Tots Sants (Omnia Sanctorum) és una festa dedicada al record dels avantpassats[1] que se celebra el dia 1 de novembre i que està íntimament relacionada amb la festa celebrada el dia següent, la del Dia dels Morts o Dia de difunts, el 2 de novembre. La creença tradicional és que l’1 de novembre, els vius visiten als morts i el 2 de novembre, els morts visiten als vius.[2] Aquesta festivitat és una de les més antigues en el món cristià. A Espanya, França i Portugal, entre molts altres països de la mateixa tradició, és un dia festiu.
Origen
L’origen de la festa tradicional de Tots Sants prové d’un període de temps anterior al procés de cristianització que va patir la península durant els primers segles de la nostra era; tot i que en aquesta etapa la festa va patir importants modificacions. Tots Sants deriva, en concret, d’una festa cèltica anomenada Samhain que es feia per venerar els morts.
Per als pobles celtes, l’any estava dividit en dos grans períodes: el temps clar i el temps fosc. El primer es referia a l’època de primavera i d’estiu en el que el sol es pon cada vegada més lentament, hi ha llum i calor. El segon període es referia a la tardor i l’hivern en els quals els dies s’escurcen cada vegada més, fa fred i la foscor s’apropia d’una gran part del dia.
Els dies que comprenien la festa del Samain eren uns dies que estaven fora dels dos períodes, no estaven inclosos en cap dels dos. No obstant això, tothom era conscient que els dies Samain donaven la benvinguda al període d’obscuritat i això possibilitava que les portes de l’altre món restessin obertes i els morts poguessin contactar amb els vius.
Les festes Samain també coincidien en una època de l’any en que els camps i les terres semblen igual d’esmorteïdes que el propi món dels difunts. Ha passat el temps de collita, de la verema… aquesta és època de sembra i els camps es submergeixen en un estat latent fins que amb la primavera següent tot torni de nou a la vida
Cristianització de la festa
La festa de Tots Sants, la versió cristiana de la festa, no fou instituïda fins al segle VII amb el papa Bonifaci IV. A Bonifaci IV se li va plantejar un seriós problema. Existia en terres cristianes un temple pagà de tots els Déus, anomenat Panteó de Roma, que Marc Agripa va manar construir en honor a la deessa Júpiter per l’ajuda que els havia donat en les dures batalles que van guanyar contra Marc Antoni i Clepoatra. El papa Bonifaci IV, en compte de fer-lo enderrocar com molts dels seus súbdits i ajudants li havien suggerit va decidir purificar-lo de nou i consagrar-lo en honor a la Verge i a tots els màrtirs cristians. També va decidir que cada 1 de novembre es celebrés una festa, una diada en el seu honor i en l’honor de tots els màrtirs i sants cristians que allà es veneraven. Va concloure que durant aquest dia es fes una missa en honor als morts i un peregrinatge al cementiri per fer una visita solemne als difunts.
L’origen de la versió cristiana d’aquesta festa, es troba a primeries del segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma (pan theon, o sigui el temple pagà de tots els déus), que Marc Agrippa havia fet construir en honor de Júpiter, en memòria d’haver l’emperador August guanyat la batalla contra Marc Antoni i Cleòpatra, el purificà i consagrà en honor de la Verge i de tots els màrtirs i disposà que cada any fos celebrada una festa en la diada de la seva dedicació.
Més tard la festa s’estengué a tots els sants i Gregori IV en fixà la celebració al primer de novembre. Al final del segle X li fou agregada, l’endemà, la commemoració dels fidels difunts. Un segle després, els monjos de Cluny van formalitzar l’event creant un dia de Commemoració dels Fidels Difunts.[1] El costum de visitar els difunts és d’origen romà i per això és un tret comú a les cultures influïdes per l’antiga Roma. Antigament, però, aquestes visites es feien en les èpoques de les collites.[3]
El culte als morts es manté fins el dia d’avui. Normalment es fa una missa en honor als morts i, després, es realitza una visita al cementiri per dur flors als difunts i arreglar una mica la seva tomba.[1]
Tradicions catalanes
Abans els padrins regalaven els panellets als seus fillols, com per Pasqua els donaven la mona.
Són propis d’aquest dia tres menjars especials: castanyes torrades, moniatos i un tipus de pastissets fets de variades maneres, segons els indrets, que en molts llocs reben el nom de panellets.
Dolços, de forma arrodonida, fets amb una massa de farina i ou amb ametlles moltes i pinyos enganxats, cuits al forn.
De panellets n’hi ha de moltes manes, com ara de coco, de xocolata, d’ametlla, de cafè, de pinyons, etc.
Dels aplecs per menjar castanyes, moniatos i altres plats típics se’n diuen castanyades, mentre que la festa popular també rep aquest nom.
