PAVELLÓ ALEMANY

Obres selectivitat del s. XX (Power Point)

Títol: Pavelló Alemany

Autor: L. Mies van der Rohe.

Cronologia: 1929

Estil: Racionalisme funcionalista.

Tipologia: pavelló d’exposició.

Materials: marbre travertí, ònix, vidre, ònix daurat, acer.

Localització: Muntanya de Montjuïc. (Barcelona).

Anàlisi formal:

Elements de suport i suports: Vuit pilars d’acer inoxidable que sustenten l’edifici i deslliuren el mur de marbre, ònix o vidre de la seva funció de càrrega. Suporten una coberta plana, horitzontal amb una gran volada.

Espai exterior: L’ edifici s’aixeca sobre un pòdium rectangular de marbre travertí. El seu accés per una escala lateral acaba en un estany rectangular que obliga a girar a la dreta per entrar a l’edifici. Darrere d’aquest estany artificial hi ha la zona de serveis –despatxos i lavabo- integrats a la resta de l’edifici per un mur amb un banc de travertí que l’ uneix al pavelló. Hi ha un predomini total de la línia recta, sobretot horitzontal. Fet a escala humana. No té una única façana principal visible. Predominen els espais oberts sobre els volums, per tant té una gran lleugeresa. Juga amb elements naturals: aigua, aire, pedra. Té moltes portes, obertures, finestres, patis. Aquest tipus d’edificis

Harmonitzen amb el seu entorn perquè presideix la natura com si fos un mirador.

Espai interior: És una planta rectangular, lliure, polivalent, els murs delimiten un espai obert on no queda clara la separació interior -exterior .L’espai és unitari, sense fragmentar i sense un punt ordenador clar. Et convida a passejar-te per l’interior -exterior per recorre’l i conèixer-ho. És molt il·luminat gràcies a les parets cobertes de vidre. Al fons un pati amb un petit estany acull una estàtua d’una figura femenina obra de Georg Kolle anomenada: Demà, amb unes parets de fons fetes d’ònix on les vetes naturals de la pedra formen línies abstractes que contrasten amb el figuratisme de l’escultura. . Hi ha un mobiliari escàs – l’anomenada Cadira Barcelona- dissenyat per Mies Van der Rohe. Està decorat a l’interior amb un mur d’ ònix daurat, amb la catifa negra i una cortina vermella que simbolitza la bandera alemanya. L’ornamentació és molt austera a tot l’edifici.

Interpretació: El Pavelló volia simbolitzar els valors de la nova Alemanya (República de Weimar) basada en la racionalitat, austeritat, transparència, perfecció, totalment contràries a les de l’antic Imperi alemany. L’Estat alemany volia aprofitar l’Exposició de Barcelona de 1929, per mostrar els canvis produïts en la seva societat. L’ obra està dins del recinte firal , apartat de l’eix principal de l’exposició. L’emplaçament va ser elegit pel mateix arquitecte per no trencar amb els edificis historicistes i eclèctis dels palaus oficials que es van construir per a l’Exposició.

La seva funció útil era servir de pavelló per representar a Alemanya i albergar la recepció al rei Alfons XIII per part de les autoritats alemanyes. I la funció simbòlica anunciar al món l’abandonament de les velles formes imperialistes i optar per la modernitat. Serà l’Estat Alemany (República de Weimar) que li encarregar el projecte a Mies van der Rohe de l’escola racionalista Bauhaus Alemanya.

Acabada l’Exposició, el Pavelló es va desmuntar i es va reconstruir el 1986 a petició dels arquitectes més importants de la ciutat en el seu emplaçament original.

Característiques de l’Estil:

– Simplicitat de les formes: utilització de volums elementals: cub, cilindre, con, esfera.

– Predomini dels espais oberts que relaciones l’interior i exterior de l’edifici gràcies a patis, grans finestrals, porxos…

– Edificis funcionals , pensats per la utilitat humana.

– Fets a escala humana, amb proporcions matemàtiques .

– Austeritat, sobrietat, manca de decoració exhaustiva .

– Busquen la bellesa de les línies rectes i de les formes geomètriques.

– Utilització de grans finestres de vidres horitzontals.

– No busquen confondre’s en el paisatge , sinó integrar-se sense destorbar la natura.

– No imiten formes naturals, sinó que són com grans miradors que presideixen el paisatge.

– Espais interiors, amplis, poc fragmentats i ben distribuïts.

– Ús de nous materials: vidre, acer que es barregen amb els tradicionals pedra.

Consideracions sobre l’autor: Mies van der Rohe va ser un arquitecte i dissenyador alemany. Després de la 1ra Guerra Mundial va adherir-se a l’expressionisme i va construir els seus primers gratacels . Als anys 30 va ser director de l’escola racionalista alemanya anomenada Bahaus. A partir del 1933 amb l’ adveniment del nazisme va marxar als EEUU on va compaginar la seva tasca docent amb la construcció de gratacels a Nova York i Chicago.

Models i influències: Mies van der Rohe va seguir els principis racionalistes de l’Escola de Chicago de Sullivan a finals del s. XIX. També va rebre la influència del racionalisme europeu : Gropius a Alemanya i Le Corbusier a França.

Els seus models han inspirat les obres de diverses generacions d’ arquitectes contemporanis.

Context històric i artístic: L’Arquitectura europea del període d’entreguerres (1918-1940) es va desenvolupar sobretot a França i Alemanya. Es tracta d’un art democràtic, pensat pel ciutadà. Fuig de les monumentalitat imperials anteriors a la 1ª Guerra mundial i tem l’art del totalitarismes aclaparadors que presagien la 2ª Guerra mundial.

Els canvis econòmics i socials profunds que constantment s’estan produint obliguen als arquitectes a buscar un nou llenguatge arquitectònic que s’adapti a les noves necessitats de l’home i la societat. El repte de crear un llenguatge arquitectònic nou que trenqui amb el passat i busqui una estètica nova.

El segle XX necessita trobar noves solucions urbanístiques per les ciutats en creixement. Construir habitatges dignes per l’home ja que abans l’arquitectura s’havia centrat en les cases dels nobles o monuments públics. Edificis agradables a l’habitabilitat: interiors harmoniosos, llums matisades, integrats amb l’entorn.

També la Construcció de grans edificis per a les concentracions multitudinàries: pavellons, magatzems, estacions, oficines… en definitiva, crear edificis funcionals que s’adaptin a les noves necessitats humanes.

S’ utilitzen nous materials constructius: ferro, formigó armat, vidre… que permeten crear edificis amb volums lleugers i espais oberts.

CASA KAUFMANN O CASA DE LA CASCADA

Títol: Casa Kaufmann (també anomanada casa de la Cascada)

Autor: Frank LL. Wright

Cronologia: 1938 (dècada anys 30 del s. XX)

Estil: Organicista

Tipologia: casa unifamiliar.

Materials: formigóarmat, pedra, vidre i aluminio.

Localització: Pensilvània.

Elements de suport i suportats: Aprofita les grans roques del terreny per sostenir l’edifici i s’ajuda amb murs verticals de pedra i columnes de formigó. Les plantes planes es van esglaonant , salvant el desnivell del terreny i una gran xemeneia de pedra rústica que surt de la roca, constitueix l’eix vertical. Els sostres són plans, formats per bigues de ferro no visibles a l’exterior.

Espai exterior: Consta de tres plantes, una assentada en la roca amb la sala d’estar i una terrassa, suspesa damunt d’una cascada, de manera que la caiguda de l’aigua sembla sortir de la mateixa casa. La segona planta té una altra terrassa. Les plantes es comuniquen través de rampes, esglaons, ponts i terrasses, per tant té moltes obertures. L’exterior de la casa fou dissenyat per confondre’s amb l’entorn. No és destacable la façana d’entrada al carrer, sinó la part interior que dona a la cascada. Predominen les línies rectes horitzontals que s’equilibren amb la verticalitat de la xemeneia. L’escala és humana, l’edifici és molt lleuger, ja que predominen els espais sobre els volums. S’integra amb el seu entorn natural.

Espai interior: Respon a una força centrífuga. Els espais es generen de dins cap a fora i s’afavoreix la intercomunicació entre els espais interns i externs gràcies a les terrasses, rampes, ponts d’accés i als vidres dels finestrals que a més eviten la sensació de tancament i faciliten la llum i ventilació. Es crea un espai lliure, poc fragmentat. Els punts ordenadors són la xemeneia de pedra i la cascada. I es crea un espai obert que relaciona l’interior i l’exterior.

Interpretació: La adaptació al lloc i materials del terreny esdevé un símbol de l’organicisme. Els materials utilitzats, la concepció de l’espai, la implicació directa a la natura, la integració de l’aigua, els arbres, les roques són símbols d’una manera d’entendre l’arquitectura: oberta, integrada en l’entorn.

Va ser encarregada a Wright per E. Kaufman (1935) a Pensilvània. Rep influències de les cases japoneses i de les tradicionals cases de camp americanes. Va tenir oposicions per part dels racionalistes europeus, però va guanyar fama com a arquitecte innovador. La funció útil és residencial: habitatge d’una casa de camp i la funció simbòlica la creació d’un nou llenguatge arquitectònic diferent al racionalisme, més lligat a l’entorn i la natura. Així com l’ostentació de la riquesa per part del seu propietari que buscava un habitatge original i creatiu.

Característiques de l’Estil:

– Els edificis són orgànics, és a dir, semblen éssers vius, es confonen amb la natura i harmonitzen en el seu entorn. Semblen grans escultures que destaquen sobre l’entorn.

– Treuen el màxim partit dels materials moderns: ferro, vidre, acer inoxidable, formigó armat i les tecnologies noves.

– Volen ser edificis funcionals: els habitatges tenen mesures humanes.

– S’inspiren en influències orientals: cases japoneses, temples, pagodes…

– Prioritzen la llum natural, acústica, ventilació, espais exteriors.

Consideracions sobre l’autor:

Frank LLoyd Wright es va iniciiar en el racionalisme dels gratacels de l’ Escola de Chicago de L. Sullivan. Però es va cansar de l’excés de racionalisme funcional del seu mestre i optà per edificis més relacionats en el seu entorn natural, harmònics amb la natura. Va crear l’arquitectura organicista de la que en serà el màxim representant.

Models i influències: F.Ll. Wright rep influències del racionalisme de Sullivan i de les senzilles arquitectures japoneses. Va ser un arquitecte molt innovador que crear el terme arquitectura orgànica que pretenia unir home, arquitectura i natura. Va introduir el concepte de confort – proporcionar als propietaris comoditats – va introduir l’ aire condicionat, il·luminació abundant i panells de calefacció.

Aquesta fusió de Funcionalisme i Organicisme va influir sobre arquitectes posteriors dels anys 60 i 70 del s. XX com Alvar Aalto ( Villa Mairea) i J. Utzon (Òpera de Sidney).

Context Històric: A partir de la dècada dels 30 i sobretot després de la II Guerra Mundial l’arquitectura, i en general l’art es desplaça d’Europa a EEUU. La crisi en les avantguardes artístiques europees es provocada pels règims totalitaris europeus i l’esclat de la II Guerra mundial que va aturar tota l’activitat constructiva i creadora de l’art. En canvi als EEUU una nova generació d’artistes joves, amb ganes de novetats van acceptar els artistes que venien d’Europa i van desenvolupar una arquitectura nova, més moderna, creativa i menys racional i intel·lectual que l’europea.

Casa Kaufmann (clicar)

MUSEU GUGGENHEIM DE BILBAO

Títol: Museu Guggenheim de Bilbao

Autor: Frank O. Gehry

Cronologia: 1991-1997

Estil: Desconstructivista

Tipologia: Museu

Materials: pedra calcària, vidre, titani.

Localitzacio: Bilbao.

Anàlisi formal:

Els elements de suport són les estructures metàl·liques de les parets de vidre i el mur de pedra calcària. Els elements suportats són les sinuoses cobertes revestides de titani que formen un conjunt escultòric que recorda una flor metàl·lica.

Pel que fa a la descripció de l’ alçada, l’exterior està format per dos mòduls interconectats: un d’ octogonal construït de pedra calcària i un altre de corbat i sinuós revestit de làmines de titani de mig mil·límetre de gruix com si fossin les escates d’ un peix. Aquests dos mòduls queden units gràcies a un gran mur cortina de vidre que dona transparència al museu. Tot el disseny de l’edifici està fet per ordinador (programa CATIA) amb una complexitat matemàtica i grans avenços tecnològics.

L’escala és monumental. Els jocs de volum -pedra i titani – busquen l’equilibri amb els espais del mur cortina de vidre i la lleugeresa que creen les seves formes escultòriques. Hi ha un predomini total de la línia corba donat per les sinuositats de les làmines de titani que creen una flor metàl·lica. No hi ha una façana principal clara. L’entrada principal s’amaga darrera d’una escalinata descendent des de la plaça. Així l’arquitecte aconsegueix crear una visió global del conjunt com si fos una escultura i no focalitza l’edifici en una façana. Hi ha portes d’emergència i moltes obertures en forma de gran vidrieres que formen un mur cortina al vestíbul i a les galeries.

Pel que fa a la relació amb l’entorn urbanístic, el museu es troba a una de les ribes de la ria del Nerbion per sota de la ciutat , per tant malgrat la seva alçada (50 m.) l’ edifici no depassa les construccions circumdants. Per tant l’ edifici s’integra totalment amb el seu entorn urbanístic malgrat la seva forma, gràcies als seus reflexes a l’aigua i els color gris metàl·lic que combina amb la tonalitat dels núvols habituals a la zona. El Museu Guggenheim ha esdevingut la imatge característica de la ciutat de Bilbao.

Pel que fa a l’espai interior (descripció de la planta), la planta és molt irregular. L’ interior es vertebra a partir d’ un enorme vestíbul al voltant del qual s’ articulen els tres nivells de sales d’ exposició connectades amb passarel·les curvilínies, ascensors envidrats i torres d’escales. Hi ha un total de 19 galeries, 10 de planta octogonal d’aspecte més tradicional i 9 de forma irregular, amb grans espais interiors però molt funcionals. Destaca la gran sala amb forma de peix, lliure de columnes que admet peces de grans dimensions. Per tant l’espai, tot i està fragmentat manté l’aspecte unitari. El punt ordenador de l’edifici seria el gran vestíbul recobert del mur cortina de vidre i formes sinuoses. Totes les sales reben una gran il·luminació natural que sobretot procedeix de les claraboies dels sostres. Els murs-cortina de vidre incorporen un tractament especial perquè la llum natural no danyi les obres exposades.

Es crea un espai ben relacionat entre l’exterior i l’interior gràcies al mur cortina del vestíbul realçada per una impressionant marquesina que fa de terrassa i que està suportada per una gran columna de pedra.

Interpretació o Contingut:

Pel que fa al significat, el Museu Guggenheim de Bilbao és un del museus que la fundació neoyorquina -Solomon R. Guggenheim- té al món. Aquests museus inauguren una nova era , ja que deixen de ser considerats simples contenidors de cultura i es constitueixen en obres d’art singulars i avantguardistes. Vist des del riu, les seves formes orgàniques semblen un vaixell que ret un homenatge a la tradició portuària de la ciutat. Els seus panells de titani semblen escates de peix i es projecten en l’aigua.

La seva construcció va ser molt polèmica per la seva atrevida estètica, per les seves exposicions artístiques poc convencionals i pel fet que tot i tractar-se d’una franquícia del museu Guggenheim de Nova York, va ser finançat per l’Estat espanyol. Però avui, ningú s’imagina Bilbao sense aquest edifici que s’ha convertit en el símbol de la ciutat.

Pel que fa a l’Estil, pertany al Desconstructivisme (basades en les teories del filòsof francés Jaques Derrida) propi de finals del s. XX. Els seus edificis segueixen la premisa del seu filòsof: “la forma és el resultat de la fantasia”. En arquitectura es caracteritza per la fragmentació de la forma, els experiments en buscar desequilibris en la geometria. Els edificis són com Collages de materials i espais juxtaposats, amb volums exteriors tempestuosos i espais interiors molt expressius, emotius i inesperats.

Experimenta en nous materials, colors. Analitza les seves qualitats de flexibilitat, transparència, opacitat, canvis de colors, temperatures, llum. En definitiva, es tracta d’ edificis orgànics que semblen escultures.

Pel que fa a les consideracions sobre l’autor, Frank O,. Gehry, nascut a Toronto(Canadà) va estudiar arquitectura als EEUU i va fundar la seva pròpia empresa on molt aviat els seus projectes es farien famosos per les seves formes avantguardistes. A finals de la dècada de 1980, la seva arquitectura es vinculà a les teories desconstructivistes i començà a crear edificis molt expressius pensats com si fossin grans escultures colossals.

La seva funció útil és exposar a les seves sales qualsevol manifestació artística contemporània, de qualsevol format. Té un fons d’art propi i fa exposicions temporals de la fundació. La funció simbòlica és propagandística del nou Art d’ avantguarda i a més l’edifici s’ha constituït com el nou símbol de la ciutat.

Pel que fa als models F. Gehry es vincula al moviment desconstrustivista de finals del segle que fa arquitectura d’autor. Té com a referents escultors com Brancusi. El fet d’utilitzar programes d’ordinador per calcular l’estructura i dissenyar l’edifici a partir dels grans avenços tecnològics està obrint noves portes a l’arquitectura actual.

Context Històric: Durant la dècada de 1980 es va produir un acostament entre la Unió Soviètica i els EEUU que va posar fi a la Guerra Freda amb la Caiguda del Mur de Berlín (1989) que va comportar una reorganització de les relacions entre les grans potències. També el 1991 es creà La Unió Europea (Tractat de Maastricht). Finalment cal afegir els esdeveniments més recents: La Guerra del Golf (1991) i l’ atemptat de les Torres Bessones a Nova York (2001) que va tenir coma conseqüència la invasió d’Afganistan i la Guerra de l’Iraq.

Amb tots aquests canvis i l’ aparició de la globalització i de l’ impacte científic, tecnològic i la generalització de la informació, s’ha produït una aproximació entre tots els camps artístics i un intercanvi de gustos i idees a nivell mundial.

Museu Guggenheim de Bilbao (clicar)