Interpretació:
El tema pertany al gènere era costumista i reflexava la vida dissipada, frívola, intranscendent de l’aristocràcia. Es veu una noia es gronxada per un eclesiàstic que l’empeny gràcies a un joc de cordes mentre un noi , estirat a terra la contempla.
Quant al contingut o significat , l’obra és un elogi a l’amor galant i a la frivolitat de la vida aristocràtica. El client que encarregà l’obra: el baró de Saint-Julien li va demanà que pintés a la seva amant en un gronxador empès per un bisbe i amb ell en una situació que pugues veure –li les cames. El tema és presentat d’una manera subtil, eròtic i elegant. A més volia fer referència a l’amor femení, canviant i voluble, que com un gronxador ara es decantava per un o per un altre.
Anava destinat a la noblesa que pertanyent a l’Antic Règim que es divertia buscant el significant simbòlic de l’obra, contemplant la bellesa del quadre, buscant jocs de paraules i missatges ocults.
El gronxador de Fragonard reflecteix el bon viure de l’aristocràcia del s. XVIII. Un món fictici, de vida frívola, superficial que no se n’adonava de la situació desesperada del poble, fins que va esclatar la Revolució Francesa.
L’obra pertany a l’estil “Rococó”, un art que exaltava el luxe, que reflectia el benestar aristocràtic i on s’havia de transmetre la sensualitat, el refinament i la delicadesa dels seus ambients. Va néixer a França al s. XVIII i la Rev. Francesa (1789) n’assenyalarà el final. Es demanava una pintura frívola, sensual, eròtica, colorista i de temes intranscendents com l’amor galant, les festes, els nus femenins, mitologies amoroses, retrats…
Jean Honoré Fragonard es va formar entre els pintors barrocs francesos (Chardin, Boucher). Va viatjar a Itàlia on va admirar mal pintor Tiepolo (rococó italià). Va pintar temes històrics, escenes mitològiques i temes galants amb un toc picant i eròtic. Destaca per la pinzellada espontània i els colors suaus i alegres. Després de casar-se va optar per una línia més moralitzadora. Després de la Rev. Francesa va caure en l’oblit.
La seva funció útil era estètica, havia de servir per decorar els salons aristocràtics. També tenia una funció simbòlica, contenia un missatge ple de símbols que s’havia de descobrir i per tant havia de servir d’entreteniment per a una aristocràcia indolent.
L’obra de Fragonard s’inspira en el barroc francés – Chardin, Watteau, Boucher i s’especialitza en el rococó: amor, naturalesa, paisatge, sofisticació, frivolitat, galanteria. Fragonard no va saber adaptar-se al nou gust de l’estil neoclàssic. Va ser redescobert i valorat pels impressionistes sobre els que va influir amb les seves pinzellades ràpides, cremoses i espontànies.
Pel que fa al context històric, els límits cronològics de l’estil Rococó són francesos, perquè va ser a França on va néixer i des d’ on es va difondre arreu de l’Europa aristocràtica de l’ Antic Règim. Tradicionalment s’ha considerat que la mort de Lluís XIV (1715) marca l’ inici del Rococó i que la Revolució Francesa n’assenyala el final.
Políticament es defineix pel Despotisme Il·lustrat, noves formes de pensament racional i la disminució de la influència religiosa entre l’aristocràcia que fa disminuir la demanda d’obres religioses en benefici de les laiques. L’art era un fort reflex de les formes de vida aristocràtiques de l’Antic Règim que va quedar escombrat per la Revolució Francesa i la resta de revolucions liberals, que abolí tots els privilegis de què havien gaudit fins aleshores.
El petó robat.
Souvenir
Noia llegint.
