Arxiu d'etiquetes: Sèneca

Una Medea com sempre i com mai al Lliure

Publicat el per
1

Emma Vilarasau és Medea, una reina, una estrangera, tal vegada una bruixa a la Medea que es representa aquests dies al Teatre Lliure de Monjuïc. El destí la converteix en desarrelada i ella opta per desencadenar la tragèdia. Un clàssic tan convuls com el nostre present.

A partir de la Medea d’Eurípides i de Sèneca, malgrat les diferències, en versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual sota la direcció de Lluís Pasqual amb Andreu Benito, Arià Campos-Pau Trujillo, Roger Coma, Joan Farssac-Guim Luque, Joan Sureda i Emma Vilarasau.

“Medea” amb Emma Vilarasau al Teatre Lliure de Montjuïc del 11/04 a 12/05
de 2018

L’encert d’aquesta Medea és que ens parla directament a nosaltres i continua així sent totalment vigent ja que s’ha eliminat, amb molt d’encert, tot el que ja no volem ni podem sentir dels clàssics. Medea esdevé, a més de fetillera, d’estrangera, … una dona que pensa i l’obra és un clam a l’estrangeria i a la feminitat. No hi ha res sobrer, s’han eliminat els cors, les escenes buides… i durant tota l’obra es respira un aire de romancero gitano en un ambient propi de les obres de Federico García Lorca.

És una Medea com sempre i com mai... És un nou cànon.

Programa de mà

Crònica de Pep Vila a Catalunya Ràdio arran de l’estrena de Medea:

Gaby

Centenari de la mort de Xavier Carbó i Maymí, traductor de la Medea de Sèneca

Publicat el per
Respon

La tragèdia de Sèneca oferia al cassanenc l’atractiu de ser «la tragèdia de les tragèdies de tan crua i palpitant; amb una mètrica tota enrevessada de sàfics, glicònics, anapèstics, iambes catalèctics i algun hexàmetre», segons el text d’una carta que Carbó envià a Riba. Potser caldria destacar, de la tasca de traductor de Carbó, la seva fidelitat al text llatí, la fluidesa de la seva composició mètrica, tot i la dificultat i la rigidesa de l’hexàmetre i l’ús d’un català entenedor i planer.

La influència dels clàssics, especialment de Virgili i d’Horaci, també es deixa sentir amb força en l’obra de creació de Xavier Carbó. Alguns dels seus poemes, com és el cas de Virgiliana, és a mes d’un homenatge a Virgili, una recreació de la poesia bucòlica del mantuà.

Mariàngela Villalonga “Traduccions i traductors” Revista de Girona núm. 163, març-abril 1994

Carles Riba (1893-1959) per Jaume Medina, pàg. 27-28

La Medea de Sèneca i d’Eurípides

Publicat el per
Respon

Sempre s’han comparat les dues obres Medea d’aquests autors clàssics, els quals la pinten molt diferent entre ells.

Eurípides l’escriu al 431 aC a Atenes i Sèneca, tot i que no es pot dir amb precisió, es creu que la va escriure durant la cort de Neró, és a dir 500 anys després.

Si comencem amb d’Eurípides, Medea surt com una figura tràgica: ella és forta, però també és una víctima. Som capaços de comprendre la seva situació, fins i tot podríem estar temptats a dir que ella és desafortunada pel destí que li ha tocat.

Quan ens fixem en l’obra de Sèneca, sentim tot el contrari: Medea des del principi és una figura espantosa. Ella immediatament, s’omple de ràbia i planeja la seva venjança. A l’inici de l’obra ho veiem tot molt clar: Eurípides parla del patiment de Medea i Sèneca de la seva venjança.

També, quan la Medea de Sèneca mata  un dels fills veiem un punt de sadisme en ella i ho fa perquè la seva ira la porta a voler refer les seves pèrdues per estar amb l’home que la traït. En canvi, en l’obra d’Eurípides veiem com això no succeeix.

Aquesta és una obra de teatre feta a San Francisco que representa les dues Medeas ja comparades.

Tot i les diferències entre aquesta mateixa obra, però escrita en llocs diferents, comparteixen el punt de presentar Medea com a una estrangera i com a un personatge que mai no podrem arribar a conèixer del tot.

Powered by emaze

Medea de Sèneca

Publicat el per
1

Sèneca, Luci Anneu Sèneca, va néixer l’any 4 aC a Còrdova, Bètica, però la seva família va traslladar-se a Roma al cap de poc temps.

Es creu que Medea forma part de les seves últimes tragèdies juntament amb Hercules furens, Troades, Phoenissae, Fedra, Agamemnon, Thyestes, Oedipus…però també hi ha possibilitats de què Sèneca l’escrigués quan es dedicava a l’educació de Neró perquè podria haver-li transmes les seves idees violentes i apassionades de l’emperador.

La tragèdia de Medea es compon, en total, per 1027 versos dels quals les escenes i episodis estan poc lligats entre ells. La presència del cor i les escenes pretenen remeiar-ho i aparentar-ne continuïtat.

L’estructura de l’obra de Medea es divideix en cinc parts: pròleg, tres episodis i epíleg. La mètrica dels monòlegs i diàlegs varia, a l’igual que les intervencions del cor. Poden ser trocaics, iàmbics…

Sèneca per escriure la seva Medea s’inspira en fonts gregues i llatines, especialment Les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes, d’Ovidi en les Metamorfosis i a les Heroides.

En el començament de l’obra Medea invoca als déus, ja que abans havia estat amb ella i reclama venjança per la seva infidelitat. L’heroïna aclareix durant tota l’obra en vàries ocasions el per què actua com ho fa.

El cor de Sèneca és masculí que està format pels ciutadans de Corint i accentua la duresa i violència de Medea fent llargues intervencions mostrant-se crític i oposat a ella. Jàson apareix com a interlocutor i oponent i aparenta ser la víctima de la tragèdia. Per altra banda, el personatge de la Dida sempre es mostra fidel a Medea però no té un paper tan important com a l’obra d’Eurípides.

Sèneca ens presenta a Medea com a ésser complex i contradictori envers la racionalitat. Per això l’acció té poc moviment i es basa principalment en el diàleg dels personatges i en la seva argumentació retòrica. Tot això ho veiem en l’heroïna quan explica el seu anhel de venjança, la gelosia que l’envaeix i el seu amor maternal.

Medea sent un cert odi per la traïció de Jàson, però pel qui encara en sent més és per Creont, ja que aquests dos lluiten per la possessió l’heroi tessali.

Es diu que Sèneca, mitjançant la tragèdia de Medea, fa veure al públic els efectes de l’emigració, de l’exili i del desterrament el qual havia patit un a Còrsega, amb l’emperador Claudi.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=0_zpfJ528pA[/youtube]

Iannis Xenakis, un compositor d’ascendència grega i nacionalitzat francesa, va representar l’obra de Medea l’any 1967 basant-se en els textos de Sèneca.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=BpOxKF-FA80[/youtube]

 

Les fonts primàries llatines de Medea

Publicat el per
Respon

Després de les fonts primàries gregues de Medea, la següent font primària de la qual tenim constància de què Medea ha existit és per Sèneca, ja que Medea va ser una de les seves tragèdies en la qual tracta el mateix que Eurípides però des d’un punt de vista diferent. És capaç de recrear-la, no com a víctima, sinó com una dona poderosa i sàvia en les arts dels encanteris.

Les obres d’Ovidi també es troben dins les fonts primàries, que en tres d’aquestes Medea és mencionada. A la primera que hi apareix és la de les Heroides que consta de 21 cartes, la dotzena anomenada Medea a Jàson. L’escriu quan aquest ja l’ha abandonat per casar-se amb Creüsa.

A la segona obra en la qual apareix d’Ovidi és la de les Metamorfosis, que és un poema de quinze llibres que explica la història del món fins al regnat de Juli Cèsar. Medea hi apareix al llibre número VII juntament amb Jàson, Èson i Pèlias.

La tercera obra és Tristia, de la qual no coneixem gaire la relació amb Medea. Tot i així, Ovidi explica l’assassinat del germà de Medea realitzat per aquesta a Tomis, que fou una ciutat de la Baixa Mèsia, on Ovidi va ser exiliat i va morir al 17 dC.

Gai Juli Higí fou l’autor de Fabulae, una obra que conté 277 relats curts de mitologia dels quals del número 21 al 26 sabem que hi apareix Medea.

Gai Valeri Flac va ser un poeta romà conegut per la seva obra inacabada Argonàutiques. Tracta sobre l’expedició de dos argonautes en busca del velló d’or i l’amor entre Jàson i Medea.

 

 

Selecció de textos llatins de la Medea de Sèneca

Publicat el per
Respon

De la Medea de Sèneca, s’han seleccionat en llatí els versos següents:

(vv. 150-166: Diàleg entre la Dida i Medea en què intenta vanament calmar-la

Nutrix Sile, obsecro, questusque secreto abditos 150
manda dolori. grauia quisquis uulnera
patiente et aequo mutus animo pertulit,
referre potuit: ira quae tegitur nocet;
professa perdunt odia uindictae locum.
Medea Leuis est dolor, qui capere consilium potest 155
et clepere sese: magna non latitant mala.
libet ire contra. Nutrix Siste furialem impetum,
alumna: uix te tacita defendit quies.
Medea Fortuna fortes metuit, ignauos premit.
Nutrix Tunc est probanda, si locum uirtus habet. 160
Medea Numquam potest non esse uirtuti locus.
Nutrix Spes nulla rebus monstrat adflictis uiam.
Medea Qui nil potest sperare, desperet nihil.
Nutrix Abiere Colchi, coniugis nulla est fides
nihilque superest opibus e tantis tibi. 165

II. (vv. 192-200)  Diàleg entre Medea i Creont. Medea es queixa a Creont de la seva comdemna i exili. Li demana un dia més. Realment el que vol es planejar la venjança.

Medea Quod crimen aut quae culpa multatur fuga?
Creo Quae causa pellat, innocens mulier rogat.
Medea Si iudicas, cognosce, si regnas, iube.
Creo Aequum atque iniquum regis imperium feras.                              195
Medea Iniqua numquam regna perpetuo manent.
Creo I, querere Colchis. Medea Redeo: qui auexit, ferat.
Creo Vox constituto sera decreto uenit.
Medea Qui statuit aliquid parte inaudita altera,
aequum licet statuerit, haud aequus fuit.                              200

III. (vv. 431-444) Planys de Jàson. Al tercer acte, després d’un altre diàleg entre Medea i la Dida, en què Medea revela el seu desig de venjar-se, Jàson plany el seu infortuni i intenta que Medea recobri el seny.

Iason O dura fata semper et sortem asperam,
cum saeuit et cum parcit ex aequo malam!
remedia quotiens inuenit nobis deus
periculis peiora: si uellem fidem
praestare meritis coniugis, leto fuit                              435
caput offerendum; si mori nollem, fide
misero carendum. non timor uicit fidem,
sed trepida pietas: quippe sequeretur necem
proles parentum. sancta si caelum incolis
Iustitia, numen inuoco ac testor tuum:                              440
nati patrem uicere. quin ipsam quoque,
etsi ferox est corde nec patiens iugi,
consulere natis malle quam thalamis reor.
constituit animus precibus iratam aggredi

IV. (vv. 490-501) Diàleg entre Jàson i Medea. Medea es nega a tornar amb Jàson. Es fan retrets mutus.

Iason Perimere cum te uellet infestus Creo,                              490
lacrimis meis euictus exilium dedit.
Medea Poenam putabam: munus, ut uideo, est fuga.
Iason Dum licet abire, profuge teque hinc eripe:
grauis ira regum est semper. Medea Hoc suades mihi,
praestas Creusae: paelicem inuisam amoues.                              495
Iason Medea amores obicit? Medea Et caedem et dolos.
Iason Obicere crimen quod potes tandem mihi?
Medea Quodcumque feci. Iason Restat hoc unum insuper,
tuis ut etiam sceleribus fiam nocens.
Medea Tua illa, tua sunt illa: cui prodest scelus,                              500
is fecit

V. (vv. 740-751) Els encantaments d’un presents mortals per a Creüsa, la rival de Medea, i per a Creont, el pare de la futura esposa de Jàson. Medea ha fingit davant de Jàson una reconciliació. Ara bé, realment només pensa en la venjança. La Dida al principi del quart acte ens explica els preparatius.

Medea Comprecor uulgus silentum uosque ferales deos                              740
et Chaos caecum atque opacam Ditis umbrosi domum,
Tartari ripis ligatos squalidae Mortis specus.
supplicis, animae, remissis currite ad thalamos nouos:
rota resistat membra torquens, tangat Ixion humum,
Tantalus securus undas hauriat Pirenidas,                              745
[grauior uni poena sedeat coniugis socero mei]
lubricus per saxa retro Sisyphum soluat lapis.
uos quoque, urnis quas foratis inritus ludit labor,
Danaides, coite: uestras hic dies quaerit manus.++
nunc meis uocata sacris, noctium sidus, ueni                              750
pessimos induta uultus, fronte non una minax.

VI. (vv.905-914) Caràcter de Medea. En l’acte cinquè, un missatger anuncia la mort de Creüsa i de Creont, així com l’incendi del palau. La Dida demana a Medea que se’n vagi. Medea s’hi nega i es mostra molt dolenta.

hoc age! en faxo sciant                              905
quam leuia fuerint quamque uulgaris notae
quae commodaui scelera. prolusit dolor
per ista noster: quid manus poterant rudes
audere magnum, quid puellaris furor?
Medea nunc sum; creuit ingenium malis:                              910
iuuat, iuuat rapuisse fraternum caput,
artus iuuat secuisse et arcano patrem
spoliasse sacro, iuuat in exitium senis
armasse natas

VII. (vv.926-936) Vacil·lacions de Medea. Tot i decidida a matar els seus fills, Medea dubta però finalment, per davant del seu amor de mare pot més el seu desig de venjança.

Cor pepulit horror, membra torpescunt gelu
pectusque tremuit. ira discessit loco
materque tota coniuge expulsa redit.
egone ut meorum liberum ac prolis meae
fundam cruorem? melius, a, demens furor!                              930
incognitum istud facinus ac dirum nefas
a me quoque absit; quod scelus miseri luent?
scelus est Iason genitor et maius scelus
Medea mater++occidant, non sunt mei;
pereant, mei sunt. crimine et culpa carent,                              935
sunt innocentes, fateor: et frater fuit.