En aquesta pàgina hi ha la interpretació de les obres d’arquitectura i escultura barroques i la pintura de Caravaggio. Per  veure el Context històric i la pintura Barroca heu de buscar els articles que estan a la Categoria d’Art Barroc.

SAN CARLO ALLE QUATTRO FONTANE

INTERPRETACIÓ

San Carlo alle Quattro Fontane fou la primera obra exclusiva de Borromini, uns dels màxims representants del Barroc italià. És coneguda també amb el nom de San Carlino per les seves reduïdes dimensions. Els pares Trinitaris Descalços espanyols, una comunitat dinàstica pobre i austera, van encarregar l’edifici format per un convent, claustre i església.

Els símbols exteriors són les columnes gegantines, les cornises corbes, ondulants i els nínxols amb les escultures del sant i dels monjos fundadors de l’ordre religiosa. L’objectiu és reflectir el moviment, crear espais còncaus i convexes per aconseguir amb la llum un contrast de clarobscur.

Com a símbols interiors destaquen la planta el·líptica, les 16 columnes gegantines que aixequen un entaulament ondulat i la cúpula el·líptica sobre petxines que crea un ritme, un moviment que dona teatralitat al conjunt. La decoració és molt carregada i destaca la fusió d’arquitectura i escultura, l’horror al buit decoratiu (Horror vaqui).

En conjunt Borromini mostra una tècnica turmentada, insatisfeta, on predomina la passió, la teatralitat i el sentiment religiós sobre la raó i l’equilibri. No aporta serenor i pau, com al Renaixement, sinó angoixa, tensió emocional. Tant és així que el mateix Borromini es va suïcidar abans d’acabar l’obra perquè creia que no estava a l’alçada dels valors espirituals que intentava expressar.

Pel que fa a l’estil, és una de les obres més representatives del Barroc italià, dinàmic, passional, teatral, fastuós i recarregat que en arquitectura destaca per la monumentalitat dels seus edificis, les columnes gegantines, frisos ondulants, façanes corbes i aparatoses i horror vaqui en la decoració.

Francesco Castelli, anomenat Borromini, va ser l’arquitecte més original de la Roma barroca. Va aprendre l’ofici de picapedrer del seu pare i va tallar marbre per la catedral de Milà. Es traslladà a Roma on treballa a les ordres de Màdeno a la Basílica del Vaticà i va col·laborar amb Bernini al Palau Barberini.

San Carlino va ser el seu primer encàrrec en solitari. Paralel·lament també va anar construïnt “L’oratori de San Filippo Neri i l’ església de Santa Agnès a Roma.

La funció útil és religiosa, acollir l’ordre religiosa dels trinitaris i rendir culte a Déu, però la funció simbòlica és propagandística, teatral. La seva façana, el seu interior busca provocar en el vianant l’angoixa, despertar els seus temors i convidar-lo a que busqui en la religiositat una solució als seus dubtes, a la seva por. És un art que vol despertar passions, crear dramatisme, apel·lar al sentiment i no a la raó i recordar que només a l’Església hi trobaràs respostes.

APOL·LO I DAFNE

Interpretació

La iconografia representa l’escena del mite d’ Apol·lo i Dafne en que aquesta es converteix en llorer per tal d’ escapolir-se de la persecució del déu. L’ escultura ens mostra la captació de l’ instant fugisser en que Apol·lo, en plena cursa amb la cama alçada, envolta amb el braça Dafne mentre s’està convertint en llorer. L’ obra pertany al gènere mitològic.

Pel que fa al contingut o significat, el grup Apol·lo i Dafne pertany a un episodi de les Metamorfosis d’ Ovidi, un poema clàssic que recull històries i llegendes mitològiques gregues. Segons la mitologia grega, Eros enfadat amb Apol·lo perquè era més hàbil amb l’arc, va disparar una fletxa d’amor amb la punta d’or a Apol·lo i una altra de rebuig a Dafne amb la punta de plom. Apol·lo va perseguir Dafne pels boscos fins que, acorralada, va demanar ajut al seu pare , el déu del riu que la va transformar en llorer (dafne en grec). Apol·lo obligat a renunciar a Dafne va teixir una corona de llorer amb les fulles de l’arbre i va decidir portar-la sempre i coronar als poetes, atletes i militars victoriosos. L’escultura va ser encarregada pel Cardenal Borghese per decorar la seva Vil·la. Per evitar les crítiques dels eclesiàstics més puritans va fer posar-li una inscripció a la base sobre les desgràcies derivades de l’amor impetuós.

Quant a l’ estil, el Barroc neix a Roma i es difon pels països catòlics. Es caracteritza per ser un art dinàmic, passional, teatral. Destaquen les escultures naturalistes, exagerades, captades en moments fugissers. Rostres patètics, gestos aparatosos, molt expressius, amb grans clarobscurs i contrastos entre volums i buits.

Bernini fou arquitecte i sobretot l’escultor més destacat del Barroc italià. Va aprendre l’ ofici del seu pare que el posar en contacte amb els grans mecenes florentins com el Cardenal Borghese que li encarregar moltes escultures. Després va ser elegit pel Papa Urbà VIII per col·laborar en les obres del Vaticà. Va fer la columnata de la plaça i el Baldaquí de bronze de la Basílica de Sant Pere del Vaticà (amb el bronze fos de l’escultura del timpà del Panteó romà). Entre les seves escultures més famoses destaquen: el David i l’Èxtasi de Santa Teresa.

La funció útil és estètica ja que servia per decorar els jardins de la Vila Borghese i la funció simbòlica és doble: didàctica, ja que aplicava el nou llenguatge barroc en escultura i d’ ostentació del poder i la riquesa per part del Cardenal Borghese.

Pel que fa als Models i influències Bernini va conservar l’herència del Renaixement en quan a les figures clàssiques i temes mitològics i ho va combinar amb la influència de l’escultor manierista Giambologna de composicions complicades i gran dinamisme.

Bernini serà el gran mestre que servirà de model a tots els escultors barrocs i els del s. XVIII fins l’ arribada del Neoclassic.

MAGDALENA PENITENT

Interpretació:

Pel que fa a la iconografia la Magdalena de Pedro de Mena representa la imatge viva del penediment, la dona que ha trobat la seva fe en Crist i s’empenedeix del seu passat com a pecadora i fixa la vista en la creu, símbol del perdó. Pertany al gènere religiós.

Quant al contingut o significat, la Magdalena penitent va ser una de les temàtiques més populars de l’escultura espanyola del barroc. Pedro de Mena esculpeix una figura tradicional, vestida amb una túnica senzilla i una llarga cabellera amb un crucifix a les mans. Consumida per un sentiment fervent d’ amor místic, representa una metàfora del penediment i de la penitència, l’ allunyament de les riqueses materials i la mala vida.

El seu èxit s’ ha d’ entendre en el context d’ Espanya de la Contrareforma catòlica contra el protestantisme religiós, portat a terme pel Concili de Trento. (S. XVI)

L’ Església utilitzà l’ art com a transmissor de la nova moral catòlica, en aquest cas el penediment, la penitència i el retorn a la fe catòlica. Aquestes imatges senzilles i de composició clara van despertar la devoció religiosa entre els fidels.

Pel que fa a l’estil, El Barroc es va difondre ràpidament al s. XVII entre els països catòlics com Espanya. Es caracteritzà per ser un art emotiu, passional, teatral, efectista, amb tensió interior que busca despertar la devoció, les emocions religioses. En escultura destaquen les figures naturalistes, de rostres dramàtics, desencaixats, gestos aparatosos i molt expressius.

Pedro de Mena va ser format pel seu pare a Granada i després per l’ escultor Alonso Cano. S’instal·là a Màlaga on va rebre molts encàrrecs d’imatges de fusta policromada.

Les seves figures són lànguides, contemplatives i conviden a l’oració. No és un escultor dramàtic, però si emotiu. A finals del s.XVII la seva fama augmentar i va rebre encàrrecs de la resta d’ Espanya i Amèrica.

La seva funció útil és religiosa per rendir culte i decoratiu a l’interior de les esglésies i pels passos de les processons. La funció simbòlica és propagandística de les noves idees catòliques de la Contrareforma, en aquest cas la necessitat del penediment sincer i la penitència per aconseguir el perdó.

LA MORT DE LA MARE DE DÉU DE CARAVAGGIO

Caravaggio. Video

INTERPRETACIÓ

Pel que fa al a la temàtica, el quadre plasma el moment posterior a la mort de la Mare de Déu. La jove Magdalena i els apòstols ploren al seu voltant, amb expressions de dolor propis dels que han perdut algú estimat.

Quant al significat i contingut , la pintura italiana religiosa estava limitada per les disposicions del Concili de Trento respecte a la representació dels temes religiosos. Un dels dilemes debatuts al Concili de Trento , on es van assentar les normes de la Contrarreforma catòlica, va ser sobre si la mare de Déu no havia mort sinó ascendit directament al cel, o si havia mort primer per pujar immediatament al cel en cos i ànima. Caravagio va preferir la segona versió. I perquè la figura de la Verge tingués el màxim de realisme, Caravagio prengué com a model el cadàver d’una dona ofegada al riu Tiber. Es per això que el cos de la Mare de Déu es plasmat amb un naturalisme cruent, rígid per la mort, amb el ventre inflat i els peus morats.

Els clients que van encarregar el quadre foren els frares carmelitans que van rebutjar el quadre perquè consideraren que es tractava indignament la imatge de la Verge i no van saber copsar l’autèntic sentiment que transpira tot el quadre. Caravagio aconsegueix expressar un profund sentiment religiós a traves d’aquest realisme.

Pel que fa a l’estil, les grans aportacions que Caravagio va fer al Barroc van ser el tenebrisme i aquest realisme naturalista. Tractava els temes religiosos com si fossin escenes de la vida quotidiana, i no escenes sagrades. El seu missatge era: la recerca de la veritat natural enfront de la bellesa, el rebuig per la història sagrada enfront de la realitat diària. A la mort de la Mare de Déu els personatges són representats amb realisme naturalista i no amb l’idealisme que l’Església reclamava pels temes religiosos. Els homes són vulgars, amb els peus descalços, les barbes aspres i els cabells despentinats.

Aquest caire rupturista que té la pintura de Caravagio ve donat per la pròpia personalitat de l’autor, de caràcter violent i dominat per la tensió moral i religiosa. De fet el pintor va començar aquesta obra després de sortir de la presó, després d’haver ferit un home. I quan l’ acabà va cometre un homicidi en una baralla que li suposà l’exili de Roma.

Michelangelo Merisi de Caravaggio és el pintor més singular del s. XVII. Després d’ aprendre dels pintors venecians es traslladà a Roma on va rebre encàrrecs importants del seu mecenes, el Cardenal Francesco del Monte. A principis del s. XVII Caravaggio va cometre un homicidi (1606) i va haver d’ abandonar Roma, va fugir a Nàpols, Malta i Sicília i es va dedicar també a la pintuira. La seva personalitat inestable i difícil situació personal va fer que la seva pintura fos cada cop més fosca i dramàtica. Entre les seves obres destaquen: “La conversió de Sant Pau”, “La vocació de Sant Mateo”.

La pintura tenia com a funció útil a més de decorar la capella una concepció de difusió del fervor religiós. Caravagio afegir una funció simbòlica, un nou llenguatge naturalista que apropava els personatges religiosos a la realitat del poble i aconseguia una major emotivitat i fervor, ja que resultava més impactant i els creient se sentien més identificats.

Caravaggio va rebre influències de Miguel Àngel en els modelat escultòric dels cossos i del manierisme les seves composicions complicades. El seu naturalisme en els personatges religiosos i la utilització de la llum –tenebrisme- va influir en els pintors posterios anomenats caravaggistes com l’espanyol José de Ribera. Va marcar la pintura dels grans mestres del Barroc com Rembrandt i Velàzquez i va influir sobre els pintors romàntics com Gericault o Delacro

Pedro de Mena va ser influït pels seus mestres, com Alonso Cano i pels artistes castellans instal·lats a la Cort. De tots ells va heretar les formes senzilles i emotives i s’allunyà del dramatisme exagerat d’altres escultors del seu temps. Va influir sobre artistes posteriors, les seves imatges eren molt populars i van ser copiades repetidament a la seva època.