EROS I PSIQUE DE CANOVA

Power Point: Arquitectura i escultura de finals del s. XIX

Interpretació:

La temàtica de l’ escena representa el moment culminant del mite d’ Eros i Psique.

La noia va caure adormida i no es va despertar fins que Eros la besà. L’escultura reprodueix aquest intens moment .

Quant al significat o contingut l’escultura es basa en el mite d’Eros i Psique narrat per l’escriptor llatí Apuleu al llibre l’ase d’or. Eros , déu de l’amor, es va enamorar de Psique, bella i capritxosa filla d’un rei d’ Àsia, i per seduir-la li va construir un palau on anava cada tarda a contemplar-la.

Un dia, espantada per la seva presència mentre dormia,Psique li va llançar la cera d’una espelma al rostre, i Eros va fugir enfurismat.. Psique, desolada va recorre a Venus que li va imposar 3 condicions per recuperar el seu amor. L’ última consistia en recollir el càntir que contenia el secret de la bellesa per portar-li a Venus. Psique va obrir el càntir i la seva essència la va deixar adormida i no es despertaria fins que Eros la besés.

Eros i Psique simbolitzen l’ amor i la passió i revela l’ interès de l’autor pels sentiments humans.

Pel que fa a l’estil neoclàssic es caracteritza per un retorn a les escultures clàssiques grecollatines i renaixentistes. Es plasma l’ideal de bellesa clàssic, la puresa de la línia, la claredat de la composició, la utilització de materials nobles com el marbre. S’elimina tot moviment espontani o natural sinó que mostren l’escena captada pels sentits, idealitzant el sentiment humà que representen. Les seves obres són fredes, estàtiques.

Antonio Canova va ser l’escultor més important del neoclassicisme. Va començar com a picapedrer. Va aprendre l’ofici d’escultor a Venècia on les seves primeres obres eren més vives i naturalistes. Es traslladar a Roma on les seves escultures es van tornar més clàssiques. A partir d’un encàrrec important del Papa (Climent XIV) la seva fama augmentar i va obrir un taller on va treballar pels personatges més notables del moment com Napoleó o Caterina la Gran de Rússia.

La funció útil és estètica, pensada per decorar una Sala del Palau de Lord Cawdor i va arribar a mans de Napoleó després de ser robada per un dels seus generals (Muret). La funció simbòlica és commemorativa del mite sobre l’amor i ostentació de la riquesa per part del noble anglès i del propi Napoleó.

L’obra de Canova té com a model el món clàssic i representa una reacció estètica contra els excessos decoratius del rococó. Va influir a tots els artistes integrants del neoclassicisme i va ser rebutjat pels posteriors romàntics per la seva fredor i estatisme.

Pel que fa al context històric, l’esclat de la Rev. Francesa (1789) culminarà a principis del s. XIX amb l’Imperi napoleònic per tota Europa, tot instaurant el nou ordre burgés, capitalista. El seu Imperi s’inspirarà amb els símbols de l’Antic Imperi romà i adoptarà el Neoclassicisme, basat en l’art clàssic greco-romà.

EL PENSADOR DE RODIN

Interpretació:

Pel que fa a la temàtica, l’estàtua del pensador representava per Rodin la imatge de Dante, el gran poeta florentí autor de la Divina Comèdia. Actualment s’ha convertit en la representació d’un personatge anònim immers en les seves preocupacions.

Quant al significat, la figura formava part del gran projecte que Rodin havia ideat per decorar la gran porta per al Museu de les Arts decoratives de París, que tenia com a motiu central “La Divina Comèdia” de Dante. El projecte s’anomenà La porta de l’infern i estava inspirat en la Porta del Paradís de Ghiberti del Baptisteri de la Catedral de Florència. El projecte que constava de 186 figures va superar l’escultor que no, les va acabar mai i només ens van quedar escultures independents com la del Pensador, El bes, Dànae, Adam i Eva entre altres. El pensador és un home en actitud de pensar. La imatge del primer pensament de la humanitat que l’eleva per sobre de la vida animal. Per tant representa l’acte de pensar de l’home, la seva concentració, la voluntat de raonar, de filosofar per comprendre el món i la seva pròpia existència.

Pel que fa a l’estil, tot i que se li considera habitualment un escultor impressionista, també se l’ha catalogat de postimpressionista, simbolista, expressionista i romàntic.

En definitiva crea un estil personal que combina el classicisme de Praxíteles, de Miguel Àngel amb el modelatge i la combinació de textures més renovadores. Reduïa les escultures a volum essencials, les difuminava o les deixava inacabades amb les textures del bronze o el marbre a la vista. Així aconseguia una gran expressivitat i força interior.

És per això que se’l considera impressionista, tot i que no va mantenir cap contacte amb aquest grup de pintors.

Auguste Rodin és considerat un dels escultors més importants del s. XIX i l’iniciador de l’escultura contemporània. Va tenir dificultats en els seus inicis ja que no va ser acceptat a l’escola de Belles Arts a París. Va marxar a Itàlia on va estudiar i esculpí la musculatura i el moviment de les escultures renaixentistes de Miguel Àngel i Donatello.

Quan va tornar a París li va arribar el reconeixement públic de la seva vàlua i se li va encarregar un gran nombre d’escultures on va poder mostrar el seu nou estil, basat en la duresa, el modelatge, les textures.

La funció útil era estètica, ja que havia de formar part de la decoració de la porta de l’ infern del Museu. La funció simbòlica era obrir una renovació de l’escultura molt més expressiva, simbolista.

Rodin té com a model l’escultura de Miguel Àngel pel tractament dels volums, l’anatomia i les escultures inacabades. Alhora influirà sobre l’escultura modernista, noucentista i sobre les avantguardes, en particular Brancusi.

El seu context històric és el de la 2na Revolució industrial de finals del s. XIX. Es succeeixen noves tècniques, nous invents, utilització de nous materials, noves teories òptiques, la fotografia, el cinema.. En aquest context de canvi els valors humans es qüestiones, l’ home s’ha d’adaptar a la nova cultura industrial. Busca el seu lloc entre tanta ciència i tanta tècnica que sembla dominar-lo. L’artista prova, experimenta sobre les noves teories de la llum, la matèria, l’energia, l’espai, el temps, el pensament. Es pregunta sobre el destí de la humanitat. París es convertirà en el gran centre artístic, on els nous estils es succeeixen amb rapidesa i es rebutgen els anteriors.

ELS PRIMERS FREDS DE BLAY

Interpretació:

El tema representa a un home vell i una nena asseguts en un banc amb un evident sofriment extrem. El vell intenta protegir la nena, sobreposant-se al seu patiment.

Quant al significat o contingut , Els primers freds va més enllà d’una escultura anecdòtica per representar la feblesa de l’esser humà en dues etapes de la seva vida: la infantesa i la vellesa. L’autor vol fer-nos reflexionar sobre les dificultats i la cruesa de la vida i per això utilitza la gran expressivitat dels personatges, nus. L’ancià presenta una musculatura robusta que recorda la força d’anys enrere, però la seva mirada, encarada a l’espectador, el seu cos encorbat resumeixen la seva feblesa actual.

La nena, delicada i tendra, mostra una actitud d’indefensió i temor. La nuesa dels personatges augmenta la seva indefensió. Blay aconsegueix una representació idealitzada del patiment humà.

L’estil de Blay és realista i simbolista. Es caracteritza per la gran expressivitat de les seves obres. Els posats realistes de denuncia social davant la pobresa, solitud i indefensió dels seus personatges i el simbolisme que l’apropa al modernisme. Les seves escultures representen la fragilitat dels nens i els vells universals, la necessitat de protecció, la solitud humana, la pobresa i el desempar.

Miquel Blay va començar el seu aprenentatge a Olot, la seva ciutat natal. Després es traslladar a París mi posteriorment a Roma on va ser reconegut com a escultor amb nombrosos premis nacionals i internacionals. Finalment s’instal·là a Madrid . L’obra de Blay evoluciona del realisme dels seus primers temps, com el d’aquesta escultura, cap al simbolisme del modernisme. D’aquest darrer estil destaca el grup escultòric al·legòric de la música popular del Palau de la Música Catalana. Al final, a Madrid, retorna a un estil realista més academicista.

La funció útil és estètica, la va esculpí per presentar-la en un concurs i adquirir fama i la funció simbòlica és expressiva ja que simbolitza la pobresa, marginació i per tant representa una denúncia social.

La influència de Rodin és evident en les obres de Blay en el tractament dels volums i la musculatura i el tractament inacabat (non finito) del rostre de la nena, així com el contrast de textures del banc i les figures. Alhora influirà en escultors modernistes catalans com Josep Llimona o Enric Clarasó.

El context històric és el de la 2ª meitat del segle XIX. Els artistes prenen consciència dels problemes derivats de la industrialització. Els nous autors del Realisme consideren que han d’abandonar els ideals romàntics anteriors amb les representacions heroiques protagonitzades per la burgesia revolucionaria i han de mostrar la crua realitat. L’art ha de servir per denunciar les injustícies socials dels sectors més marginats que ha provocat la nova era industrial.

EL DESCONSOL

Interpretació:

Pel que fa a la iconografia, el Desconsol personifica l’abatiment i la tristesa universal. La figura representa la imatge d’una noia jove, nua, mig estirada que amaga el rostre amb els cabells i els braços. Per tant ,és el seu cos i no el rostre el que ens transmet aquest sentiment de pena i abatiment.

Quant al significat o contingut, el pessimisme i dolor que desprèn la imatge són el reflex de l’estat d’ànim de l’autor – Josep Llimona- que feia poc acabava de perdre la seva esposa. La figura femenina té un aire misteriós, delicat i sensible, amb una bellesa que se situa entremig de l’espiritualitat i la sensualitat. El nus femení no busca l’erotisme, sinó la bellesa, la puresa, la serenor. Transmet el sentiment de tristes per la sensibilitat i la força expressiva del seu cos. Va ser presentada en públic a l’Exposició Internacional de belles Arts celebrada a Barcelona el 1907 i va ser mereixedora del premi d’honor.

Pel que fa a l’estil se’l situa dins del Modernisme català de principis de segle X X , que trenca les formes convencionals, entronca amb la natura i rebutja l’ uniformisme de la industrialització. Les característiques d’aquesta escultura barregen elements modernistes i simbolistes: formes suaus de tall clàssic, gran força expressiva, harmonia amb la natura, detallisme, idealització de la figura i gran càrrega simbòlica.

Quant a les consideracions sobre l’autor, Josep Llimona va ser un dels escultors modernistes més destacats. La seva formació artística es va iniciar a Barcelona i s’amplià a Roma. Quan va tornar va rebre molts encàrrecs públics per decorar l’Exposició universal del 1888 a Barcelona. Els seus nus femenins van anar evolucionant des del Modernisme simbolista cap la Noucentisme.

La seva funció útil és estètica, ja que està concebuda per decorar un espai públic exterior, una plaça envoltada d’aigua i vegetació per entroncar amb la natura. La funció simbòlica és expressiva ja que l’autor vol reflexar el seu sentiment interior d’abatiment i desconsol.

J. Llimona rep influències de Rodin, concretament per la seva escultura “Danaide” on existeix el mateix contrast de la figura suau, arrodonida i la textura tosca de la pedra de la que sembla sortir o semblar inacabada. També va ser influït pel seu amic l’escultor Arístides Maillol pel gust de les figures de línies ondulades i contorns esfumats.

Llimona, amb el seu Desconsol, marcarà les línies bàsiques de l’escultura modernista a Catalunya i serà imitat per altres, crearà escola.