La Marta va començar la recerca i finalment juntes hem aconseguit fer aquest emaze amb tot el material que hem trobat, trobem i continuarem trobant sobre Medea. Vet aquí un resum del nostre bloc El fil de Medea:
Medea en el teatre:
[youtube]https://www.youtube.com/playlist?list=PLorGxnOQHcPMZapCfnRysP5tuRdDsHIFc[/youtube]
Medea en el cinema i en la televisió:
[youtube]https://www.youtube.com/playlist?list=PLorGxnOQHcPNPK7CqBGma0ma60o-J38DE[/youtube]
Medea en la literatura:
[youtube]https://www.youtube.com/playlist?list=PLorGxnOQHcPN8Su_A7lRsEL3NUa86DCPD[/youtube]
Medea en la música:
[youtube]https://www.youtube.com/playlist?list=PLorGxnOQHcPM5vDp8pOHUvsuxlX_oN9oh[/youtube]
Sempre s’han comparat les dues obres Medea d’aquests autors clàssics, els quals la pinten molt diferent entre ells.
Eurípides l’escriu al 431 aC a Atenes i Sèneca, tot i que no es pot dir amb precisió, es creu que la va escriure durant la cort de Neró, és a dir 500 anys després.
Si comencem amb d’Eurípides, Medea surt com una figura tràgica: ella és forta, però també és una víctima. Som capaços de comprendre la seva situació, fins i tot podríem estar temptats a dir que ella és desafortunada pel destí que li ha tocat.
Quan ens fixem en l’obra de Sèneca, sentim tot el contrari: Medea des del principi és una figura espantosa. Ella immediatament, s’omple de ràbia i planeja la seva venjança. A l’inici de l’obra ho veiem tot molt clar: Eurípides parla del patiment de Medea i Sèneca de la seva venjança.
També, quan la Medea de Sèneca mata un dels fills veiem un punt de sadisme en ella i ho fa perquè la seva ira la porta a voler refer les seves pèrdues per estar amb l’home que la traït. En canvi, en l’obra d’Eurípides veiem com això no succeeix.
Aquesta és una obra de teatre feta a San Francisco que representa les dues Medeas ja comparades.
Tot i les diferències entre aquesta mateixa obra, però escrita en llocs diferents, comparteixen el punt de presentar Medea com a una estrangera i com a un personatge que mai no podrem arribar a conèixer del tot.
Sèneca, Luci Anneu Sèneca, va néixer l’any 4 aC a Còrdova, Bètica, però la seva família va traslladar-se a Roma al cap de poc temps.
Es creu que Medea forma part de les seves últimes tragèdies juntament amb Hercules furens, Troades, Phoenissae, Fedra, Agamemnon, Thyestes, Oedipus…però també hi ha possibilitats de què Sèneca l’escrigués quan es dedicava a l’educació de Neró perquè podria haver-li transmes les seves idees violentes i apassionades de l’emperador.
La tragèdia de Medea es compon, en total, per 1027 versos dels quals les escenes i episodis estan poc lligats entre ells. La presència del cor i les escenes pretenen remeiar-ho i aparentar-ne continuïtat.
L’estructura de l’obra de Medea es divideix en cinc parts: pròleg, tres episodis i epíleg. La mètrica dels monòlegs i diàlegs varia, a l’igual que les intervencions del cor. Poden ser trocaics, iàmbics…
Sèneca per escriure la seva Medea s’inspira en fonts gregues i llatines, especialment Les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes, d’Ovidi en les Metamorfosis i a les Heroides.
En el començament de l’obra Medea invoca als déus, ja que abans havia estat amb ella i reclama venjança per la seva infidelitat. L’heroïna aclareix durant tota l’obra en vàries ocasions el per què actua com ho fa.
El cor de Sèneca és masculí que està format pels ciutadans de Corint i accentua la duresa i violència de Medea fent llargues intervencions mostrant-se crític i oposat a ella. Jàson apareix com a interlocutor i oponent i aparenta ser la víctima de la tragèdia. Per altra banda, el personatge de la Dida sempre es mostra fidel a Medea però no té un paper tan important com a l’obra d’Eurípides.
Sèneca ens presenta a Medea com a ésser complex i contradictori envers la racionalitat. Per això l’acció té poc moviment i es basa principalment en el diàleg dels personatges i en la seva argumentació retòrica. Tot això ho veiem en l’heroïna quan explica el seu anhel de venjança, la gelosia que l’envaeix i el seu amor maternal.
Medea sent un cert odi per la traïció de Jàson, però pel qui encara en sent més és per Creont, ja que aquests dos lluiten per la possessió l’heroi tessali.
Es diu que Sèneca, mitjançant la tragèdia de Medea, fa veure al públic els efectes de l’emigració, de l’exili i del desterrament el qual havia patit un a Còrsega, amb l’emperador Claudi.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=0_zpfJ528pA[/youtube]
Iannis Xenakis, un compositor d’ascendència grega i nacionalitzat francesa, va representar l’obra de Medea l’any 1967 basant-se en els textos de Sèneca.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=BpOxKF-FA80[/youtube]
La primera font de Medea és grega.
Eurípides (Εὐριπίδης) és l’autor grec que va escriure sobre Medea al 431 aC. Es creu que va ser la seva segona obra, tot i que també apareix en alguna de les seves obres fragmentàries com: Filoctetes, Dictis i Theristai.
Medea és una obra tràgica, igual que Hipòlit, que pertanyen a l’etapa de la seva tragèdia primerenca.
Del poeta grec Neofrón (Νεόφρων) només es coneix una obra de cent vint: Medea. Aquest va inspirar a Eurípides, ja que va iniciar una tragèdia realista amb la introducció del personatge Pedagog.
Píndar (Πίνδαρος) fou un poeta líric grec que va néixer l’any 518 aC. Ens han arribat 45 odes seves i altres fragments a part. L’oda número IV.
La biblioteca mitològica és un llibre que fou elaborat al segle I o II dC, que recopila la mitologia grega detalladament, des de l’origen de l’Univers fins la Guerra de Troia. Medea hi apareix en el número I, del 23 al 28.
Apol·loni Rodi fou un poeta grec, autor del poema Argonàutiques narra el viatge de la nau d’Argos, dirigida per Jàson en busca del velló d’or amb l’ajuda de Medea per aconseguir-lo.
Heròdot va ser un historiador grec, conegut com a dramaturg còmic atenès Aristòfanes, crea Els Arcanesos, en els quals culpa la Guerra del Peloponès el segrest d’algunes prostitutes. Això és una referència burleta a Heròdot, que va informar del compte dels perses de les seves guerres amb Grècia a partir de les violacions de les heroïnes mítiques com Europa, Medea i Helena.
Hesíode fou un poeta de l’Antiga Grècia i va escriure Teogonia que conté una antiga versió de l’origen de l’Univers i el Gènesi de la mitologia grega. Medea es menciona al final de la seva obra.
De la Medea de Sèneca, s’han seleccionat en llatí els versos següents:
(vv. 150-166: Diàleg entre la Dida i Medea en què intenta vanament calmar-la
Nutrix Sile, obsecro, questusque secreto abditos 150
manda dolori. grauia quisquis uulnera
patiente et aequo mutus animo pertulit,
referre potuit: ira quae tegitur nocet;
professa perdunt odia uindictae locum.
Medea Leuis est dolor, qui capere consilium potest 155
et clepere sese: magna non latitant mala.
libet ire contra. Nutrix Siste furialem impetum,
alumna: uix te tacita defendit quies.
Medea Fortuna fortes metuit, ignauos premit.
Nutrix Tunc est probanda, si locum uirtus habet. 160
Medea Numquam potest non esse uirtuti locus.
Nutrix Spes nulla rebus monstrat adflictis uiam.
Medea Qui nil potest sperare, desperet nihil.
Nutrix Abiere Colchi, coniugis nulla est fides
nihilque superest opibus e tantis tibi. 165
II. (vv. 192-200) Diàleg entre Medea i Creont. Medea es queixa a Creont de la seva comdemna i exili. Li demana un dia més. Realment el que vol es planejar la venjança.
Medea Quod crimen aut quae culpa multatur fuga?
Creo Quae causa pellat, innocens mulier rogat.
Medea Si iudicas, cognosce, si regnas, iube.
Creo Aequum atque iniquum regis imperium feras. 195
Medea Iniqua numquam regna perpetuo manent.
Creo I, querere Colchis. Medea Redeo: qui auexit, ferat.
Creo Vox constituto sera decreto uenit.
Medea Qui statuit aliquid parte inaudita altera,
aequum licet statuerit, haud aequus fuit. 200
III. (vv. 431-444) Planys de Jàson. Al tercer acte, després d’un altre diàleg entre Medea i la Dida, en què Medea revela el seu desig de venjar-se, Jàson plany el seu infortuni i intenta que Medea recobri el seny.
Iason O dura fata semper et sortem asperam,
cum saeuit et cum parcit ex aequo malam!
remedia quotiens inuenit nobis deus
periculis peiora: si uellem fidem
praestare meritis coniugis, leto fuit 435
caput offerendum; si mori nollem, fide
misero carendum. non timor uicit fidem,
sed trepida pietas: quippe sequeretur necem
proles parentum. sancta si caelum incolis
Iustitia, numen inuoco ac testor tuum: 440
nati patrem uicere. quin ipsam quoque,
etsi ferox est corde nec patiens iugi,
consulere natis malle quam thalamis reor.
constituit animus precibus iratam aggredi
IV. (vv. 490-501) Diàleg entre Jàson i Medea. Medea es nega a tornar amb Jàson. Es fan retrets mutus.
Iason Perimere cum te uellet infestus Creo, 490
lacrimis meis euictus exilium dedit.
Medea Poenam putabam: munus, ut uideo, est fuga.
Iason Dum licet abire, profuge teque hinc eripe:
grauis ira regum est semper. Medea Hoc suades mihi,
praestas Creusae: paelicem inuisam amoues. 495
Iason Medea amores obicit? Medea Et caedem et dolos.
Iason Obicere crimen quod potes tandem mihi?
Medea Quodcumque feci. Iason Restat hoc unum insuper,
tuis ut etiam sceleribus fiam nocens.
Medea Tua illa, tua sunt illa: cui prodest scelus, 500
is fecit
V. (vv. 740-751) Els encantaments d’un presents mortals per a Creüsa, la rival de Medea, i per a Creont, el pare de la futura esposa de Jàson. Medea ha fingit davant de Jàson una reconciliació. Ara bé, realment només pensa en la venjança. La Dida al principi del quart acte ens explica els preparatius.
Medea Comprecor uulgus silentum uosque ferales deos 740
et Chaos caecum atque opacam Ditis umbrosi domum,
Tartari ripis ligatos squalidae Mortis specus.
supplicis, animae, remissis currite ad thalamos nouos:
rota resistat membra torquens, tangat Ixion humum,
Tantalus securus undas hauriat Pirenidas, 745
[grauior uni poena sedeat coniugis socero mei]
lubricus per saxa retro Sisyphum soluat lapis.
uos quoque, urnis quas foratis inritus ludit labor,
Danaides, coite: uestras hic dies quaerit manus.++
nunc meis uocata sacris, noctium sidus, ueni 750
pessimos induta uultus, fronte non una minax.
VI. (vv.905-914) Caràcter de Medea. En l’acte cinquè, un missatger anuncia la mort de Creüsa i de Creont, així com l’incendi del palau. La Dida demana a Medea que se’n vagi. Medea s’hi nega i es mostra molt dolenta.
hoc age! en faxo sciant 905
quam leuia fuerint quamque uulgaris notae
quae commodaui scelera. prolusit dolor
per ista noster: quid manus poterant rudes
audere magnum, quid puellaris furor?
Medea nunc sum; creuit ingenium malis: 910
iuuat, iuuat rapuisse fraternum caput,
artus iuuat secuisse et arcano patrem
spoliasse sacro, iuuat in exitium senis
armasse natas
VII. (vv.926-936) Vacil·lacions de Medea. Tot i decidida a matar els seus fills, Medea dubta però finalment, per davant del seu amor de mare pot més el seu desig de venjança.
Cor pepulit horror, membra torpescunt gelu
pectusque tremuit. ira discessit loco
materque tota coniuge expulsa redit.
egone ut meorum liberum ac prolis meae
fundam cruorem? melius, a, demens furor! 930
incognitum istud facinus ac dirum nefas
a me quoque absit; quod scelus miseri luent?
scelus est Iason genitor et maius scelus
Medea mater++occidant, non sunt mei;
pereant, mei sunt. crimine et culpa carent, 935
sunt innocentes, fateor: et frater fuit.
Caterina Albert i Paradís, més coneguda pel seu pseudònim de Víctor Català, va ser molt rellevant en el modernisme.
L’any 1898 va presentar als Jocs Florals d’Olot el poema Lo llibre nou i el monòleg La infanticida i les dues li van ser premiades.
La infanticida és un monòleg escrit en vers en el que la protagonista té moltes semblances amb Medea. La protagonista de Caterina, Nela, està en un manicomi, ja que va cometre el crim de l’infanticidi i partint d’això, narra el seu propi drama.
La jove se sentia atrapada, ja que per una banda el seu pare l’amenaçava amb la mort si aquesta deshonrava a la família. Per altra banda trobem a Reiner, un jove que considerava a Nela un simple divertiment amb el qual va quedar embarassada.
La protagonista del monòleg ens recorda Medea, ja que també va cometre el mateix crim que ella. A més a més, Medea també desobeeix a la seva família per l’amor que sent cap al jove Jàson, a l’igual que Nela ho fa per Reiner.
A causa de la por que Nela sent, prefereix matar a la seva filla escollint així el seu destí.
Cap de les dues dones són considerades com a perverses sinó com a víctimes de les circumstàncies en les que es trobaven, posant com a remei l’infanticidi.
Que com va ser?…
(Amb dolor.)
Oh, no!… No em feu dir-ho!…
que sento fred… i por… Jo… no ho volia…
si ni ho sé… com va ser… De tan contenta,
quan vaig veure la nena, l’abraçava
i a petons, a petons, l’hauria fosa,
que mai més acabava d’atipar-me’n…
I tant vaig masegar-la, que la nena,
heus aquí que, de cop, la cara arrufa
i arrenca el plor… Un espinguet!… Jo em quedo,
lo mateix que el Sant Just de pedra marbre…
I la nena, quins crits!… Semblava folla…
Jo, d’esglaiada fins perdia l’esma…
quant a dalt… quint espant!… Sento que es tiren
a baix del llit i cops de peus descalços…
Era el pare; segur!… Verge Maria!
Com ho havia de fer, jo pecadora?
Eren passos rabents… cap a l’escala…
I… no sé… què passà… La falç vaig veure
relluir, tot de cop… aquí de dintre…
(Per son cap.)
i m’aixeco d’un bot… La nena… hi torna…
jo, li tapo la boca… mes… no calla…
i el pare… que està prop… Jo… esmaperduda,
corro cap a… la mola… i… mare meva!…
(Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció
de llençar un objecte.)
Quin xerric que va fer!… Com… una coca!…
I encara, llençà un crit!… Un crit!… Deixeu-me!…
(Regirant-se violentament d’una banda a l’altra,
com per lliurar-se d’algú que la subjectés.)
Que no vull dir res més!… Pareu la mola,
que el dimoni la roda… per matar-me…
El pare… no el va ser… No ho sé… qui era…
que va entrar… allà dins… No me’n recordo…
Molta gent… molta gent… Tots me guaitaven,
amb uns ulls més badats!… com unes òlibes…
Mes el pare… res sap… Que no us escapi…
Calleu tots… calleu tots… que si ho sabia,
d’un cop de falç… la meva testa a terra.
(Amb viva angoixa, suplicant.)
No li digueu, per mor de Déu, al pare!…
De la nena, ni un piu… que no ho sospiti…
que per ço me n’he anat de casa meva
i m’estic aquí dins… perquè no em trobi…
Que don Jaume ho va dir… el fill de l’amo…
Fins que vinga en Reiner… i anem a França…
(Anant arrupint-se en un racó i baixant gradual-
ment la veu.)
lluny del pare… i la falç… i aquella… mola…
que no vull… que m’esclafi… cap més… nena…
(Al final, perceptible amb prou feina. Diu els
darrers versos amb la mirada clavada
en l’espai, com embadalida. La cortina ha
començat a baixar durant el penúltim, fins a
metre i mig del sòl i a la darrera paraula
cau de cop.)Caterina Albert. La infanticida i altres textos. Barcelona: La Sal, 1984, p. 39-57.
La Medea d’Eurípides consta d’una estructura usual de l’època clàssica.
En primer lloc ens trobem amb el pròleg. El personatge de la Dida ens informa sobre l’estat físic i psíquic en què es troba Medea. Apareix el Preceptor amb els dos fills de Medea i diu a la Dida les intencions del poble de Corint: treure Medea i els seus fills del país.
En aquest fragment llegim el monòleg de la Dida quan parla sobre l’heroïna:
κεῖται δ΄ ἄσιτος͵ σῶμ΄ ὑφεῖσ΄ ἀλγηδόσι͵
τὸν πάντα συντήκουσα δακρύοις χρόνον͵ 25
ἐπεὶ πρὸς ἀνδρὸς ᾔσθετ΄ ἠδικημένη͵
οὔτ΄ ὄμμ΄ ἐπαίρουσ΄ οὔτ΄ ἀπαλλάσσουσα γῆς
πρόσωπον· ὡς δὲ πέτρος ἢ θαλάσσιος
κλύδων ἀκούει νουθετουμένη φίλων·
ἢν μή ποτε στρέψασα πάλλευκον δέρην 30
αὐτὴ πρὸς αὑτὴν πατέρ΄ ἀποιμώξῃ φίλον
καὶ γαῖαν οἴκους θ΄͵ οὓς προδοῦσ΄ ἀφίκετο
μετ΄ ἀνδρὸς ὅς σφε νῦν ἀτιμάσας ἔχει.
ἔγνωκε δ΄ ἡ τάλαινα συμφορᾶς ὕπο
οἷον πατρῴας μὴ ἀπολείπεσθαι χθονός. 35
En els versos anteriors (Medea, 24-35), Eurípides descriu Medea plorant al terra sense poder fer res més, ja que se sent traïda i abandonada per Jàson quan precisament ella va trair el seu pare, la seva terra, el seu palau per estar amb ell.
Els plors de Medea i les paraules de la Dida donen lloc al Parados (96-213):
ΜΗΔΕΙΑ
αἰαῖ͵
ἔπαθον τλάμων ἔπαθον μεγάλων
ἄξι΄ ὀδυρμῶν· ὦ κατάρατοι
παῖδες ὄλοισθε στυγερᾶς ματρὸς
σὺν πατρί͵ καὶ πᾶς δόμος ἔρροι.
ΤΡΟΦΟΣ
ἰώ μοί μοι͵ ἰὼ τλήμων. 115
τί δέ σοι παῖδες πατρὸς ἀμπλακίας
μετέχουσι; τί τούσδ΄ ἔχθεις; οἴμοι͵
τέκνα͵ μή τι πάθηθ΄ ὡς ὑπεραλγῶ.
δεινὰ τυράννων λήματα καί πως
ὀλίγ΄ ἀρχόμενοι͵ πολλὰ κρατοῦντες 120
χαλεπῶς ὀργὰς μεταβάλλουσιν.
Medea es lamenta de les seves desgràcies i nomena els fills perquè vagin amb Jàson al palau de Corint. La Dida creu que el seu pare és el que té la culpa que hagin arribat a aquesta situació i expressa por del futur que els pot deparar als petits.
Després té lloc la primera entrada del cor format per quinze dones de Corint que mostren el seu recolzament a l’heroïna. S’obre la porta i surt Medea dirigint-se cap al cor amb llàgrimes i els parla sobre la condició inferior de la dona comparada amb la de l’home. Creu que les dones són les que tenen el destí més trist de tots, ja que necessiten d’un espòs perquè prengui del cos d’aquesta.
Així, comença el primer Episodi (214-409)
ΜΗΔΕΙΑ
πάντων δ΄ ὅσ΄ ἔστ΄ ἔμψυχα καὶ γνώμην ἔχει 230
γυναῖκές ἐσμεν ἀθλιώτατον φυτόν·
ἃς πρῶτα μὲν δεῖ χρημάτων ὑπερβολῇ
πόσιν πρίασθαι͵ δεσπότην τε σώματος
λαβεῖν· κακοῦ γὰρ τοῦτ΄ ἔτ΄ ἄλγιον κακόν.
κἀν τῷδ΄ ἀγὼν μέγιστος͵ ἢ κακὸν λαβεῖν 235
ἢ χρηστόν. οὐ γὰρ εὐκλεεῖς ἀπαλλαγαὶ
γυναιξίν͵ οὐδ΄ οἷόν τ΄ ἀνήνασθαι πόσιν.
ἐς καινὰ δ΄ ἤθη καὶ νόμους ἀφιγμένην
δεῖ μάντιν εἶναι͵ μὴ μαθοῦσαν οἴκοθεν͵
ὅτῳ μάλιστα χρήσεται ξυνευνέτῃ. 240
Medea, abraçada als genolls de Creont, li demana permís per quedar-se un dia més al país de Corint. El rei li concedeix el seu desig, que li comporta tenir temps per a planejar la seva venjança.
Surt el Corifeu amb el seu seguici i el cor en el primer Estàsim, que lamenten la poca fe de Medea en els seus juraments fets als déus i en la justícia i la seva condició femenina (410-445).
Medea i Jàson s’enfronten en el segon Episodi (446-626)
ΜΗΔΕΙΑ
ὦ παγκάκιστε͵ τοῦτο γάρ σ΄ εἰπεῖν ἔχω͵ 465
γλώσσῃ μέγιστον εἰς ἀνανδρίαν κακόν·
ἦλθες πρὸς ἡμᾶς͵ ἦλθες ἔχθιστος γεγώς;
[θεοῖς τε κἀμοὶ παντί τ΄ ἀνθρώπων γένει;]
οὔτοι θράσος τόδ΄ ἐστὶν οὐδ΄ εὐτολμία͵
φίλους κακῶς δράσαντ΄ ἐναντίον βλέπειν͵ 470
ἀλλ΄ ἡ μεγίστη τῶν ἐν ἀνθρώποις νόσων
πασῶν͵ ἀναίδει΄· εὖ δ΄ ἐποίησας μολών·
ἐγώ τε γὰρ λέξασα κουφισθήσομαι
ψυχὴν κακῶς σε καὶ σὺ λυπήσῃ κλύων.
ΙΑΣΩΝ
σοὶ δ΄ ἔστι μὲν νοῦς λεπτός—ἀλλ΄ ἐπίφθονος
λόγος διελθεῖν͵ ὡς Ἔρως σ΄ ἠνάγκασε 530
τόξοις ἀφύκτοις τοὐμὸν ἐκσῷσαι δέμας.
ἀλλ΄ οὐκ ἀκριβῶς αὐτὸ θήσομαι λίαν·
ὅπῃ γὰρ οὖν ὤνησας͵ οὐ κακῶς ἔχει.
μείζω γε μέντοι τῆς ἐμῆς σωτηρίας
εἴληφας ἢ δέδωκας͵ ὡς ἐγὼ φράσω. 535
πρῶτον μὲν Ἑλλάδ΄ ἀντὶ βαρβάρου χθονὸς
γαῖαν κατοικεῖς καὶ δίκην ἐπίστασαι
νόμοις τε χρῆσθαι μὴ πρὸς ἰσχύος χάριν·
πάντες δέ σ΄ ᾔσθοντ΄ οὖσαν Ἕλληνες σοφὴν
καὶ δόξαν ἔσχες· εἰ δὲ γῆς ἐπ΄ ἐσχάτοις 540
ὅροισιν ᾤκεις͵ οὐκ ἂν ἦν λόγος σέθεν.
εἴη δ΄ ἔμοιγε μήτε χρυσὸς ἐν δόμοις
μήτ΄ Ὀρφέως κάλλιον ὑμνῆσαι μέλος͵
εἰ μὴ ΄πίσημος ἡ τύχη γένοιτό μοι.
Medea en aquest fragment anomena Jàson el seu pitjor enemic, ja que s’ha presentat davant d’ella, mirant-la a la cara, després de tot el mal que li ha fet. Jàson li reconeix que li va resultar útil per salvar-lo en moltes ocasions i que ha tingut molta sort de poder casar-se amb una filla d’un rei com és Creüsa. Diu que tothom sap com és i que, quan se’n anès ningú no parlarà més d’ella.
Després d’això, Jàson té la intenció d’acabar de manera amistosa amb Medea i li ofereix ajuda si alguna vegada la arriba a necessitar, però aquesta li refusa dient que mai no acceptarà cap donatiu seu, ja que venint d’un home dolent com ell no tenen cap valor.
ΙΑΣΩΝ
ὡς οὐ κρινοῦμαι τῶνδέ σοι τὰ πλείονα.
ἀλλ΄͵ εἴ τι βούλῃ παισὶν ἢ σαυτῆς φυγῇ 610
προσωφέλημα χρημάτων ἐμῶν λαβεῖν͵
λέγ΄· ὡς ἕτοιμος ἀφθόνῳ δοῦναι χερὶ
ξένοις τε πέμπειν σύμβολ΄͵ οἳ δράσουσί σ΄ εὖ.
καὶ ταῦτα μὴ θέλουσα μωρανεῖς͵ γύναι·
λήξασα δ΄ ὀργῆς κερδανεῖς ἀμείνονα. 615
ΜΗΔΕΙΑ
οὔτ΄ ἂν ξένοισι τοῖσι σοῖς χρησαίμεθ΄ ἄν͵
οὔτ΄ ἄν τι δεξαίμεσθα͵ μηδ΄ ἡμῖν δίδου·
κακοῦ γὰρ ἀνδρὸς δῶρ΄ ὄνησιν οὐκ ἔχει.
El segon Estàsim (627-662) ve a continuació amb el cor que entona un cant de compassió per les desgràcies de Medea i per alabar l’amor amb mesura.
ΧΟΡΟΣ
ἔρωτες ὑπὲρ μὲν ἄγαν [στρ.
ἐλθόντες οὐκ εὐδοξίαν
οὐδ΄ ἀρετὰν παρέδωκαν
ἀνδράσιν· εἰ δ΄ ἅλις ἔλθοι 630
Κύπρις͵ οὐκ ἄλλα θεὸς εὔχαρις οὕτως.
μήποτ΄͵ ὦ δέσποιν΄͵ ἐπ΄ ἐμοὶ χρυσέων τόξων ἐφείης
ἱμέρῳ χρίσασ΄ ἄφυκτον οἰστόν.
Al tercer Episodi (663-866) arriba el rei d’Atenes, Egeu, i ofereix refugi a l’heroïna al seu país. Medea li ofereix la recompensa que aconseguirà que deixi de ser estèril i així poder tenir fills a canvi del favor que no la lliurarà al qui la cerqui. Egeu se’n va i Medea explica, ja planejada, la venjança.
ΜΗΔΕΙΑ
λόγῳ μὲν οὐχί͵ καρτερεῖν δὲ βούλεται.
ἀλλ΄ ἄντομαί σε τῆσδε πρὸς γενειάδος
γονάτων τε τῶν σῶν ἱκεσία τε γίγνομαι͵ 710
οἴκτιρον οἴκτιρόν με τὴν δυσδαίμονα
καὶ μή μ΄ ἔρημον ἐκπεσοῦσαν εἰσίδῃς͵
δέξαι δὲ χώρᾳ καὶ δόμοις ἐφέστιον.
ΑΙΓΕΥΣ
πολλῶν ἕκατι τήνδε σοι δοῦναι χάριν͵
γύναι͵ πρόθυμός εἰμι͵ πρῶτα μὲν θεῶν͵ 720
ἔπειτα παίδων ὧν ἐπαγγέλλῃ γονάς·
ἐς τοῦτο γὰρ δὴ φροῦδός εἰμι πᾶς ἐγώ.
οὕτω δ΄ ἔχει μοι· σοῦ μὲν ἐλθούσης χθόνα͵
πειράσομαί σου προξενεῖν δίκαιος ὤν.
τόσον γε μέντοι σοι προσημαίνω͵ γύναι· 725
ἐκ τῆσδε μὲν γῆς οὔ σ΄ ἄγειν βουλήσομαι͵
αὐτὴ δ΄ ἐάνπερ εἰς ἐμοὺς ἔλθῃς δόμους͵
μενεῖς ἄσυλος κοὔ σε μὴ μεθῶ τινι.
En el tercer Estàsim, el cant del cor alaba la generositat de Egeu amb Medea i suplica a l’heroïna que no realitzi l’infanticidi que té pensat.
ΧΟΡΟΣ
Ἐρεχθεΐδαι τὸ παλαιὸν ὄλβιοι [στρ.
καὶ θεῶν παῖδες μακάρων͵ ἱερᾶς
χώρας ἀπορθήτου τ΄ ἄπο͵ φερβόμενοι
κλεινοτάταν σοφίαν͵ αἰεὶ διὰ λαμπροτάτου
βαίνοντες ἁβρῶς αἰθέρος͵ ἔνθα ποθ΄ ἁγνὰς 830
ἐννέα Πιερίδας Μούσας λέγουσι
ξανθὰν Ἁρμονίαν φυτεῦσαι
En el quart Episodi (866-975) Medea, amb falsedat, demana el perdó de Jàson pel seu comportament i posa en mans dels seus fills el vel i la diadema que Creüsa portarà.
ΙΑΣΩΝ
ἥκω κελευσθείς· καὶ γὰρ οὖσα δυσμενὴς
οὔ τἂν ἁμάρτοις τοῦδέ γ΄͵ ἀλλ΄ ἀκούσομαι
τί χρῆμα βούλῃ καινὸν ἐξ ἐμοῦ͵ γύναι.
Μη. Ἰᾶσον͵ αἰτοῦμαί σε τῶν εἰρημένων
συγγνώμον΄ εἶναι· τὰς δ΄ ἐμὰς ὀργὰς φέρειν 870
εἰκός σ΄͵ ἐπεὶ νῷν πόλλ΄ ὑπείργασται φίλα.
Al quart Estàsim, el cor lamenta la mort de Creüsa i la dels infants:
ΧΟΡΟΣ
νῦν ἐλπίδες οὐκέτι μοι παίδων ζόας͵ [στρ.
οὐκέτι· στείχουσι γὰρ ἐς φόνον ἤδη.
δέξεται νύμφα χρυσέων ἀναδεσμῶν
δέξεται δύστανος ἄταν·
ξανθᾷ δ΄ ἀμφὶ κόμᾳ θήσει τὸν Ἅιδα 980
κόσμον αὐτὰ χεροῖν. [λαβοῦσα.]
πείσει χάρις ἀμβρόσιός τ΄ αὐγὰ πέπλων [ἀντ.
χρυσέων τευκτὸν στέφανον περιθέσθαι·
νερτέροις δ΄ ἤδη πάρα νυμφοκομήσει.
τοῖον εἰς ἕρκος πεσεῖται 981
καὶ μοῖραν θανάτου δύστανος· ἄταν δ΄
οὐχ ὑπεκφεύξεται.
Al cinquè Episodi (866-975) el Preceptor apareix amb els fills de Medea i es retira. Aquesta recita un monòleg tràgic ple de dubtes i de lluita entre el desig de venjança i l’amor de mare.
ΜΗΔΕΙΑ
φεῦ φεῦ· τί προσδέρκεσθέ μ΄ ὄμμασιν͵ τέκνα; 1040
τί προσγελᾶτε τὸν πανύστατον γέλων;
αἰαῖ· τί δράσω; καρδία γὰρ οἴχεται͵
γυναῖκες͵ ὄμμα φαιδρὸν ὡς εἶδον τέκνων.
οὐκ ἂν δυναίμην· χαιρέτω βουλεύματα
τὰ πρόσθεν· ἄξω παῖδας ἐκ γαίας ἐμούς. 1045
τί δεῖ με πατέρα τῶνδε τοῖς τούτων κακοῖς
λυποῦσαν αὐτὴν δὶς τόσα κτᾶσθαι κακά;
οὐ δῆτ΄ ἔγωγε. χαιρέτω βουλεύματα.
En aquest fragment veiem com la mare està molt desesperada i escull per ells que el millor que poden tenir ara és la mort, així que els acaba matant dient “Adéu propòsits”.
Medea segueix culpant Jàson de que els hagi de matar i també culpa la passió que sent per venjança:
ΜΗΔΕΙΑ
ὦ μαλθακὸς χρὼς πνεῦμά θ΄ ἥδιστον τέκνων. 1075
χωρεῖτε χωρεῖτ΄· οὐκέτ΄ εἰμὶ προσβλέπειν
οἵα τε πρὸς ὑμᾶς͵ ἀλλὰ νικῶμαι κακοῖς.
καὶ μανθάνω μὲν οἷα δρᾶν μέλλω κακά͵
θυμὸς δὲ κρείσσων τῶν ἐμῶν βουλευμάτων͵
ὅσπερ μεγίστων αἴτιος κακῶν βροτοῖς. 1080
L’episodi no acaba fins les paraules de Corifeu, el qual reflexiona i dubta sobre si són més benaventures els qui no tenen fills o els qui, perquè n’han tingut, els han de criar i s’han de preocupar pel seu avenir:
ΧΟΡΟΣ
πάμπαν ἄπειροι μηδ΄ ἐφύτευσαν
παῖδας͵ προφέρειν εἰς εὐτυχίαν
τῶν γειναμένων.
οἱ μὲν ἄτεκνοι δι΄ ἀπειροσύνην
εἴθ΄ ἡδὺ βροτοῖς εἴτ΄ ἀνιαρὸν 1095
παῖδες τελέθουσ΄ οὐχὶ τυχόντες
πολλῶν μόχθων ἀπέχονται·
οἷσι δὲ τέκνων ἔστιν ἐν οἴκοις
γλυκερὸν βλάστημ΄͵ ὁρῶ μελέτῃ
κατατρυχομένους τὸν ἅπαντα χρόνον͵ 1100
πρῶτον μὲν ὅπως θρέψουσι καλῶς
βίοτόν θ΄ ὁπόθεν λείψουσι τέκνοις·
ἔτι δ΄ ἐκ τούτων εἴτ΄ ἐπὶ φλαύροις
εἴτ΄ ἐπὶ χρηστοῖς
μοχθοῦσι͵ τόδ΄ ἐστὶν ἄδηλον. 1115
Arriba el desenllaç: el missatger conta com Creont, mor també cremat juntament amb la seva filla a la qual intenta salvar sense èxit. Medea entra a palau amb força per matar els fills.
El cinquè Estàsim (1250-1290) és un breu cant del cor que vol aturar l’infanticidi que cometrà Medea però ja és massa tard. Se senten els crits dels infants amb les paraules de Corifeu:
ΧΟΡΟΣ
ἰὼ Γᾶ τε καὶ παμφαὴς [στρ.
ἀκτὶς Ἀελίου͵ κατίδετ΄ ἴδετε τὰν
ὀλομέναν γυναῖκα͵ πρὶν φοινίαν
τέκνοις προσβαλεῖν χέρ΄ αὐτοκτόνον·
τεᾶς γὰρ ἀπὸ χρυσέας γονᾶς 1225
ἔβλαστεν͵ θεοῦ δ΄ αἷμά τι πίτνειν
φόβος ὑπ΄ ἀνέρων.
ἀλλά νιν͵ ὦ φάος διογενές͵ κάτειρ-
γε κατάπαυσον͵ ἔξελ΄ οἴκων φονίαν
τάλαινάν τ΄ Ἐρινὺν ὑπ΄ ἀλαστόρων. 1230
Al sisè Episodi (1390- 1414), Jàson està enfollit per la mort dels seus fills i de Creont i Creüsa. El Corifeu li explica les morts, ignorant la dels fills. Quan obre les portes apareix Medea per damunt la casa amb un carro tirat per dracs alats i duu els dos cadàvers dels infants.
ΙΑΣΩΝ
ἀλλά σ΄ Ἐρινὺς ὀλέσειε τέκνων
φονία τε Δίκη. 1390
ΜΗΔΕΙΑ
τίς δὲ κλύει σοῦ θεὸς ἢ δαίμων͵
τοῦ ψευδόρκου καὶ ξειναπάτου;
ΙΑΣΩΝ
φεῦ φεῦ͵ μυσαρὰ καὶ παιδολέτορ.
ΜΗΔΕΙΑ
στεῖχε πρὸς οἴκους καὶ θάπτ΄ ἄλοχον.
ΙΑΣΩΝ
στείχω͵ δισσῶν γ΄ ἄμορος τέκνων. 1395
ΜΗΔΕΙΑ
οὔπω θρηνεῖς· μένε καὶ γῆρας.
ΙΑΣΩΝ
ὦ τέκνα φίλτατα. Μη. μητρί γε͵ σοὶ δ΄ οὔ.
κἄπειτ΄ ἔκανες; Μη. σέ γε πημαίνουσ΄.
ὤμοι͵ φιλίου χρῄζω στόματος
παίδων ὁ τάλας προσπτύξασθαι. 1400
ΜΗΔΕΙΑ
νῦν σφε προσαυδᾷς͵ νῦν ἀσπάζῃ͵
τότ΄ ἀπωσάμενος. Ια. δός μοι πρὸς θεῶν
μαλακοῦ χρωτὸς ψαῦσαι τέκνων.
οὐκ ἔστι· μάτην ἔπος ἔῤῥιπται.
ΙΑΣΩΝ
Ζεῦ͵ τάδ΄ ἀκούεις ὡς ἀπελαυνόμεθ΄͵ 1405
οἷά τε πάσχομεν ἐκ τῆς μυσαρᾶς
καὶ παιδοφόνου τῆσδε λεαίνης;
ἀλλ΄ ὁπόσον γοῦν πάρα καὶ δύναμαι
τάδε καὶ θρηνῶ κἀπιθεάζω͵
μαρτυρόμενος δαίμονας ὥς μοι 1410
τέκνα κτείνασ΄ ἀποκωλύεις
ψαῦσαί τε χεροῖν θάψαι τε νεκρούς͵
οὓς μήποτ΄ ἐγὼ φύσας ὄφελον
πρὸς σοῦ φθιμένους ἐπιδέσθαι.
Medea desapareix i Jàson queda sol mentre diu les últimes paraules dirigint-se a Zeus, al qual li parla de Medea, “l’assassina dels seus fills, la lleona” i li demana que no el deixi.
A l’Èxode (1415-1419) el Corifeu canta els darrers cinc versos mentre el cor es dirigeix cap a la sortida:
ΧΟΡΟΣ
πολλῶν ταμίας Ζεὺς ἐν Ὀλύμπῳ͵ 1415
πολλὰ δ΄ ἀέλπτως κραίνουσι θεοί·
καὶ τὰ δοκηθέντ΄ οὐκ ἐτελέσθη͵
τῶν δ΄ ἀδοκήτων πόρον ηὗρε θεός.
τοιόνδ΄ ἀπέβη τόδε πρᾶγμα.
El cor nombra Zeus com a déu que dirigeix els destins dels homes mentre que els altres déus són molt imprevisibles i que per això aquest drama ha acabat així.
L’editorial La Magrana ens presenta el mite de Medea amb una versió més adaptada d’aquesta tragèdia i amb una àmplia introducció sobre Eurípides, la seva època i obra i sobre el mite de Medea. A més, també conté moltes cites a les paraules més tècniques del mite. D’aquesta manera, ens facilita la seva comprensió ja que és el llibre de lectura obligatòria de grec de segon de batxillerat.
Degut a això, he realitzat un prezzi que he presentat a la meva classe per facilitar-nos a tots la feina.