Avui divendres 2 de febrer, un dia abans del meu aniversari, el meu alumnat de l’aula d’Acollida m’ha donat una INCREIBLE SORPRESA D’ANIVERSARI, tan especial que mai oblidaré.

Soc David  vaig néixer aqui pero em vaig marxar a Sevilla amb vuit anys i vaig tornar amb 12 anys estic aprendre el catala  amb el meus amigs que es diu Ivan i Cristian i ja se una mica .

Tinc dos germans grans i una germana petita que es diuen Saray, Kevin i Juan i es va morir un germà que es deia Antonio.

La meva  mare que es diu Montse i el meu pare es diu David . M’agrada el futbol  i jugo en el Gornal.

És un conte de l’escriptor peruà Julio Ramón Ribeyro, publicat el 1955. L’obra tracta sobre dos germanets explotats durament pel seu avi, que els obligava a recol·lectar menjar per a un porc a les escombraries de Lima. És un dels relats més famosos de la literatura peruana.

Els gallinazos sense plomes de Julio Ramón Ribeyro

Efraïm i Enric eren dos nens pobres que vivien amb el seu avi don Santos, un ancià avar i abusiu. El vell tenia un porc anomenat Pascual al qual volia engreixar-se el més possible per vendre’l a bon preu. Per això obligava els seus néts a anar per les escombraries per portar llaunes plenes de deixalles comestibles per al voraç chancho.

Així treballaven els nens, fins que Efraín va tornar amb un peu sagnant per haver trepitjat un vidre trencat. La ferida es va infectar i aviat va caure al llit amb el peu molt inflat. Aleshores don Santos va obligar a Enric a treballar el doble per suplir l’absència del seu germà. Des de llavors Enric havia d’omplir el doble de llaunes de menjar per al porc. Un dia va trobar un gosset i el va portar a casa perquè faci companyia a Efraín. El gosset va ser batejat com Pere i va alegrar els dolorosos dies dels nens.

Malauradament, Enric va caure en malalt de tos i febre. Però el vell don Santos el va obligar a continuar treballant. Un d’aquells dies, el nen va tornar i va veure que el seu avi havia matat el gosset i ho havia donat menjar al porc. Aleshores Enric li va reclamar al vell i aquest el va bufetejar i el va enviar a terra. El noi va agafar un pal i el va colpejar a la cara. El vell va relliscar i es va convertir en aliment per al seu propi chancho. Els nens van fugir de la casa.

             Hi havia una vegada un nen anomenat Eustaqui de nou anys que                       s’encarregava de portar-li el menjar cada dia malgrat la seva pobresa. Un dia Eustaqui va sortir de casa portant el dinar del seu pare.

A les onze del matí encara no arribava amb el dinar; ja era la una de la tarda i el seu pare molt preocupat i amb molta gana se’n va anar a buscar-lo. Quan estava passant una corba va veure el seu fill jugant amb un altre nen amb pedretes, però mentre més s’acostava es va adonar que aquestes pedretes eren llavors d’or i que l’altre nen era ni més ni menys que un muqui. En adonar-se’n el senyor va agafar la corretja i va lligar el muqui i el va tancar en un bagul a canvi de la seva llibertat el muqui li va donar un bagul d’or i els pares d’Eustaqui van sortir de la pobresa.

jcnaj

Hi havia una vegada que a Pepito la seva mare el va enviar a comprar carn.
Quan Pepito anava de camí a comprar la carn va veure uns nens jugant a bolas (canicas).
Pepito es va gastar tots els diners comprant bolas…
després el Pepito va entrar en raó i va dir: i ara amb quins diners compraré la carn….
Pepito se’n va anar al cementiri i va tallar la xapa (una part del cul )a un cadàver i va portar la carn a la seva mare perquè la cuinès….

La mare de Pepito l’estava cridant per menjar i ell li va dir: no tinc gana mare…

Després a la nit quan tots estaven dormint Pepito va escoltar la veu del fantasma del propietari del cadàver que deia:
-Pepitooo vaig per la cambra de la teva mama.
-pepitooo vaig per la cambra de la teva germana.
-Pepitooo vaig per la cambra del teu germà.
-Pepitooo vaig per la porta de la teva habitació.
-Pepitooo i ja t’agafi.

I des d’aquell moment Pepito ja no va tornar a gastar els diners de la seva mare en las canicas. I conte contat, conte acabat.