Avi, per Mar Carrión

Vaig néixer, tu ja eres a casa,

vaig créixer i seguies amb mi.

Pensava que sempre hi series

però un dia vas marxar d’aquí.

 

Et recordo:

me’n recordo de la teva cara

me’n recordo de les nostres tardes

i de les infinites migdiades.

 

A la nit, noto la teva veu

i dorms al costat meu.

Sento quan m’acaronaves

i dolços contes m’explicaves.

 

Quan vas marxar, no m’ho creia,

tothom em deia que no hi eres,

però no ho volia admetre:

no et podia perdre

 

Ara que ja sóc més gran

segueix al meu costat assegut

i també al del meu germà gran.

Ets el millor avi que he tingut.

 

Nomes et puc donar les gràcies

perquè encara que va ser poc,

quan et necessiti, estaràs al teu lloc.

mai desapareixeràs del meu cor.

MAR CARRIÓN, 2a3

Blanca temporada, per Miguel Ángel Blanco

Les teves planes semblen

immensos camps de cotó,

quan els pins es refreden,

quan els rius perden el seu so.

 

La majestuositat

de les blanques muntanyes

entre el cel encapotat,

ple de núvols estranyes.

 

La tempesta és propera,

i la ventisca gèlida,

els primers flocs de neu cauen

sobre la natura esplèndida.

 

Els animals del bosc,

amagats sota el verd fosc

d’aquells immensos arbres;

isards, cérvols i daines.

MIGUEL ÀNGEL BLANCO

ENTRE MENTS, PER CARLA LLOP

Un dia,en un poble petitet,una nena que es deia Yuna va arribar a la Terra,però no era una nena normal.Ella podia llegir les ments de la gent,però ella no ho feia volent.La gent i nens no s’acostaven a ella.Yuna marxava cap al poble per anar a jugar amb nens i nenes,però els nens i les nenes s’anaven corrents. 10 anys després… Yuna té 14 anys,però ja no està sola,té un noi que es diu Joel.Es van fer amics,però ella sentia alguna cosa especial per ell.Va anar per dir que li agradava,però li va llegir la ment i va veure que li agradava una noia que es deia Mònica i per aquest motiu no li va dir que li agradava.Quan Yuna trista s’en va anar,el noi es va girar i no era el Joel,era el Lluís,el marit de la Mònica,però ella es va pensar que era el Joel.Al Joel li agradava la Yuna.Va anar cap a ella i li va dir que li agradava,però la Yuna li va dir:-No fa falta que siguis mentider se que tu estàs amb mi perque no et llegeixi la ment.A partir d’ara te la llegirè sempre. 3 dies després la Yuna descubreix que no era ell,que era el Lluís.Li va demar perdó.Ella li va dir que també l’estimava i ell es va posar vermell i orgullós. Van pasar 16 anys junts.Als 20 anys es van casar i a l’any van tenir un fill i dos filles.Es deien Lucinda,Carla i Marc. Els tres van sortir amb un defecte podien llegir ments Continuará…

LA ROSA VERMELLA, EL MAR I EL PASSAT DE L’ELENA, PER ANASTASIA SUMSCHI

LA ROSA VERMELLA

El matí es clar,

la nit és freda.

Jo em vaig anar

i tu aquí et quedes.

Una rosa em vas donar i

més vermella que ella em vaig posar.

Aquella flor em vas donar

i de sobte jo em vaig enamorar.

EL MAR

El sol brilla i

les onades del mar

cada vegada més gran es fan.

Amb el vent bufant a la cara

jo me n’adono compte…

de tot el que passarà ara.

EL PASSAT DE L’ELENA

Aquell camp verd

preciós i boniquet,

amb les seves fulles verdes

enlluerna la seva terra.

L’Elena mirant allò recoda tot el passat

pensant que allò tornarà

pensant que allò millorarà

UNA HISTÒRIA ALTERNATIVA, PER OSCAR AGUILAR

Hi havia una vegada un noi que li agradava molt el futbol,que a l’estiu anava a ensenyar nens d’edat ,és petita que ell a jugar a futbol.quan es van acabar les vacances d’estiu va tornar al seu institut.A ell  li va semblar estrany perquè on estava el camp de futbol havien construït un camp de beisbol.Va anar a la seu de futbol de l’institut.Va veure que també hi havien construït un camp de basquet.Tenia moltes sospites i va començar a buscar els seus companys.Els va preguntar si havia passat alguna cosa amb el club de futbol.Ells van dir que mai n’hi havien creat un club de futbol.Un altre noi que era d’una organització malèvola,que va enviar al passat per eliminar  els seus records sobre el futbol i també li va dir els seus companys ja els havia eliminat i que només li faltava a ell i li va proposar de fer un partit que si guanyava tornaria els records,ell només era un ,fins que va arribar un altre noi que va fer nou dobles d’ell per poder jugar el partit ,semblava que aquella gent venien d’époques posteriors a la seva.

Van tornar a l’ época d’on provenia el personatge principal però hi havien canvis en l’història.

Van arreglar tots aquests canvis i van anar fent viatges pel temps intentant aconseguir l’equip definitiu que el millor entrenador de tots els temps havia descrit a la seva llibreta.Ell és va convertir en una (“Chrono Stone”) una pedra màgica que podia parlar. Al futur van organitzar un torneig de futbol els nois de la segona fase(Nu-Gen),(que tenien poders sobrenaturals,però que igualment eren humans).Era al millor de tres partits i van empatar un ,guanyar un i perdre un tots dos equips.com estaven empatats es va celebrar la final del torneig.Al final els protagonistes van acabar  guanyant perquè l’important no és el poder individual sinò el treball en equip .Cadascun d’ells van tornar a l’época d’on provenien perquè s’havien d’anar

CRUEL ÀNGEL, PER RAÚL GARCIA

En el planeta terra venien uns monstres anomenats àngels. Venien per destruir la humanitat, els humans en la lluita per la supervivència, van crear uns robots capaços de lluitar amb els àngels, però havia un problema per culpa de les característiques del robot només els adolescents podien pilotar-ho. El líder de l’empresa que fabricava els robots, li faltava un pilot i va trucar al seu fill Reiju, el qual el va abandonar quan era petit per dedicar-se a la investigació. El seu fill amb temor va decidir a negar-se a pilotar el robot. El líder, va decidir canviar de pilot, va aparèixer una noia pela de ferides. Aquesta nena es deia Ria, Reiju observant l’estat d’aquesta noia va decidir pilotar el robot.
No tenia cap preparació anterior, dins de la cabina del robot respirar era difícil i la manera de pilotar el robot era sincronitzar-te el teu cos amb el robot. Després d’un
baix temps de lluita, ja que l’energia s’esgotava va aconseguir derrotar al àngel. El temps transcorria derrotant àngels però perquè volien atacar-nos? Reiju es preguntava això a totes hores. Va decidir anar a preguntar això al seu pare (el líder), l’ambient era tens. El seu pare va decidir explicar tot al seu fill. Va explicar que els robots estaven fets d’àngels, el nucli d’un àngel estava amagat a sota terra. Si un àngel impactava amb el nucli la terra acabaria destruïda i que l’única esperança era que Reiju i Rai derrotin a l’àngel definitiu.L’endemà les alarmes van començar a sonar, Reiju i Rai van preparar-se per pilotar el robot. L’àngel era massa fort, estava a punt de matar a Rai en els últims instants de la seva vida va revelar que era un experiment de clonació que havia fallat i deu ens envia àngels per pagar el pecat que la humanitat ha fet. Amb l’energia que hi quedava va fer que Reiju es fusionés amb el robot Reiju ni així va poder parar l’inmens poder de l’àngel. La terra va terminar, ara només quedava un paisatge vermell ple de sang i Reiju vivint eternament en el fi de la terra en soletat.

Espia d’un minut a l’altre, per David Oganesyan

Era un dia normal al matí. Jo em vaig aixecar. Eren les 8:00, és a dir,  que arribava tard a l’institut. Em vaig sentir estrany, però no li vaig donar importància. Minuts més tard em vaig posar blau de pell i em va créixer una cua de tritó. Em vaig espantar molt i em vaig amagar sota el meu llit. Vaig esperar una mica de temps i se’m va desaparèixer. Aleshores vaig pensar que havia de raspallar-me les dents, vestir-me…De cop i volta em vaig mirar i ja estava vestit i ja m’havia raspallat les dents. Pensava que m’ho havia imaginat, però no! Va passar de veritat. jo pensava que m’estava morint, però no, ja que la segona opció era que estava en un poble de fantasia, en un somni, i em vaig picar per veure si era real o no, i sí! Era real, em vaig alegrar perquè em saltava classes.

Després d’un temps em vaig adonar que tenia poders! ( podia moure coses amb la ment, podia canviar coses de lloc amb la ment etc. ) Com que no controlava el poders, vaig practicar. Primer em vaig fer invisible, després corria súper ràpid, fins que vaig xocar amb una espècie d’animal gegant. Quan hi vaig veure bé, em vaig adonar que estava al voltant de com una dimensió paral·lela, perquè els animals, que en la realitat eren petits, ara eren gegants, i al contrari. De cop i volta una àguila em va portar al seu niu. Es pensaria que era una de les seves cries i em va donar un plat “ gourmet ”. Vaig al·lucinar amb allò. Quan em va donar el plat em va parlar dient: “ T’estàvem esperant espia núm. 248 ”. Aleshores em vaig convertir en espia d’un minut a l’altre? Doncs sí, em va respondre l’àguila mentre estrenyia un botó. En aquell moment vaig caure al fons d’un forat obscur. Quan vaig arribar em vaig trobar una varietat d’animals gegants, que em van posar una missió: “ Has d’intentar agafar la perla d’or dels dolents , que ens van robar fa uns anys, podràs? ” Sí, i tant. Em vaig equipar de pistoles, pals etc. Vaig esperar els dolents on em van dir, a la caseta de l’arbre. Quan van sortir em vaig adonar que els dolents eren també animals fantàstics, però també tenien poders, com jo; vam tenir una batalla èpica amb els poders. Ens tiràvem boles, jo d’aigua i ells de foc. Ens tiràvem contra les parets, ens picàvem, ens tiràvem objectes amb la ment, intentàvem matar-nos mútuament etc. Fins que en un moment em vaig enrabiar tant que vaig començar a levitar amb moltes criatures d’aigua que jo mateix vaig crear, i tota l’aigua que hi havia al poble la vaig posar a les meves mans com una bola de tsunami, però em va semblar poc i per tant vaig fer el mateix amb l’aigua de la ciutat, i tampoc! Llavors ho vaig fer amb l’aigua de tot el món i, sí! Els vaig tirar el tsunami, i es van ofegar. Com que vam acabar, vaig anar levitant per agafar la perla i quan la vaig agafar la vaig posar en una bombolla d’aigua i la vaig guardar bé.

Quan vaig arribar al lloc on es reunien el animals fantàstics, em van premiar com a millor espia del món. I vaig regnar aquest món de fantasia durant molts i molts anys.

UN ALTRE MÓN, per Pranjal Bhagtani

Estava caminant pel bosc quan de sobte vaig caure per un forat. No sé com vaig anar a parar en el forat, però hi estava a dins. El forat no era un forat qualsevol, sinó que hi havia un camí a continuació. Vaig decidir seguir el camí per veure a on anava a parar. Al final del túnel es podia veure una llum, i per això vaig seguir caminant.

Ja he arribat, no sé on estic, no sembla que estigui a Barcelona. Acaba de passar un elefant amb 3 potes, una zebra sense línies, un llop sense dents i moltes coses més estranyes. Què faig aquí? Per què estic aquí? D’on surten aquests animals?

Acabo de descobrir un nou món, soc la persona que a les pel·lícules arriba a un nou món i és la seva nova vida. He decidit fer fotos a tot, per després ensenyar-les als meus amics, per si no em creuen. Estic observant les meravelles d’aquest nou món que he descobert. Mai m’hagués imaginat  que em passaria una cosa semblant a les pel.lícules.

Acabo de veure a la meva mare. Està enfadada. Què fa la meva mare en aquest món?

-Pau! Desperta!

Tot ha estat un somni, són les 7:55, arribo tard a l’institut. Semblava tan real…

Pranjal Bhagtani Devi 3A4

MÉS QUE UNA AMISTAT, per Marc Di Tecco

Era de nit, els estels brillaven i jo pensava què fer després del ridícul que havia passat per amor. Els meus ulls estaven incendiats de llàgrimes i la meva ment era  un calaix desordenat.

L’endemà no sabia com anar feliç a l’institut. Tothom ja sabia el que havia passat, així que no vaig entrar i vaig marxar per sempre.

Els meus pares ja ho sabien, no existia altra opció. Les portes del tren es tancaven, jo m’acomiadava de la meva mare per la finestra. Barcelona m’esperava. Ja era a terra ferma i tenia sentiments oposats, no sabia si tornar o seguir.

Van passar dos mesos, ja havia passat tot, ja no tenia por. Havia après a ser fort, fins que de nou em vaig enamorar. Ella, la meva estimada, era la meva millor amiga, la que sempre m’havia estimat com amic. Des d’aquell moment no m’atrevia a ser igual que abans amb ella. Portava temps sentint això per ella; ella ni s’ho imaginava. Jo intentava que se n’adonés dient-li missatges subliminals, però res.  No hi havia remei, així que la vaig convidar a sopar i després a caminar per la riba del mar. Allà mateix d’esquena a la ciutat, la vaig besar i ella va continuar. Era el final de la meva por i només els estels van ser testimonis del que havia passat.

Marc Di Tecco Muñoz, 3A4