Arquitectura romana

roma-540127 (PP Art Romà)

El Colosseu o Amfiteatre Flavi: Interpretació:

colosseo

Significat de l’edifici

El Colosseu o Amfiteatre Flavi és l’edifici més gran de l’antiguitat dedicat a espectacles. Es va construir sobre les runes del llac artificial dels jardins de l’antic palau de l’ Emperador Neró, anomenat “Domus Aurea”. S’anomenà Colosseu, no per la seva mida colossal sinó per estar construït al costat d’una estàtua colossal de 40 m. de Neró.Va ser començat a construir al s. I dC. per l’ Emperador Flavi Vespacià, innaugurat pel seu successor l’ Emperador Tit , encara que no es va acabar completament fins al següent emperador Domicià. Va ser un regal de Flavi Vespacià al seu poble per recompensar-lo pel que havia patit amb les extravagàncies de l’anterior emperador Neró, que fins i tot va acabar per incendiar Roma. Aixíes potenciava la imatge de benefactor del nou emperador envers l’anterior.Es feien espectacles diürns, gratuïts, a l’aire lliure de lluites entre gladiadors, amb feres salvatges i s’escenificaven batalles mitològiques, històriques i fins i tot navals, i s’omplia l’arena d’aigua. La distribució dels espectadors seguia una jerarquia social, cadascú ocupava l’espai segons la seva categoria, a dalt els esclaus, els pobres i estrangers. Els 80 accessos garantien una gran rapidesa en l’entrada i sortida dels espectadors. Només en 3 minuts es podien desallotjar els 50.000 espectadors.Després de la Caiguda de l’Imperi romà (476dC) va ser abandonat, va patir dos terratrèmols que van enderrocar-lo parcialment i va servir de pedrera ja que el seu marbre s’utilitzà en la construcció d’altres edificis durant el Renaixement.

Característiques de l’ Estil:

L’edifici respon a un art eclèctic , té influències gregues per la superposició a la façana dels tres ordres grecs i pel seu disseny basat en la unió de dos teatres grecs. També té influències etrusques en la utilització dels arcs de mig punt, les voltes de canó i d’aresta. Es tracta d’un art racional basat en un equilibri de línies rectes i corbes que busquen l’harmonia estètica. És un art funcional i monumental destinat a crear un gran espai interior per oferir espectacles violents al gran públic. I un art urbà, ja que estava situat a un dels extrems del Fòrum de la ciutat de Roma i proper al Circ Màxim, per tant integrat a la ciutat.

Funcions:

Té una funció útil lúdica per oferir espectacles violents al poble romà i mantenir-lo content i calmat. En èpoques de crisi s’oferien més espectacles i es repartia pa per evitar possibles revoltes (Pa i Circ). La funció simbòlica és propagandística del poder dels emperadors i la seva imatge benefactora davant del poble.

Autor, Models i Influències:

L’arquitecte és desconegut. L’amfiteatre és original de l’art romà, tot i que està inspirat en la unió de dos teatres grecs. Influirà en les façanes Renaixentistes que imitaran la superposició dels ordres grecs. El sistema de graderies i instal·lacions han servit de models als recintes esportius moderns, com els camps de futbol.

La Maison Carrée

maison-carree

Interpretació:

Significat o Contingut:

La Maison Carrée és un dels temples millor conservats de l’, Imperi Romà. Va ser construït pel General Agripa (gendre de l’Emperador) , en honor de l’ Emperador Octavi August, a la seva filla Júlia i als seus 2 néts(fills de Júlia i Agripa) i també estava dedicada a tots els déus de Roma. A diferència dels temples grecs , està aixecat sobre un pòdium des d’ on es domina tot l’espai i l’escalinata convida a entrar des de l’única façana possible, ja que la resta és infranquejable. Està pensada per ser vista frontalment i crea un espai interior tancat, en canvi els temples grecs estaven pensats per ser admirats des de fora i des de diferents angles de visió. Crida l’atenció la poca decoració de relleus al fris i al timpà, segurament perdudes, en canvi l’ornamentació floral dels capitells és exagerada. El fet que el temple estigui situat a Nimes, al sud de França respon a una política de romanització de tot l’Imperi. En aquest sentit es van construir molts monuments públics i commemoratius similar als de Roma per totes les províncies: aqüeductes, arcs de triomf, amfiteatres, teatres, temples, circs, ponts, termes, columnes commemoratives, etc. Es tractava d’unificar l’ Imperi mitjançant la romanització dels edificis públics.

Característiques de l’estil:

Es tracta d’un art eclèctic que rep influències dels temples grecs però que incorpora elements etruscs com el pòdium, l’escalinata central i l’espai interior tancat. É$s un art funcional que buscava la propaganda política de l’emperador i la romanització de l’imperi a través dels edificis públics. És un art monumental que trenca amb l’escala humana dels grecs i busca la propaganda a partir dels edificis colossals. És un art Racional que busca l’equilibri i l’harmonia de les línies, espais i volums. I és un art urbà que ocupava un lloc important al fòrum romà, plaça creada amb la confluència dels dos carrers principals: el cardo i el decumanus.

Funcions:

La funció útil és religiosa, ja que estava dedicat al culte als déus romans i en honor de l’Emperador i la seva família. La funció simbòlica era propagandística del poder de l’ Emperador i romanitzadora per unificar tot l’ Imperi.

Autor, Models i Influències:

L’ autor és desconegut. El temple segueix els models dels temples clàssics grecs, de planta rectangular i envoltats de columnes seguint l’ordre corinti. I a més es va afegir les innovacions etrusques de la façana frontal i el podi elevat. Influirà sobre façanes Renaixentistes i sobretot en temples Neoclàssics com “La Madelaine” de París.

Context històric: el de Roma.

EL PANTEÓ ROMÀ

panteo-1

Interpretació:

Significat de l’edifici:

El Panteó romà actual data de l’època imperial de l’Emperador Adrià del segle II d.C. Era la 3ra reconstrucció que es feia després de dos incendis. El primer temple el va fer construir el General Agripa (gendre del primer Emperador Octavi August) al s. I d.C. per això al fris es va mantenir la inscripció d’Agripa (Aquest temple va ser manat construir per Agripa). Posteriorment es va cremar i va ser reconstruir per l’ Emperador Domicià, a finals del s. I aC

El Panteó és un temple dedicat a tots els déus. El seu interior fa referència a la concepció del món dels romans. Les set capelles situades als pilars estaven dedicades a les 7 divinitats celestes: El sol, la lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. La cúpula representa el cel i està dividida en 5 cercles –les anelles- que representen les òrbites dels planetes coneguts pels romans. Els 28 cassetons que es formen a cada anella simbolitzen els dies del calendari lunar. Lòcul representa el i simbolitza també a Roma que en aquell moment era el centre de l’ Imperi.

Característiques de l’estil:

El Panteó pertany a l’estil romà imperial. Es caracteritza per ser un art eclèctic, que rep influències gregues en la façana dels temples grecs i en la planta circular dels antics tholos (temples circulars grecs) i influències etrusques i orientals (Perses) en la coberta en forma de cúpula i els arcs de mig punt. Es tracta d’un art racional, basat en l’equilibri harmònic de línies, espais i volums. Un art funcional i monumental, ja que està destinat a la creació d’un gran espai dedicat al culte als déus i emperadors divinitzats per fer propaganda de l’Imperi. És també una art urbà, situat al cor de Roma i ben integrat al seu entorn urbanístic.

Funcions:

La funció útil és religiosa, ja que és un temple dedicat al culte a tots els déus. La funció simbòlica és propagandística, ja que es tractava de fer propaganda política de l’ Imperi romà i més en concret del seu emperador Adrià.

Autor, Models i Influències:

No se sap qui va ser l’arquitecte de la reconstrucció en època d’Adrià però es creu que podria ser Apol·lodor de Damasc, famós per la seva columna Trajana, ja que era el major arquitecte del moment, l’únic capaç de construir el Panteó, la major obra d’enginyeria romnana.

Quant als seus Models, el Panteó deriva dels antics temples circulars grecs –tholos- i la façana imita els temples grecs. La utilització dels arcs, voltes i cúpula, ja eren coneguts per mesopotàmics i assiris i perfeccionat pels etruscos. La cúpula del Panteó influirà sobre les posteriors cúpules renaixentistes, com la de la Catedral de Florència de Brunelleschi o la de la Basílica de Sant Pere de Miquel Àngel.

Context històric: el de Roma

panteo-2panteo-4

panteo-3

AQÜEDUCTE ROMÀ

A la Selectivitat entra un Aqüeducte romà (Tarragona, Segòvia, Pont du Gare…) Nosaltres analitzarem a tall d’exemple “ l’Aqüeducte de les Ferreres” a Tarragona.

AQÜEDUCTE DE TARRAGONA

aqueducte-tarragona1

Documentació General:

Títol: Aqüeducte romà de les Ferreres.

Autor: Desconegut.

Cronologia: probablement s. II (època de Trajà)

Estil: Romà Imperial

Tipologia: Obra pública

Localització: Tarragona.

Anàlisi formal:

L’ aqüeducte no era només el pont que salva el barranc, sinó tota la conducció des del riu on provenia l’aigua fins al desguàs a la ciutat.

Els elements de suport del tram aeri del aqüeducte eren els pilars de la base que sostenen els arcs de mig punt inferiors que alhora sostenen una plataforma amb els arcs superiors. L’ element suportat és la galeria de conducció d’aigua. El material utilitzat eren carreus rectangulars de pedra . Mesura més de 800 m. d’alçada (813 m)

Descripció de l’alçada:

L’ aqüeducte està construït a base de carreus rectangulars col·locats en sec, sense argamassa (morter entre les puntes). Els pilars inferiors formen fileres de carreus esglaonats que formen piràmides truncades coronades per cornises des d’ on arrenquen els primers arcs de mig punt. Que acaben en una plataforma des d’ on s’aixequen els pilars superiors que tenen forma de prismes rectangulars, sobre els que s’ aixequen els segons conjunts d’arcades de mig punt. Tots els pilars tenen una arrencada comuna de dos arcs que enforteix l’estructura.

Damunt de l’arcada superiors se situa el canal per on circula l’aigua entre dues parets de pedres arrebossades amb argamassa,. El canal es va construir amb morter impermeable fet de calç i ceràmica.

canal-aqueducte1

Al punt d’origen de l’aqüeducte l’aigua passava al canal des d’un dipòsit de capçalera creat amb les aigües del riu. ( Francolí) . Aquest canal impermeabilitzat s’adaptava al terreny , bé soterrat excavant turons i muntanyes que es ventilava mitjançant la construcció de pous cada 20 ó 30 m. que servien també pel manteniment. Bé a cel obert, canals construïts a nivell de terra, per sota es construïen clavegueres pel drenatge de les aigües de pluja. O en forma de ponts amb arcades quan calia travessar un barrancs. Sempre calia mantenir una inclinació perquè el cabal de l’aigua circulés.

Quan l’aigua arribava a la ciutat era recollida i depurada amb un gran dipòsit i després es distribuïa per la ciutat amb una xarxa de canonades de plom.

Interpretació:

Significat o contingut:

L’ Imperi romà per tal d’unificar totes les províncies van procedir a la romanització del territori que havien conquerit. En aquest sentit es van construir tota una xarxa de vies de comunicació, entre els quals es troben els aqüeductes, els ponts o les vies així com edificis similars als de Roma: teatres, amfiteatres, circs, termes, basíliques, presents a totes les ciutats importants com Tarraco.

Molts d’aquests ponts i aqüeductes romans estan envoltats de llegendes d’ origen medieval relacionades amb la seva construcció que tenen en comú un pacte amb el diable i la pèrdua d’una ànima. Per això popularment s’anomenen Ponts del Diable.

La llegenda del Pont del Diable de Tarragona explica que quan el seu constructor havia aixecat mig pont un fort temporal el va fer caure i davant el desastre va invocar l’ ajut del diable per reconstruir-lo i que no tornés a passar. Satanàs li va proposar reconstruïr-lo a canvi de l’ànima de la primera persona que begués l’aigua que portava l’aqüeducte.

Un cop aixecat de nou, el constructor va fer beure aigua a un ase que va ser lliurat al dimoni.

Estil:

Art eclèctic basat en les construccions mesopotàmiques , assiries i perses de ponts, petits aqüeductes i clavegueres que van ampliar i perfeccionar els romans. És un art racional que utilitza mesures matemàtiques, normes i tècniques cada cop més perfeccionades. És un art pràctic o funcional, pensat per una utilitat : conduir l’aigua fins la ciutat. També és monumental ja que poden arribar fins als 1000 m. d’alcada i és un art urbà, pensat per abasti la ciutat i facilitar la vida als seus habitants.

Funcions:

La funció útil és la d’abastir d’aigua a les ciutats. En aquest sentit es van aixecar molts aqüeductes tant a les grans ciutats com a les petites. La funció simbòlica era propagandística de l’Imperi romà que feia arribar els seus avenços tècnics a tots els indrets de l’ Imperi i romanitzadora , ja que es tractava d’unificar l’ Imperi i fer que totes les ciutats s’assemblessin a Roma.

Context Històric:

L’ aqüeducte romà de les Ferreres es va construir probablement al s. II dC en època de l’ Emperador Trajà, malgrat que alguns historiadors creuen que va ser al s. I dC sota el mandat d’Octavi August, Emperador que va donar a Tarraco la categoria de capital de la província romana Tarraconensis.

Els emperadors romans unificaren l’Imperi mantenint exèrcits que avortés qualsevol rebel·lió però aportant una gran tasca de romanització dels territoris basats en aplicar unes mateixes lleis –el dret romà- comerç i monedes unificades, la cultura grecoromana (costums, llengua llatina, religió) i un gran ventall d’edificis, vies de comunicació i escultures commemoratives que recordaven la presencia de Roma a qualsevol indret.

L’ AQÜEDUCTE DE SEGÒVIA

aqueducte-segovia1

Fitxa Tècnica

Títol: Aqüeducte de Segòvia.

Autor: desconegut

Cronologia: s. I dC.

Estil: Romà

Tipologia: obra pública

Localització: Segòvia. (Espanya)

Significat

Aquest aqüeducte fou construït per tal de proveir d’aigua la part alta de la ciutat de Segòvia, on s’ havia construït un enclavament militar romà. Després d’ una adaptació i rehabilitació l’ aqüeducte continua en funcionament.

Existeix una llegenda medieval que atribueix la seva construcció al diable. Segons la tradició, una noia cansada de pujar l’aigua cada dia fins a la part alta de la ciutat on vivia, va fer un pacte amb el diable. Si ell podia construir en una sola nit un pont capaç de dur l’ aigua, ella li donaria la seva ànima. Quant el diable era apunt de col·locar l’ última pedra, el gall cantà anunciant el matí i salvant així a la noia.

Tenia una inscripció commemorativa, avui desapareguda, situada a dalt dels tres arcs inferiors de major alçada. A banda i banda s’obren dos nínxols que guardaven imatges de déus o emperadors romans. Avui es troben 2 imatges de la Verge i Sant Sebastià.

Característiques de l’ Estil i funcions: Iguals que les de l’ Aqüeducte de Ferreres.

Entorn i integració urbanística:

L’ aqüeducte és avui en dia, la principal imatge del paisatge urbà segovià. Les seves arcades travessen una part important de la ciutat, especialment el seu centre històric. Destaca sobre el paisatge per la seva monumentalitat i espectacularitat.

Context històric:

No se sap amb exactitud les dates de construcció de l’ Aqüeducte de Segòvia. Uns creuen que data de l’ època de l’ Emperador Nerva (97 dC), altres creuen que és anterio de l’ Emperador Domicià (90 dC) i en canvi d’altres que és posterior del s. II dC a l’època de Trajà.

(La resta és com el 2n paràgraf de l’ aqüeducte de Ferreres a Tarragona  )

pont-du-gare

Aqüeducte  de Le Pont du Gare (França)

La  Casa  del Poeta Tràgic.  Pompeia

Power Point: La casa del poeta Tràgic. Pompeia

Documentació general

Títol: Casa del Poeta Tràgic.

Autor: Desconegut

Estil: Romà imperial

Cronologia: s I dC (79 dC)

Tipologia: Casa decorada amb mosaic i pintura

Localització: Pompeia (a prop de Nàpols) Itàlia.

La Casa del Poeta Tràgic

Anàlisi formal

Els elements de suport eren els murs i les columnes del pati obert o jardí (peristil). Els elements suportats eren els sostres plans (allindarats) a base de bigues. Els materials utilitzats eren la pedra calcària, maons, fusta i recoberts decoratius de marbre i estuc.

Descripció de l’alçada i la planta

La distribució de la casa respon a la típica domus (casa unifamiliar) romana de forma rectangular i simètrica. La façana rectangular està formada per una gran i única porta d’entrada que deixa veure el vestíbul interior. A banda i banda de l’entrada hi ha dues botigues –tabernae- que es comuniquen amb el vestíbul que porta al atrium, pati obert o tancat parcialment al voltant del qual es distribueixen les diferents estances. Al centre de l’ atrium hi havia l’ impluvium de marbre, estany que recollia l’ aigua de la pluja. Justament al costat el puteal, un tanc soterrat per extreure l’aigua de la cisterna. A la zona central, en front del atrium es trobava el tablinum, sala de recepció de visites i despatx del senyor. I més enllà un peristil, un pati obert o jardí que estava envoltat d’una columnata, al final del qual es troba el lararium, altar on es veneraven els avantpassats, déus de la llar. A l’ ala oest es trobaven els diferents dormitoris – cubicula- i a l’ ala Est a més de cubicules es troba el menjador –oecus- i al costat una petita cuina –culina-.

L’ espai estava molt fragmentat en moltes estances o habitacions i el put ordenador era el atrium, a partir del qual s’ estructurava tota la casa. La il·luminació era abundant, natural i diàfana a partir de totes les finestres que donaven al atrium i al peristil. En canvi no hi havia finestres a l’exterior. La decoració era abundant a l’interior, sobretot al vestíbul visible des del carrer, l’atrium, el tablinum i el peristil, a base de marbres i estucs a les parets, mosaics al terra, pintures i mosaics al vestíbul i la sala principal –tablinum- i columnes i estàtues al peristil.

Pel que fa a l’entorn urbanístic, les cases s’alineaven en carrers pavimentats, rectilinis que tenien un traçat regular a bases de carrers paral·lels i perpendiculars que desembocaven en una gran plaça – el fòrum- per l’interior de la ciutat es distribuïen els principals edificis públics: termes, teatres, temples, basíliques…Tota la ciutat estava envoltada per una muralla i a l’exterior es trobava l’ amfiteatre. Per tant les cases harmonitzaven en l’espai urbà de la ciutat. Creaven un espai interior tancat poc relacionat amb l’exterior, només a través del vestíbul. La decoració ostentosa i la riquesa només eren visibles des de l’interior.

El Mosaic del Cave Canem

cave-canem1

Al paviment del vestíbul de l’entrada trobem el famos mossaic que representa un gos guardià amb la inscripció Cave Canem”, que significa “Compte amb el gos”.

És una descripció molt realista d’un gos guardià de pelatge negre amb taques blanques, de dimensions reals i actitud amenaçadora. La major part del mosaic és en blanc i negre, només hi ha alguns punts de color vermell als ulls, cadena i pèl. El mosaic estava format per petites peces cúbiques de ceràmica, roques calcàries i vidre anomenades tessel·les.

En un principi els mosaics s’havien fet servir per decorar parets i sostres, però posteriorment van decorar els paviments dels terres. Els espectaculars mosaics del terra en una casa servien per deixar clar la categoria social i el poder dels propietaris.

Pintura Romana: El Sacrifici d’ Ifigènia

sacrifici-ifigenia-pompeia

Es tracta d’una pintura feta amb la tècnica del fresc sobre mur, situat al pòrtic del peristil de la casa. Està pintat seguint les normes del anomenat “Quart estil de la pintura pompeiana”, anomenada pintura il·lusionista, que es caracteritza per:

Composicions fantàstiques, irreals, màgiques, tot i que els personatges es representen de forma realista, les escenes i l’arquitectura són teatrals.

Normalment es tracta de temes mitològics.

Organització harmònica dels elements, predomini de les línies rectes verticals que es combinen amb les horitzontals i inclinades. Les imatges formen triangles o rectangle.

Tenen una sensació de perspectiva, profunditat, incorporació de diferents plànols.

Colors vius: vermells, blaus, ocres…. Combinació de colors càlids i freds.

Es creen clarobscurs. Es juga amb la llum i l’ ombra per crear volums.

Les pinzellades són ràpides i juxtaposades.

Interpretació

Significat:

La casa amb el mosaic i la pintura es troba a la ciutat de Pompeia que va quedar soterrada per una pluja de cendres, pedres i carbonissa procedents de l’ erupció del volcà Vesubi. La pluja de cendres humides que acompanyà l’ erupció va crear una crosta hermètica damunt la ciutat que va fer possible preservar tota l’estructura dels carrers i edificis i va permetre recuperar pintures, mosaics, escultures, utensilis quotidians, joies així com restes humanes.

La domus del poeta Tràgic deu el seu nom a un mosaic del Tablinum que representava a un preparador d’ actors de teatre. Es tractava d’una casa de modestes dimensions que pertanyia a una classe de família mitja enriquida pel comerç.

Pel que fa al gos del mosaic del vestíbul, corresponien a gossos guardians de la casa, animals que estaven lligats durant el dia i solts a les nits per vigilar la casa i als seus animals. Pel que sembla el gos de la casa va ser sorprés durant l’erupció del volcà quan es trobava lligat. ( es va fer un relleu en guix del gos)

Pel que fa al tema i significat del fresc: “El sacrifici d’ Ifigènia” , és la còpia d’ una pintura grega hel·lenística que recull els dramàtics moments anteriors al sacrifici d’ Ifigènia. Agamenon, rei grec que vol partir amb les seves naus cap a la guerra de Troia, no pot degut a una gran tempesta que, segons l’endeví Calcant, ha enviat Àrtemis, deessa de la caça, ofesa perquè a la darrera cacera el rei va matar un dels seus cérvols sagrats. La deessa exigeix a Agamenon que sacrifiqui la seva filla Ifigènia

En l’escena es veu com dos guerrers grecs –Ulises i Diomenes- porten Ifigènia . A la dreta l’endeví Calcant i a l’esquerra assegut Agamenon es tapa el rostre amb horror.

La deessa Àrtemis està representada amb tres aspectes diferents: La petita estatueta sobre l’ escala on recolza el peu Agamenon, al fons a la dreta amb l’arc i les fletxes com la divina caçadora i a l’esquerra sobre un cérvol al que substituirà la pobre Ifigènia perquè al final no sigui sacrificada.

Funcions:

La F. Útil és domèstica, residencial i el mosaic i la pintura tenen una funció decorativa. La funció simbòlica és l’ ostentació de la riquesa per part dels propietaris. La pintura té també una funció simbòlica commemorativa ja que recorda el mite i didàctica o moral ja que ensenya que el destí humà està en mans dels dés i que si hi confies tindràs una recompensa.

Context històric:

Pompeia va desaparèixer sepultada per l’erupció del Vesubi l’ any 79 dC. (s. I dC), en època de l’ Emperador Titus. Els seus pobladors van morir asfixiats pels vapors de sofre que va desprendre el volcà. Va ser descoberta al s. XVIII i les excavacions arqueològiques continuen fins l’ actualitat.

Era una ciutat pròspera amb 200.000 persones, la majoria de les vil·les eren segones residències de gent rica que vivien a Neapolis (Nàpols). Gaudia de tot tipus de serveis dedicats a aquest turisme: mercats d’ aliments, molins, tavernes, restaurants, teatres, amfiteatre, termes, temples, etc.

Entre les runes també es van trobar les restes de més de 2000 víctimes. Cap a finals del s. XIX (1860) un arqueòleg italià va omplir amb guix els forats que el cadàvers havien deixat en la cendra petrificada i va obtenir motlles dels darrers instants de la vida dels ciutadans que van quedar atrapats.

El 1997 la ciutat de Pompeia va ser declarada per la UNESCO patrimoni cultural dela Humanitat.

2 thoughts on “Arquitectura romana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *