Arquitectura (temples-termes-cúria-basílica)

ELS TEMPLES

El temple romà era la construcció sagrada típica de la religió romana. En el seu interior hi havia els altars i els lararium (que eren petits altars dedicats a unes divinitats de la mitologia romana que formaven part dels cultes familiars). Temple deriva del terme templum que no només significa l’edifici en si, sinó el lloc consagrat, que estava orientat segons els punts cardinals.

L’ARQUITECTURA

L’arquitectura dels temples romans utilitzava els ordres clàssics dels grecs; el dòric, el jònic i el corinti, encara que en el moment en què van ser utilitzats pels romans van passar a ser uns elements decoratius ei no tant uns elements estructurals.

La distància entre les columnes en el temples romans va augmentar respecte a la dels grecs, gràcies a la invenció de la volta. Els romans descobreixen tècniques noves en la construcció; utilitzen per primera vegada un material que, barrejat amb aigua, és molt semblant al ciment actual, el qual serà molt útil per construir murs i voltes de canó i d’aresta.

En un temple romà, els quatre costats no eren gens semblants. La part frontal era accentuada per l’escalinata i el pòrtic elevat damunt d’un podi, els laterals eren de poca importància i la part posterior era insignificant. La planta de l’edifici és rectangular i hexàstil (amb sis columnes a la part del pòrtic). El material més utilitzat per a aquestes grans construccions era la pedra, encara que n’hi havien alguns temples construïts de maons i recoberts de marbre.

ELS TRES ORDRES CLÀSSICS

Els ordres clàssics són estils arquitectònics canònics amb què, a l’arquitectura grega i romana, s’intentava obtenir edificis de proporcions harmonioses en totes les seves parts. Hi havia tres tipus d’ordres:

  • Estil dòric:

L’estil és el més rude i s’emprava en exteriors, especialment dels temples dedicats als déus barons. Els estils jònic i corinti s’empraven en interiors o en exteriors de temples dedicats a divinitats femenines.

Dòric: La columna s’aixeca sobre un estilòbat sense base. El fust té setze o vint estries que es tallen en arestes agudes. Aquest acaba sobre un collarí sobre el qual hi ha un capitell format per l’equí i l’àbac. L’entaulament és format per un arquitrau llis i un fris on s’alternen els tríglifs i les mètopes. Exemple: El Partenó.

La columna consta de base, fust i capitell. Sobre les columnes s’assenta l’entaulament, que consta d’arquitrau, fris i cornisa. Sobre les façanes principals, formats per la teulada a dues aigües, estan els timpans o frontó. De vegades el temple s’assenta sobre una plataforma amb grades, krepidoma , per elevar-lo sobre el terreny.

  • Estil jònic:

És més esvelt que el dòric. La columna té base i la part de dalt es remata en un capitell format per dues espirals. L’ arquitrau no és llis, està dividit en tres platabandes i el fris no està dividit en mètopes i tríglifs sinó que és una zona en la qual es desenvolupa lliurement la decoració escultòrica.

  • Estil corintí:

Representa la decoració i la vistositat. és més estilitzat que el jònic. Tanmateix, la principal diferència entre els dos ordres és en el capitell que en aquest cas té una decoració vegetal amb fulles.

Les façanes transversals a l’eix de l’ edifici presenten, en tots els casos una part de davant que defineix un espai decorat per relleus i escultures. Com hem dit els temples grecs es caracteritzen per la seva estructura molt simple. Consistien en una única sala a la qual s’accedia per un pòrtic. La sala que acollia l’estàtua del déu es deia naos. El pòrtic es deia pronaos.

Com que als grecs no els agradava que les part anterior i posterior dels seus temples fossin diferents, afegiren un pòrtic a la part posterior (opistodòm) per donar així un aspecte més simètric.

Per donar aquest aspecte, els grecs rodejaren el nucli del temple amb una columnata anomenada peristil.

Segons el nombre de columnes que tenien a la façana, els temples podien ser tetràstils (4), hexàstils (6), octàstils (8). Sitenien pòrtic al davant i al darrere s’anomenaven amfipròstils, i si tot el perímetre estava envoltat de columnes es deia perípter i dípter si ho estava per una doble fila decolumnes.

LES TERMES ROMANES

Les termes en època romana es van convertir en un edifici fonamental de la societat romana. Com d’altres institucions, objectes o costums van ser heretats del món grec, en el qual hi havien banys públics i gimnasos, que disposaven d’una sala per rentar-se desprès de l’exercici.

En les termes romanes a diferencia de les de Grècia, en les quals s’utilitzaven els brasers, hi havia un l’hipocaust, un sistema de calefacció que constituïa la base de l’edifici en el qual hi havia les termes.

La majoria dels romans acostumaven a visitar les termes a mitja tarda per relaxar-se després de la feina o de les seves obligacions. El preu d’entrada a les termes era accessible fins i tot per als romans més pobres i, fins i tot, esclaus.

Algunes termes tenien una part per als homes, i una altra per les dones, mentre que altres permetien el bany mixt, tot i que això fes que les dones que visitaven les termes mixtes, es guanyessin una mala reputació.

Les termes seguien un recorregut format per varies sales, la primera era l’apodyterium o vestidor, on els romans deixaven la roba amb la vigilància d’un esclau. Dins les termes els romans acostumaven a anar despullats, nomes portant unes sandàlies amb sola de fusta per no cremar-se amb el terra, que era calent. Hi havia una segona sala alternativa, la palestra, que era una pista de sorra envoltada de porxos en la qual els joves feien esport, mentre alltres prenien el sol en una terrassa (solarium). A continuació els romans es dirigien a les sales de bany situades al costat de la palestra. Els banyistes, per acostumar el seu cos a la calor començaven el seu recorregut per la sala temperada o tepidarium, on es remullaven amb aigua tèbia. Més tard, passaven a un espai mes calent (calidarium) en la qual es remullaven amb aigua calenta en una banyera, i hi havia una pica d’aigua freda per quan la calor es tornava massa intensa. En aquesta sala, amb l’estrígil, com una espàtula, es treien la capa formada per la brutícia i la calor, i els ungüents que s’haguessin posat, i final arribaven als banys freds.

LA CÚRIA

Va ser construïda pel rei Tul·li Hostili, tercer rei de Roma. En 52 aC un incendi va destruir l’edifici, el que va portar a Juliol César a traslladar-la des del seu emplaçament primigeni (on César construiria el seu fòrum) a la seva actual ubicació. Va sofrir un nou incendi a 283, per la qual cosa va haver de ser reedificada per Dioclecià i va ser inaugurada l’any 303. És aquest l’edifici que, en essència, es pot contemplar en l’actualitat. No obstant això, la cúria va experimentar modificacions posteriors.

L’edifici (27 x 18 m de planta i 21 d’altura, segons proporcions basades en Vitrubi), està construït amb gran austeritat. De planta rectangular, la seva estructura es recolza en quatre contraforts situats a les arestes. L’entrada posseeix una porta i tres finestres que proporcionen llum a l’aula. La coberta va ser de bigues planes.

LA CÚPULA

Una cúpula és un element estructural de l’arquitectura que s’assembla a la meitat superior del buit d’una esfera; és una volta la geometria de la qual és una semi-esfera per l’interior.

LES BASÍLIQUES

 

 

 

El terme basílica prové del llatí, que deriva del grec i que significa ‘’casa reial’’. Una basílica és un edifici públic que en Grècia i Roma solia fer-se servir de tribunal i que, en les ciutats romanes, ocupava un lloc en el fòrum.

Més endavant, els cristians l’aprofitaren com a recinte religiós oficial per a la celebració de la litúrgia. Després que l’Imperi Romà es transformés en cristià, la paraula basílica es va utilitzar també per a les esglésies, generalment grans o importants.

La basílica romana va tenir diversos usos: mercat, lloc de transaccions financeres, d’administració de justícia, o també s’utilitzava com a lloc on els ciutadans es reunien per tractar temes comuns.

ARQUITECTURA

Procedeix de la Grècia hel·lenística. Consta d’una gran sala rectangular composta per una o més naus (sempre en número imparell). En aquest segon cas, la central era més alta i esta suportada per columnes. La diferència d’altures s’aprofitava per obrir racons d’il·luminació en la part més alta dels murs. En un dels extrems de la nau principal hi havia una exedra (generalment, és una construcció de planta circular, amb seients fixes en la part interior de la corba) on s’instal·lava la presidència, mentre que l’entrada es feia per l’extrem oposat a traves d’un pòrtic.

Quan en el segle IV Constantí va declarar el cristianisme com a religió oficial van utilitzar basíliques ja construïdes perquè necessitaven espais amplis que fessin possible la reunió dels fidels. D’aquesta manera, els primers temples cristians van tenir com a model les basíliques romanes. Després varen anar introduint en elles algunes reformes.

 

Aquest article s'ha publicat dins de Arquitectura, Diurn i etiquetat amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Arquitectura (temples-termes-cúria-basílica)

  1. FERRAN AGUILERA PUENTES diu:

    Es tracta, segurament, d’una planta ideal de basílica que no correspon exactament a cap edifici conservat. La font de la imatge és la pàgina web:
    http://www.geocities.ws/arqfdr/5-Edad_Media/iglesia.htm

  2. Bon día, he vist la imatge de la basilica de doble abside i m’agradaría saber d’on es, perque estem fent un article sobre aquest tipus d’edificis i necessito tota linformació posible.
    moltes gracies i felicitacions pel blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *