar les sorres del gegantí arena, antecessor de les avui tan populars places de bous. Se sap, que tots els animals van morir, però no hi ha registre de les baixes humanes, el que dóna una idea de
l’escassa importància que les persones tenien per a aquesta societat corrompuda.

Gran part dels criminals i dels presos de guerra eren destinats a aquestes lluites sanguinàries. Existien empreses especials que proporcionaven partides de gladiadors i escoles de lluita que els ensinistraven en aquestes arts, així com també corporacions que controlaven les apostes. Això últim, era una forta activitat comercial, molt del gust del poble romà, que produïa avantatjosos guanys.

Amb el temps, l’activitat de gladiador va deixar de ser exclusivament per a condemnats, presoners de guerra o esclaus que buscaven la seva llibertat i va passar a ser un dret de qualsevol ciutadà romà. La diferència estrebava que alguns eren obligats a fer-ho per servir de diversió a la plebs i altres tenien l’opció de fer-ho lliurement. Molts nobles i soldats van ser famosos a la sorra i fins i tot diversos Emperadors, obertament o d’incògnit van participar en aquestes lluites. Calígula, a voltes disfressat de soldat, agradava de rematar de la seva pròpia mà als ferits i moribunds, acte que li produïa gran plaer. Còmode, es va atribuir més de 700 victòries lluitant amb els més famosos gladiadors de l’època, apostant cada vegada, fortes sumes de diners a favor seu. Òbviament, sempre sortia victoriós.

Aquest article s'ha publicat dins de Nocturn, Teatre i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *