EL PARTENÓ
Documentació General
Fitxa Tècnica
Títol: El Partenó
Autor: Ictinos i Cal·lícrates
Cronologia: Segle V a. C.
Estil: Clàssic grec.
Tipologia: Temple
Localització: Acròpoli d’ Atenes.
Anàlisi formal:
Elements de suport: columnes i mur.
Elements suportats: entaulament (arquitrau, fris, cornisa) i frontó amb timpà i teulada a dues vessants.
Materials:Marbre blanc de la pedrera del Pentèlic i fusta.
Descripció de l’ alçada i de la planta.
Altres característiques: , façana i obertures, Unitat/fragmentació, punts ordenadors,.
Il·luminació: Abundant, nítida.
Decoració: tipus de decoració, interior i exterior.
Relació amb l’entorn urbanístic: harmonitza amb l ‘ Acròpolis. Espai obert relacionat amb l’ exterior.
Interpretació o Contingut:
Significat:
El Partenó va ser el gran temple que els atenesos van oferir a la deessa Atena, protectora de la ciutat, després de derrotar els perses. La seva construcció al s. V a.C., durant l’època de Pèricles, va ser l’inici de la reconstrucció de l’ Acròpolis d’ Atenes, destruïda durant les guerres Mèdiques.
Es va dissenyar per ser vist des de l’ exterior i no per celebrar cerimònies a l’ interior.
L’altar estava situat fora del temple i aquest servia per guardar la gran estàtua de 12 m. criselefantina de la deessa Atena, que només es podia veure des de la porta. A l’interior només podien accedir els sacerdots i sacerdotesses i les màximes autoritats de la ciutat.
La seva façana principal mira cap a l’Est, on surt el sol, com era habitual als temples antics, això fa que doni l’esquena a l’ entrada principal de l’ Acròpolis. El sol al matí il·luminava l’estàtua d’ Atena. Tot el temple era concebut com una gran escultura blanca amb relleus policromats –blaus, vermells i daurats- que es veia des de la ciutat.
Per aconseguir, des de lluny, una visió del temple harmònica, bella, proporcionada els arquitectes van fer unes modificacions tècniques per corregir les distorsions òptiques des de lluny. El fust de les columnes s’aprimen a la part superior i se bomben a la part baixa; les columnes dels extrems estan més separades i s’ inclinen cap a l’interior i l’entaulament i el basament es corben cap a dalt. Així s’aconsegueix una visió harmònica, simètrica i proporcionada del conjunt. Pels grecs l’estètica i la proporció eren un element sagrat.
Pel que fa al significat de la decoració, els relleus de les mètopes, els timpans i el fris van ser esculpits per Fídies i els seus deixebles. Al frontó de l’Est es representa el naixement d’ Atena i al de l’ Oest, la disputa entre Atena i Posidó per la possessió de la ciutat d’ Atenes. A les mètopes les escenes de combat entre els déus i els gegants: Gigantomàquia, Amazonomàquia i Centauromàquia. I al fris que envolta el mur exterior de la Cel·la la processó de les Panatenees, és a dir les ciutadanes d’ Atenes que li portaven les seves ofrenes al temple. Finalment la gran estàtua d’ Atena feta d’or i d’ ivori obra de Fídies que no ‘ha conservat.
El Partenó ha tingut una història força agitada. Al segle VI d.C. va ser convertida en església cristiana, al s. XV amb la invasió turca es va convertir en mesquita, al s. XVIII en un polvorí que va ser parcialment destruït per una bomba veneciana i al segle XIX els anglesos van emportar-se algunes escultures i relleus que decoraven el temple. Finalment al s. XX va ser reconstruïda i ara s’enfronta a l’ erosió medioambiental.
Funcions:
La funció útil de l’edifici era religiosa, ja que servia per guardar l’estàtua d’ Atena i rebre les seves ofrenes. A l’exterior se celebraven les festes religioses davant el seu altar, al que acudien els ciutadans.
La funció simbòlica era propagandística, ja que era concebuda com una gran ofrena monumental al déus en agraïment de la victòria dels grecs contra els perses. Servia per engrandir Atenes i el seu dirigent Pèricles, que l’havia fet construir i era un símbol d’ ostentació del poder i la riquesa d’ Atenes.
Models i influències:
El Partenó va ser construït pels arquitectes Ictinos i Cal·lícrates que van treballar al s. V a.C. en diverses construccions encarregades per Pèricles. Fídies va ser el supervisor de les obres i ell amb el seu taller esculpiren tots els relleus i escultures del Partenó.
El Partenó és la culminació perfecta dels temples dòrics grecs i va servir de model mals temples grecs posteriors. Influirà sobre l’ arquitectura romana i les façanes renaixentistes (s.XV i XVI) i Neoclàssiques ( s. XVIII) posteriors.
L’ ERECTÈON
Documentació general:
Títol: Erecteu
Autor: Mnèsicles
Cronologia: s. V a.C.
Estil: Crec Clàssic.
Tipologia: Temple.
Localització: Acròpolis d’ Atenes.
Anàlisi formal:
Elements de suport: columnes i mur.
Elements suportats: entaulament (arquitrau, fris, cornisa) i frontó amb timpà i teulada a dues vessants.
Materials:Marbre blanc de la pedrera del Pentèlic.
Descripció de l’ alçada i de la planta.
Altres característiques: , façana i obertures, Unitat/fragmentació, punts ordenadors,.
Il·il·luminació: Abundant, nítida.
Decoració: tipus de decoració, interior i exterior.
Relació amb l’entorn urbanístic: harmonitza amb l ‘ Acròpolis. Espai obert relacionat amb l’ exterior.
Interpretación o Contingut
Significat
L’ Erectèon era un temple dedicat a diferents déus –Atena i Posidó- i herois –Cècrops (primer rei de l’ Àtica) i Erecteu (mític rei d’ Atenas de qui pren nom el temple).
Erecteu era considerat el fundador de la festivitat de les “Panatenees”, processó de dones amb ofrenes en honor de la deessa Atena.
Segons la mitologia grega, Zeus va organitzar una competició entre déus per veure qui seria el protector de la ciutat. Posidó va participar clavant el seu trident sobre una roca d’on va fer brollar aigua salada. Atena va fer néixer una olivera d’entre les roques.
Cècrops, primer rei de l’ Àtica, va dona com a vencedora la deessa i la polis va adoptar el nom d’ Atena en honor seu.
Les escultures femenines de la tribuna sud reben el nom de “Cariàtides” en memòria de les dones de Cària (Àsia Menor) agafades com a esclaves pels grecs per ajudar els perses durant les Guerres Mèdiques (s. V aC) i indiquen el lloc on es troba la tomba de Cècrops.
L’Erectèon és un doble temple de planta irregular i espais fragmentats ja que havia de preservar antics llocs de culte i adequar-se a les irregularitats del terreny.
Pèricles, després de vèncer els perses a les Guerres Mèdiques, no va voler reconstruir els antics temples de l’Acròpolis arrasats pels perses, i en canvi va fer construir el gran temple del Partenó dedicat exclusivament a Atena protectora de la ciutat.
A la mort de Pèricles, els seus rivals polítics van fer construir el temple de l’ Erectèon dedicat, no només a Atena, sinó a altres déus i herois oblidats, com Posidó, Cècrops i Erecteu. El temple es va construir sobre la roca on suposadament Posidó havia clavat el seu trident, i també sobre la tomba de Cècrops preservada per la tribuna de les cariàtides. Alhora es va respectar la situació de la mítica olivera d’Atena, en un pati tancat que obligà a situar el pòrtic al cantó nord.
Característiques de l’Estil:
L’ Erectèon pertany a l’ estil grec clàssic de finals del s. V a.C.
Es tracta d’ un edifici racional que utilitza la línia recta i busca l’equilibri entre la verticalitat de les columnes i els entaulaments horitzontals i els frontons triangulars i cobertes inclinades.
És tracta d’ un art humanitzat, ja que el temple està fet a escala humana amb proporcions natural i rebutja els edificis colossals i grandiosos de cultures anteriors.
És un edifici estètic, que busca la bellesa en l’equilibrat i l’harmonia de les seves parts.
Està construït seguint les normes de l’ordre jònic, columnes esveltes, amb base i capitell decorat amb volutes i un entaulament amb un fris decorat amb un relleu continuat.
És un edifici integrat en l’entorn de l’ Acròpolis, ja que s’adapta al terreny irregular i harmonitza amb els altres temples del recinte per la seva forma.
És un Art Sagrat ja que es tracta d’ un edifici religiós dedicat al culte a les divinitats.
Funcions
El temple té una funció útil religiosa ja que estava destinat al culte a les divinitats d’Atena i Posidó i els herois mítics d’ Atenes –Cècrops i Erecteu-.
La seva funció simbòlica era commemorativa per recordar i honorar antics déus i herois que s’havien quedat sense santuari en la reconstrucció de l’ Acròpolis feta per Pèricles.
Autor, Models i influències
Mnèscicles va ser un arquitecte important de l’ Atenes de Pèricles. Se li atribueix també la construcció dels Propileus de l’ Acròpolis d’ Atenes.
L’ Erectèon segueix els models constructius dels temples jònics. Però la seva forma singular el converteix en temple únic, que no va ser imitat. Les cariàtides van influir sobre moltes estàtues romanes, renaixentistes i neoclàssiques, que utilitzaren escultures femenines per substituir columnes.
Planta de l’Erectèon:
Art Grec (presentació PP)
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}
TEMPLE D’ ATENA NIKÉ
Títol: Atena Niké
Autor: Cal·lícrates
Cronologia: segle V aC
Estil: Temple jònic.
Material: Marbre del Pentèlic.
Sistema constructiu: arquitravat.
Localització: Acròpolis d’ Atenes. Grècia.
Anàlisi formal
Elements de suport: columnes jòniques als dos pòrtics i el mur.
Elements suportats: entaulament (arquitrau, fris i cornisa) i coberta a dues vessants.
Materials constructius: Marbre blanc del Pentèlic.
Espai exterior: Descripció alçada:
Es tracta d’un temple de petites dimensions (4,5x5m.) que segueix l’estructura típica d’un temple grec. Té dos pòrtics amb quatre columnes a cada un d’ells. L’edifici s’aixeca sobre unes grades que l’envolten –l’estereòbat- És un temple d’ordre jònic que es caracteritza per columnes amb base, amb un fust esvelt i acanalat que acaba amb uns capitells amb volutes. L’entaulament consta d’un arquitrau dividit en bandes horitzontals, un fris amb un relleu continu que acaba amb una cornisa sobre la que s’aixecava el frontó, que no s’ha conservat, amb un timpà decorat amb relleus i acroteris als extrems.
Té dues façanes idèntiques amb dos pòrtics suportats per columnes. Només hi ha una porta d’accés a l’interior que està orientada a l’Est per rebre la llum solar del matí, i per tant dona l’esquena a l’entrada a l’acròpolis.
Espai interior: Descripció de la planta
La planta és rectangular i molt simple. Té els dos pòrtics als costats més curts del rectangle. El pòrtic principal s’anomena pronaos i dona pas a l’espai interior ocupat per una sola nau o cel·la, on es robava l’estàtua monumental de la deessa. El pòrtic posterior s’anomena opistòdom.
Per tant es tracta d’un espai unitari i el punt ordenador seria l’estàtua de la deessa Nikè que hi havia a l’interior de la nau. Crea un espai obert gràcies als pòrtics amb columnes.
La il·luminació era abundant, natural, diàfana gràcies a les gran porta d’accés i les petites dimensions de la nau. Il·luminava l’estàtua amb les primeres llums solars, símbol religiós primitiu heretat dels egipcis.
La decoració era sòbria i era més present a l’exterior. Els elements decoratius eren les columnes jòniques dels pòrtics, i el relleu del fris fet per deixebles de Fídies.
– En el Fris Nord es representava una batalla entre grecs.
– En el fris Sud la batalla de Platea dels grecs contra els perses
– A l’Est i Oest es representaven els déus de l’ Olimp presidits per Zeus i Atena.
Els relleus es conserven al British Museum i al Museu de l’Acròpolis d’ Atenes.
Al temple s’han col·locat còpies.
Quant a l’ Entorn urbanístic, el temple està situat a prop de l’entrada de l’Acròpolis en un bastió elevat. Està fet a escala humana i harmonitza per la seva forma amb la resta dels edificis : El Partenó, l’ Erectèon i el Propileus, per tant s’integra en l’entorn urbanístic de l’ Acròpolis.
INTERPRETACIÓ: TEMPLE D’ ATENA NIKÈ
Significat o contingut:
El temple no estava dedicat a acollir grans multituds ni celebrar grans rituals, sinó només albergar la imatge sagrada de la divinitat amb diferents objectes litúrgics i ofrenes dels fidels. L’ estàtua era d’ Atena Victoriosa (Atena Nikè) feta de fusta i recoberta de materials nobles ( plaques d’or i pedres semiprecioses), que no s’ha conservat. Contràriament a la tradició, la deessa no tenia ales, amb la pretensió que, d’aquesta manera, la victòria no podria fugir i sempre acompanyaria als atenesos en les seves batalles.
El temple ocupa l’ indret on anteriorment hi hagué un altre temple anterior destruït pels perses. Pèricles va encarregar a Cal·lícrates la construcció del temple dedicat a la Victòria, però el projecte es va anar endarrerint molt, ja que el promotor de les obres fou Cimó un governant del partit aristocràtic, etern rival de Pèricles que posar totes les traves per impedir –ne l’edificació.
Al segle XVII, sota el domini turc, es desmuntar l’edifici i les seves pedres s’aprofitaren per reforçar les fortificacions de l’ Acròpolis. Al s. XIX (1831) es va reconstruir, en un gest patriòtic, davant la independència de Grècia de l’ Imperi turc.
Al segle XX també ha estat desmuntat i reconstruït per millorar la conservació.
Funcions:
Té una funció útil religiosa, acollir la deessa i rendir culte. Més important era la funció simbòlica, es consagrava el temple a la Victòria en un context de guerra amb una finalitat màgica encaminada a propiciar l’ ajut dels déus en la guerra en favor d’ Atenes i refermar la cohesió militar dels ciutadans atenesos.
Característiques de l’ Estil.
El temple respon a les característiques pròpies de l’època clàssica grega. Es tracta d’un art racional, basat en càlculs matemàtics precisos. On predomina les línies rectes que busquen l’equilibri entre la verticalitat de les columnes i l’horitzontalitat de l’entaulament. Són edificis on l’home busca ordenar la natura, presidir el paisatge, civilitzar.
És un art humanitzat, el temple està fet a escala humana, amb proporcions humanes sense el colossalisme i monumentalitat de l’art oriental, com l’egipci, mesopotàmic o persa.
Es tracta d’un art estètic que busca l’harmonia, l’equilibri de les formes. Va repetint els mateixos models de temples, establint ordres, com el jònic, per fer-los cada cop més perfectes. L’Estètica de l’art era pels grecs una qualitat religiosa, per això l’aplicaven als seus temples, ja que per ells l’art era sagrat.
Context històric.
Aquest temple es va construir a l’ època Clàssica grega, al s.V a l’ època de Pèricles, on els grecs encapçalats per Atenes es van enfrontar als perses a les Guerres Mèdiques. Vençuts els perses, es va iniciar un període de pau. Sota el govern de Pèricles es va consolidar la democràcia i es fomentar l’art, la cultura, filosofia, etc. Atenes va mantenir el seu domini sobre la resta de polis grega a través de la Lliga de Delos i el cobrament d’uns impostos que només servien per engrandir Atenes. A la mort de Pèricles es va iniciar la Guerra del Peloponés , és a dir l’enfrontament entre les polis encapçalades per Atenes i Esparta que volien exercir el seu domini. Les Guerres del Peloponés van acabar amb la decadència de les polis gregues. Finalment, Alexandre el Gran va crear un Imperi grec per Àsia Central i Nord d’Àfrica. A la seva mort es crearen els regnes Hel·lenístics (s.III-I aC) que perduraren fins la conquesta romana de la zona.
Els romans adoptaren la cultura grega que serà la base del món occidental. Es caracteritzarà per una religió humanitzada, una filosofia racional , un sistema polític democràtic i un art clàssic, base de l’art europeu posterior. El temple d’Atena Nikè és un bon exemple.
EL TEATRE D’ EPIDAURE
Documentació General (Fitxa tècnica)
Títol: El Teatre d’ Epidaure
Autor: Policlet el jove
Cronologia: Segle IV a. C.
Estil: Clàssic grec.
Tipologia: Teatre
Localització: Epidaure (Peloponès) Grècia.
Anàlisi formal:
Elements de suport:Mur de contenció laterals.
Elements suportats: No té coberta.
Materials:pedra calcària.
Descripció de l’ alçada i de la planta.
Altres característiques: , façana i obertures, Unitat/fragmentació, punts ordenadors,.
Il·luminació: Abundant, natural, nítida.
Decoració: tipus de decoració, interior i exterior.
Relació amb l’entorn urbanístic: harmonitza amb l ‘ Acròpolis. Espai obert relacionat amb l’ exterior.
INTERPRETACIÓ
Contingut i Significat:
El teatre era un edifici religiós dedicat a les festivitats de primavera i hivern del déu del vi: Dionís. Per això al mig de l’orquestra es situava un altar destinat als actes rituals en honor seu.
Va ser un dels teatres més famosos de Grècia, on es van representar les millors tragèdies de Sòfocles, Eurípides i Èsquil. Les obres de teatre tenien un caràcter sagrat dedicat al déu. La ciutat d’ Epidaure era molt visitada pel seu santuari al déu – Asclepi- déu de la medicina, on acudien molts malalts i visitants que després acudien al teatre.
El teatre tenia cabuda per 15.000 espectadors que podien ser allotjats i desallotjats ràpidament gràcies als passadissos radials i els dos accessos laterals.
Tant la visió com l’acústica eren immillorables, es podia sentir els autors des de qualsevol racó de la Càvea. I els actors utilitzaven el paisatge natural com a teló de fons.
Hi havia dosa tipus de seients, els del poble que era la mateixa grada de pedra i els de les personalitats importants amb respatller i braços.
Característiques de l’estil:
– Art racional: Fet amb proporcions matemàtiques, utilitzant línies rectes i el cercle. Ordena la natura.
– Art humanitzat: fet a escala humana, amb mesures naturals adequades als homes. Malgrat la grandària, no es colossal, sinó pensat per donar cabuda a molts espectadors.
– Art estètic: Simètric, harmònic, proporcionat, harmonia de les seves parts.
Tots els teatres tenien la mateixa forma, buscaven la perfecció repetint models.
– Art integrat en l’entorn natural . S’utilitza la vessant de la muntanya per construir les grades i el paisatge del fons com a teló natural dels autors. S’integra en el paisatge i presideix la natura.
– Art Sagrat: Dedicat a cerimònies religioses, ofrenes rituals i representacions d’obres sagrades.
Funcions:
La funció útil és religiosa i cultural ja que servia per rendir culte al déu Dionís a l’altar i amb la representació d’obres de caràcter sagrat.
La funció simbòlica era propagandística per la ciutat d’ Epidaure, on es construir el teatre més gran aprofitant que era molt visitada pel seu santuari al déu de la medicina.
Així augmentava la fama de la polis entre el món grec.
Autor, models i influències:
Policlet el jove era net de l’escultor Policlet el vell. Va ser un gran arquitecte d’ Epidaure on va construir també un temple circular (Tholos). Va servir de model a teatres posteriors, tant hel·lenístics com romans, encara que amb modificacions importants.
Planta del Teatre d’ Epidaure:
ALTAR DE ZEUS A PÈRGAM
Documentació General (Fitxa tècnica)
Títol: L’ Altar de Zeus a Pèrgam.
Autor: Desconegut.
Cronologia: Segle IV a. C.
Estil : Grec Hel·lenístic.
Tipologia: Temple
Localització: Acròpoli de Pèrgam.
Anàlisi formal:
Elements de suport: columnes i mur.
Elements suportats: entaulament (arquitrau, fris, cornisa). No té coberta.
Materials:Marbre blanc.
Descripció de l’ alçada i de la planta.
Altres característiques: , façana i obertures, Unitat/fragmentació, punts ordenadors,.
Il·luminació: Abundant, nítida.
Decoració: tipus de decoració, interior i exterior.
Relació amb l’entorn urbanístic: harmonitza amb l ‘ Acròpolis. Espai obert relacionat amb l’ exterior.
INTERPRETACIÓ:
Significat:
L’ altar estava dedicat a Zeus, el déu més important dels grecs, seguint l’estil hel·lenístic, era monumental per mostrar el respecte al déu suprem ordenador de l’univers: Zeus.
Estava construït a la part superior de l’ Acròpolis de Pèrgam (Bergama a Turquia) , sobre una terrassa a la que s’accedia per una escalinata. Només es conserva la façana principal al Perganomuseum a Berlín, que va ser descoberta i traslladada pels alemanys el 1930.
Va ser encarregat pel rei de Pèrgam Èumènes II al s. II aC. Per commemorar la victòria contra els Gàlates (Celtes). Destaca el significat dels Alts relleus del fris del podi que narra la Gigantomàquia, és s adir la lluita inicial dels déus de l’ Olimp –que representaven l’ordre – contra els gegants – que representaven el caos i la irracionalitat.
En un dels detalls destaca la deessa Atena aixecant pels cabells al gegant Alcioneu, perquè sap que perdrà tota la força quan aixequi mels peus del terra. Ell lluita per escapar-se amb les seves ales. La seva mare : Gea (deessa de la Terra) implora pietat sortint del terra i allargant el seu braç a la deessa. Però Victòria alada s’apropa per coronar Atena com a vencedora. Destaquen les figures amb cares descompostes, patètiques dels gegants en contrast amb la serenitat clàssica dels déus.
De fet, els relleus de l’ Altar fan referència al mateix tema utilitzat pel Partenó: La Gigantomàquia. Això és degut a què el rei de Pèrgam – Èumenes II- volia ser tant important com Atenes ho va ser al s. V a. C. a l`època de Pèricles. Zeus és elegit com a model pel rei i Atena es converteix en la protectora del seu regne, com abans ho havia esta d’ Atenes. El fris explicaven que de la mateixa manera que els déus havien vençut als gegants i havien establert l’ordre al món, els grecs hel·lenístics havien triomfat sobre la barbàrie dels celtes invasors, i havien aconseguit la pau, l’ordre, la civilització. Els reis de Pèrgam volien ser els hereus culturals de l’Atenes clàssica.
Característiques de l’ estil:
– L’ Art Hel·lenístic trenca amb la racionalitat de l’ art clàssic, abandona l’escala humana i opta pel monumentalisme dels edificis.
– Els edificis deixen de ser harmònics, equilibrats, proporcionats i s’ opta per les formes exagerades, els grans pòdiums, escalinates i decoració excessiva.
– No busquen repetir els mateixos models per obtenir la perfecció sinó que volen ser originals, creatius i trenquen amb els models dels temples clàssics.
– Continua sent un art sagrat, religiós dedicat a les divinitats.
– En escultura s’opta pels cossos exagerats, desproporcionats amb musculatura molt marcada i rostres molt expressius amb gran dramatisme i patetisme.
– Per tant es tracta d’un art passional, que busca impactar, impressionar i trenca amb la racionalitat de l’art clàssic.
– Els edificis s’integren en l’entorn urbanístic de l’ Acròpolis, ordenat el paisatge i presidint la ciutat als seus peus. Continuen els espais oberts dels edificis.
Funcions:
Té una funció útil religiosa, ja que es feien rituals i ofrenes pel déu Zeus.
La funció simbòlica és propagandística del poder de Pèrgam i dels seu rei Èumenes II i per agrair les seves victòries als Gàlates (celtes). I per assolir l’herència cultural i l’hegemonia de l’Atenes clàssica.
Autor, models i influències:
L’ Altar va ser construït al taller de Pèrgam que es caracteritzà pel monumentalisme en arquitectura i la teatralitat i patetisme en escultura.
Va ser l’ altar més gran de l’ Antiguitat i segueix el mateix esquema dels altars anteriors. Però el pòdium elevat amb el fris escultòric el fa original i creatiu.
Els relleus amb les escenes narratives serviran de model a la “Columna Trajana” romana. La teatralitat, dinamisme i gran expressivitat influiran sobre l’art Barroc del
s. XVII.
