En la literatura

Llarga és la tradició de Medea en la literatura de tots els temps. El tràgic grec Eurípides ja atribueix a Medea poders màgics i és, al costat de la maga Cirece de l’Odissea, la fetillera per excel·lència en tota la literatura hel·lenística i romana.La història de Jàson i Medea a partir de la tragèdia d’Eurípides circula per tota la literatura medieval dels segles XII al XV a través de l’obra de Benoit de Sainte-Maure, el Roman de la Rose, Boccaccio, Christine de Pisan, Dirc Potter i Raoul Lefèvre.La visió de Sèneca marca les pautes en adaptacions de l’època moderna en obres de Dolce (ca. 1547), La Péruse (1555), P. Corneille (1635) o en la versió cristianitzada de Calderón de la Barca, El divino Jasón de 1667 i encara en Glover el 1761. Malgrat que sigui la Medea euripidiana la que dóna el tret de sortida en la llarga pervivència en aquesta tradició clàssica, també hi té un paper ben destacat en els últims temps en alguns aspectes la Medea de Sèneca.. Entre la literatura de dones, Mercè Otero, en destaca el poema de la gallega Pozo Garcia, titulat Medea en Corinto que situa la pàtria natal de Medea molt a prop de la Gallaecia romana: el riu Sil i les illes Cíes. La Medea més coneguda de les actuals és segurament la de Christa Wolf. El text teatral, però, que tracta Medea de manera més radical és l’obra de Luis Riaza, Medea es un buen chico Medea és un homosexual. A la literatura catalana tenim La infanticida de Víctor Català i la premsa malauradament sovint ens dóna notícies d’aquest caire.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *