Òpera amb referents

El barroc és un moviment artístic que es dóna a Europa. S’inicia al segle XVI i acaba a mitjans del segle XVIII. El barroc reprodueix les característiques socials de l’època. L’abundància d’elements decoratius, que molts cops és gairebé exagerada. En les cançons predominen els contrastos tímbrics, melòdics i rítmics. Imiten sons de la natura. S’interessa sobretot per la música solemne, transcendental i magnífica. Cal recordar, que la música barroca anava dirigida sempre cap a l’aristocràcia, per això molts cops quan veiem la vida d’alguns compositors veiem que passen un temps formant-se a casa d’una família a la qual destinen moltes obres.

Apareixen noves formes musicals com la suite, tot i que no substitueixen les meves antigues com és tocata o la canzona. Aquesta nova forma obre a un nou caràcter de música i fa que es desenvolupin noves tècniques. L’orquestra també es modifica, les instruments de corda prenen un paper molt important. Totes les peces s’acompanyen amb la tècnica del baix continuu.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cl3ocdopidI[/youtube]

Tot i que en totes les èpoques, les peces més reconegudes són les litúrgiques, també en trobem de pagana. En la música pagana destaquen els Madrigals, la Cantata, la Sarsuela, l’Òpera i el Singspiel. Dins de la música religiosa destaquen els oratoris, la cantata i la passió.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=9IZoPtmJ4KI[/youtube]

El barroc innova molt en l’àmbit instrumental. Es deixen d’utilitzar alguns instruments del Renaixement. Alguns instruments evolucionen i es perfeccionen, com és el cas de la flauta, de la trompeta, del clavicèmbal (que en el classicisme evolucionarà fins al piano), el trombó i l’orgue. Els artesans van tenir un paper importantíssim en el desenvolupament d’aquests instruments i en la música barroca en conjunt, ja que són ells els que van perfeccionar els instruments fent-los més precisos.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=NlT8yeEYbMs[/youtube]

Aquest treball intenta esbrinar, en primer lloc si el que s’estudia a l’assignatura de llatí és present en la música clàssica. A llatí, per una banda s’estudia gramàtica llatina i per l’altra cultura clàssica (com vivien els romans de l’antiguitat, la mitologia, els seus rituals…).

Quan es parla de gramàtica llatina, en aquest cas, es fa referència a si encara avui es troben mots llatins, llatinismes, en la música. Una hipòtesis, que com podeu trobar a la presentació, ja es coneixia la resposta abans de començar. La recerca, doncs, s’ha basat en localitzar el major nombre possible (per no dir tots ja que no hi ha una manera de poder saber si realment hi són tots) de llatinismes que es poden trobar a les partitures.

L’altra part es basa en la cultura clàssica, per ser més exactes en la mitologia. És inevitable informar-se sobre l’òpera i la música clàssica sense topar amb dos clàssics com l’Orfeo de Gluck i de Monteverdi. En sentir-les i en veure la seva importància canvia la hipòtesis, ja no interessa el nombre d’òperes que tenen referent clàssic, interessa saber per què els compositors agafen com a argument el mite d’Orfeu, quin tractament fan d’aquest i les diferències i les semblances que tenen els dos compositors a l’hora de representar el mite.

Però no s’acaba aquí, també cal plantejar-se si realment la música ens permet identificar diferents situacions i això es fa en la part pràctica, plantejant si a través de la música de Gluck i Monteverdi es pot identificar diferents fragments del mite i, si la música pot representar diferents situacions.

Isorritme. És una tècnica de composició musical que segueix el patró o esquema fix d’altures i repeteix un ritme característic al llarg de la peça tot i que les notes que es canten són diferents.