Merlí, capítol 25 (El Taoisme)

LINK: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/merli/merli-el-taoisme-capitol-25/video/5634590/

PREGUNTES:

1 Explica la història de la vaqueta:

2 En què consisteix el Taoisme?

3 El Bruno va a marxar i li agradaria que el seu pare…

4 L’Òliver li explica a la seva família que vol…

5 La Tània contesta a classe del Merlí la idea que va tenir el Pol mentre estudiaven. Quina idea és aquesta?

6 El Taoisme defensa que no ens hem de resistir i acceptar el nostre destí. Analitza aquesta frase que acabes de llegir:

Noms:

Determinants:

Verbs (simples i compostos):

7 Verdader o Fals:

a) El Pol i la Tània acomiaden junts al Bruno.

b) El Joan i la Mònica tornen a estar junts.

c) La germana de l’Òliver va morir fa tres anys.

d) L’Iván li diu a la seva mare que vol que l’Òliver vagi a viure amb ells.

e) La idea que el Bruno i el Merlí vagin al parc d’atraccions és de la Galduc (la mare del Merlí).

8 Què passa abans? ordena les frases cronològicament.

A) L’Eugeni va a un bar contry amb la Mireia.

B) L’Oliver li diu als seus pares que vol marxar de casa.

C) Merlí explica el conte de la “vaqueta”.

D) Gerard explica el conte de la “vaqueta” a la seva mare Gina.

Un conte molt popular del Pakistan (un conte real)

Quan tenia 7 anys, la meva mare em va dir una història real d’una person de Pakistan que es deia Abdul Sattar Edhi, que era un filántropo pakistanès, ascético i humanitari. Ell va ser el fundador d’ “Edhi Foundation” que que dirigeix la xarxa d’ambulàncies de voluntariat més gran del món.Ell va néixer l’any 1928 en Gujarat.Quan ell tenia 11 anys, va començar a cuidar la seva mare, que estava paralitzada. Quan va emigrar a Pakistan, no té res a pesar que va començar a ajudar els pobres.L’any 1951, ell va començar “Edhi Foundation” amb els seus estalvis.Amb el temps, amb estalvis i donacions, amplia la seva fundació.Va començar a ser conegut com “The Angel of Mercy” i “Pakistan Mother Teresa”.Malgrat rebre una gran quantitat de donacions a tot el món, mai no va utilitzar diners sols per ell mateix.Abdul Sattar Edhi havia donat tots els seus estalvis i inversions personals en aquesta fundació i s’adhereix a un modest estil de vida. Posseïa només dos parells de roba que alternaria. Ni Edhi ni la seva dona Bilquis reben cap salari pel seu treball. Ell, juntament amb els seus quatre fills, viuen modestament en un apartament de dos dormitoris que es troba al costat de la Fundació Edhi. Es va negar a assistir a qualsevol esdeveniment públic perquè temia sentir-se orgullós.Edhi va morir el 8 de juliol de 2016 a l’edat de 88 anys a causa de la insuficiència renal. Els seus últims desitjos van incloure la petició que els seus òrgans foren donats, però a causa de la seva mala salut, només les seves córneas eren adequades. Va ser descansat a l’Edhi Village Karachi.

  • Premis internacionals:
    Premi Ramon Magsaysay al servei públic (1986)
    Premi Lenin de la pau (1988)
    Paul Harris, membre de Rotary International (1993)
    Premi de pau de l’antiga URSS, per serveis durant el desastre del terratrèmol armeni (1988)
    Premi Hamdan per a voluntaris en Serveis Mèdics Humanitaris (2000), Emirats Àrabs Units
    Premi Internacional Balzan (2000) per la Humanitat, la Pau i la Confraria, Itàlia
    Premi a la pau i l’harmonia (2001), Delhi
    Peace Award (2004), Mumbai
    Peace Award (2005), Hyderabad Deccan
    Premi Gandhi Peace (2007), Delhi
    Premi de pau de Seül (2008), Seül
    Doctorat honorari de l’Institut d’Administració d’Empreses de Karachi (2006).
    Premi UNESCO-Madanjeet Singh (2009)
    Ahmadiyya Muslim Peace Prize (2010)
    Doctorat honorífic per la Universitat de Bedfordshire (2010)
    London Peace Award (2011), Londres

Rapunzel

Hi havia una vegada un home i una dona que vivien sols i desconsolats doncs no podien tenir fills, fins que, per fi, la dona va quedar embarassada.

La casa on vivien tenia a la paret del darrera una finestreta que donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i plantes, però que estava envoltat d’un mur alt i ningú hi gosava entrar, doncs pertanyia a una bruixa poderosa i temuda a tot el món.

Un dia la dona va abocar-se a aquella finestra per a poder contemplar el jardí, i va veure un hort plantat de magnífics enciams, tant frescos i verds , que li van fer venir unes ganes irreprimibles de menjar-ne.

El desig va anar creixent cada dia que passava, i com que la dona pensava que era irrealitzable, va anar perdent la gana.

Veient-la tant desmillorada, el seu marit li va preguntar molt espantat:
– Que tens?
– Ai! – va exclamar ella- moriré si no puc menjar els enciams del jardí que hi ha darrera casa nostra.

L’home, que estimava molt a la seva esposa, va pensar: – Abans de deixar-la morir, aconseguiré els enciams, costi el que costi.

I, a la nit, va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrancar rapidament un munt de enciams i els va portar a la seva dona. Ella es va preparar de seguida una bona amanida i se la va menjar molt a gust, tant li van agradar que, l’endemà les seves ganes de menjar aquells enciams eren tres vegades més grans.

Si volia que la seva dona estigués bé el marit hauria de tornar a saltar al jardí de la bruixa.
I així ho va fer, al vespre. Però amb prou feines havia posat els peus al terra, va tenir un terrible ensurt, doncs va veure aparèixer davant seu la bruixa.

– Com t’atreveixes a entrar com un lladre en el meu jardí i robar-me els enciams? Ho pagaràs molt car! – va dir-li ella amb la mirada plena d’ira.

– Ai! -va respondre l’home-, tingueu-me compassió. Si ho he fet, ha estat per una gran necessitat: la meva esposa que està embarassada va veure des de la finestra els vostres enciams i va sentir un desig tant gran de menjar-los que si no pogués fer-ho es moriria.

La bruixa es va estovar i li va dir:
– Si es com dius, et deixaré agafar tants enciams com vulguis, amb una sola condició: hauràs de donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i el cuidaré com una mare.

Tant apurat estava l’home que va acceptar la condició de la bruixa, i quan el seu fill nasqué, que era un nena, el va portar a la bruixa, qui desprès de posar-li el nom de Rapunzel, se l’endugué.

Rapunzel era la nena més bonica que hagués vist mai el sol. Quan va fer dotze anys, la bruixa la va tancar en una torre que s’alçava en mig d’un bosc i que no tenia ni portes ni escales, tan sols en el punt més alt hi havia una petita finestra.
Quan la bruixa volia entrar, cridava:
– Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!

Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguissim, fi com fills d’or. Quan sentia la veu de la bruixa es deixava anar les trenes, les enrotllava al voltant d’un ganxo de la finestra i les deixava penjant: i com que tenien vint vares de longitud, la bruixa s’enfilava per elles com si fossin cordes.

Quan Rapunzel ja havia passat uns anys tancada a la torre, va succeir que el fill del Rei, trobant-se pel bosc, va passar pel costat de la torre i va sentir un cant tant melodiós, que va haver de parar-se a escoltar-lo. Era Rapunzel, que distreia la seva solidad llançant a l’aire la seva dolça veu.
El príncep va voler pujar fins a ella i va buscar la porta de la torre, però, no trobant-ne cap, se’n va tornar cap a palau.

Aquell cant l’havia captivat de tal manera, que cada dia anava al bosc a escoltar-lo. Estant una vegada ocult darrera d’un arbre, va veure que s’apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se a la part de dalt :
– Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!

Rapunzel va deixar anar les seves trenes i la bruixa es va enfilar a l’alt de la torre.
– Si aquesta és l’escala per a pujar fins allà -es va dir el príncep-, jo també provaré fortuna. I l’endemà, quan ja començava a fer-se fosc, es va dirigir al peu de la torre i va dir:
– Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!
De seguida va caure la trena i el príncep va pujar.

En un primer moment, Rapunzel es va espantar molt en veure un home, doncs mai els seus ulls n’havien vist cap. Però el príncep li va parlar amb gran bondat i li va explicar que el seu cant havia impressionat de tal manera al seu cor, que ja no havia pogut gaudir d’un moment de pau fins que havia trobat la manera de pujar a veure-la.
En sentir-lo, Rapunzel va perdre la por, i quan ell li va preguntar si el volia per espòs. Veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar, M’estimarà més que la vella, i li respongui, posant una mà damunt la seva:
– Sí, molt desitjo anar-me’n amb tu; però no sé com baixar d’aquí.
Cada vegada que vinguis, porta una troca de seda; amb elles trenaré una escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs en el teu cavall.

Van acordar que el príncep hi aniria cada nit, doncs de dia hi anava la vella bruixa.

La bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar:
– Dieu-me, tieta Gother, com es que em costa molt més pujar-vos a vos que al príncep, que arriba aquí dalt en un moment?
– Ah, maleïda noia! – va exclamar la bruixa – Què és el que sento? Pensava que t’havia aïllat de tothom, però m’has enganyat!.

I furiosa, va agafar les boniques trenes de Rapunzel, els va donar unes voltes al voltant de la seva mà esquerra i, agafant unes tisores amb la mà dreta, zis zas, en un obrir i tancar d’ulls les va tallar, i va tirar per terra l’esplèndida cabellera.

I per acabar de realitzar el seu càstig va conduir a la pobre Rapunzel a un lloc completament desert, condemnant-la a una vida de desolació i misèria.

Aquell mateix dia que s’havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al ganxo de la finestra i, quan es va presentar el príncep i va dir:
– Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!

La bruixa la va deixar anar, i per ella va pujar el fill del Rei. Però enlloc de trobar a la seva adorada Rapunzel, va trobar-se cara a cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i perversos:
– Et volies endur-te a la nena bonica; però l’ocellet ja no és al niu ni tornarà a cantar. El gat l’ha caçat, i a tu també et traurà els ulls. Rapunzel està perduda per a tu, i mai mès la tornaràs a veure.

El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del capdamunt de la torre, va salvar la vida, però les espines sobre les que va caure se li van clavar als ulls i el pobre infeliç va haver de vagar errant pel bosc, cec, alimentant-se d’arrels i baies i plorant sense parar la pèrdua de la seva estimada dona.

I així va caminar sense rumb durant uns quants anys, miserable i trist, fins que, finalment, va arribar al desert on vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessons, un nen i una nena, als que havia donat a llum anys enrere.

El príncep va sentir una veu que li va semblar coneguda i, en apropar-s’hi, Rapunzel el va reconèixer i se li va llançar al coll plorant.
Dues de les seves llàgrimes li van humitejar els ulls, i en aquell mateix moment el príncep hi va tornar a veure com abans.

El príncep va portar a la seva estimada Rapunzel i els seus dos fills al seu regne, on van ser rebuts amb gran alegria, i visqueren molts anys contents i feliços.

ELS TRES PORQUETS

_Hi havia una vegada tres porquets que eren germans i vivien en el més profund del bosc. Sempre havien viscut feliços i sense preocupacions en aquell lloc, però ara es trobaven temorosos d’un llop que rondava la zona. Va ser així com van decidir que el millor era construir cada un la seva pròpia casa.

El primer porquet

Caputxa Roja.

Caputxeta era una nena que estimava molt a la seva àvia, i un dia la seva mare li va donar una cistella plena de menjar perquè portés el berenar a l’àvia, que vivia en una casa al bosc, perquè estava malalta. El Llop Ferotge va reptar a Caputxeta a córrer una cursa cap a l’anciana.

Li va dir que hi havia dos camins, un de llarg i un de curt. Li va dir a la Caputxeta que ella prengués el curt i que ell prendria el llarg, però el molt astut li va ensenyar els camins a l’inrevés i Caputxeta, sense saber-ho, va prendre el camí llarg. El Llop, va arribar abans a la casa, es va fer passar per la Caputxeta i davant la porta pregunto si podia passar.

L’àvia li va dir que passés, que la porta estava oberta, el Llop Ferotge va entrar i es va menjar a l’àvia d’un sol mos, es va posar la roba per fer-se passar per ella i es va ficar al llit per esperar Caputxeta. Una vegada que la Caputxeta va arribar a la casa, va començar a parlar amb qui creia que era l’àvia
C – Quina ulls més grans tens!
L – Per veure’t millor!
C – Quina orelles més grans tens!
L – Per sentir-te millor!
C – Quina mans més grans tens!
L – Per abraçar-te millor!
C – Que nas més gros que tens
L – Per olerte millor!
C – I quines dents més grosses que tens !.
L – Per menjar-te millor!

 

La Bella i la Bèstia

Era una vegada, un prìncip molt orgullós què creure ser millor que tothom i per això va ser egoista i mal amb les persones del seu regne. Un dia una bruixa va posar un melefici en el prìncip i en tot el regne per arribar ell a ser una persona millor transformant ell en una BÈSTIA i va transformar els seus funcionaris en objetes i les persones del regne va fer-les oblidar qui ès el prìncip  i va dir a la Bèstia que la bruixeria nomès es va desfer si ell trobar alguna persona que arriba ser capaz d’estimar-le com ès i també va dar-le una rosa i ho va advertir que quan totes les pétales de la rosa cair va ser quan el seu temp va terminar I ell va convertirse en una Bèstia per sempre.

No molt lluny del castell tenia una noie molt amable i intel-ligent que estimava llegir i sobretot el seu pare, infeliçment la seva mare tenia mort quan ella era petita. Bella és una noie molt agradable, amable i feliç, el seu pare treballa en fer coses per ajudar les persones i per deixar-les contentes. Un día el pare de Bella va fer una viatge de treball i pregunta a la seva filla si ella volia que li portarà alguna cosa i ella va dir que volia només una rosa. Quan el senyor tornava de la viatge va veure una rosa molt bonic i li va agafar, quan la agafa va sugir una Bèstia terrible que li va prender en la torre per robar la rosa.

Bella molt preocupada amb el seu pare va buscar-lo i per casualitat va trobar el catell. Ja en el castell va buscar per tot lloc i va trobar-lo cerrat en la torre i va preguntar que pot fer per ell, i ell va dir que res perquè la Bèstia ho va mantenir alli per sempre, ella molt triste va trobar una manera de cambiar de lloc amb ell.

Prisionera per tota la seva vida va trobar una forma de viure en aquell lloc i de alguna manera junt amb la Bèstia va quedar-se més a gust i poc a poc els dos van enamorar-se.

Un día el seu pare se va posar malalt i ella va tenir que arribar a la ciutat per cuidar del senyor i amb això la Bèstia va pensar que Bella no va tornar més. El poble va escoltar algunes coses sobre una terrible bèstia i van ir per ella. Bella aixì que pot va tornar al catell per ficar amb el seu amor més va arribar molt tarde i ell va estar gravement lesionat i amb por de perder-lo va dir que li estima i la bruxeiria va acabar tornand tothom a la seva forma de veritat incluso la Bèstia que va tornar ha ser prìncip.

Bella i el prìncip van casar-se i han de ser feliços per sempre.

Un conte del Pakistan ( un conte real)

Quan jo estava petita, la meva mare hem va dir un conte ,sobre veritat i mentida, a mi. El conte estava:

ABDUL QADIR JILANI

Molts anys abans hi havia un nen molt simpàtic i bo. Ell volia estudiar en un ciutat molt a lluny de la seva ciutat perquè ell li agrada estudiar molt i no hi havia bones escoles en la seva ciutat, per aixo ell va amb un grup perquè és una historia molts anys abans i en aquests anys no hi havia avions o cotxes. La seva mare va cosir 40 diners (ashrafiyan*) en el seu vestit.

Estava la primera nit de la viatge i alguns lladres van venir a robar coses d’ells. Un d’aquells lladres va venir a ell i h dit: ” tens alguna cosa? ” . Ell ha dit que el té 40 diners (ashrafiyan) . El lladra ha pensat que ell és un noi i que ell esta dient una mentida. Després, un altre lladra va venir i va preguntar la mateixa pregunta i la resposta també estava la mateixa. Aquest lladra va venir al seu líder i ha dit aquest. El lídre ha dit que porti’m el noi i també ha dit que mira el seu vestit. Quan els lladres van veure el seu vestit, hi havia diners (ashrafiyan). El lídre ha dit a ell: ” perquè tu no has dit la mentida i va salvar els teus diners ?” i ell ha dit que: ” la meva mare ha dit que mai digui una mentida, no importa què”. Quan el lídre va escoltar aquest ell va a començar a plorar i dit ” jo estic molt mal perque mai he escoltat a la meva mare” despres el lídre va retornar les seves coses a ells i ell va prometre que mai no va robar res.
Ara nosaltres coniexem aquest noi amb el nom “Abdul Qadir Jilani” .

Image result for abdul qadir jilani

*és un tipu de diners.

Historia de Xina

Recordo quan la meva infantesa, la meva família em va explicar la història de Blancanieves i els set nans ff4′.

M’agrada molt aquesta història .

Hi ha una Blancaneus i set nans , set nans tenen personalitats diferents .

Primer nans :Tímid , És tímid de tot .

Segon nans : Enfados , És enfados de tot també .

Tercer nans : Feliç , Està molt content amb el que coneix .

Quart nans : Confós , És fàcil fer el mal .

Cinquè nans : Esternudar , Casi sempre esternuda .

Sisena nans : MasterCard , Ell pot resoldre tot .

Vuitena nans : Somnolent , Vol dormir cada moment .

 

 

 

 

Las achas (destrals)

Havia una vegada dos germans que vivien en un poble molt (lejano*) lluyà,un dia el germa petit va sortir a agafar aigua i va  (resbalar*) relliscar a un (poso*) pou d`aigua amb la seva (acha*) destral,se va quedar inconsciente de sobte se va despertar,i va veure un arbre amb moltes fruits diendole ajuda, para que agafe els seus frutos I el nen petit li va ajudar, el arbre molt (agradecido*) agrait el va acomiadar.

El nen petit va seguir caminant buscant la seva acha i se va (encontrar*) amb un forn I dins de*ell havia pan escalfandose molt, pidiéndole ajuda , el nen petit molt rapid acude a ajudar I saca el pan del forn. (revisar si ho contes en passat o en present)

Els panes molt (agradecidos*) agrait lo despiden, el nen continúa su búsqueda  i se encuentra amb una fada.

La fada (le*) li va mostrar tres achas una era de diamant l`otra d` or i l`altra era la seva, el nen petit molt (honrrado*) honrrad (Le*) li va dir que es la (más*) mes (vieja*) vella la de madera, la fada li va dir  que por ser tan generos, bondados i dir la veritat, li va donar una acha de diamante i una bolsa amb monedes d’or, el nen molt content va tornar a casa seva.

El seu germa al veura que el seu germa petit tenía una acha d’or li va preguntar com lo havia (conseguido*) conseguit, el seu germa li  contar (cuenta*), el germa gran va (hacer*) fer lo mateix, per quan se li va apareixer el arbre I el forn no va ajudar a ningu dels dos, quan se le va apareixer la fada y le va mostrar las tres achas, (mintiendo*) mentint va escollir la acha de diamante, la fada le va castigar per (siempre*).sempre