CONTEXT HISTÒRIC DE LES PRIMERES AVANTGUARDES
Obres selectivitat del s. XX( Power Point)
París continua sent la capital cultural i artística, com al segle XIX..
Els nous corrents artístics del s.XX foren el reflex d’un món cada vegada més canviant: a nivell científic, noves formes de pensament i canvis polític. Innovacions físiques i matemàtiques com “ la teoria de la relativitat”, teories òptiques que aporten noves visions del món a traves de microscopis o telescopis,
les fotografies aèries, el cinema, la gran velocitat del transport. Les noves teories de la Psicoanàlisi de S. Freud parlaven dels nous llenguatges de l subconscient i dels somnis.
Políticament, la rivalitat dels estats europeus degut a les ambicions colonials van culminar en la I Guerra Mundial (1914-18). Acabada la guerra la situació empitjorà tant econòmicament (Crac del 29) com políticament, amb l’enfrontament entre els feixismes i comunisme , que amenaçaven les democràcies liberals. La Guerra civil espanyola (1936-39) i la II Guerra Mundial(1939-45) demostraren que la destrucció humana no tenia límits.
Els artistes europeus, sensibilitzats amb la situació, busquen nous llenguatges creatius, expressius, fan un art combatiu per conscienciar la societat de la situació política del moment i animar-los a prendre partit.
LA RATLLA VERDA
Títol: La ratlla verda
Autor: Henri Matisse
Cronologia: 1905 (inicis del s. XX)
Estil: Fauvista
Tècnica: oli
Suport: Tela
Tema: retrat.
Localització actual: Museu Reial de Belles Arts de Copenhaguen. (Dinamarca)
Anàlisi formal:
Es tracta del retrat en bust de l’esposa de Matisse. Predominen les línies verticals marcada per la línia verda del nas i les corbes suaus del rostre, cabell i espatlles i línies inclinades del coll del vestit. La composició és tancada i simètrica, la ratlla de color verd brillant del front i el nas parteixen la tela en dues meitats. El dibuix és esquemàtic i geomètric, sense detallisme. Els colors són intensos i predominen sobre el dibuix (forma pictòrica). Es tracta de grans masses de colors purs, arbitraris de tons vius i lluminosos. Aquests colors són aplicats en àrees planes , tot i que utilitza pinzellades soltes molt visibles figura. El vermell és el color predominant i per tal de ressaltar el nas i donar-li volum, utilitza el verd que és el seu color complementari. . La llum irreal sembla sortí de l’interior i està supeditada al color i destaca l’absència del clarobscur. Els colors freds – verd i blau – simulen les ombres i els colors càlids – vermell, taronja – les zones il·luminades. El fons està format per grans zones de colors càlids i freds, vermells i verds que defineixen l’espai i el separen de la figura aportant una certa profunditat que suggereix volum i li permeten prescindir de la tradicional perspectiva lineal.
La taca verda i l’absència de modelatge i donen un aspecte de màscara, però alhora li donen vida. La ratlla verda és clau per l’expressivitat de la figura. Els contrastos de colors purs i vius donen vida al quadre. . Les pinzellades segueixen un ritme suau que dona un cert moviment i expressivitat a la imatge. Representa un moviment contingut, de reflexió, concentració.
Interpretació
Es tracta del retrat d’Amélie Matisse, esposa del pintor. La intenció de Matisse no era la de fer un retrat realista del rostre de la seva dona, sinó reproduir-lo tal com ell la veia, la seva pròpia vivència interior de la realitat . Contràriament al que era habitual, aquí el veritable protagonista és el color i no la model.
Quant al significat, Matisse buscava en l’ art un descans i un equilibri i per tant no representava temàtiques desoladores o perturbadores, sinó alegres, postives. Aquests pintors fauvistes van provocar un gran escàndol i no van ser acollits bé pels crítics del moment, que els van anomenar: “ fauves” (feres salvatges), a causa dels seus colors estridents i arbitraris. Un crític els va definir indignat dient: “S’ha llançat
un pot de colors a la cara del públic”. Aquest quadre va estar fet per ser exposat al “Saló des Indepéndents” i a la llarga els fauvistes van saber trobar un mercat entre la clientela burgesa per les seves obres.
Pel que fa a l’estil Fauvista es caracteritza per la utilització de colors vius, purs, arbitraris per definir l’espai, la composició i dona expressivitat, volum i ritme a la pintura. No volen imitar els colors de la natura, la realitat, sinó buscar noves formes de representació de la realitat a partir del color que defineix les formes, la llum i les ombres, la profunditat el moviment i l’expressivitat.
Matisse fou el representant més important del Fauvisme, important moviment pictòric francés de principis de segle, que va fer del color el gran protagonista de l’obra, per definir espais, composició, llum, volum i aportar ritme i expressivitat.
Van rebre la influència de pintors postimpressionistes com Van Gogh i Cézanne i van influir sobre els expressionistes europeus i nord-americans posteriors.
La seva funció útil era estètica, decorativa i la seva funció simbòlica era la recerca d’un nou llenguatge artístic que tenia en el color el gran protagonista. En definitiva, un canvi en la concepció de l’art que havia de servir per provocar emocions i no per representar fidelment la realitat.
(Context històric: primeres avantguardes)
PAISATGE A L’ ESTAQUE
Títol: Paisatge a l’ Estaque.
Autor: Georges Braque.
Cronologia: 1908 ( Inicis del s. XX)
Estil: Cubisme.
Tècnica: Oli
Suport: tela.
Tema: paisatge.
Localització: Kuntsmuseum. (Berna)
Anàlisi formal:
L’obra representa un paisatge de roques i vegetació, travessat per un camí que s’endinsa en un poble. Predominen les línies rectes diagonals, inclinades que defineixen les formes. La composició es tancada ja que les línies marquen un moviment cap a l’interior del quadre, i no s’ estableix cap simetria . Els objectes, arbres, cases, estan representats per figures geomètriques tridimensionals: prismes, políedres formats per rectangles, quadrats, triangles i trapezis irregulars. El dibuix i les formes predominen sobre els colors (Forma linial). La pinzellada és menuda i solta, la gamma de colors sorda a base de colors tristos, freds : els blaus, verdosos, grisos que contrasten amb altres de càlids com marrons , ocres. L’austeritat d’aquests colors apagats vol centrar l’atenció en les formes i els volums. La llum irreal sembla sortir dels objectes, el clarobscur i els efectes atmosfèrics han desaparegut i és una llum neutra i uniforme la que incideix sobre la superfície i accentua la irrealitat. L’ ombrejat dona als objectes la sensació de volum, de manera que apareixen plans i tridimensionals.
Es conserva un cert efecte de profunditat i creació de diferents plànols, encara que la perspectiva no obeeix a les normes habituals.
El resultat són volums fragmentats que se superposen sense perdre la seva autonomia i que ens presenten un món sense horitzó , tancat en si mateix, que expressa una sensació d’ordre. Els elements del quadre poden ser vistos de diferents punts de vista i per tant conviden a l’espectador a desplaçar-se davant del quadre per poder-lo observar des de diferents angles .Les rectes inclinades del paisatge aporten un ritme ràpid i un temps irreal, etern a un paisatge estàtic.
Interpretació:
Representa el paisatge de “L’Estaque” a la Provença (França), que el pintor realitza des de la seva casa . Es tracta de descomposar la realitat en les figures geomètriques que són la seva essència, buscant ordre, mesura, claredat. L ‘artista dissecciona la realitat visual i no reflecteix la realitat com ho faria un mirall. El “ Paisatge de L’Estaque” de Braque pertany al Cubisme analític de la primera fase on s’experimenta en la fragmentació de les formes dels objectes per trobar les claus de la seva estructura interna.
Pel que fa a l’estil Braque i Picasso van ser els fundadors del Cubisme, el moviment artístic més rupturista amb el passat . El treball conjunt entre els dos artistes els va permetre definir i experimentar dos tipus de cubisme, primer el Cubisme analític, al que pertany aquesta obra, que descompon la realitat en les seves formes geomètriques i seguidament el cubisme sintètic. El cubisme sintètic buscava plasmar la simultaneïtat dels diversos angles dels objectes per plasmar el seu volum.
Els objectes es redueixen a figures geomètriques. La llum irreal , sense clarobscur ni perspectiva. I els colors apagats per ressaltar les formes i volums. Es tractava de plasmar l’estructura interna , tridimensional dels objectes.
Braque va rebre la influència del postimpressionista Cézanne, per la geometria de les seves obres. El seu estil influiria sobre moviments posterior com l’abstracció, on ja no hi ha cap representació figurativa.
La seva Funció útil és estètica, decorativa i la funció simbòlica simbòlica era la recerca d’un nou llenguatge artístic, propi de la pintura que no imités la realitat. El seu mercat ,la clientela burgesa.
(Context històric: primeres avantguardes)
TRES NUS AL BOSC (PASTORAL)
Títol: Tres nus al bosc (Pastoral)
Autor: Joaquim Sunyer
Cronologia: Dècada de 1910 (1913)
Estil: Noucentista.
Tècnica: Oli
Suport: Tela
Tema: Al·legòric.
Localització: MNAC (Barcelona)
Anàlisi Formal:
Quant a la descripció, es tracta d’un paisatge de secà mediterrani on apareixen en primer pla tres figures femenines nues, ocioses, relaxades i acompanyades d’un gos.
Pel que fa a la composició predominen les línies inclinades del paisatge –arbres i bancals- i les corbes de les figures femenines. La composició és tancada, emmarcada pels arbres inclinats on se situen les tres noies amb postures diferents però ocupant les tres parts del quadre. S’aprecien els volums geomètrics tan a les figures com al paisatge.
Quant al dibuix, predomina la línia fina que contorneja les figures fet que aporta una expressivitat angulosa i rítmica a les formes. Es tracta d’un dibuix minuciós, detallista, simple infantil. Predomina la forma lineal ja que el color queda supeditat al dibuix.
Pel que fa al cromatisme, la pinzellada és petita, imperceptible, amb moltes tonalitats clares i colors opacs, mates, dins d’una gamma de colors terrossos. Hi ha un equilibri entre els colors càlids –marrons, ocres- i freds –verd, blau, gris- En definitiva , una coloració bastant sòbria però ben harmonitzada. Quant a la llum és uniforme, diàfana sense clarobscurs. Una llum natural que correspon a un paisatge a l’aire lliure.
La perspectiva lineal està lleugerament elevada i alterada. Les figures, en primer pla semblen enganxades al paisatge com si fos un collage. No hi ha cap perspectiva de color. Els volums de les figures venen marcat per les línies, el traç precís del dibuix i les seves formes geomètriques.
Pel que fa a l’expressivitat, els cossos presenten volums i formes mediterranis, de tall clàssic. La figura de la dreta té una postura que imita les venus clàssiques, mentre que la de l’esquerra simula la Eva púdica expulsada del paradís. Les figures estan en relax, descansant La figura central té una bellesa natural, de la terra i mira a l’espectador amb atenció. Semblen integrades al paisatge mediterrani envoltat de pins i vinyes, oliveres, roques, bancals, igual que el gos que sembla una planta més. Al fons una masia pròpia del camp català.
Quant al moviment, el quadre presenta un dinamisme que ve donat per les línies inclinades i corbes. Les figures estan en consonància amb els arbres que segueixen la mateixa inclinació i aporten un ritme pausat, equilibrat i un moviment instantani.
Interpretació:
Pel que fa a la iconografia (tema), el quadre presenta a tres dones nues, morenes descansant i un gos. Totes les figures estan integrades a un paisatge català mediterrani de secà humanitzat amb vinyes, oliveres, pins i bancals. Al fons una masia catalana. Es tracta per tant d’un tema pastoral, d’arrels mediterrànies, clàssiques.
Quant al significat, malgrat que a l’obra no s’aprecia cap medi aquàtic, està relacionada amb la temàtica de les banyistes, tema molt utilitzat pels artistes de finals del XIX , com una excusa per poder mostrar nu el cos femení. Sunyer compara la fertilitat dels camps de conreu amb la fertilitat de les dones de formes voluptuoses. La dona de l’esquera imita, amb el seu posat, l’ Eva bíblica i la de la dreta té la forma d’una venus clàssica. Al mig la figura asseguda que recorda la de Manet (Dejeneur sur l’ herbe) o la de les escenes pastorals renaixentistes.
Sunyer recull l’ ideari estètic Noucentista, la plasmació literària d’ Eugeni d’ Ors (La Ben plantada) on també són protagonistes tres figures femenines: Teresa –la mitjana- i les seves dues germanes. En aquest llibre, l’ escriptor català fa del Mediterrani el marc geogràfic i cultural que uneix Catalunya amb la cultura grecollatina.
Pel que fa a l’ estil, el Noucentisme català neix com a contraposició del Modernisme i fuig de les seves formes i la seva decoració recarregada. En canvi aporta classicisme, mediterranisme , el triomf de la raó contra el sentiment, del seny contra la rauxa.
El resultat és un art volumètric, harmònic, equilibrat, que vol representar la catalanitat més pura. Als quadres noucentistes sovint apareixen vinyes, oliveres, el cel blau, masies o temples clàssics. La dona adquireix un protagonisme molt especial i es converteix en la portadora de tots els valors positius de la seva cultura.
Pel que fa a l’autor, Joaquim Sunyer és el pintor més important del Noucentisme català.
Va néixer a Sitges i va iniciar els seus estudis de pintura a Barcelona (Escola la LLotja)
Després es va instal·lar a París on va conèixer als postimpressionistes i l’obra de grans artistes com Picasso que van influir en la seva obra. Va pintar paisatges, retrats, escenes costumistes on captava la llum mediterrània. Va viure normalment entre Sitges i Barcelona.
La funció útil és estètica, per decorar la paret d’un saló burgés i la funció simbòlica és expressiva, reflectir les bases de la cultura catalana arrelada al seu passat mediterrani i clàssic.
Pel que fa als Models i influències, a més de la seva relació amb l’ ideari noucentista, rep influències dels quadres de banyistes de Renoir (Impressionista) i del precubisme de Cézanne (Postimpressionista). Va influir també en certs aspectes al Cubisme de Picasso i en altres artistes contemporanis.
ART ABSTRACTE
Títol: Composició IV
Autor: Wassily Kandinsky
Cronologia: 1911 (dècada de 1910)
Estil: Abstracte
Tècnica: Oli.
Suport: Tela
Tema: simbòlic
Localització: Museu de Düsseldorf (Alemanya)
Anàlisi formal:
Aquesta pintura abstracta de Kandinsky correspon a la seva primera etapa en la qual encara hi ha elements reconeixibles de la realitat. L’escena s’inspira en un conte de fades. Al centre apareix una muntanya blava coronada per un castell. A l’esquerra lluiten uns cavallers amb les seves muntures, damunt de l’ arc de Sant Martí. Els defensors del castell en línies rectes i els invasors en línies corbes A la dreta en un primer terme uns guardians munten guàrdia, subjectant unes llances molt llargues.
Es tracta d’una composició tancada , amb un eix central de simetria que divideix l’escena en dos. A més de les rectes i corbes hi ha moltes línies rectes inclinades que aporten dinamisme. I predominen les formes geomètriques triangulars, trapezoïdals . Predomina tant el color com el dibuix, amb un traç precís que delimita les formes esquemàtiques. Els colors són arbitraris, brillant, plans i colorista a base de grans taques de color purs, càlids i freds amb pinzellades amples i visibles. La llum no utilitza clarobscurs, sinó que les zones brillants s’utilitzen els colors grocs, mentre que les ombres es representen en blaus i violetes. La pintura és plana, molt superficial ,sense perspectiva tot i que es distingeixen diferents plànols.
L’obra té una gran expressivitat, ja que assistim a un enfrontament dels elements formals de la pintura: el conflicte entre el blau i el groc, la línia recta contra les corbes i els angles. El quadre ens dona sensació de moviment gràcies a les línies competitives i al contrast de colors càlids i freds.
Temàtica i Significat:
Les pintures de Kandinsky són una veritable simfonia de colors i formes que transmeten una bellesa emocionant. Colors i línies s’organitzen com si es tractés d’una dansa.
Per Kandinsky les obres havien de ser una simfonia de colors i de formes, com pel músic ho són les notes. Ell transforma en grafisme les sensacions que li va produir l’audició d’una òpera de Wagner , explicava que “…les línies desenfrenades, embogides es traçaven davant meu…”
Pel que fa a l’estil , Kandinski, és l’iniciador de l’art abstracte. L’objectiu de l’art abstracte era fer que la pintura deixés de reflectir la realitat i buscar un llenguatge pictòric que transmetés emocions , sentiments ,com ho pot fer la música . El color i les línies havien de convertir-se en tons, ritmes i crear acords cromàtics.
Kandinsky, pintor rus, que va viure a Munic (Alemanya), és considerat el pare de l’art abstracte, entès com l’obtenció de la màxima expressivitat suprimint els elements figuratius que ens recorden objectes existents. Per Kandinsky la pintura ha de ser com la música que ens suggereix emocions i sentiments. L’abstracció va rebre moltes crítiques en el seu moment , perquè no ho consideraven art que representés la realitat, però actualment és acceptat i assumit conscientment.
A més de la seva funció útil estètica i decorativa , té la funció simbòlica d’obrir nous camins per trobar nous llenguatges pictòrics. La societat industrial necessitava nous tipus de decoració i formes de disseny que no imitessin la realitat.
Va rebre influències dels postimpressionistes com Van Gog i Gauguin i dels fauvistes com Matisse i participar en el moviment expressionista alemany anomenat : “El genet blau” amb Franz Marc i va ser professor de l’escola de disseny racionalista de la Bauhaus . Va influir sobre l’expressionisme i tot l’art abstracte posterior.
(Context històric: el de les primeres avantguardes)
NEOPLASTICISME (1920-25)
Obra: Tableau II
Autor:Mondrian
Cronologia: (1920-25)
Estil: Neoplasticista
Tècnica: Oli
Suport: Tela
Tema: Abstracte
Localització: Col·lecció Max Hill. Zuric (Suïssa)
Anàlisi formal:
Mondrian presenta una composició molt esquemàtica que utilitza només els components essencials: la línia recta –horitzontal i vertical – i el pla. Hi afegeix una hàbil diversitat geomètrica basada en el quadrat i el rectangle que creen una estructura dinàmica. La composició és oberta ja que no queda delimitada pels contorns negres i té diferents punts de visió i asimètrica.
Quant als colors, també arriba a la màxima escassetat: blau, groc, vermell. El dibuix de la línia en negre serveix per separar els diferents quadres pintats i impedir la barreja visual de colors, que trencarien la puresa del conjunt. Per tant és tan important el color com la línia. Es tracta de grans masses de colors plans on no és visible la pinzellada. Els colors són brillants, sense tonalitats ni difuminat. Utilitza colors purs, primaris – blau, vermell i groc – i els neutres- blanc i negre- El negre crea un marc per separar els colors i el blanc crear tonalitats de blau més clares on incideix la llum. No hi ha clarobscur. Es tracta d’una pintura plana , sense volum ni perspectiva, totalment superficial.
És tracta d’ un art expressiu que no apel·la al sentiment o el subconscient sinó al pensament racional de les persones. A traves de molts estudis, Mondrian arriba a la conclusió que els colors i els espais tenen un pes diferent en la visió humana. L’observador es fixa més en el color vermell que en el groc, i es fixa més en la banda dreta que en l’esquerra. L’artista busca l’equilibri de la composició, compensant la distribució dels colors a l’espai. Així a la banda esquerra predominen els espais més grans i els colors foscos més pesants: vermell, blau, i la banda dreta s’alleugera amb els predomini del groc, dels colors clars i els espais més petits. És per tant un art conceptual, racional que busca l’equilibri i l’harmonia en l’essència mateix de la pintura: formes i colors.
És també un art dinàmic, els rectangles blaus suggereixen un moviment cap als exteriors i el rectangle groc, prim i allargat de la part inferior té tendència a elevar-se, mentre que els vermells aturen l’ ull, localitzen l’ atenció en aquells punts. L ’ús dels angles rectes impliquen equilibri, sensació d’immobilitat , però el conjunt té un dinamisme que sorgeix de l’interior del quadre, tot i no utilitzar línies corbes o diagonals, degut a la disposició dels colors i els moviments visuals que crea.
Interpretació:
La recerca estètica de Mondrian va culminar en obres com aquesta que buscaven la bellesa a través de l’equilibri i l’harmonia essencial. L’artista va donar un significat a les seves línies verticals i horitzontals que va convertir en equacions matemàtiques. Així les línies verticals representaven : homes = espai = estàtica = harmonia i les línies horitzontals representaven la dona = temps = dinàmica = melodia. Aquestes composicions no prenen com a punt de partida la realitat sinó que utilitzen les lleis plàstiques per expressar idees. Defensen el valor de les formes geomètriques en si mateixes no supeditades a la formació de figures concretes i recognoscibles.
Pel que fa a l’estil anomenat abstracció neoplasticista, és un art conceptual que intenta arribar a l’equilibri i l’harmonia a través de les línies verticals i horitzontals i l’ús de colors primaris i els no colors: blanc i negre. L’abstracció racionalista de Mondrian i el seu grup vol incidir sobre la raó, el pensament i no sobre les emocions i sentiments. El neoplasticisme defensa una nova concepció de la pintura abstracta.
Juntament amb altres artistes, Mondrian, pintor holandès, va crear amb altres pintors la revista : “De Stijl” (l’estil) i van crear el Neoplasticisme. El grup es va dissoldre quan un dels altres pintors va introduir la diagonal i va ser considerat per Mondrian una traïció. Finalment Mondrian el 1940 es va establir a Nova York , on gràcies a la influència de la música del jazz, la seva pintura va evolucionar cap a formes més dinàmiques i més varietat de colors.
La seva funció útil és estètica, per decorar grans panels interiors d’oficines de multinacionals o d’edificis exteriors i la funció simbòlica era la recerca d’un nou llenguatge estètic que combini arquitectura plàstica i pintura en una obra clara, simple, freda, ordenada i pura.
El neoplasticisme va rebre influències del precubisme de Cézanne, del Cubisme de Picasso i Braque i l’abstracció racionalista de la Bahaus. (Kandinsky)
(Context històric: primeres avantguardes)
Surrealisme
Obra: Interior holandès
Autor: Joan Miró
Cronologia: 1928 (1920-30)
Estil : Surrealisme.
Tècnica: oli
Suport: tela.
Tema: simbòlic.
Localització: MOMA (Nova York)
Anàlisi formal:
Miró reinterpreta en una versió lliure el quadre de Sorg:” Interior holandès”: un tocador de llaüt a l’interior d’una casa holandesa amb un gos i un gat. Miró distorsiona el quadre i incorpora el seu propi llenguatge de signes mironians.
Pel que fa a la composició, Miró situa com a eix central el personatge masculí que toca el llaüt i la resta d’objectes i figures – gos, gat, taula, dona, finestra amb paisatge- es distribueixen al seu voltant formant un moviment centrífug cap a endins com si fos un remolí. Predominen les línies corbes i les formes irregulars. La composició queda tancada per les parets de l’habitació i és asimètrica ja que la majoria de figures es troben a la part esquerra i en diferents posicions.
El dibuix és detallista i minuciós i les formes tenen contorns que serveixen per separar les grans masses de colors. i les formes s’allarguen, distorsionen per adquirir un aspecte vagament orgànic. Per Miró, per exemple, un home és un conjunt d’orelles, cabells, mans , boca… i la seva figura s’estén pel quadre en forma de taca blanca i en diagonal sinuosa i la cara sembla un sol enfurismat. Però el gran protagonista és el color i per tant predomina la forma pictòrica És poden reconèixer la finestra amb el paisatge, el quadre a la paret, el llaüt, , el gos, el gat sota la taula. . Els colors són molt brillants , purs i plans. Es tracta de colors primaris i neutres sense barreja de tonalitats ni difuminat. La pinzellada és plana , ampla i no és visible sinó que recobreix per un igual totes les superfícies. Tres grans bandes de color configuren l’habitació. Hi ha una perspectiva lineal alterada en la reproducció de l’habitació, que no segueix les lleis clàssiques de representació de l’espai. Però l’artista utilitza els colors càlids –marrons, grocs, vermells – que apropen els objectes a l’espectador per representar el terra i la paret lateral, mentre que els colors freds – verd, blau – que allunyen els objectes per la paret del fons i així s’aconsegueix representar l’ espai de l’ habitació. Les diagonals i formes corbes transmeten una sensació de moviment en espiral, on les figures semblen tenir vida.
Interpretació:
Aquesta és la primera obra d’una sèrie de pintures que va fer el pintor després de la seva estada a Holanda sobre els interiors d’ alguns quadres holandesos que l’ artista reinterpreta, amb el seu llenguatge particular de signes i formes. En aquesta obra Miró pren com a referència el quadre de H. Sorg : “El tocador de llaut” i són representats els seus principals elements: el músic tocant el llaüt, la dona, la taula, el gos, el gat, la finestra, el paisatge i el quadre de la paret.
Les seves figures, per estranyes que semblin, sempre fan referència a objectes o figures concretes. El pintor català redueix els objectes i figures a la seva essència. Busca aproximar-se a la manera de pintar i expressar-se que tenen els nens o cultures primitives. i admirava la seva llibertat i exuberància a l’hora d’expressar-se.
. La seva funció útil és purament estètica i la simbòlica seria la recerca d’un nou llenguatge surrealista, mironià.
Pertany a l’estil surrealista, fidel al principi bàsic de fer prevaldre l’ inconscient per damunt de la raó. Al que incorporà un llenguatge personal propi. Utilitza la tècnica dels automatismes surrealistes, és a dir, deixar-se portar lliurement i plasmar les sensacions que t’evoquin sense racionalitzar. La seva obra és de lliure interpretació i significat màgic, on es deixa portar per la fantasia i entronca amb la manera de pintar dels nens o de les cultures primitives. La seva obra és esquemàtica i simbòlica, amb un llenguatge propi que utilitzarà en les seves obres: formes vagues surant en l’espai, traços negres que travessen el quadre, representació de formes orgàniques – ocells, gos, insectes- formes abstractes – asteriscs-, astres – estrelles, sol- etc.
Joan Miró és un dels artistes catalans contemporanis més importants i reconeguts del s. XX. Es va adherir al moviment surrealista (1924) va incorporar a la seva pintura un llenguatge de signes propis amb els quals va construir un univers molt personal i poètic.
Ha rebut influències del Surrealisme (Andrè Masson) en la utilització de la tècnica de l’ automatisme i de l’abstracció (Kandisky) per la utilització de colors primaris, formes orgàniques, corbes que evoquen un món microscòpic. Va influir sobre la resta de pintors surrealistes del moment.
(Context històric: primeres avantguardes)
mso-style-parent:””;
“La Persistència de la Memòria” de Salvador Dalí
Fitxa tècnica
Títol: La Persistència de la Memòria.
Autor: Salvador Dalí.
Cronologia: 1931
Estil: Surrealisme
Tècnica: Oli sobre tela.
Tema: oníric
Localització: Museu d’ Art Modern de Nova York (MoMA)
Anàlisi Formal:
Sobre el fons d’ un paisatge de platja i roques de Portlligat se situa una figura estranya envoltada de rellotges tous que recorden el pas del temps i la memòria.
Es tracta d’un oli sobre tela sobre un paisatge oníric.
El dibuix té una gran importància en el quadre. De línies pures, amb traç precís, molt acadèmic. Per tant predomina la forma dibuixística. Els objectes estan representats amb exactitud i detallisme, encara que estiguin deformats i que les seves dimensions no siguin reals.
El cromatisme és ric i variat. Hi ha un contrast entre les tonalitats fredes del fons –blau, gris- i les càlides –ocres, marrons, grocs. La pinzellada és fina, suau i crea diferents tonalitats poc difuminades, degut a la importància de la línia.
La llum juga un gran paper en el quadre. És una llum nítida i brillant que projecta ombres allargades i crea un ambient crepuscular. La llum divideix el quadre en dues parts asimètriques. A la part inferior hi ha una llum tenebrista , amb un focus de llum a la dreta que il·lumina suaument els objecte i projecta les seves ombres. A la part superior hi ha una llum molt intensa, blanca, irreal.
La composició és tancada i molt estudiada. La línia de l’horitzó divideix el quadre en dues meitats desiguals però harmonioses. La llum i els colors accentuen aquesta separació. Una diagonal ascendent d’esquerra a dreta equilibra la zona dels rellotges que queda a l’esquerra amb la zona de les roques que queda al fons a la dreta. Tota la banda esquerra (taula, rellotges, branca) queda compensada per la llum intensa de les roques de la dreta. La diagonal de la taula i els rellotges fa que la nostra mirada es fixi amb la branca d’on penja el rellotge tou, que com un dit assenyala les roques daurades. Des de les roques la nostra mirada torna als rellotges a través del cap adormit. La estranya figura, té el cap tou, un enorme nas del que surt una llarga i carnosa llengua, ull i pestanya enormes i el coll que es perd en la foscor. Un rellotge tou descansa damunt seu. Sobre el moble rectangular hi ha altres dos rellotges, un petit i tancat ple de formigues i l’altre més gran, tou, deformat i amb una mosca que marca les 7 h. Del moble surt també una branca sense fulles de la que penja un altre rellotge tou.
Al fons un paisatge rocós amb una platja de sorra on una pedra petita projecta la seva ombra allargada. El mar es confon amb el cel cobert d’una estela de nuvols.
Té una perspectiva linial, acadèmica , amb un punt de fuga central i una línia alta de l’horitzó que engrandeix les figures en primer pla. La llum i el color aporten volum i profunditat. Els colors càlids apropen els objectes a l’espectador, en canvi els freds i clars del fons allunyen els objectes.
El quadre resulta fred, poc expressiu, ens transporta a l’univers irreal i oníric de l’artista basat en els seus somnis, el seu subconscient, les seves obsessions que en aquest cas fan referència al pas del
temps i la memòria.
Pel que fa al moviment, el quadre resulta bastant estàtic, però hi ha un contrast entre el paisatge i els objectes durs, immòbil i els rellotges i la figura tova que sembla que es vagin allargant, deformant amb un ritme lent. El recorregut de l’ull en diagonal a través dels objectes del quadre aporten dinamisme.
Interpretació: “La Persistència de la Memòria” de Salvador Dalí
Temàtica i Significat:
En aquest oli de petit format (24×33) es representa el paisatge de Portlligat, on es poden reconèixer les roques del Cap de Creus i els colors del cel i el mar. Hi ha un gran lligam entre Dalí i el seu entorn natal. Dins d’aquest paisatge trobem una figura amorfa, segurament el seu autoretrat, i tres rellotges tous i un de rígid infestat de formigues.
Pel que fa al significat, l’obra conté símbols relacionats amb les pors, els somnis, les obsessions i el subconscient de Dalí relacionats amb el pas i la relativitat del temps.
Els rellotges tous fan referència al pas del temps davant del qual no hi ha res a fer, a la relativitat del concepte de temps, l’ angoixa humana per controlar-lo i a la memòria que flaqueja amb el pas del temps. Els tres rellotges marquen hores diferents indicant que el temps és un concepte relatiu. El quart rellotge capgirat i tancat fa referència a la inutilitat del temps i les mosques i formigues a les pors infantils de Dalí davant aquests insectes, per tant la por al temps, a no recordar.
L’obra s’ha d’inscriure en l’etapa en que Dalí acaba d’iniciar la seva relació amb Gala i la seva obsessió a perdre-la, a que tot és efímer i fugisser. Així com les seves obsessions i fantasies sexuals que li provoca i que són presents als seus quadres: la llengua carnosa, el nas punxegut, el coll allargat o el cap deformat , amorf representen signes fàl·lics, plaer…(es pot relacionar amb una altra obra d’aquesta època: “El gran masturbador”). Dalí va pintar aquest quadre en una tarda després de dinar, quan Gala era al cinema amb uns amics. Es va inspirar en un formatge Camembert que havia pres per sopar i havia somiat com es fonia. Una altra preocupació de l’artista és la immortalitat, aconseguir la permanència en el record, conquerir l’eternitat sense la presència del temps.
En la seva obra hi ha una contraposició entre els elements durs dels paisatge i alguns objectes (moble, roques, pedres) que representen l’estabilitat, la realitat i els elements tous del rostre i els rellotges que simbolitzen la irracionalitat, el deliri propi del subconscient i dels somnis que estan fora de l’abast del temps.
Funció:
La funció útil pot ser estètica o decorativa, però és molt més important la funció simbòlica que té per l’artista, una reflexió sobre el pas del temps, la joventut, o una vàlvula d’escapament de l’artista davant l’oposició del seu pare a la seva relació amb Gala, una dona casada. També es un mètode per fer aflorar en imatges a la superfície les seves obsessions, pors, etc. que surten als seus somnis i poder-los analitzar.
Va ser adquirit a Parí el 1931 per un galerista de Nova York que el va vendre el 1934 al MoMA, per la seva col·lecció permanent.
Estil:
És una obra que pertany al Surrealisme, un moviment cultural d’avantguarda creat a París per André Breton i el seu grup a partir de la publicació del Manifest Surrealista.
El Surrealisme sorgeix del Dadaisme, definit com un moviment antiartístic (1916) amb obres provocadores, destinades a desprestigiar l’art tradicional i amb propostes il·lògiques, irracionals i absurdes (Urinari de Marcel Duchamp). També està influït per les idees psicoanalistes de Freud sobrea la interpretació dels so,mnis i el món del subconscient. Segons els surrealistes la imaginació s’havia d’alliberar de la raó a través del subconscient. Dins del Surrealisme es distingeixen dues línies diferenciades:
a) El corrent automatista: l’artista utilitza signes abstractes que sorgeixen de forma automàtica i per atzar del seu inconscient. Joan Miró, André Mason són uns dels seus representants.
b) El corrent oníric: l’ artista incorpora imatges, objectes, estranys i inquietants que provenen del món dels somnis o subconscient però que són representats de forma figurativa i dins d’espais lògics i realistes. Salvador Dalí , René Magritte seran uns dels seus representants.
Salvador Dalí, dins del corrent oníric, crearà un mètode especial propi que anomenà: Mètode paranoicocrític, que consisteix en interpretar de forma sistemàtica els seus somnis, o les imatges del seu subconscient i traslladar-los a la pintura. Les imatges han de provocar associacions d’idees delirants que neixen en el seu món interior. Per exemple el formatge Camembert fos s’associa amb els rellotges tous del quadre.
Els seus quadres tenen una composició clara , amb un dibuix definit, amb un ús del color, llum i perspectiva acadèmiques, però resulten misteriosos i angoixants. Es presten a una interpretació del seu món interior, a partir de símbols que es relacionen amb les seves obsessions , pors o fantasies.
Autor:
Salvador Dalí va néixer a Figueres on es va formar fins als 16 anys que va estudiar a Madrid a l’ Acadèmia de Belles Arts. Va viure a la Residència d’estudiants on va fer amistat amb joves intel·lectuals com Federico García Lorca o Luis Buñuel. A partir de 1929 va entrar en contacte amb el grup Surrealista de París liderat per André Breton on coneix i s’enamora de Gala, esposa d’un d’ells (Paul Eluard). Durant aquesta etapa de la II República col·labora amb el grup i viu una època de gran activitat creativa. Col·labora amb L. Buñuel en pel·lícules surrealistes (Le Chien andalous o L’âge d’or) i pinta quadres on mostra la seva obsessió per Gala (El Gran Masturbador, o La Persistència de la Memòria). Acabada la 2na Guerra Mundial es expulsat del grup dels Surrealistes per declarar-se anticomunista i marxa a Nova York on es farà famós gracies a la seva pintura, però també a la intervenció en publicitat i cinema, en contacte amb A. Hitchcock i Walt Disney.
Al 1955 torna a Espanya i s’estableix a Portlligat, es casa amb Gala i mostra la seva complicitat amb el règim franquista. Es dedica a autopromocionar-se i crear un personatge extravagant i original que l’acompanyarà tota la seva vida. Pinta quadres religiosos i escriu llibres teoritzant sobre el seu mètode paramoico-crític. Mor l’any 1989.
Models i Influències:
La seva obra manté la formació acadèmica i està influïda pels pintor miniaturistes i detallistes com el Bosch, Brueguel i la pintura espanyola de F. Goya. També rep influències de les primeres obres Cubistes, del Noucentisme i la pintura de De Chirico i els altres surrealistes com R. Magritte i Marx Erns.
La seva obra influirà sobre moviments figuratius de les 2nes Avantguardes com l’ Hiperrealisme i el Pop Art.
Context històric:
Aquesta obra es pot contextualitzar en l’època de finals de la Dictadura de Primo de Ribera (1929 i la II República Espanyola (1931-36), període de lliberta, grans inquietuds i il·lusions, en que els joves artistes espanyols entraven en contacte amb les avantguardes europees com el Surrealisme. Aquesta etapa breu va quedar truncada per l’esclat de la Guerra civil que va impedir que les seves iniciatives donessin fruïts i es portessin a terme els nous projectes.
EL GRAN MASTURBADOR
Títol: “El gran Masturbador”
Autor: Salvador Dalí
Cronologia: 1929
Estil: Surrealisme
Tècnica: Oli
Suport: Tela
Tema: Simbòlic
Localització: Centro de Arte Reina Sofia. (Madrid)
Anàlisi formal:
Representa un autoretrat de Dalí sobre un paisatge i ple de símbols onírics amb un fort contingut sexual. Hi ha un contrast de línies rectes , sobretot marcades per l’horitzontalitat del paisatge , amb les formes corbes, sinuoses del rostre i els altres elements del quadre. La composició és tancada, centrada a l’interior del quadre i asimètrica. Predomina la línia sobre el color. (forma lineal) Hi ha un gran domini del dibuix, acurat, meticulós i detallista, amb un contorn clar, i una precisió quasi fotogràfica. Els colors són brillants, intensos, sense difuminat . Predominen els colors freds en el paisatge dur- el blau del cel- i els colors càlids- el groc- en el seu retrat tou. Es tracta de colors brillants, aplicats amb una pinzellada plana i precisa.. Es crea una perspectiva lineal per crear un paisatge irreal, amb un punt de fuga central molt baix situat a la línia de l’horitzó. Per tant destaca el gran rostre en primer pla i el paisatge al fons. La llum il·lumina de forma diàfana tot el quadre, sembla projectada per un focus exterior que prové de la part inferior dreta del quadre i perfila ombres realistes al terra d’un negre ben contrastat. No s’utilitza la tècnica del clarobscur. Tota l’escena té una claror intensa.
Pel que fa a l’expressivitat, la figura central és un autoretrat del pintor , recolzat al terra amb un gran nas. Per sobre porta adherits diversos símbols sexuals: la llagosta ple de formigues, la dona que acosta la cara als genitals d’un cos masculí, així com un lliri, un lleó, petxines, un ham , etc. L’obra resulta força simbòlica i expressiva. Respecte al moviment , contrasta el paisatge estàtic, dur, amb l’autoretrat tou, dinàmic que sembla que es vagi desfent, deformant, però que està arrelat al terra.
Significat:
Sobre un paisatge infinit, hi ha l’autoretrat del pintor, tou, bocaterrós i recolzat pel nas, amb les potes d’una llagosta que li fan de bigoti, i amb tot un seguit d’elements simbòlics de fàcil interpretació, amb un fort contingut sexual.
Dalí havia convidat l’ estiu de 1929 a Paul Eluard i la seva parella -Gala- i altres surrealistes a passar uns dies a Cadaqués. Dalí es va enamorar de Gala, durant els passejos que feien per la platja , no s’atrevia a dir-li res i només reia com un beneit. Quan Gala tornà a París Dalí va pintar el quadre ple de símbols sexuals , expressant el desig que li despertava la que més endavant seria la seva musa i parella. Dalí va crear un mètode anomenat “paranoicocrític” que aplicà a la seva pintura. Els elements paranoics els representava amb formes toves, flàccides i representaven la seva psique: l’autoretrat. En canvi els elements crítics representaven la realitat i eren formes dures com els paisatge. També crear una sèrie de símbols que aniria repetint en les seves obres com un diccionari personal: El lleó representa la potència sexual, la llagosta i les formigues les pors infantils (ja que li provocaven pànic de petit). Per tant la llagosta amb les formigues , la por a la impotència sexual davant Gala. El lliri representa el desig i l’ham amb la corda trencada l’absència de Gala i per tant l’ abandó momentani de la “pesca”. Les pedres , petxines, així com la parella representen les passejades amb Gala per la platja empordanesa i el personatge solitari representa a Dalí sense Gala.
L’ obra també té moltes imatges que es relacionen amb els seus records infantils com les plomes de colors, els cargols de mar i el paisatge empordanès. Tots els sentiments carnals i passionals queden plasmats en la fel·lació de la dona que representa Gala.
La data en que es pintà el quadre coincideix amb la publicació de les teories de
S. Freud sobre el subconscient i el món dels somnis on subsisteixen les pors, traumes i tabús infantils que marquen la personalitat.
La funció útil és estètica i la simbòlica era expressiva ja que es tractava de reflectir el món dels somnis, del subconscient com si es tractes d’ una teràpia psicoanalítica per l’artista.
L’obra pertany al surrealisme . Aquest va partir del Dada (Dadaisme), moviment de 1916 “antiartístic” amb obres i manifestacions provocadores destinades a desprestigiar l’art tradicional i creant propostes il·lògiques, absurdes , com l’urinari de Duchamp o les màquines impossibles de Picabia. L’ aparició del surrealisme es vincula a la publicació del Primer Manifest surrealista signat per l’escriptor Andrè Breton, cap ideològic del grup. Dins del Surrealisme hi ha dues línies ben definides, el corrent automatista de Joan Miró o André Masson, més abstracta, amb un llenguatge de signes sorgits del subconscient i el corrent oníric de Salvador Dalí i René Magritte, que recreen associacions estranyes i inquietants propis dels somnis, però conservant la representació realista i figurativa de la pintura.
El “gran masturbador” va ser una de les primeres obres surrealistes de Dalí, en el qual ja apareixen molts dels elements que es repetiran incansablement en les seves obres: l’autoretrat tou, pedra, lleó, llagostes, formigues, el paisatge de Cadaqués…. El mateix Dalí va dissenyar un mètode que li permetia establir un contrast entre els elements paranoics de la seva psique – tous- i els elements crítics que provenien de la realitat – durs-. Aquest mètode anomenat paranoicocrític consistia en crear visions autènticament enganyoses, com passa en les paranoies clíniques, però sense deixar de ser conscient, deixant la ment deliberadament lliure sense el control de la raó.
Dalí Participà plenament en el moviment surrealista francès, basat en símbols i automatismes per expressar-se lliurement sense el control de la raó. Posteriorment , amb Gala, se separà del grup de surrealistes i marxà a EEUU on es va fer famós creant el seu propi personatge excèntric, cínic i mercantilista.
Dalí es va inspirar en el quadre del Bosc “El jardí de les delícies” que va poder estudiar al Museo del Prado, també les obres de Chirico que constitueixen un precedent del Surrealisme. Finalment les pintures de Vermer que Dalí admirava, l’inspiraren el dibuix detallista i minuciós. Ell va influir en els altres pintors surrealistes del grup.
(Context històric: primeres avantguardes)
GUERNICA
Títol: Guernica
Autor: Pablo Ruiz Picasso
Cronologia: 1937
Estil: Cubista
Tècnica: Oli
Suport: Tela
Tema: Denúncia social.
Localització: Centro de Arte Reina Sofia (Madrid)
Anàlisi formal:
L’obra representa la denúncia del brutal bombardeig que va patir la ciutat basca de Guernica durant la Guerra civil espanyola. Predominen les línies rectes diagonals que aporten moviment i tensió. Forma un gran triangle central que té com a vèrtex el quinqué. La composició és tancada i , l’eix de simetria el constitueix la paret blanca central. Els elements del quadre es distribueixen en un tríptic: el panell central amb el cavall i la dona portadora de la làmpada; el lateral dret reprodueix l’ incendi i la dona que crida i al costat esquerre hi ha el toro i la dona amb el nen mort en braços. Predomina el dibuix sobre el color (Forma lineal) El traç és precís, la línia visible i els dibuixos molt esquemàtics i geomètrics.
Destaca l’absència de colors, ja que Picasso se n’assabenta de la notícia del bombardeig a traves de les fotografies de la premsa. Només els negres, grisos impactants i blanc sepulcral que expressen l’horror. Els colors han fugit, com a fugit la vida. Predomina el dibuix amb contorns clars, la pintura es plana , semblen delimitats els espais on hauria d’haver anat aquests colors que han fugit. La llum és totalment artificial, irreal, il·lumina allò que vol ressaltar i deixar en ombres el seu entorn, no crea volums ni clarobscur. Hi ha tres focus de llum: la làmpada ,el quinqué i la finestra que no produeixen una llum racional , sinó que contribueix a ressaltar la geometria cubista. Ha desaparegut el volum dels cossos , malgrat que no s’utilitza perspectiva , el quadre té una certa profunditat gràcies als diferents espais representats: porta, parets i els diferents personatges.
Destaca la gran expressivitat aconseguida per la deformació dramàtica dels cossos i els rostres. Les boques obertes ensenyant les dents, símbol de terror, els ulls desencaixats, les llengües en forma de punyals…La desfiguració dels rostres de les persones que són vistos des de molts punts de vista, contribueixen a donar la sensació caòtica i destructiva de les bombes. El quadre conté un gran dinamisme i tensió , un ritme ràpid que imita el moviment real i un temps simbòlic ja que representa totes les guerres i barbàrie humana i no únicament Guernica.
Significat:
Picasso pintà aquest quadre sobre l’impacte que li produí el bombardeig de Guernica, on només quedaven dones, infants i vells, per la Legió Condor de l’Alemanya nazi amb el vist-i-plau franquista, l’any 1937. El quadre es ple d’elements simbòlics als que s’han donat diferents interpretacions, en canvi hi ha d’altres més evidents. La dona amb els braços aixecats representaria el dolor físic,; la dona que corre a la part baixa representen els que són perseguits i la dona amb el fill mort als braços el dolor psicològic del que perden éssers estimats. La dona que entra per la finestra en forma de bafarada de còmic i porta un quinqué a la mà és la que aporta la notícia del bombardeig. El cavall representa la població civil víctima del bombardeig. El brau, aferrat a la terra i brandant la cua , representa la força del poble d’ Espanya que no serà vençut. El guerrer destrossat al terra, amb un braç i el cap esquarterat representa la divisió de les “dues Espanyes” , mostra una baioneta trencada i una flor símbol de l’esperança.
El Guernica és un immens crit contra la guerra i la brutalitat, però també és un dels quadres més importants del s. XX. Que aplega les formes geomètriques del cubisme, les imatges obsessives i simbòliques del surrealisme i la força dramàtica de l’expressionisme. Picasso estava moral i políticament lligat a la República. En guanyar el Franquisme no va permetre que el quadre tornés a Espanya i va restar al MOMA de Nova York, fins l’any 1981, un cop restablertes les llibertats democràtiques , el Guernica va tornar a Espanya , complint-se la voluntat del seu creador.
Pel que fa a l’estil, el Guernica s’emmarca dins l’obra madura de Picasso. Fou concebuda segons les troballes del Cubisme analític i sintètic: representacions dels diferents punts de vista d’objectes i personatges, imitació de diferents textures; però també conté elements propis de l’Expressionisme –boques esfereïdores, obertes amb llengües punxegudes molt expressives i del Surrealisme, visions oníriques, automatismes.
Pablo Picasso va ser pintor, escultor, ceramista i gravador. Va ser un artista molt precoç. Després de les seves etapes blava i rosa, a cavall entre Barcelona i París, va iniciar el camí del Cubisme amb el quadre: “Les senyoretes del carrer d’ Avinyó” al 1907. Va col·laborar amb Braque fins el 1925 creant obres del Cubisme analític i després del Cubisme sintètic. Posteriorment els seus quadres van guanyar en expressivitat. Afiliat al aprtit comunista va utilitzar el seu art com a element de propaganda i instrument contra la guerra.
El Cubisme de Picasso rep influències de Cézanne i l’art de les cultures primitives.
En aquesta obra rep tamb´´e influències d’altres estils com l’ Expressionisme i el Surrealisme.
L’obra fou un encàrrec del govern de la República espanyola per ser exposat en el Pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París el 1937, per tant havia de ser de grans dimensions i d’unes mides establertes. La funció útil és commemorativa del bombardeig de Guernica però sobretot te una funció simbòlica propagandística, en defensa de la pau i rebuig de totes les guerres.
Context Històric:
L’obra s’emmarca en plena guerra civil espanyola, que esclatar degut al cop d’estat fallit contra la República legalment constituïda. Algunes divisions de l’exèrcit nazi són posades a disposició de Franco que serveixen d’assaig de les noves tècniques i armament. En aquest cas es va triar una ciutat sense cap objectiu militar, però símbol del nacionalisme basc. L’aviació Còndor va bombardejar la ciutat i va metrallar sobrevolant la ciutat a tots aquells que fugien. Això va ser un assaig del que acabaria passant durant la 2na Guerra Mundial.
CREU I R de Antoni Tàpies
Fitxa Tècnica:
Títol: Creu i R
Autor: Antoni Tàoies
Cronologia: 1975
Estil: Informalisme matèric
Tècnica: tècnica mixta: sorra, tela, pedres, pintura i llapis grafit sobre fusta.
Localització: Col·lecció MACBA. Museu d’ Art Contemporani de Barcelona.
Anàlisi Formal:
Aquest quadre matèric de Tàpies ha estat realitzat amb una tècnica mixta que combina pigments tradicionals amb materials com sorra, pedretes, roba…utilitzant el collage i el assemblage.
Tàpies defineix la seva tècnica mixta en pintar sobre tela o fusta horitzontal i en formats mitjans, una capa homogènia de pintura monocromàtica sobre la qual s’aplica la “mixtura”, és a dir una barreja de pols de marbre triturat, aglutinants, pigments i oli amb una espàtula o amb les mans. Quan està quasi sec, fa un grattage amb tela arpillera, l’ enganxa i l’arrenca creant una estructura de relleu, amb zones esquinçades, esgarrapades o foradades. En altres extrems del quadre fa cúmuls d’altres materials com pedretes o sorra. Fa un nou grattage amb punxons, ganivets, tisores o pinzells. Finalment afegeix signes –creus, lletres, números, asteriscs…- així com taques de pintures aplicades amb dripping.
Pel que fa al dibuix i la línia venen donats per la creu, les lletres (R, H) i els signes (+) i superposa els elements matèrics: la textura de la sorra, pedres, tela. Utilitza colors terrosos propis de la matèria: ocres, marrons, negre, blanc i vermell, a la part superior. Es caracteritza per l’ austeritat cromàtica. La llum ve donada pels colors clars que es contraposen a la foscor del negre de les lletres superiors.
Una creu gegant i clara ocupa el centre de la composició. Sobre la creu la paraula “gat”. Més avall una R amb una altra creu. A la part superior, dues tires de tela de grans proporcions semblen dibuixar dues creus interconectades, damunt una R amb un gargot. Gran part de la superfície és plena de pedretes i sorra. Els marges laterals i inferior semblen tallats, com si l’obra pogués continuar indefinidament. El resultant és una obra asimètrica, desproporcionada, amb la part superior plena i els laterals i inferior amb predomini dels buits.
Malgrat no tenir perspectiva, les tires de tela superposades sobre la creu central donen una certa profunditat. També les pedretes i sorra escampades aporten volum. La creu del mig i les lletres “R” i “gat” s’han fet netejant de sorra la fusta. El resultat és una obra expressiva, impactant als ulls de l’espectador que li provoquen tensió pels seus contrastos, textures i manca d’harmonia. La vista es fixa en la part superior més plena i es perd en les parts inferiors buides. Té un cert dinamisme marcat pels gargots, les aspes de les creus i la diagonal que formen les lletres amb la creu central.
Interpretació: “CREU I R” de Tàpies.
Contingut i significat:
L’obra de Tàpies reflecteix una gran preocupació pels problemes humans: malaltia, mort, soledat, dolor.. L’artista se situa dins el corrent de la filosofia existencialista (Sastre) que remarca l’angúnia de l’existència, el destí tràgic de l’home, però també la seva llibertat, l’acció de l’home davant la vida. La seva obra pretén fer-nos reflexionar sobre la nostra pròpia existència.
També es caracteritza per la utilització d’uns signes gràfics repetitius que són símbols del propi món interior de l’ artista. La creu és el lloc de trobada de les coordenades de l’espai i està relacionada amb el cristianisme i l’art medieval. També les comença a utilitzar després de la Guerra civil, en que Espanya se li presenta com un gran cementiri.
Les lletres A i T són les inicials del seu nom i la seva dona (Antoni i Teresa) .
La R també fa referència al nom de Teresa, per la sonoritat de la r. La paraula “gat” fa referència a l’animal felí, present a moltes obres de l’artista. Les benes blanques i les taques de vermell poden estar relacionades amb la malaltia, el dolor.
Funció:
La funció útil és estètica, però sobretot és més important la seva funció simbòlica expressiva, il·lustrativa de la seva pintura innovadora, de difícil interpretació. Segons Tàpies les seves obres poden tenir diferents lectures, són ambígües i l’espectador es veu obligat a completar-les amb la seva imaginació.
Estil:
Tàpies és el màxim exponent de l’estil informalista del nostre país. L’informalisme és un moviment pictòric nascut a França després de la 2na Guerra Mundial i que es difondrà per Europa en paral·lel a l’expressionisme abstracte nord-americà. Dins d’aquest estil hi ha diferents corrents: pintura matèl·lica, abstraccionisme líric, taqquisme, ect. Tàpies se situa dins la “pintura matèlica”, coneguda com a “Art Brut”, que es caracteritza per:
– La tècnica mixta: us de materials tradicionals –pintures- amb materials nous –sorres, pedres, roba- i de reciclatge o rebuig –cordes, runa, objectes quotidians. Tot buscant un nou llenguatge d’expressió artística.
– Juga amb les diferents textures dels materials, i aplicació de diferents tècniques: grafitis, frottage, grattage, dripping.
– La paleta cromàtica és molt austera, amb colors terrosos i neutres , amb la inclusió d’algun color més viu que destaqui (vermell, taronja…)
– Incorpora signes repetitius: creus, lletres, figures geomètriques, que constitueixen símbols que fan referència al seu món, a l’univers, la vida, la mort, malaltia, etc.
Autor:
Antoni Tàpies és el pintor català viu més important. Neix a Barcelona en el si d’una família burgesa, culta i catalanista. Deixa els seus estudis de dret per dedicar-se a la pintura. Famós des dels anys 40, entronca amb la sensibilitat dels artistes arran de la 2n Guerra Mundial i el llançament de la bomba atòmica. Mostra interès per la matèria – àtoms, partícules , terra, pols- i per l’ experimentació en l’ús de nous materials i tècniques no acadèmiques que aportin expressivitat.. Per ell la matèria s’ha de veure amb el misticisme medieval com part de la màgia o l’ alquímia i ser capaces de transformar el nostre món interior.
A la dècada dels anys 60 i 70 s’intensificà el seu compromís polític contra la dictadura franquista i les seves obres tenen un caràcter més de denúncia i protesta.
Als anys 70-80, coincidint amb l’ art poveda a Europa i el postminimalisme als EUA , Tàpies treballa amb objectes quotidians, imprimint el seu llenguatge de signes i descontextualitzant-los de la realitat.
Les obres dels darrers any són una reflexió sobre el dolor físic, espiritual, el pas del temps, l’autoconeixement influït pel pensament budista. Ha estat també un gran assagista amb la publicació de molts tractats sobre Art.
Models i influències:
Rep influències de l’informalisme matèric francés (Dubuffet) i espanyol (Millares) de la dècada de 1950. Als anys 70 , influenciat pel Pop-art, fa servir objectes més sòlids a les seves obres. Va ser un dels precursors de “L’art poveda” a Europa, en la utilització de materials pobres i de rebuig. Però per ell no serà només un art conceptual, sinó que afegirà el seu món personal, espiritual.
Context històric:
La seva obra se situa i evoluciona dins els estils de les 2nes Avantguardes artístiques del s. XX. En concret aquesta obra, que gata del 1975, va ser pintada uns mesos abans de la mort de Franco. Durant aquells anys l’artista va contribuir a campanyes de denúncia contra la pena de mort i en favor de l’ amnistia dels presos polítics del règim franquista. La seva obra, des dels seus inicis, sempre va estar influïda per la situació política d’ Espanya.