Ali Baba i el seu gran germà Cassim són fills d’un comerciant. Després de la mort del seu pare, l’avidesa Cassim es casa amb una dona rica i es converteix en bona personalitat, basant-se en el negoci del seu pare. Ali Baba es va casar amb una dona pobra i es va establir en el comerç d’un llenyataire.

Un dia, Ali Baba està treballant per recollir i tallar llenya al bosc, quan passa a escoltar un grup de 40 lladres que visiten la seva botiga de tresors. El tresor es troba en una cova, la boca està segellada per màgia. S’obre les paraules “obrir el sèsam” i es tanca amb les paraules “tancar sèsam”. Quan els lladres han desaparegut, Ali Baba entra a la cova ell mateix i discretament porta una sola bossa de monedes d’or a casa. Ali Baba i la seva esposa prenen les escales de la seva cunyada per pesar les seves noves riqueses. Sense conèixer-los, l’esposa de Cassim posa una gota de cera a les balances per esbrinar què és el que usa Ali Baba, ja que té curiositat per saber quina mena de gra ha de mesurar el seu empunyat cuñado. Per sorpresa, troba una moneda d’or que s’adhereix a les escales i li diu al seu marit. Sota la pressió del seu germà, Ali Baba es veu obligat a revelar el secret de la cova. Cassim va cap a la cova, prenent-se un ase amb ell per prendre el màxim tresor possible. Entra a la cova amb les paraules màgiques. Però en la seva cobdícia i emoció sobre el tresor, oblida les paraules per tornar a sortir. Els lladres el troben i el maten. Quan el seu germà no torna, Ali Baba va a la cova per buscar-lo, i troba el cos acantonat i amb cada peça que apareix a l’entrada de la cova, com a advertència a qualsevol altra persona que intenti entrar.

Ali Baba porta la casa del cos on confia a Morgiana, una intel·ligent esclava de la casa de Cassim, amb la tasca de fer que altres creuen que Cassim ha mort una mort natural. Primer, Morgiana adquireix medicaments d’un farmacèutic i li diu que Cassim està greument malalt. Després, troba un ancià sastre anomenat Baba Mustafa, que paga, amb els ulls embenats i condueix a la casa de Cassim. Allà, durant la nit, el sastre conté les peces del cos de Cassim junts. Ali Baba i la seva família poden donar a Cassim un enterrament adequat sense que ningú sospiti res.

Els lladres, trobant el cos desaparegut, s’adonen que una altra persona ha de conèixer el seu secret i es van establir per seguir-lo. Un dels lladres es dirigeix ​​al poble i es troba amb Baba Mustafa, que esmenta que acabava de cosir el cos d’un home mort. Al adonar-se que l’home mort ha d’haver estat la víctima dels lladres, el lladre li demana a Baba Mustafa que dirigeixi el camí cap a la casa on es realitzava l’escriptura. El sastre es torna a veure amb els ulls embenats, i en aquest estat pot retrocedir els seus passos i trobar la casa. El lladre marca la porta amb un símbol perquè els altres lladres puguin tornar aquella nit i matar a tots a la casa. No obstant això, el lladre ha estat vist per Morgiana, que, fidel al seu amo, fulleja el pla del lladre tot marcant totes les cases del barri. Quan els 40 lladres tornen aquella nit, no poden identificar la casa correcta, i el seu líder mata al lladre frustrat d’una ràbia furiosa. L’endemà, un altre lladre revisa a Baba Mustafa i torna a intentar-ho. Només aquesta vegada, un tros es treu del pas de pedra a la porta d’Ali Baba. De nou, Morgiana fulleja el pla realitzant fitxes similars a totes les altres portes, i el segon lladre també mata per la seva falla. Per fi, el líder dels lladres va i es veu a si mateix. Aquesta vegada, memoritza tots els detalls que pot de l’exterior de la casa d’Ali Baba.

El líder dels lladres pretén ser un comerciant d’hidrocarburs que necessita l’hospitalitat d’Ali Baba, portant amb ell mules carregades de 38 pots de petroli, una plena d’oli, mentre que les altres 37 amaguen als altres lladres. Quan Ali Baba està adormit, els lladres planegen matar-lo. Una vegada més, Morgiana descobreix i llança el pla, matant els 37 lladres en els seus pots de petroli alliberant-los l’oli bullint. Quan el seu líder torna a despertar als seus homes, descobreix que estan tots morts i s’escapen. L’endemà, Morgiana li diu a Ali Baba sobre els lladres dels flascons. Els enterren, i Ali Baba mostra la seva gratitud donant a Morgiana la seva llibertat Per vendre la venjança després d’un cert temps, el líder dels lladres s’estableix com a comerciant, es fa amic del fill d’Ali Baba (que ara està a càrrec del negoci de la tarda de Cassim), i és convidat a sopar a la casa d’Ali Baba. No obstant això, el lladre és reconegut per Morgiana, que realitza una dansa d’espasa amb una punyalada per als diners i la submergeix en el cor del lladre quan està fora de la seva guàrdia. Ali Baba està en un primer moment enutjat amb Morgiana, però quan s’assabenta que el lladre volia matar-lo, li agraeix molt i premia a Morgiana casant-la amb el seu fill. Ali Baba és llavors l’únic que coneix el secret del tresor a la cova i com accedir-hi.

Quan tenia 7 anys, la meva mare em va dir una història real d’una person de Pakistan que es deia Abdul Sattar Edhi, que era un filántropo pakistanès, ascético i humanitari. Ell va ser el fundador d’ “Edhi Foundation” que que dirigeix la xarxa d’ambulàncies de voluntariat més gran del món.Ell va néixer l’any 1928 en Gujarat.Quan ell tenia 11 anys, va començar a cuidar la seva mare, que estava paralitzada. Quan va emigrar a Pakistan, no té res a pesar que va començar a ajudar els pobres.L’any 1951, ell va començar “Edhi Foundation” amb els seus estalvis.Amb el temps, amb estalvis i donacions, amplia la seva fundació.Va començar a ser conegut com “The Angel of Mercy” i “Pakistan Mother Teresa”.Malgrat rebre una gran quantitat de donacions a tot el món, mai no va utilitzar diners sols per ell mateix.Abdul Sattar Edhi havia donat tots els seus estalvis i inversions personals en aquesta fundació i s’adhereix a un modest estil de vida. Posseïa només dos parells de roba que alternaria. Ni Edhi ni la seva dona Bilquis reben cap salari pel seu treball. Ell, juntament amb els seus quatre fills, viuen modestament en un apartament de dos dormitoris que es troba al costat de la Fundació Edhi. Es va negar a assistir a qualsevol esdeveniment públic perquè temia sentir-se orgullós.Edhi va morir el 8 de juliol de 2016 a l’edat de 88 anys a causa de la insuficiència renal. Els seus últims desitjos van incloure la petició que els seus òrgans foren donats, però a causa de la seva mala salut, només les seves córneas eren adequades. Va ser descansat a l’Edhi Village Karachi.

• Premis internacionals:
  Premi Ramon Magsaysay al servei públic (1986)
  Premi Lenin de la pau (1988)
  Paul Harris, membre de Rotary International (1993)
  Premi de pau de l’antiga URSS, per serveis durant el desastre del terratrèmol armeni (1988)
  Premi Hamdan per a voluntaris en Serveis Mèdics Humanitaris (2000), Emirats Àrabs Units
  Premi Internacional Balzan (2000) per la Humanitat, la Pau i la Confraria, Itàlia
  Premi a la pau i l’harmonia (2001), Delhi
  Peace Award (2004), Mumbai
  Peace Award (2005), Hyderabad Deccan
  Premi Gandhi Peace (2007), Delhi
  Premi de pau de Seül (2008), Seül
  Doctorat honorari de l’Institut d’Administració d’Empreses de Karachi (2006).
  Premi UNESCO-Madanjeet Singh (2009)
  Ahmadiyya Muslim Peace Prize (2010)
  Doctorat honorífic per la Universitat de Bedfordshire (2010)
  London Peace Award (2011), Londres

Hi havia una vegada un home i una dona que vivien sols i desconsolats doncs no podien tenir fills, fins que, per fi, la dona va quedar embarassada.

La casa on vivien tenia a la paret del darrera una finestreta que donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i plantes, però que estava envoltat d’un mur alt i ningú hi gosava entrar, doncs pertanyia a una bruixa poderosa i temuda a tot el món.

Un dia la dona va abocar-se a aquella finestra per a poder contemplar el jardí, i va veure un hort plantat de magnífics enciams, tant frescos i verds , que li van fer venir unes ganes irreprimibles de menjar-ne.

El desig va anar creixent cada dia que passava, i com que la dona pensava que era irrealitzable, va anar perdent la gana.

Veient-la tant desmillorada, el seu marit li va preguntar molt espantat:
– Que tens?
– Ai! – va exclamar ella- moriré si no puc menjar els enciams del jardí que hi ha darrera casa nostra.

L’home, que estimava molt a la seva esposa, va pensar: – Abans de deixar-la morir, aconseguiré els enciams, costi el que costi.

I, a la nit, va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrancar rapidament un munt de enciams i els va portar a la seva dona. Ella es va preparar de seguida una bona amanida i se la va menjar molt a gust, tant li van agradar que, l’endemà les seves ganes de menjar aquells enciams eren tres vegades més grans.

Si volia que la seva dona estigués bé el marit hauria de tornar a saltar al jardí de la bruixa.
I així ho va fer, al vespre. Però amb prou feines havia posat els peus al terra, va tenir un terrible ensurt, doncs va veure aparèixer davant seu la bruixa.

– Com t’atreveixes a entrar com un lladre en el meu jardí i robar-me els enciams? Ho pagaràs molt car! – va dir-li ella amb la mirada plena d’ira.

– Ai! -va respondre l’home-, tingueu-me compassió. Si ho he fet, ha estat per una gran necessitat: la meva esposa que està embarassada va veure des de la finestra els vostres enciams i va sentir un desig tant gran de menjar-los que si no pogués fer-ho es moriria.

La bruixa es va estovar i li va dir:
– Si es com dius, et deixaré agafar tants enciams com vulguis, amb una sola condició: hauràs de donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i el cuidaré com una mare.

Tant apurat estava l’home que va acceptar la condició de la bruixa, i quan el seu fill nasqué, que era un nena, el va portar a la bruixa, qui desprès de posar-li el nom de Rapunzel, se l’endugué.

Rapunzel era la nena més bonica que hagués vist mai el sol. Quan va fer dotze anys, la bruixa la va tancar en una torre que s’alçava en mig d’un bosc i que no tenia ni portes ni escales, tan sols en el punt més alt hi havia una petita finestra.
Quan la bruixa volia entrar, cridava:
– Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!

Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguissim, fi com fills d’or. Quan sentia la veu de la bruixa es deixava anar les trenes, les enrotllava al voltant d’un ganxo de la finestra i les deixava penjant: i com que tenien vint vares de longitud, la bruixa s’enfilava per elles com si fossin cordes.

Quan Rapunzel ja havia passat uns anys tancada a la torre, va succeir que el fill del Rei, trobant-se pel bosc, va passar pel costat de la torre i va sentir un cant tant melodiós, que va haver de parar-se a escoltar-lo. Era Rapunzel, que distreia la seva solidad llançant a l’aire la seva dolça veu.
El príncep va voler pujar fins a ella i va buscar la porta de la torre, però, no trobant-ne cap, se’n va tornar cap a palau.

Aquell cant l’havia captivat de tal manera, que cada dia anava al bosc a escoltar-lo. Estant una vegada ocult darrera d’un arbre, va veure que s’apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se a la part de dalt :
– Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!

Rapunzel va deixar anar les seves trenes i la bruixa es va enfilar a l’alt de la torre.
– Si aquesta és l’escala per a pujar fins allà -es va dir el príncep-, jo també provaré fortuna. I l’endemà, quan ja començava a fer-se fosc, es va dirigir al peu de la torre i va dir:
– Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!
De seguida va caure la trena i el príncep va pujar.

En un primer moment, Rapunzel es va espantar molt en veure un home, doncs mai els seus ulls n’havien vist cap. Però el príncep li va parlar amb gran bondat i li va explicar que el seu cant havia impressionat de tal manera al seu cor, que ja no havia pogut gaudir d’un moment de pau fins que havia trobat la manera de pujar a veure-la.
En sentir-lo, Rapunzel va perdre la por, i quan ell li va preguntar si el volia per espòs. Veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar, M’estimarà més que la vella, i li respongui, posant una mà damunt la seva:
– Sí, molt desitjo anar-me’n amb tu; però no sé com baixar d’aquí.
Cada vegada que vinguis, porta una troca de seda; amb elles trenaré una escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs en el teu cavall.

Van acordar que el príncep hi aniria cada nit, doncs de dia hi anava la vella bruixa.

La bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar:
– Dieu-me, tieta Gother, com es que em costa molt més pujar-vos a vos que al príncep, que arriba aquí dalt en un moment?
– Ah, maleïda noia! – va exclamar la bruixa – Què és el que sento? Pensava que t’havia aïllat de tothom, però m’has enganyat!.

I furiosa, va agafar les boniques trenes de Rapunzel, els va donar unes voltes al voltant de la seva mà esquerra i, agafant unes tisores amb la mà dreta, zis zas, en un obrir i tancar d’ulls les va tallar, i va tirar per terra l’esplèndida cabellera.

I per acabar de realitzar el seu càstig va conduir a la pobre Rapunzel a un lloc completament desert, condemnant-la a una vida de desolació i misèria.

Aquell mateix dia que s’havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al ganxo de la finestra i, quan es va presentar el príncep i va dir:
– Rapunzel, Rapunzel, deixa caure la teva cabellera!

La bruixa la va deixar anar, i per ella va pujar el fill del Rei. Però enlloc de trobar a la seva adorada Rapunzel, va trobar-se cara a cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i perversos:
– Et volies endur-te a la nena bonica; però l’ocellet ja no és al niu ni tornarà a cantar. El gat l’ha caçat, i a tu també et traurà els ulls. Rapunzel està perduda per a tu, i mai mès la tornaràs a veure.

El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del capdamunt de la torre, va salvar la vida, però les espines sobre les que va caure se li van clavar als ulls i el pobre infeliç va haver de vagar errant pel bosc, cec, alimentant-se d’arrels i baies i plorant sense parar la pèrdua de la seva estimada dona.

I així va caminar sense rumb durant uns quants anys, miserable i trist, fins que, finalment, va arribar al desert on vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessons, un nen i una nena, als que havia donat a llum anys enrere.

El príncep va sentir una veu que li va semblar coneguda i, en apropar-s’hi, Rapunzel el va reconèixer i se li va llançar al coll plorant.
Dues de les seves llàgrimes li van humitejar els ulls, i en aquell mateix moment el príncep hi va tornar a veure com abans.

El príncep va portar a la seva estimada Rapunzel i els seus dos fills al seu regne, on van ser rebuts amb gran alegria, i visqueren molts anys contents i feliços.

_Hi havia una vegada tres porquets que eren germans i vivien en el més profund del bosc. Sempre havien viscut feliços i sense preocupacions en aquell lloc, però ara es trobaven temorosos d’un llop que rondava la zona. Va ser així com van decidir que el millor era construir cada un la seva pròpia casa.

El primer porquet

Caputxeta era una nena que estimava molt a la seva àvia, i un dia la seva mare li va donar una cistella plena de menjar perquè portés el berenar a l’àvia, que vivia en una casa al bosc, perquè estava malalta. El Llop Ferotge va reptar a Caputxeta a córrer una cursa cap a l’anciana.

Li va dir que hi havia dos camins, un de llarg i un de curt. Li va dir a la Caputxeta que ella prengués el curt i que ell prendria el llarg, però el molt astut li va ensenyar els camins a l’inrevés i Caputxeta, sense saber-ho, va prendre el camí llarg. El Llop, va arribar abans a la casa, es va fer passar per la Caputxeta i davant la porta pregunto si podia passar.

L’àvia li va dir que passés, que la porta estava oberta, el Llop Ferotge va entrar i es va menjar a l’àvia d’un sol mos, es va posar la roba per fer-se passar per ella i es va ficar al llit per esperar Caputxeta. Una vegada que la Caputxeta va arribar a la casa, va començar a parlar amb qui creia que era l’àvia
C – Quina ulls més grans tens!
L – Per veure’t millor!
C – Quina orelles més grans tens!
L – Per sentir-te millor!
C – Quina mans més grans tens!
L – Per abraçar-te millor!
C – Que nas més gros que tens
L – Per olerte millor!
C – I quines dents més grosses que tens !.
L – Per menjar-te millor!

Era una vegada, un prìncip molt orgullós què creure ser millor que tothom i per això va ser egoista i mal amb les persones del seu regne. Un dia una bruixa va posar un melefici en el prìncip i en tot el regne per arribar ell a ser una persona millor transformant ell en una BÈSTIA i va transformar els seus funcionaris en objetes i les persones del regne va fer-les oblidar qui ès el prìncip  i va dir a la Bèstia que la bruixeria nomès es va desfer si ell trobar alguna persona que arriba ser capaz d’estimar-le com ès i també va dar-le una rosa i ho va advertir que quan totes les pétales de la rosa cair va ser quan el seu temp va terminar I ell va convertirse en una Bèstia per sempre.

No molt lluny del castell tenia una noie molt amable i intel-ligent que estimava llegir i sobretot el seu pare, infeliçment la seva mare tenia mort quan ella era petita. Bella és una noie molt agradable, amable i feliç, el seu pare treballa en fer coses per ajudar les persones i per deixar-les contentes. Un día el pare de Bella va fer una viatge de treball i pregunta a la seva filla si ella volia que li portarà alguna cosa i ella va dir que volia només una rosa. Quan el senyor tornava de la viatge va veure una rosa molt bonic i li va agafar, quan la agafa va sugir una Bèstia terrible que li va prender en la torre per robar la rosa.

Bella molt preocupada amb el seu pare va buscar-lo i per casualitat va trobar el catell. Ja en el castell va buscar per tot lloc i va trobar-lo cerrat en la torre i va preguntar que pot fer per ell, i ell va dir que res perquè la Bèstia ho va mantenir alli per sempre, ella molt triste va trobar una manera de cambiar de lloc amb ell.

Prisionera per tota la seva vida va trobar una forma de viure en aquell lloc i de alguna manera junt amb la Bèstia va quedar-se més a gust i poc a poc els dos van enamorar-se.

Un día el seu pare se va posar malalt i ella va tenir que arribar a la ciutat per cuidar del senyor i amb això la Bèstia va pensar que Bella no va tornar més. El poble va escoltar algunes coses sobre una terrible bèstia i van ir per ella. Bella aixì que pot va tornar al catell per ficar amb el seu amor més va arribar molt tarde i ell va estar gravement lesionat i amb por de perder-lo va dir que li estima i la bruxeiria va acabar tornand tothom a la seva forma de veritat incluso la Bèstia que va tornar ha ser prìncip.

Bella i el prìncip van casar-se i han de ser feliços per sempre.