Arquitectura romana

Tècniques romanes:

Temples:

Segueixen els 3 ordes arquitectònics grecs: dòric (toscà), jònic i corinti.

Dòric: És el més simple, arcaic i  maldestre dels ordes clàssics. Dóna una sensació de robustesa. No utilitza base, el seu fust té unes 20 estries agudes, i el capitell és simple,
geomètric.

Jònic: La columna té una base, el seu fust consta d’unes 24 estries sense aresta viva i el capitell es distingeix per dues volutes.

Corinti: La columna és molt semblant a la d’estil Jònic. Consta d’una base, el fust també
està estriat sense aresta viva, tot i que n’hi ha més. El  que la distingeix dels altres estils és el capitell, format per fulles d’acant.

Els temples posaven de manifest l’esperit religiós dels romans. Sovint, n’hi havia dedicat
a la Tríada Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) i els altres estaven dedicats a divinitats importants, venerades especialment pels habitants de la ciutat (Apol·lo, Venus, Diana…).

De vegades, en ciutats molt importants, podia haver-hi un temple dedicat al culte imperial.

Els cultes religiosos se celebraven a fora, davant del temple, on hi havia una ara per als
sacrificis. Els temples solien ser de planta rectangular, com els temples grecs, tot i que els romans van construir un altre tipus de temple, de planta circular.

A diferència dels temples grecs, els romans tenen una part frontal i estan situats sobre un
podi, donant un aire de verticalitat.

Basíliques:

La basílica era el lloc on es reunien els tribunals de justícia o on es discutia sobre negocis. Era un edifici de grans dimensions, cobert i porticat, de tres naus, la més gran de les quals era la central. Els cristians van adoptar aquest tipus d’edifici per celebrar-hi el culte religiós.

Aqüeductes:

Els romans normalment construïen les ciutats a prop d’algun recurs aqüífer, quan això no
passava l’havien d’anar a buscar lluny. Per solucionar aquest problema van construir aqüeductes. L’aqüeducte no partia directament de la font, sinó que prenia l’aigua que una cisterna o un petit embassament recollien de la font i d’allà la portava fins a les ciutats.
La construcció d’un aqüeducte, per tant, havia de tenir una certa inclinació en tot el seu recorregut.

La canal oberta per on passava l’aigua (specus) era de pedra amb les parets impermeabilitzades, i feia dos metres d’alçada per un d’amplada. L’specus estava cobert per una volta de mig punt, o bé per unes lloses planes. Quan el
terreny ho permetia, l’specus anava a ran de terra. Quan hi havia alguna muntanya, es feien túnels per no interrompre l’aqüeducte, i quan s’havia de travessar una vall, es feia per damunt de ponts i murs. En arribar a la ciutat, l’aqüeducte entrava per un lloc enlairat: unes arcades sostenien la canal i permetien la seva entrada per sobre de les
muralles. Aquest seguit d’arcades fou una de les grans innovacions dels romans, i dóna als
aqüeductes el seu aspecte més típic.

L’aqüeducte arribava a una torre d’aigua, castellum aquae, situada a la part alta de la ciutat, i des d’allà es distribuïa mitjançant tres canonades: primerament se subministrava aigua a les fonts públiques, en segon lloc, a les termes públiques, i en darrer lloc, a les cases privades, per assegurar així que mai no en manqués als llocs públics.

Les canonades que sortien de la torre d’aigua eren generalment de plom, o bé de
terrissa. També eren de plom les canonades de les cases que disposaven d’aigua
corrent, i el seu consum era regulat per aixetes molt semblants a les nostres.

Els romans també es van preocupar per al puresa de l’aigua, que s’aconseguia mitjançant la instal·lació de filtres i fent passar l’aigua per diferents dipòsits, on quedaven les restes d’impureses.

Clavegueres:

Les clavegueres eren uns túnels subterranis coberts amb voltes de mig punt i de grans dimensions, ja que hi podia passar una persona dreta. Però també n’hi havia que eren petits reguerols al mig del carrer tapats amb unes lloses. Aquestes clavegueres recollien l’aigua de la pluja, els residus de les cases i de les termes, i anaven directament a un riu proper o al mar si eren ciutats costaneres. Quan al traçat de les clavegueres, solia coincidir amb el de les vies urbanes, tal com passa actualment.

Vies de comunicació:

Els romans van ser els primers a fer una planificació detallada de la xarxa de carreteres
que necessitaven. El seu objectiu primordial era que l’exèrcit es pogués desplaçar més ràpid d’un punt a un altre. Els principals tipus de carreteres eren els següents:

Via: camí força ample en el qual podien encreuar-se dos vehicles. Durant el Baix
imperi, aquest mot fou substituït per strata.

Actus: camí que permetia el pas d’un sol vehicle o animal de càrrega.

Iter: camí per a vianants o cavalls.

De tots aquests camins, el més important era la via, i la seva construcció estava reservada a l’exèrcit, que coneixia detalladament el terreny.

Per a la construcció de les vies seguien la tècnica següent: primerament traçaven el
recorregut i excavaven dos petits solcs que recobrien amb dues fileres de pedres per delimitar l’amplada de la via; excavaven un canal més profund entre les dues fileres de pedres i el recobrien en primer lloc amb pedres de mira mitjana sense res que les unís (statumen); seguidament, hi posaven sorra o grava barrejada amb morter (rudus); finalment, ho recobrien amb pedres esmicolades i premsades (nucleus) o, en les vies més importants, amb lloses de pedra ben encaixades (stratum).

El paviment quedava un xic elevat en el centre per evitar que la via s’inundés. A les
principals vies també podem trobar unes columnes de pedra en forma cilíndrica d’uns dos metres d’alçada anomenades mil·liaris. Es col·locaven cada mil passos i s’hi  indicava la distància recorreguda, o bé la distància fins al punt d’arribada de la via. Cal dir, també, que al llarg de les vies més importants es trobaven les mansiones, que equivaldrien als hostals actuals.

La via més important era la que anava des dels Pirineus (porta d’entrada a Hispània) fins a Cadis. Feia tot el recorregut al costat del mar i va rebre el nom de la via Herculea, però amb la reconstrucció promoguda per August va canviar el nom per via Augusta.

Aquest article s'ha publicat dins de Arquitectura, Nocturn i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *