Victor Horta. Art Nouveau (video)

LA CASA TASSEL

Power Point d\’arquitectura Modernista

Nom: Casa Tassel

Autor: Victor Horta

Cronologia: Finals del s. XIX (dècada de 1890)

Estil: Art Nouveau

Tipologia: Casa unifamiliar

Localització: Brussel·les Bèlgica)

ANÀLISI FORMAL

Espai exterior:

Elements de suport: columnes de ferro i pedra de la façana i a l’interior que permeten alliberar al mur exterior de la façana de la seva funció de càrrega.

-Elements suportats: Coberta plana amb bigues de ferro a la vista que tenen també una funció decorativa. I combina materials com la pedra, la fusta, el ferro, vidre i ceràmica.

Descripció de l’alçada: Té una façana estreta i simple dividida en tres registres o nivells separats per cornises. El cos central de tota la façana és més ample que els laterals i sobresurt formant una gran corba. Està cobert amb balconades amb grans vidrieres suportats per fines columnes de pedra o ferro i amb una reixa de ferro forjat al balcó del primer pis amb motius vegetals. Els dos cossos laterals són massissos, fets de carreus rectangulars de pedra i amb petites finestres rectangulars i allargades. Al primer pis hi ha la porta d’accés, al 2n pis la gran balconada i el tercer pis amb un balcó més petit està rematat amb una gran cornisa.

Té una única façana amb una gran porta d’accés i té moltes obertures en forma de finestres i grans balconades al cos central.

Espai interior:

Descripció de la planta: La planta és rectangular, allargada i estreta. La distribució interior dels 3 pisos ve determinada per l’escala que neix al vestíbul i fa que la majoria de les habitacions se situïn a la part del darrera i només els 2 salons principals donen al carrer. A la planta baixa es troba un ampli vestíbul amb l’escala, punt ordenador de l’edifici, petites sales d’estar, guarda –robes, cuina i pati exterior enjardinat. Al primer pis es troben els dormitoris principals i al tercer pis se situa a la part del davant l’estudi o despatx del senyor i al darrere les habitacions del servei i l’escala del servei que condueix a la planta baixa (cuines, pati). Per tant es tracta d’un edifici molt fragmentat en pisos i estances diferents.

La il·luminació és abundant gràcies als molts finestrals i balconades i tamisada pels colors dels vitralls i claraboia del vestíbul. La decoració és molta abundant ,sobre tot a l’interior. A la façana exterior els elements decoratius són les columnes de pedra i ferro i les reixes amb motius vegetals de les balconades, així com les grans cornises decorades amb motllures geomètriques. En canvi a l’interior tots els elements constructius són també ornamentals i a més s’utilitza diferents mitjans artístics: elements arquitectònics, escultures, pintures, mosaics, ceràmica, mobiliari, etc. Destaquen els mosaics del terra, els papers pintats de les parets, les columnes, bigues, baranes i reixes de f erro on sobre tot predominen els motius vegetals i els vitralls i claraboies policromades. Tot té una funció decorativa: mobles a mida, manetes de les portes, llums, etc.

Pel que fa a la relació amb l’entorn, la façana de pedra no desentona amb la resta d’edificis del voltant, harmonitza també la seva alçada i s’integra en el paisatge urbà, malgrat les corbes sinuoses i la decoració del seu cos central.

Intepetació:

La Casa Tassel és un edifici privat i de caràcter civil. Pel que fa al seu significat, aquests edificis modernistes eren el símbol del nivell social assolit per la nova burgesia ascendent que buscava distanciar-se de la massificació que comportava la forta industrialització de les ciutats europees. Per això els nous propietaris fugien de la fabricació d’edificis en sèrie i volien edificis singulars, de decoració abundant i sinuosa, inspirada en la natura i l’ús de l’artesania. L’edifici va ser un encàrrec del S. Tassel, professor de la Universitat de Brussel·les.

Pel que fa a l’estil Modernista, anomenat Art Nouveau, propi de França i Bèlgica , Victor Horta n’és el màxim representant. És caracteritza pels edificis orgànics, concebuts com a organismes vius, singulars, dinàmics, que rebutgen l’ uniformisme. Semblen grans escultures que imiten les formes vegetals. Tenen una gran força expressiva gràcies a l’ús de la línia corba, columnes inclinades, façanes sinuoses. La decoració és molt abundant (Horror vaqui), busquen la integració de totes les arts: arquitectura, escultura, pintura, ceràmica, mobiliari… combinen materials tradicionals (pedra, maó) amb els nous materials (ferro forjat, vidre, formigó).

Victor Horta va aprendre arquitectura a París i es traslladà a Brussel·les on va treballar a l’estudi d’un arquitecte neoclàssic. Posteriorment es va establir en solitari i construir edificis modernistes basat en l’ús del ferro, el vidre amb formes vegetals, ondulades tan a l’edifici com al mobiliari. Amb la 1r Guerra Mundial (1914) va marxar als EEUU on va abandonar aquest estil i optà per edificis semblants al neoclàssic inicial.

La funció útil és domèstica o residencial, ser dels gust del propietari que cercava una llar elegant i confortable. La funció simbòlica és didàctica, creació d’un nou llenguatge estètic així com ostentació de la riquesa, poder i valors socials del propietari.

Victor Horta té com a influència l’arquitectura de ferro de A.G. Eiffel i altres enginyers per la utilització del ferro i el vidre en els seus edificis. Influirà sobre els posteriors arquitectes modernistes com Gaudí a la “Casa Batlló”.

Conclusions (Context històric)

Es tracta d’un Moviment artístic europeu de finals del segle XIX (1880-1890) que va rebre diferents noms: Art Nouveau a França i Bèlgica, Modern Style a Anglaterra o Modernisme a Catalunya.

La Revolució industrial, la urbanització, els canvis econòmics i socials profunds del segle XIX obliguen als artistes a buscar un nou llenguatge que s’adapti a les noves necessitats dels homes i la societat. En concret el Modernisme és l’art de la nova burgesia, símbol de la seva puixança econòmica i del nou creixement dels eixamples de les ciutats. Aquesta burgesia vol edificis agradables, elegants, confortables ,dignes i originals. Que es distingeixin de les construccions uniformes de fàbriques i pisos barats dels obrers. Opten per edificis que representin una nova estètica amb la utilització de nous materials: ferro, vidre, formigó armat amb molta ornamentació.

El Palau de la Música Catalana

Palau de la Música Catalana (video)

Interpretació o Contingut

Referint-nos al significat de l’edifici, El Palau de la Música Catalana va ser construït per acollir la seu de l’Orfeó Català

-fundat l’any 1891- i a la vegada per exercir de sala de concerts. El fort Caràcter catalanista de l’Orfeó va fer que el Palau de la Música adquirís un fort simbolisme.

La participació dels artistes catalans més carismàtics, la utilització de materials populars i les referències contínues a la pàtria catalana- com per exemple el símbols de les 4 barres- van fer de l’edifici un emblema patriòtic. Està lligat al moviment cultural de la Renaixença catalana.

Pel que fa a l’estil , el Modernista català entronca amb el moviment Modernista europeu de finals del s. XIX. Es caracteritza pels edificis orgànics, vius, singulars, dinàmics, que imiten formes vegetals. Volen ser edificis únics, originals i fugen de d’uniformisme.

Tenen una gran força expressiva, dinàmica, gràcies a les línies corbes i inclinades. Combinen materials tradicionals, populars – maons, pedra- amb nous materials –ferro, vidre- Tenen una gran ornamentació tant a l’ interior com a l’exterior. Integren totes les arts :arquitectura, escultura, pintura, mobiliari, ceràmica i arcs decoratives.

Lluís Domènec i Muntaner va ser un important arquitecte que va construir diversos edificis de l’ Eixample barceloní com l’Hospital de Sant Pau. També va ser professor i investigador a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. També va ser una polític republicà i catalanista. Va participar activament en la vida sociocultural i política catalana i va arribar a ser diputat a les Corts de Madrid.

La Funció útil és cultural ja que és la seu de l’Orfeó Català i Sala de Concert oberta al públic. A més la seva funció simbòlica és propagandística del catalanisme cultural i polític iniciat pel moviment de la “Renaixença”.

Pel que fa als models, l’arquitectura modernista catalana combina tradició constructiva popular i modernitat. Per una banda es recupera la utilització del maó i la volta catalana als sostres i els vitralls del gòtic. Per altra banda, s’innoven tècniques modernes com la utilització del ferro, el vidre o les estructures de formigó. Influirà sobre altres arquitectes modernistes contemporanis.

CASA MILÀ DE GAUDÍ

Gaudí màgico (Video)

Interpretació o Contingut :

Encarregada per la família Milà, gran industrial català, l’edifici va ser projectat per allotjar un aparcament de carruatges al soterrani, botigues a l’entresòl, el domicili particular a la planta principal, quatre pisos de lloguer i unes golfes amb terrat on destaquen sis dipòsits d’aigua i un gran nombre de xemeneies i sortides de ventilació amb formes estranyes, objecte de moltes interpretacions. El sostre havia de ser coronat

Per una gran Verge del Roser (l’esposa de Milà es deia Roser), però les revoltes anticlericals del moment (Setmana Tràgica) amb la crema d’esglésies i convents, va fer convenient eliminar els elements religiosos de l’edifici. Va aportar novetats com el sistema d’ascensors directes a cada habitatge i la planta com a espai lliure i unitari.

La Casa Milà es coneix també amb el nom de “La Pedrera”, ja que les pedres de la seva construcció foren tallades allà mateix per picapedrers, motiu pel qual va rebre sarcàsticament aquest nom.

Pel que fa a l’estil, pertany al Modernisme català que entronca amb el Modernisme europeu de finals del XIX. Es tracta d’edificis orgànics, vius, singulars, dinàmics, que imiten formes vegetals. Volen ser edificis únics, originals i fugen de d’uniformisme.

Tenen una gran força expressiva, dinàmica, gràcies a les línies corbes, columnes inclinades. Sembla una gran escultura que imita les formes vegetals. Destaca sobre l’entorn urbanístic, imita la natura. Combinen materials tradicionals, populars – pedra- amb nous materials –ferro, vidre- Tenen una gran ornamentació tant a l’ interior com a l’exterior. Integren totes les arts :arquitectura, escultura, pintura, mobiliari, ceràmica i arcs decoratives.

Antoni Gaudí va ser elm màxim representant del Modernisme Català. Va estudiar arquitectura a Barcelona i des del principi va destacar per les seves formes imaginatives i agosarades. Eusebi Güell, industrial català, es va fixar en ell i es va convertir en el seu mecenes i alhora hi van mantenir una relació d’amistat. Entre les seves obres més importants destaca: El temple de la Sagrada família, la Casa Batlló o el Parc Güell, entre d’altres.

La fujnció útil és residencial, el pis principal per la família Milà i la resta habitatges de lloguer. La funció simbòlica era l’ostentació de la riquesa de la família Milà i de la burgesia catalana en general que es feia construir edificis originals a l’ Eixample de Barcelona d’estil modernista, com a símbol d’ostentació i riquesa.

Quant als models, Gaudí s’inspirava en les formes naturals del paisatge català. Per exemple, les formes capritxoses de les muntanyes de Montserrat són el referent dels murs de la façana de la Casa Milà. A més el tractament escultòric de la pedra in fluirà sobre l’arquitectura expressionista alemanya com al Torre Mendelson.

La Casa Milà (La Pedrera) de Gaudí (Video)

La Casa Batlló de Gaudí. (video)