Formes úniques de continuïtat en l’ espai de Umberto Boccioni
Fitxa tècnica:
Títol: Formes úniques de continuïtat en l’ espai.
Autor: Umberto Boccioni
Cronologia: 1913
Estil: Futurisme
Tipologia: Escultura exempta
Material: Bronze
Tècnica: Fossa.
Tema: al·legòric
Localització: MoMA (Nova York) , còpia en la Tate Modern (Lòndres)
Anàlisi formal:
L’ obra representa un home en posició de marxa, de cos sencer, sense braços que han esta substituïts per formes arrodonides i cames fixades a dos blocs, no obstant, es crea una imatge aerodinàmica. Es tracta d’ una escultura exempta feta amb fossa de bronze.
Pel que fa a l’ estructura, hi ha un predomini de la línia corba i les rectes inclinades. Guarda certa tendència a la simetria i és desproporcionada, amb un cap molt petits i unes cames exagerades. Admet múltiples punts de vista i angles de visió ja que tan el rostre com el cos es descompon en diferents plans simultanis que deformen la figura. La seva composició és oberta, amb línies que sembles infinites, no es tanca sobre ella mateixa sinó que busca integrar-se en l’ espai que l’ envolta.
Hi ha un intercanvi entre el volum i l’espai. La massa de l’escultura s’integra en l’ espai que l’envolta. Hi ha un intercanvi dinàmic entre espai i volum. El contorn de la figura queda desdibuixat, permeten diferents perspectives, es multipliquen els volums còncaus i convexes i el resultat és una figura lleugera, integrada en l’espai que l’envolta.
La textura és polida , però a parts que semblen inacabades i amb un tractament de les superfícies plenes d’ entrants i sortints molts acusats que creen grans efectes de clarobscur.
El resultat és una figura molt dinàmica , la imatge mostra un gran moviment d’ ales o de roba que imita el real, amb un ritme molt ràpid . Sembla un ser en moviment dins l’ espai que l’ envolta. És una figura que sembla avançar a gran velocitat.
També resulta una figura molt expressiva que representa a l’home modern, urbà, mecanitzat, amb mitjans de transports ràpids, la velocitat, el risc. El cap sense rostre sembla el d’un militar o un robot. La figura va nua i recorda un atleta grec.
Interpretació: “Formes úniques de continuïtat en l’ espai” d’ Umberto Boccioni.
Contingut o significat:
L’ obra representa una figura humana de cos sencer que avançar a grans passes, com si anés a conquerir l’espai i aquest penetrés en ella. Vol donar una imatge d’home modern , un ésser anònim que viu en una gran ciutat, que viu al seu temps, protagonitzat per la màquina, de tal forma que se sembla a una màquina, un robot, un organisme mecànic o un guerrer.
El seu dinamisme simbolitza la figura humana que avança vers el futur. La força, el moviment, la màquina, en definitiva els elements vitals de l’època industrial i de l’ home futurista que viu en ella.
Forma part d’una sèrie de quatre escultures realitzades per Boccioni el 1912-14., basades en la compenetració de l’espai amb la persona que camina a grans passes.
Funció:
La funció útil és estètica o decorativa, però més important és la seva funció simbòlica que busca obrir nous camins per l’escultura moderna, basats en el dinamisme, l’ expressivitat, la integració de l’espai a la massa, la deformació de la figura, la simultaneïtat dels plànols i els múltiples punts de vista.
Estil:
Boccioni fou un dels principals teòrics i líders del Futurisme, un moviment cultural, literari i artístic propi de les “1as Avanguardes” del s. XX. El seu ideari va quedar plasmat en els seus “Manifests”, publicacions literàries realitzades pels autors futuristes.
Les principals característiques del Futurisme plàstic van ser:
Abandonament dels models figuratius del passat i optar per les representacions abstractes.
Influències de les figures clàssiques que són transformades amb una visió contemporània.
Gran dinamisme, expansió dels cossos en l’ espai, a partir de la deformació de la figura.
Simultaneïtat dels plans diferents, formes geomètriques d’ inspiració cubista.
Autor:
Umberto Boccioni va ser escultor i pintor i un dels màxims exponents del Futurisme. Va estudiar a Roma, París i Venècia i des de jove es vinculà a les noves avantguardes artístiques de principis del s. XX. Va publica Manifests Futuristes on teoritzava sobre els principis del moviments cultural. La seva evolució anà des del realisme figuratiu al divisionisme fins arribar a l’abstracció geomètrica d’ influències cubistes
Models i influències:
Pren com a models l’escultura clàssica, l’ estètica impressionista, però aviat fa seves les formes abstractes cubistes, amb una visió dinàmica de plànols i formes geomètriques. Influiran sobre les escultures abstractes expressionistes de les 2nes avantguardes.
EL PROFETA
Obres selectivitat del s. XX (Power Point)
Títol: El profeta
Autor: Pablo Gargallo.
Cronologia: 1933 (guix), 1936 (Bronze). Dècada 1930 del s. XX.
Estil: Cubista.
Tipologia: Escultura exempta.
Material: Bronze.
Tema: Religiós i simbòlic.
Localització: Centro de Arte Reina Sofia (Madrid) , Museo Gargallo (Zaragoza).
Anàlisi formal:
Escultura exempta de bronze, dempeus i monocroma, feta a base de planxes de metall retallades, que representa un profeta que clama en el desert. És asimètrica per la difernts posició de brazos i cames i desproporcionada degut al cap petit i extremitats exagerades, llargues.
Predomina la línia recta vertical, formada pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra, sobre la que s’articulen corbes còncaves i convexes que creen jocs de llums
– Clarobscurs-. La composició és oberta amb el braç enlairat i la mirada cap a l’observador. Admet diferents punts de vista i et convida a envoltar-la i admirar-la des de diferents angles. Les superfícies tenen molts entrants i sortints i hi ha un contrast de textures: fina La pell i rugosa la barba i la túnica de pell de camell. Pel que fa al volum, Gargallo juga amb el contrast entre l’espai i la matèria. Deixa buits els espais que teòricament haurien de ser més voluminosos per donar més expressivitat: la galta esquerra, el buit de la boca que expressa el crit, els espais del cos o les cames . La transparència de la massa és molt més expressiu que els volums tradicionals. Per tant busca l’equilibri entre espais i buits, rectes i corbes, còncaves i convexes, llum i ombra.
Figura dinàmica pel joc de corbes i un moviment real, ràpid , amb el braç aixecat dirigint-se a les masses amb el seu discurs, com el que predica en el desert.
El resultat és una figura dinàmica, canviant que es pot veure des de diferents punts de vista i gran expressivitat gestual: el braç dret aixecat amb fermesa, mentre que la mà esquerra aguanta amb autoritat un bàcul. La figura es coberta amb una esquematitzada pell de camell i combina les superfícies llises, polides amb les dentades.
Interpretació:
El profeta s’identifica amb la figura bíblica de Sant Joan Baptista, amb barba, bastó, braç en l’aire i pell de camell, que predica, cridant en mig del desert. L’agitació social de l’Europa d’entreguerres, amb enfrontaments ideològics i líders de tota mena, queda representada en aquest profeta que clama en el desert, és a dir en plena solitud. Representa a tots els partidaris de la pau, la democràcia que intenten lluitar contra els totalitarismes. La seva actitud de repte convida a seguir-lo per la intensa força que desprèn, tant física com intel·lectualment. Més que un tema religiós, la imatge representa la força de la paraula, la veritat com a camí a seguir.
És l’escultura més gran i més coneguda de Gargallo, però mai no la va poder veure fossa en bronze per manca de mitjans econòmics.
Té una funció útil estètica, per ser exposada en galeries o espais públics, i expressiva.
La seva funció simbòlica és propagandística de les idees pacifistes i democràtiques contra els totalitarismes polítics europeus del moment. A més incorpora un nou llenguatge en escultura amb la utilització del buit com a força expressiva.
El seu Estil cubista es caracteritza. Per la utilització del buit com a absència de la massa, per augmentar l’expressivitat. És una escultura canviant per ser vista des de diferents angles. Pel contrast de línies, textures i formes còncaves i convexes que creen clarobscur. S’emmarca dins el cubisme per la influencia de l’art primitiu i la plasmació de diferents angles de visió.
Consideracions sobre l’ autor: Pau Gargallo, aragonès emigrat a Barcelona on va viure i estudià a l’escola d’ Art i on es va relacionar amb els artistes modernistes catalans. Va viatjar a París , on va entrar en contacte amb les avantguardes del moment: l’ expressionisme i el Cubisme, sobretot Picasso que va propiciar un canvi profund en la seva obra. Una altra obra seva important va ser “La petita ballarina”.
Models i influències: Gargallo, en aquestes obres, rep influències del Cubisme de Picasso, en la superposició de diferents plànols en la mateixa figura per crear formes personals, com per exemple en el rostre. En segon lloc rep influències dels Expressionistes, per la força i sensibilitat del personatge. I en tercer lloc es poden descobrir influències de l’art primitiu de les cultures africanes, com el rostre que sembla una màscara o el cos esquematitzat.
Alhora Gargallo influirà sobre escultors contemporanis com Henri Moore, o els espanyols Alfaro o Chillida que utilitzaran els mateixos contrastos entre el volum i el buit per dotar d’expressivitat les seves escultures.
Context històric i artístic:
París continua sent la capital cultural i artística, com al segle XIX..
Els nous corrents artístics del s.XX foren el reflex d’un món cada vegada més canviant: a nivell científic, noves formes de pensament i canvis polític. Innovacions físiques i matemàtiques com “ la teoria de la relativitat”, teories òptiques que aporten noves visions del món a traves de microscopis o telescopis, les fotografies aèries, el cinema, la gran velocitat del transport. Les noves teories de la Psicoanàlisi de S. Freud parlaven dels nous llenguatges de l subconscient i dels somnis.
Políticament, la rivalitat dels estats europeus degut a les ambicions colonials van culminar en la I Guerra Mundial (1914-18). Acabada la guerra la situació empitjorà tant econòmicament (Crac del 29) com políticament, amb l’enfrontament entre els feixismes i comunisme , que amenaçaven les democràcies liberals. La Guerra civil espanyola (1936-39) i la II Guerra Mundial(1939-45) demostraren que la destrucció humana no tenia límits.
Els artistes europeus, sensibilitzats amb la situació, busquen nous llenguatges creatius, expressius, fan un art combatiu per conscienciar la societat de la situació política del moment i animar-los a prendre partit.
“Nit de LLuna” de Leandre Cristòfol
Nit de lluna
Fitxa Tècnica:
Títol: Nit de lluna
Autor: Leandre Cristòfol (1908-1998)
Cronologia: 1935
Estil: Surrealista
Tècnica: assemblage de fusta i vidre.
Localització: Museu d’art Jaume Morera. Lleida.
Anàlisi formal:
“Nit de lluna” és una peça escultòrica formada per 3 elements de fusta: un ou de sargir, un fus de filar i una peça circular de color blau, a l’interior d’una vitrina semicircular i una porta de vidre. L’ assemblage és la tècnica emprada que consisteix en unir diferents materials i objectes per aconseguir un efecte tridimensional.
Pel que fa a l’estructura, hi ha un equilibri entre les línies inclinades i corbes dels objectes interiors i les línies horitzontals i verticals que emmarquen la vitrina. Destaca la diagonal formada per l’ou de sargir i el fus de filar inclinat damunt la base circular. Es busca l’harmonia, l’equilibri i la proporció de les formes representades i s’estableix un eix de simetria en diagonal . Només admet un punt de vista frontal.
La composició és tancada , els objectes queden emmarcats dins la vitrina com si fos un quadre. Hi ha un equilibri entre els volums i els espais que envoltes les figures dins la vitrina i els hi confereix un aspecte tridimensional amb profunditat. La textura es llisa, brillant, polida i dura pels materials utilitzats. Hi ha un contrast entre l modelatge suau de l’ou i la vitrina i els entrants i sortints del fus de filar. La llum natural de l’obra prové dels colors suaus de l’ou i el fus i sobre la peça circular blavosa que queden il·luminats i destaquen sobre el fons negre de l’interior de la vitrina.
L’obra és dinàmica. El moviment ve donat per aquesta diagonal que condueix la visió de l’ull de l’ou a la part de dalt del fus i cap a la part inferior. Crea una tensió interna i marca un moviment contingut i fictici. Ens expressa harmonia i tensió, equilibri físic i real, serenor. . Objectes que evoquen un passat rural, records familiars que s’han extret del seu context i han quedat atemporals.
Context històric: el de les 1re Avantguardes del s.XX
Interpretació: “Nit de Lluna” de Leandre Cristòfol.
Contingut i Significat:
Desde el punt de vista del significat es tracta d’una obra no figurativa i simbòlica.
“Nit de lluna” reprodueix el món de l’inconscient de l’artista, els seus records d’infantesa, al costat de la família, de la seva mare, durant les nits d’estiu al mas que tenien a prop de Balaguer, quan hi anaven per segar els cereals. Li impressionava, sobretot en aquestes nits de lluna la gran il·luminació que va voler reflectir en aquesta peça escultòrica. Per aquest motiu va escollir uns elements molt senzills que va ubicar a l’interior d’una caixa de fusta semicircular pintada de negre, per reproduir la llum de la lluna a la nit, sobre l’ou de sargir i el fus, que habitualment feia servir la mare. Somnis d’infantesa, el record de la mare i el testimoni d’una forma de vida que s’estava acabant.
Funcions:
La seva funció útil és decorativa, lúdica per estar situada a l’interior d’un museu i fer-nos reflexionar, recrear records familiars, formes de vida rural, anteriors. En canvi la funció simbòlica és il·lustrativa i expressiva, ja que reprodueix el món de l’inconscient de l’artista i ens mostra la forma com treballa l’escultura.
Estil:
L’obra pertany al Surrealisme automatista dels anys 30, anteriors a la 2na Guerra Mundial, que es caracteritza per la transformació dels objectes quotidians en objectes poètics que evoquen els records familiars, d’infantesa. S’aconsegueixen noves associacions d’idees que sorgien de forma automàtica i convidaven a la reflexió. En aquest cas els objectes rurals, quotidians evocaven la mare, la vida familiar al mas i la lluminositat, les nits de lluna al mas a l’estiu. Podem concloure que es tracta d’una de les millors obres de Leandre Cristòfol i una de les més destacades del surrealisme.Aquesta peça es podria comparar amb una altra escultura de l’època “El Profeta” de Gargallo. Tenen en comú la pertinença a les Primeres Avantguardes, per tant és un art trencador, innovador. Totes dues són dinàmiques i expressives, juguen amb les textures, llums, espais i volums. Però difereixen en que “El Profeta” és una escultura cubista, racional, monumental, propagandística, feta de bronze, en canvi “Nit de lluna” és una escultura surrealista, emotiva, de mides reduïdes, de fusta i vidre i evocadora.
Autor:
Leandre Cristòfol, nascut a un mas a prop de Balaguer el 1908 en el si d’una família pagesa, es va traslladar a Lleida per aprendre l’ofici de fuster i ebenista fins que es va anar introduint com a escultor. Va viure entre Catalunya i París. Va fer moltes exposicions figuratives i abstractes. Va morir a Lleida el 1998.
Models i influències:
Se situa dins del corrent del surrealisme. Va rebre influències Dadà de Marcel Duchamp per la utilització d’objectes quotidians, i de les obres de Joan Miró per la seva poesia i evocació. Influirà en les generacions d’escultors de postguerra, en l’art cinètic, art conceptual, art poveda i art minimalista posteriors.
FIGURA JACENT
Títol: Figura jacent.
Autor: Henry Moore.
Cronologia: 1938
Estil: Primitivisme.
Tipologia: Escultura exempta.
Material: pedra
Tècnica: Talla
Tema: figura femenina.
Localització: Tate Gallery (Londres)
Anàlisi formal:
Escultura exempta jacent de pedra monocroma. Representa una dona reclinada sobre una superfície horitzontal, plana, amb un gran buit interior sota els pits. Predomina l’horitzontalitat i les corbes suaus. És desproporcionada i asimètrica. El cap és petit i la figura monumental. Els elements de l’anatomia estan esquematitzats i sintetitzats: pits, cap, colzes, genolls, cames, cul… La composició és tancada, ja que es tracta d’una figura replegada en si mateixa i no oberta a l’ exterior. Admet diferents punts de vista, et convida a envoltar-la i observar-la des de diferents angles. La seva superfície presenta entrants i sortints i per tant dona lloc a efectes de clarobscur. El buit interior representa l’úter matern. Per tant l’absència de matèria i els volums que envolten el buit defineixen l’espai de l’úter i aporten expressivitat, ja que creen en l’espectador una imatge única del si matern. El rostre de la figura,, part fonamental de l’expressivitat, és molt simple, sense cap signe de personalització cm el nas, la boca o els ulls. Per tant l’ expressivitat no ve donat pel rostre, el gest o les mans sinó pel gran buit interior que simbolitza la maternitat. Les formes corbes transmeten tranquil·litat, repòs. Per tant el moviment només ve donat per la corba suau, sinuosa del cos amb un ritme lent i moviment contingut. La figura es representa nua i la textura és fina, suau.
Interpretació:
És tracta d’una representació del concepte de mare com a refugi de les misèries d’aquest món, com a lloc on trobar la pau. És també una reflexió sobre la fertilitat. Les forces rodones evoquen forces vitals capaces de crear vida. El buit interior és com una cavitat acollidora que convida al refugi: “La mare universal” que acull la humanitat castigada per les guerres. Per entendre’n el significat ple cal remetre’s a les reflexions teòriques del mateix artista. Per ell la massa és la forma inerta, morta i el buit la forma viva, ja que el buit és llum (vida) i la massa és l’ombra (mort).
La seva funció útil és decorativa, concebuda per ser contemplada en un espai molt ampli i alhora la funció simbòlica ens convida a la reflexió i busca noves formes d’expressió.
Estil: L’art abstracte, primitivista vol expressar idees, sentiments sense recorre a la realitat. H. Moore busca en l’art primitiu de les Venus prehistòriques o de les cultures africanes i precolombines, la primera funció de l’escultura màgica i religiosa , una crida a les forces ocultes de la natura perquè protegeixin la humanitat Les figures femenines de H. Moore encara conserven una certa figuració on es poden reconèixer formes anatòmiques com el cap, els pits, colze, cul, cames…però de forma molt esquemàtica. Els seus temes més habituals eren les figures jacents i les maternitats. La seva obra es caracteritza pel contrast i la importància de la massa i el buit.
Consideracions sobre l’autor: Henry Moore es considerat l’escultor més important del s. XX. Va obtenir una beca per estudiar a París, Itàlia i Espanya on va poder ampliar els seus coneixements des del Renaixement a les avantguardes. Moore reelabora aquestes influències fins crear un estil personal on destaca la figura femenina. El seu Art barreja tradició amb modernitat.
Models i influències: Les formes arrodonides de les seves escultures femenines han rebut la influència de Miguel Angel. També segueix els models de l’art primitiu enllaçant figura amb natura. Així els jocs de volums i espais, les corbes i contracorbes entronquen amb l’arquitectura orgànica que imita les formes naturals. També ha rebut influències del cubisme i el surrealisme.
També ha tingut molta acceptació entre escultors abstractes posteriors com el britànic Anthony Caro o els espanyols Chillida o Alfaro.
Context històric i artístic: (primeres avantguardes)
París continua sent la capital cultural i artística, com al segle XIX.
Els nous corrents artístics del s.XX foren el reflex d’un món cada vegada més canviant: a nivell científic, noves formes de pensament i canvis polític. Innovacions físiques i matemàtiques com “ la teoria de la relativitat”, teories òptiques que aporten noves visions del món a traves de microscopis o telescopis,
les fotografies aèries, el cinema, la gran velocitat del transport. Les noves teories de la Psicoanàlisi de S. Freud parlaven dels nous llenguatges de l subconscient i dels somnis.
Políticament, la rivalitat dels estats europeus degut a les ambicions colonials van culminar en la I Guerra Mundial (1914-18). Acabada la guerra la situació empitjorà tant econòmicament (Crac del 29) com políticament, amb l’enfrontament entre els feixismes i comunisme , que amenaçaven les democràcies liberals. La Guerra civil espanyola (1936-39) i la II Guerra Mundial(1939-45) demostraren que la destrucció humana no tenia límits.
<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>
\
STABILE – MOBILE, OSHKOSH
Títol: Stabile – Mobile (móbil estable) anomenat Oshkosh.
Autor: Alexander Calder
Cronologia: 1965 (dècada de 1960)
Estil: Art Cinètic.
Tipologia: escultura exempta.
Materials: Plaques de metall i filferro.
Localització: Col·lecció particular.
Anàlisi Formal:
Construcció feta amb planxes de ferro que serveixen de base a filferros que sostenen plaques de metall.
L’ escultura es compon de tres plaques metàl·liques de color blanc suspeses per varetes de ferro de diferents mides i gruixos que se sustenten sobre una base negra, també metàl·lica i de forma triangular.
Utilitza colors neutres: blanc i negre i plans. Juga amb les línies rectes , corbes i formes abstractes. Combina les diagonals de la base amb les inclinades i corbes de filferros i plaques. Admet múltiples punts de vista i et convida a envoltar-lo i veure el seu moviment des de diferents angles. Les superfícies són llises, molt punxegudes i crea un joc d’ombres que projecta al seu entorn. El resultat són figures que juguen amb diferents perspectives, expressives i molt dinàmiques. ja que introdueixen el moviment real , gràcies a l’acció de l’aire que mou les plaques. Els acabats són polits, sense relleus i s’integra amb l’entorn: un espai amb corrents d’aire. Trenca amb les escultures estàtiques, arrelades al terra, ja que les d’ ell incorporen el moviment real .
Interpretació:
Malgrat la seva aparença abstracta, Calder ha volgut reproduir d’una manera escultòrica
El moviment de translació de la Terra, acompanyat de la Lluna, al voltant del Sol. El moviment constant de les plaques metàl·liques dona al conjunt un caràcter orgànic i viu.
En el seu moviment, aquests mòbils també generen soroll, un espai acústic que, juntament amb l’espai visual, fan que l’obra no només es vegi, sinó que també se senti.
Aquest moviment no és mecànic, sinó que provoca un moviment rítmic, poètic que dota les seves obres d’una sensibilitat més humana que l’ apropen a la natura.
L’estil té influències de l’art abstracte en quan a les formes i els colors primaris i s’anomena art cinètic per la introducció del moviment. Va mantenir una gran amistat amb Joan Miro, fins al punt que es comentà que les obres de Calders són pintures de Miró convertides en escultures. Els mòbils són estructures abstractes, de formes orgàniques, suspeses a l’aire que es gronxaven suaument. I eren estables perquè el seu vaivé s’equilibra i torna per si sol a la normalitat.
Consideracions sobre l’autor: Alexander Calder va ser un dels escultors
Nord-americans més famosos i revolucionaris del segle XX. Després d’estudiar enginyeria mecànica , el seu iterés per l’art el va portar a viatjar a París on va fer les seves primeres escultures en filferro. Posteriorment va retornar al seu país on va crear els seus famosos mòbils i es convertí en el creador de l’Art Cinètic.
Models i Influències: Va rebre influències dels moviments futuristes russos així com els artefactes mecànics de Marcel Duchamp . Però sobretot va rebre influències de la pintura del seu amic personal Joan Miró, de qui va agafar l’ús dels colors primaris i les formes senzilles, abstractes, biomòrfiques.
Amb les seves creacions Calder s’ha situat com el primer referent de tots els artistes cibernètics posteriors.
La funció útil és estètica ja que el destí dels seus mòbils era decorar espais públics, parcs, jardins o salons interiors de multinacionals. La funció simbòlica era crear un nou llenguatge per l’escultura que incorpora el moviment real.
Context històric i artístic:
Correspon a les segones avantguardes artístiques de la 2na meitat del segle XX.
La capitalitat de l’art es trasllada de París a Nova York on hi ha les grans galeries , els grans marxants i els grans compradors. Els artistes parteixen de les primeres avantguardes per crear moviments innovadors, nous mitjans de comunicació plàstica, busquen ser crítics, provocatius.
La II Guerra Mundial , el descobriment dels camps de concentració nazis , l’horror de la destrucció atòmica va impactar als artistes i a tota la humanitat. Durant la “guerra Freda” el món es dividí en dos blocs: capitalista i comunista liderats per i la URSS que mantenien dictadures i conflictes al Tercer Món que començava a descolonitzar-se. Les millores sanitàries provocaren un boom demogràfic i urbà als països del Tercer Món, mentre al món desenvolupat creixia una classe mitjana amb recursos econòmics que accedia a un consumisme desmesurat , on la contaminació i les deixalles feien perillar el planeta. També sorgiren nous grups alternatius: hippys, revoltes estudiantils, ONG, ecologistes mov. anti-racistes, feministes, homosexuals que creuen que és possible un altre món.
La caiguda del mur de Berlín creà un nou ordre mundial amb nous problemes: globalització econòmica, desenvolupament insostenible, terrorisme internacional… La humanitat i els artistes en particular s’han d’adaptar als canvis, crear nous valors, cercar respostes , plasmar sentiments…buscar solucions.
<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>
s
ELOGI DE L’ AIGUA
Títol: Elogi de l’aigua
Autor: Eduardo Chillida
Cronologia: 1987 (Finals del s. XX)
Estil: Art Abstracte
Tipologia: Escultura exempta
Materials: Formigó i acer
Tècnica: Talla
Localització: Parc de la Creueta del Coll (Barcelona)
Anàlisi formal: Es tracta d’ una colossal escultura de formigó de 54 tones, suspesa en l’ maire per mitjà d’ uns potents cables d’ acer. Està format per un cos central del qual surten quatre grans urpes que es corben cap a l’ interior A sota hi ha un estany artificial on es reflexa tota l’ escultura. La figura és asimètrica degut a la diferent posició de les urpes i desproporcionada, ja que els apèndix són massa grans en relació al cos central.
Predominen les línies corbes de les urpes i les línies inclinades dels cables que contrasten amb les rectes horitzontals i verticals del cos central. La seva composició és tancada ja que els apèndix es corben cap a l’interior. Admet diferents punts de vista i convida a l’espectador a envoltar-la per observar-la des de diferents angles.
Es busca l’equilibri entre el volum pesant de l’estructura del formigó i l’aire que l’envolta i que sembla atrapa les urpes. El fet que estigui suspès pels cables sobre l’aigua fa que resulti lleugera. Les superfícies són llises, però les seves formes corbes creen efectes de clarobscurs. La textura presenta les petites rugositats que presenta el formigó. L’escultura és dinàmica ja que sembla suspesa i les urpes semblen atrapar l’aire, que es converteix en una part de l’escultura. Ritme lent que escenifica el moviment real de capturar l’aire. En conjunt es tracta d’una figura molt expressiva per les seves formes lleugeres, ingràvides que semblen desafiar les lleis de la física. També per la seva compenetració amb la natura que l’envolta, l’ aire que queda atrapat i l’ aigua que ens retorna el seu reflex. Per tant forma part del seu entorn natural que ens permet valorar la seva bellesa i admirar-la des de diferents nivells i punts de vista.
Interpretació o Contingut: Pel que fa a la temàtica, l’escultura suspesa en el buit, amb els quatre braços colossals recorden els dits d’ una mà que fa el gest de tancar-se per poder agafar l’ aire que l’ envolta. Quant al significat, aquesta figura ens recorda l’escultura més coneguda del pintor: “La pinta del vent” que sembla pentinar les onades i el vent als penya-segats de Sant Sebastià. La idea de relació entre l’ entorn i la natura que observem en les dues escultures és una de les constants de la seva obra. La massa pesant del formigó que sembla lleugera suspesa a l’aire i a l’aigua. La seva monumentalitat intensifica el seu valor estètic. D’ altra banda, el reflex de l’ escultura a l’ aigua duplica la seva existència i l’ artista el relaciona amb el mite grec de Narcís, un jove molt bell que va rebutjar a Eco i va ser castigat a enamorar-se de la seva pròpia imatge reflectida en l’aigua. La incapacitat d’aconseguir la seva imatge el va fer morir .
Pel que fa a l’ Estil, pertany a l’ abstracció, un dels moviments més rupturistes del s. XX que consisteix en abandonar les formes figuratives que recorden la realitat per aconseguir una major expressivitat jugant amb les formes, els volums, l’ energia, l’espai i influir en l’espectador. Chillida abandona l’ element figuratiu, s’ apropa al corrent del Minimal Art però manté el caràcter manual de les seves peces i opta per una harmonia amb la natura.
La Funció útil és estètica, destinada a decorar un espai urbà obert com és el parc de la Creueta del Coll a Barcelona. I la funció simbòlica és la d’ investigar nous camins per l’escultura basats en la seva integració harmònica en el seu espai natural.
Pel que fa a l’ autor, Eduardo Chillida és considerat un dels millors escultors contemporanis. L’ artista basc, després d’una lesió al genoll que truncà la seva carrera futbolística com a porter, es va iniciar en el món de l’art. Primer com arquitecte i definitivament com a escultor treballant materials com el ferro, fusta, formigó, pedra dels que sempre busca les seves particularitats més expressives i la integració en el seu entorn natural. Guanyador de grans premis internacionals, les seves escultures monumentals estan instal·lades a moltes ciutats del món.
Models i influència: És un artista autodidacta que es basa en la tradició artesanal basca. La seva etapa de porter de futbol i el seu pas per la facultat d’ arquitectura li van fer valorar l’ espai com a element principal de l’ escultura. Admirador de l’ escultura de Henry Moore. La seva relació entre art i natura recorda el caràcter màgic dels grans monuments megalítics prehistòrics. Part de les seves escultures es poden admirar a la Casa Museu Chillida- Leku a prop de San Sebastià. És un referent per tots els escultors contemporanis.
Context històric: Pertany a les Segones Avantguardes pròpies de la 2na meitat del segle XX. .La capitalitat de l’art es trasllada de París a Nova York on hi ha les grans galeries , els grans marxants i els grans compradors. Els artistes parteixen de les primeres avantguardes per crear moviments innovadors, nous mitjans de comunicació plàstica, busquen ser crítics, provocatius.
La II Guerra Mundial , el descobriment dels camps de concentració nazis , l’horror de la destrucció atòmica va impactar als artistes i a tota la humanitat. Durant la “guerra Freda” el món es dividí en dos blocs: capitalista i comunista liderats per i la URSS que mantenien dictadures i conflictes al Tercer Món que començava a descolonitzar-se. Les millores sanitàries provocaren un boom demogràfic i urbà als països del Tercer Món, mentre al món desenvolupat creixia una classe mitjana amb recursos econòmics que accedia a un consumisme desmesurat , on la contaminació i les deixalles feien perillar el planeta. També sorgiren nous grups alternatius: hippys, revoltes estudiantils, ONG, ecologistes mov. anti-racistes, feministes, homosexuals que creuen que és possible un altre món.
La caiguda del mur de Berlín creà un nou ordre mundial amb nous problemes: globalització econòmica, desenvolupament insostenible, terrorisme internacional… La humanitat i els artistes en particular s’han d’adaptar als canvis, crear nous valors, cercar respostes , plasmar sentiments…buscar solucions.
MAMAN de Louise Bourgeois
Fitxa Tècnica
Títol: Maman
Autor: Louise Bourgeeois (París 1911-Nova York 2010
Cronologia: 1999
Tècnica: Bronze, acer inoxidable i marbre.
Estil: Expressionista
Tema: Metafòric, simbòlic.
Localització: Museu Guggenheim (Bilbao)
Anàlisi formal:
Maman representa la figura d’una aranya de bronze que s’eleva sobre vuit potes gegantines que conflueixen en un cos central més reduït, sota el qual hi ha un teixit metàl·lic amb pedres blanques que simulen ous. És una escultura exempta de bronze, acer i marbre, fet amb la tècnica de la fossa i assemblatge de les plaques.
Quan a l’estructura predominen les línies corbes de les potes que s’arquegen cap a l’interior i recorden els arcbotants de les catedrals gòtiques. El cap i abdomen també tenen formes arrodonides. Es tracta d’una escultura monumental i desproporcionada, amb unes llargues potes en relació al cos molt reduït i té una aparença força simètrica. Les potes primes creen sensació de dificultós equilibri i li dona una sensació vulnerable.
La seva composició és tancada amb les potes corbades cap a l’interior, com protegint el seu cos i admet múltiples angles de visió que conviden a envoltar-la . Hi ha un gran predomini de l’espai sobre el volum que aporten una gran lleugeresa. Les potes delimiten un espai interior que sembla una gàbia o un cau de protecció pels vianants que hi passegen i els espais entre les potes queda integrat com a part de l’escultura.
La seva textura és rugosa degut a les moltes plaques assemblades de les potes i el teixit metàl·lic de l’abdomen. El modelatge de les superfícies està ple d’entrants i sortints que creen efectes de llum amb clarobscurs i les potes creen ombres allargades al terra. La figura té dinamisme, les potes llargues, fines i corbades que representa la mobilitat de les extremitats d’una aranya, aporten una tensió amenaçadora, un moviment contingut d’una aranya que se sent atacada i protegeix els seus ous.
El resultat té una gran força expressiva carregada de símbols, la mare aranya que defensa els seus ous que guarda en una bossa al seu abdomen. Contrasta la fragilitat de la bossa dels ous suspesa al buit amb la protecció que ofereixen les seves potes més elevades i cap a l’interior com defensant la bossa materna.
Interpretació: Maman de Louise Bourgeoise
Contingut i Significat:
Maman forma part d’una sèrie d’escultures anomenades Spider (Aranya) que són un homenatge que fa l’artista a la seva mare, a qui considerava la seva millor amiga, i que com les aranyes aporten protecció malgrat la seva fragilitat. Com les aranyes, considera la seva mare laboriosa, intel·ligent, pacient, astuta, calmada, raonable, tranquil·litzadora, subtil, indispensable, útil. L’aranya simbolitza la naturalesa ambivalent de la maternitat, que tant utilitza la seda per embolicar i protegir els ous, com per filar la teranyina per caçar les seves presses. Té aquesta doble funció contradictòria de vida i mort. A més també connecta amb els seus traumes infantils, ja que quan era petita va patir el menyspreu del seu pare, que esperava que fos un nen. I a més va ser testimoni de la relació amorosa del seu pare amb la seva institutriu, que la mare va voler ignorar. La mare va morir als seus 20 anys i la institutriu va voler ocupar el seu lloc. També va influir l’ofici dels seus pares que confeccionaven tapissos. Per tant les aranyes que teixeixen les seves teranyines amb la seda recorden a la mare que teixia els tapissos.
Funció:
La funció útil és decorativa, ja que està pensada per ser exposada a l’exterior de grans museus, com el de Guggenheim de Bilbao en aquest cas. Però més important és la funció simbòlica expressiva i terapèutica de l’artista que li serveix per reconstruir els seus records, emocions i traumes del passat. És tracta de reviure la memòria i possibilitar el seu oblit.
Estil:
L’obra pertany a l’Expressionisme amb matisos personals. L’ artista crea un llenguatge visual propi i un diàleg molt personal amb l’espectador. La seva producció artística està plena de símbols: l’ aranya figura de la mare, les dones-casa com a imatges de la condició assignada cultural i socialment a les dones. Les cel·les com espais sinistres on apareixen els traumes infantils. És una artista de gran originalitat, que sap treballar materials diferents: bronze, marbre, làtex… També ha estat pionera en l’ús de grans instal·lacions públiques com a medi per implicar el públic en l’ experiència de l’art.
Autora:
Louise Bourgeois és una de les artistes franceses més importants del s. XX. Estudia a París matemàtiques i geometria que l’ajuden a plasmar l’abstracció intel·lectual en les seves primeres pintures cubistes. Abandona la carrera i estudia Belles Arts, va ser deixeble del pintor cubista Fernand Léger. Abandonarà la pintura per dedicar-se a l’escultura. Es trasllada a Nova York el 1939, amb el seu marit, gran coneixedor de l’art primitiu de tribus indies i africanes. Va descobrir el seu impuls creatiu en els traumes infantils i les tensions. Les seves escultures “Aranya” són les més importants. Va rebre el reconeixement artístic quan al 1982 el MOMA de Nova York va organitzar una exposició amb les seves obres, convertint-se en la primera dona que ho aconseguia.
Models i influència:
Al llarg de la seva trajectòria artística va rebre la influència de diferents estils: cubisme, abstracció, surrealisme, expressionisme abstracte nord-americà, minimalisme i el contacte amb l’art primitiu de tribus índies i africanes. Alhora va saber crear un llenguatge artístic propi, personal, basat en les seves vivències i traumes infantils, de manera que les seves obres són autobiogràfiques.