L’imperi

Octavi i la dinastia júlio-clàudia (27-68)

Octavi va començar el seu govern just després de la República. Amb els nombrosos problemes que hi havia hagut en finalitzar la república, el poble no es va oposar a tenir un emperador.

Va respectar les institucions bàsiques de la república.

Va anar acumulant poders fins arribar a tenir el d’imperator, el de princeps i el de pontifex maximus.

Octavi va decidir governar amb absoluta prioritat els territoris amb conflictes o que en què era molt fàcils que es produissin.

Va protegir les arts i les lletres i va tenir molt suport en aquests àmbits.

La família julio-clàudia, va ser força incompetent, ja que, tot i que dos dels successors (Tiberi, Claudi) van governar més o menys assenyadament l’imperi, els altres dos (Cal·lígula i Neró) van ser molt sanguinaris.

La dinastia flàvia (69-96)

Després del suïcidi de Neró, hi va haver una crisi de poder. En un sol any, les legions nominaren tres emperadors. Aquesta situació va fer que ni la noblesa ni el parentiu amb August fossin indispensables per al poder i ni el senat ni el pobre romà podien assegurar una successió pacífica.

Finalment Vespasià, proclamat emperador per les tropes d’orient, inagurà la dinastia dels Flavis, que governà fins a finals del segle I. Mentre governava, van ser construïts grans monuments públics com el Colosseu a Roma. Vesapià, després de la seva mort, fou succeït pel seu fill Tit.

El darrer emperador d’aquesta dinastia, Domicià, a causa de la seva inclinació vers el despotisme, va ser assasinat per una conjunta de senadors.

La dinastia dels Antonins (96-192)

•Després del nomenament del ancià Nerva com a successor de Domicià, la pau es va restablir i l’imperi conegué els moments de més esplendor.
•Tant Nerva com els seus successors van ser triats per adopció
•Trajà, el primer emperador provincià, amplià al màxim les fronteres de l’imperi.
•Adrià, excel·lent administrador, va establir una sistema de fortificació i de carreteres per tot l’imperi.
•Marc Aureli va defensar les fronteres del Danubi contra les incursions dels bàrbars.

Des de la crisi dels Severs fins a Dioclecià

Després de la mort de Còmmode, es va produir una situación semblant a la de després de la mort de Neró. Septimi Sever va imposar l’ordre i va inaugurar la dinastia dels Severs. Va imposar un règim de despotisme militar i prescindí totalment del senat.

Desprès dels Severs va tornar a regnar l’anarquia militar. Aquesta situación provocà l’enfrontament entre diversos generals electes en diversos llocs de l’imperi.

El 284, Dioclecià, un militar que gaudia de prestigi, es va imposar a l’anarquia i va inaugurar una etapa d’absolutisme imperial en dissoldre el senat i en exercir l’autoritat. Per tal d’evitar lluites successòries va implantar la tetrarquia o sistema de govern entre quatre membres: dos Augusts i dos Cèsars. Aixó va significar la descentralització de l’administració.

Constantí i l’imperi cristià

•Quan va morir Dioclecià, van sorgir les lluites pel poder, fins que Constantí va fer valer la seva autoritat sobre els rivals.
•Va reunir el primer concili a Nicea per tal de condemnar les heretgies.
•Va establir la capital a l’antiga Bizanci, ara anomenada Constantinoble.

Teodosi el Gran i la fi de l’imperi

Teodosi va ser el darrer emperador de tot l’imperi. Va defensar molt bé a la frontera amb els visigots, però en el moment de la seva mort va haver de fer testament i va dividir l’Imperi en dues parts: Occident per al seu fill Honori i Orient per al seu fill Arcadi.

Tot i que Honori va aguantar nombrosos atacs bàrbars, un temps després els bàrbars van fer atacs fulminants a Occident causant la desaparició d’aquesta part d’imperi.

Més tard, Orient va sobreviure als atacs bàrbars però els huns, unes tribus procedents de l’estepa asiàtica, van atacar amb insistència Orient  i poc més tard, l’any 476, Ròmul Augústul, el darrer emperador va ser deposat per Odoacre, cabdill dels hèruls. És la fi definitiva de l’Imperi Romà d’Occident.

Poder de l’emperador

L’emperador reunia tres poders que li atorgaven la màxima autoritat: el d’imperator, amb el qual podia dominar tot el exèrcit, el de princeps, que li atorgava tot el poder polític, i el de pontifex maximus, que li atribuïa tots els poders religiosos.

Aquest article s'ha publicat dins de Diurn, Imperi i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *