EL JURAMENT DELS HORACIS DE DAVID

Interpretació:

La iconografia representa el jurament dels tres germans Horacis davant del seu pare. Amb els braços alçats davant les espases juren fidelitat a l’ Estat. Lluitaran fins la mort per defensar-lo davant els enemics. En un racó, les dones mostren el seu abatiment pel que ha de succeir.

Pel que fa al significat, l’ obra es basa en la història de l’antiga Roma narrada per l’escriptor llatí: Tito Livio que el dramaturg francès Corneille va convertir en tragèdia pel teatre. Explica la història que al segle VII aC. Les ciutats de Roma i Alba Longa es disputaven el domini de la Itàlia central. Per tal de no provocar una guerra generalitzada i per saber quina de les dues seria la ciutat vencedora es decidir que lluitarien tres germans de la família guerrera més important de cada ciutat: els Horacis per part de Roma i els Curiacis per part de la ciutat d’ Alba Longa. L’unic que va sobreviure a la batalla va ser un dels germans Horaci. Aquest quan retornà a casa i va veure plora la seva germana Camil·la degut a la mort del seu promès – un dels Curiacis- La matà ja que lamentava la mort d’un enemic de Roma.

David, amb l’elecció d’aquest tema, més que tractar un fet històric o una llegenda, volia destacar el sentit del deure per la pàtria dels Horacis . La tria del jurament és perquè és el moment més intens de l’orgull patriòtic dels personatges. David volia fer sentir aquest esperit patriòtic entre els seus contemporanis francesos. Defensava el sacrifici personal i familiar pel bé de la comunitat i la defensa d’uns valors comuns.

El rei francès Lluís XVI li encarregar el quadre que fou exposat al Saló de París del 1785. Els Salons eren exposicions oficials anuals fomentades per l’ Estat on es podien veure les obres dels artistes més importants del moment i servien de plataforma per la seva fama i reconeixement i per tant per adquirir nova clientela.

Pel que fa a l’estil, el Neoclassicisme neix com un intent de recuperar l’art clàssic grecoromà i de rebutjar l’ anterior art rococó. A diferència del Rococó, el Neoclassicisme presenta una composició clara, estudiada, les figures semblen escultures clàssiques, predomina el dibuix sobre el color i la perspectiva lineal. Busca la bellesa física i moral dels personatges.

Pel que fa a les consideracions sobre l’autor, David s’havia iniciat al costat de pintors rococó (Boucher), viatjà a Itàlia i admirà l’art clàssic que marcarà la seva obra. Posteriorment participà activament en la política durant la Rev. Francesa i va pintar quadres compromesos fins que Napoleó el nomenà pintor del seu Imperi i va fer quadres patriòtics i grandiloqüents. Amb la caiguda de Napoleó s’ exilià de França.

La funció útil era estètica o decorativa però era més important la seva funció simbòlica política propagandística en favor segons la qual tots els ciutadans havien de complir els seus deures envers la pàtria.

A més de en l’art clàssic, David s’ inspirà en els models de la pintura Renaixentista de Rafael i el tractament de la llum de Caravaggio. Els seus temes heroics i patriòtics influiran sobre el posterior estil del Romanticisme.

Context Històric

L’obra s’inscriu en el període històric de la França de finals del segle XVIII la situació econòmica i social de l’ Antic Règim era insostenible. La Monarquia, l’aristocràcia il·lustrada i la burgesia ascendent proposaven canvis que suposava la pèrdua dels privilegis de la noblesa i l’ Església. Els artistes i intel·lectuals de l’època Intentaven a través de les seves obres canviar la seva mentalitat perquè acceptessin els canvis. En aquest sentit els artistes Neoclàssics busquen models històrics clàssics que ressaltin els sacrificis personals pel bé de la pàtria.

Finalment l’entesa no va ser possible per l’esclat de la Rev. Francesa el 1789 on la burgesia dirigí una revolta del poble contra la noblesa. Tot el procés revolucionari culminaria amb l’ Imperi Napoleònic que instauraria el nou ordre burgés capitalista que a la llarga faria impossible el reton a l’ Antic Règim. L’ Imperi napoleònic s’inspirà en l’ antic Imperi romà i adoptar l’art neoclàssic.

LA LLIBERTAT GUIANT AL POBLE DE  DELACROIX

Interpretació:

Pel que fa al tema l’ obra representa la figura al·legòrica de la llibertat enarborant la bandera de la República francesa i dirigint una insurrecció popular a París, com indiquen les torres de la catedral de Notre Dame al fons. Estan representats personatges dels diferents sectors socials. Pertany al gènere històric i al·legòric.

Quant al significat, l’autor feia referència a les jornades revolucionàries del juliol de l’any 1830 que provocaren la fugida del darrer rei Borbó francès Carles X i la coronació del rei Lluís Felip d’ Orleans. Delacroix explicà en una carta al seu germà la seva intenció a l’ hora de pintar aquest quadre: “…si no he lluitat per la pàtria, com a mínim pintaré per ella”. Es a dir que no va ser prou valent com per participar directament en aquestes revoltes tot i que estava d’acord en els motius per la lluita, però faria propaganda per la causa a partir de la seva obra. La figura femenina de la llibertat simbolitza França, que com una deessa clàssica guia els ciutadans cap a la victòria.

Pel que fa al receptor, l’obra va ser exposada al Saló de París del 1931 i va ser adquirida pel propi rei Lluís Felip, però mel monarca decidir ocultar-lo perquè el considerar-lo massa revolucionari com per mostrar-lo al públic. Fins el 1861 no va poder contemplar-se amb normalitat.

Pel que fa a l’estil, l’ obra pertany al Romanticisme que es caracteritza pel gran dinamisme, els gestos exagerats, dramatisme de les escenes i el gust pels temes històrics, heroics, revolucionaris.

Delacroix és el pintor romàntic més important de França . Va ser deixeble de Géricault i es va formant pintant còpies dels grans quadres del Louvre. Va viatjar a Anglaterra on va descobrir l’escola paisatgística angles (Constable, Gainsborough). Atret per tot l’exòtic va visitar el Marroc, on va descobrir la llum i els colors brillants dels seus paisatges. Quan va tornar a França va rebre encàrrecs oficials per pintar i decorar edificis públics i va arribar a ser un dels pintors més importants del país.

Pel que fa a la funció útil era estètica i sobretot commemorativa de les jornades revolucionàries. La funció simbòlica era propagandística de les idees revolucionàries liberals burgeses.

Pel que fa a les influències, utilitza colors brillants inspirats en l’ Escola Veneciana del Barroc (Ticià), pel que fa a la llum rep la influència de Caravaggio i de Rubens imita la seva vitalitat desbordant. D’ altra banda Delacroix s’inspirà en l’ obra de Gericault : “El rai de la Medusa” per pintar “La llibertat guiant al poble”. Va tenir repercusions posteriors i va inspirar artistes impressionistes com Renoir , Seraut i Van Gogh, entre altres.

Context històric :

La burgesia francesa sorgida de la Revolució Francesa (1789) i que va recolzar l’Imperi Napoleònic, no es va resignar al retorn a l’ Absolutisme que significà el període de la Restauració dels Borbons. Per tant va protagonitzar diferents episodis revolucionaris que culminaren el 1830 amb l’enderrocament del darrer rei Borbó: Carles X. La nova Monarquia del rei Lluís Felip d’ Orleans implantà un règim liberal moderat que només afavoriria a les classes més benestants de la burgesia i que acabaria amb la revolució del 1848 amb la fi de la Monarquia i l’adveniment de la República.

L’ art del Romanticisme exaltarà els ideals patriòtics i revolucionaris de la burgesia contra l’aristocràcia més conservadora i la Monarquia Absoluta del període de la Restauració.

st1\:*{behavior:url(#ieooui) }
<!– /* Font Definitions */ @font-face {font-family:Wingdings; panose-1:5 0 0 0 0 0 0 0 0 0; mso-font-charset:2; mso-generic-font-family:auto; mso-font-pitch:variable; mso-font-signature:0 268435456 0 0 -2147483648 0;} /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:””; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:CA;} @page Section1 {size:595.3pt 841.9pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} /* List Definitions */ @list l0 {mso-list-id:1226993044; mso-list-type:hybrid; mso-list-template-ids:-182185748 859089520 201981955 201981957 201981953 201981955 201981957 201981953 201981955 201981957;} @list l0:level1 {mso-level-start-at:0; mso-level-number-format:bullet; mso-level-text:-; mso-level-tab-stop:36.0pt; mso-level-number-position:left; text-indent:-18.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;} ol {margin-bottom:0cm;} ul {margin-bottom:0cm;} –>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

EL TRES DE MAIG A MADRID DE FRANCISCO DE GOYA

Fitxa Tècnica

Títol: El tres de Maig de 1808

Autor: Francisco de Goya

Cronologia: 1814

Tècnica: Oli sobre tela

Estil: neoclàsic – romàntic

Tema: històric- alegòric.

Localització: Museu del Prado (Madrid)

Anàlisi formal:

En aquest oli sobre tela Goya reprodueix el tema dels afusellaments del 3 de Maig per part de l’ exèrcit contra la població madrilenya que s’havia revoltat contra l’ invasor francès al 1808.

Predomina la forma pictòrica ja que el color predomina sobre el dibuix. Hi ha un contrast entre el grup dels soldats amb contorns clars i detallats i el grup popular més desdibuixat i amb línies més imprecises.

Quant al cromatisme predominen els colors càlids que apropen l’espectador al quadre. Els colors es redueixen a una combinació d’ocres i negres sobre els quals destaquen els colors simbòlics del blanc de la camisa del personatge central i el vermell de la sang, que representen heroisme i dramatisme. Les pinzellades són soltes, llargues, denses que accentuen l’expressivitat del conjunt. Es creen diferents tonalitats i difuminat al fons.

La llum , tot i que sembla sortir del fanal del terra, és una llum irreal, simbòlica que sembla sortir de la camisa blanca de l’home central. Il·lumina els personatges del poble, mentre deixa els soldats en penombra i crea les seves ombres allargades. La zona il·luminada brilla desmesuradament i dona al personatge de la camisa blanca una gran força expressiva, dramàtica i simbòlica, com si es tractes d’un personatge sagrat.

El color i la llum defineixen una perspectiva aèria que dona profunditat al quadre i aporta volum. Trobem el plànol dels personatges i el paisatge amb la muntanya propera i Madrid al fons. La línia de l’horitzó alta fa que l’espectador es converteixi en un protagonista més i aporta realisme al tema.

La composició s’articula en dos grups de personatges. A l’esquerra veiem un conjunt de persones, unes mortes, altres en el moment de màxim dramatisme davant l’execució i altres esperant la mort. Formen grups desordenats i predominen les línies corbes. A la dreta se situa l’ escamot de soldats que formen una diagonal tancada que fa que l’espectador contempli l’escena com si en formés part. Al centre es troba la figura central amb la camisa blanca, brillant i els braços oberts que sembla encarar-se als soldats.

Destaca l’ expressivitat dels personatges, l’actitud heroica del personatge central es combina amb les diverses actituds davant la mort : es cobreixen els rostres, es mosseguen els punys, resen…mostrant el seu horror, por o resignació. Per contra els soldats francesos semblen autòmats, màquines repressives, sense rostre, equipades amb fusells preparats per disparar.

Hi ha un contrast entre l’estatisme dels soldats, paralitzats en el temps , davant l’imminent descàrrega i el dinamisme dels personatges del poble que es dobleguen i es retorcen davant la mort.

Contingut o Significat:

Aquest quadre reflecteix el dia després de la revolta del poble de Madrid contra l’invasor i mostra la brutal represàlia que van portar a terme els francesos. El gènere és històric i al·legòric ja que està ple de simbolismes que realcen el dramatisme.

Els personatges del quadre simbolitzen tres estadis: el passat, el present i el futur. Els morts són el passat, els homes que estan sent afusellats, el present i els que esperen el seu destí, el futur.

El personatge central amb els braços aixecats recorda a Crist crucificat, a les mans es poden veure les ferides dels claus. La seva camisa brillant irradia llum com si fos sagrat i els colors blanc i groc representen l’ Església, ja que són els colors del Vaticà (Papa).

A l’esquerra i en segon pla es representa la figura d’una dona amb un nen als braços en clara al·lusió a la Verge. La presència d’un frare i de una dona també indiquen que s’havien afegit a la lluita i eren víctimes també de la repressió.

Funció:

No se sap quina va ser la funció útil del quadre, segurament havia de servir per decorar o bé un arc de triomf en honor al retorn de Ferran VII o per commemorar les celebracions del 2 de Maig. La funció simbòlica del quadre és una denuncia moral dels fets contra l’ invasor francès i contra la Guerra en general, destacant l’heroisme del poble de Madrid.

Estil:

Goya se situa entre l’Estil Neoclàssic i el Romanticisme La composició en grups formant frisos i el dibuix acurat dels soldats són propis del Neoclassicisme. En canvi els personatges al·legòrics, la llum irreal, la heroïcitat del poble que lluita per la llibertat és propi del Romanticisme. Però crea un estil personal propi innovador que influirà en impressionistes, simbolistes i expressionistes posteriors.

Les seves característiques personals són:

– Fa un art subjectiu que s’allunya de la realitat i crea un món propi basat en la fantasia, la ironia, la crítica, els símbols. En aquest cas els gestos dels personatges intensifiquen el dramatisme de l’escena.

– Utilitza una llum i un color irreals per accentuar l’expressivitat sense preocupar-se de la imitació de la realitat.

– Adopta una postura crítica, independent, fa judicis morals i actua com a testimoni dels esdeveniments.

Aquest quadre forma parella amb un altre anomenat “La Càrrega dels Mamelucs” sobre els fets del 2 de Maig de 1808.

Francisco de Goya se’l considera l’ iniciador de la pintura moderna. Pintor i gravador, va aprendre l’ofici a Saragossa, va viatjar a Itàlia, on va estudiar els pintors italians i va adquirir l’ estètica neoclàssica i el gust per les figures al·legòriques i mitològiques. De tornada a Espanya va pintar els frescos de la Basílica del Pilar a Saragossa i es traslladà a Madrid. Va començar pintant cartrons per tapissos a la “Real Fàbrica de Tapices “ i gravats. També adquirí fama de bon retratista entre l’ aristocràcia. Fins que va ser contractat com a pintor de Cambra pel rei Carles IV on va desenvolupar una intensa tasca com a retratista neoclàssic de la família . Va viure els horrors de la Guerra del Francès que va plasmar en un parell de quadres i gravats.

Les seves pintures més innovadores són les “pintures negres” expressionistes sobre els murs de la seva casa: “La Quinta del sordo”, que mostren el seu estat d’ànim interior conseqüència de les seves vivències de guerra, problemes personals, sordera, caiguda en desgràcia a la Cort de Ferran VII, pel seu tarannà il·lustrat i liberal. Fins que es va exil·lar a Bourdeus on va viure els darrers anys abans de morir.

Va rebre influències dels pintors barrocs italians i de Velázquez pel que fa al tractament del color, la pinzellada solta, el tenebrisme en el tractament de la llum. i influir sobre els pintors realistes, els impressionistes, simbolistes i els expressionistes.

En concret la influència d’aquest quadre es evident en “La execució de Maximilià” de Manet,

En “La matança de Corea “ de Picasso i es relaciona també, a nivell de contingut, amb el “Guernica” de Picasso per l’horror de la Guerra.

Context històric:

Goya va viure a cavall entre el s. XVIII i el XIX i va ser testimoni de la decadència borbònica a l’ Antic Règim i la Guerra del Francès que va reflectir en les seves obres.

El regnat de Carles IV cal situar-lo en el final de les Monarquies Absolutes i els privilegis nobiliaris i l’ inici dels canvis proposats, primer pels Il·lustrats i després per la burgesia revolucionària. El rei, de caràcter feble, dominat pel seu ministre Godoy, no va saber estar a l’alçada de les reformes que exigia la societat. En política internacional optà per l’aliança amb els francesos fins la invasió napoleònica que l’obligà a dimitir en el seu fill Ferran VII i aquest en favor de Josep I, germà de Napoleó.

LA FAMÍLIA DE CARLES IV DE GOYA

Goya (Cliqueu per veure un video9

Interpretació

Pel que fa a la iconografia l’obra pertany al gènere de retrat. Es tracta d’un retrat que Goya va fer a la família reial de Carles IV, apareixen de forma natural sense cap tipus d’adulació, amb vestits molt luxosos. Al fons , dins la penombra, apareix Goya en clara al·lusió a les Menines de Velázquez.

En quan a la iconologia, la gran incògnita que planteja el quadre és quina era la intenció del pintor. Es tractava de caricaturitzar la família reial espanyola, de fer-ne una crítica o de retratar-los de forma naturalista sense cap tipus d’embelliment. Goya va saber fer un veritable retrat psicològic dels personatges. Van ser retratats de forma realista per moltes joies i condecoracions que portessin. Els retratats van acceptar de bon grat la tela i no es van sentir ofesos ni van saber veure cap crítica ni mala intenció.

Però Goya, tot i treballar per la família reial, era un il·lustrat que se sentia més a prop del poble que de la noblesa i aprofità l’ocasió per fer una sàtira de la família reial. El rei Carles IV surt caracteritzat com algú sense energia i decisió pròpies d’un rei absolutista. El seu fill Ferran VII, l’hereu, es representat amb un pas endavant com a símbols de la seva importància, de fet conspirarà contra el seu pare. Tampoc és casual que la reina Mª Lluïsa, coneguda per la seva vanitat, autoritarisme i per les seves intrigues, se situï en el centre del quadre amb un tarannà dominant. Els nens, com Francesc de Paula, són els que surten millor tractats, degut a l’afecte que el pintor sentia per ells.

Malgrat agrupar-los en un sol quadre com una gran família, eren conegudes les seves grans desavinences i el pintor va haver de fer els esbossos per separat i després unir-los. Goya es retrata a si mateix , en un racó de l’escena, a la penombra, mirant els espectadors, indicant que era un observador independent.

Pel que fa al seu estil, tot i que s’inicia en el neoclassicisme, la seva pintura va ser tan original i innovadora que el fa un pintor inclassificable, entre un classicisme personal i un romanticisme crític. Les seves darreres obres presagien l’expressionisme (a les seves pintures negres) i anticipa l’ impressionisme (La lletera de Bourdeus)

Francisco de Goya se’l considera l’ iniciador de la pintura moderna. Va començar pintant cartrons per tapissos i gravats i va ser contractat com a pintor de Cambra pel rei Carles IV, on va desenvolupar una intensa tasca com a retratista neoclàssic de la família reial i altres personatges de la Cort. Va viure els horrors de la Guerra del Francès que va plasmar en un parell de quadres romàntics i gravats. Les seves pintures més innovadores són les “pintures negres” expressionistes sobre els murs de la seva casa: “La Quinta del sordo”, que mostren el seu estat d’ànim interior conseqüència de les seves vivències de guerra, personals, sordera…

El receptor d’aquesta tela va ser el propi rei Carles IV que li encarregar aquest retrat de família.

La seva funció útil va ser decorativa, ja que havia de presidir una de les parets del Palau Reial i commemorativa, ja que es tractava d’immortalitzar la seva família. I la funció simbòlica fer una sàtira de la família reial a través del retrat psicològic i una crítica a l’absolutisme.

Va rebre influències de Velázquez pel que fa al tractament del color, la pinzellada solta, la llum i influir sobre els pintors realistes, Manet i els impressionistes i els expressionistes.

Context històric:

Goya va viure a cavall entre el s. XVIII i el XIX i va ser testimoni de la decadència borbònica a l’ Antic Règim i la Guerra del Francès que va reflectir en les seves obres.

El regnat de Carles IV cal situar-lo en el final de les Monarquies Absolutes i els privilegis nobiliaris i l’ inici dels canvis proposats, primer pels Il·lustrats i després per la burgesia revolucionària. El rei, de caràcter feble, dominat pel seu ministre Godoy, no va saber estar a l’alçada de les reformes que exigia la societat. En política internacional optà per l’aliança amb els francesos fins la invasió napoleònica que l’obligà a dimitir en el seu fill Ferran VII i aquest en favor de Josep I, germà de Napoleó.

L’ ENTERRAMENT D’ ORNANS de COURBET

Interpretació:

Pel que fa a la iconografia del quadre representa el moment en què els assistents a un enterrament al poble natal de l’ artista es disposen a dir l’ últim adéu al difunt, un personatge qualsevol, anònim. L’ obra pertany al gènere costumista.

Quant al significat, l’ artista narra allò que tothom sap: el sacerdot oficia per rutina, els clergues es desentenen de la cerimònia i els familiars i amics, exceptuant-ne algun cas, semblen complir amb l’obligació social d’assistir a la cerimònia més que no pas sentir la mort del difunt. Un altre aspecte revolucionari del pintor va ser el d’ atrevir-se a pintar un assumpte sense cap tipus d’ interès pels pintors tradicionals com podia ser l’enterrament d’ un camperol qualsevol.

Aquests quadre va ser pintat al poble natal de l’autor i va utilitzar com a models a familiars, amics i veïns A la dreta del quadre destaquen tres germanes seves.

Els personatges estan disposats sense seguir cap jerarquia , per exemple el gos, que gira el cap indiferent, ocupa l’espai central més important al costat de la fossa.

Pel que fa a l’estil, l’ obra pertany al Realisme francès. Courbet, juntament amb Millet i Daudier foren els màxims representants. Es caracteritzà per la plasmació directa de la realitat, d’ aquells aspectes més lletjos i vulgars sense cap funció propagandística com s’ havia fet al Romanticisme. Tampoc es tractava de fer un art fotogràfic per plasmar la realitat, sinó d’escollir aquells detalls de la natura que expressin el que per l’ artista és important, en aquest cas la indiferència dels assistents a l’enterrament. Els seus quadres reflectiren personatges humils, escenes d’ obrers i camperols pobres que van ser entesos com una pressa de partit davant els problemes socials i polítics del moment. Courbet s’inicià en la pintura a Ornans i a París on copiava les obres dels grans Mestres del Louvre. Es va manifestà contrari a l’academicisme i va optà per un art realista, social. La Rev. De 1848 li va permetre presentar els seus quadres al Saló oficial i van provocar un gran escàndol per la seva cruesa i lletjor. A l’ Exposició Universal de París el 1855 les seves obres foren rebutjades per ser exposades i va decidir obrir el Pavelló del Realisme amb les obres d’aquest estil. A més de pintor va ser un gran activista, les seves idees socialistes el portaren a participar en la Rev. De 1848 a París, per la qual cosa era considerat un pintor revolucionari i perillós. Finalment va haver d’ exil·lar-se

a Suïssa el 1873, després de la revolució de la Comuna.

La funció útil seria commemoratiu, plasmar un esdeveniment social popular com si es tractés d’un personatge important. La funció simbòlica de provocació, de denúncia social ja que constatava la realitat.

Les seves obres reben influències de la pintura barroca holandesa, italiana i espanyola (Caravaggio, Rembrandt, Velázquez) pel tractament del color i la llum. Així com del detallisme dels pintors paisatgistes francesos (Escola de Barbizon) . Alhora Courbet va influir sobre pintors posteriors com els impressionistes (Monet) per l’estudi de la llum i Picasso va fer una versió cubista d’ un dels seus quadres.

Context Històric: L’obra s’inscriu en l’època de les revolucions burgeses de mitjans del s. XIX a França, com la de 1848 a París, on s’incorporà activament el món obrer amb un ideari propi. Apareixen les organitzacions obreres, els sindicats i les ideologies marxista i anarquista. Burgesia i proletariat s’enfrontaran per les seves diferències de classe fruit de l’evolució del capitalisme i la societat industrial. En aquest context, els artistes realistes prenen consciència de la realitat social i utilitzen les seves obres per denunciar les injustícies derivades de la industrialització.

LA VICARIA DE FORTUNY

Marià Fortuny (clicar per veure Video)

Interpretació:

Pel que fa a la iconografia, el quadre representa la signatura d’ un contracte matrimonial a les oficines eclesiàstiques :la vicaria. Es tracta d’una obra costumista on es representa una boda aristocràtica, mentre una altra parella més humil espera el seu torn.

Pel que fa al significat, el quadre s’ inspira en el tràmits burocràtics que el mateix Fortuny va haver de fer per casar-se amb Cecilia Madrazo, filla del ,pintor F. Madrazo pel qual Fortuny va començant treballant i aprenent al seu taller. L’ obra pretén ser una crítica als matrimonis concertats. L’escena està ambientada en l’ Espanya de finals del segle XVIII i surten representats personatges aristocràtics al costat de personatges més humils, sense fer-ne cap mena de crítica social.

Fortuny desenvolupar un estil personal que combinava una tècnica molt detallista, virtuosa, dintre del realisme preciosista que busca combinar escenes de luxe amb temes anecdòtics , alegres, lluny de tota crítica social. Rebutjarà la pintura anterior, Neoclàssica i Romàntica i realista que es caracteritzava pels grans formats, la grandiloqüència i els missatges patriòtics o socials i es decantà per obres de petit format, de temes elegants, poc transcendents on incorporava elements folklòrics espanyols com” toreros i majas” que agradaven a la burgesia europea. La “Vicaria” es va vendre a París per una gran quantitat i servir perquè Fortuny adquirís fama am tota Europa.

Marià Fortuny estudià Belles Arts a Barcelona, guanyar una beca per continuar a Roma els seus estudis , on va tenir un gran èxit amb les seves obres costumistes. Va viatjar al Marroc, com a pintor de Guerra, on va fer grans quadres de temàtica bèl·lica i va descobrir la llum i colors brillants del Marroc. En tornà, deixà de banda l’academicisme i optà per una pintura dinàmica i colorista. La crítica de l’època arribà a relacionar-lo amb els impressionistes francesos que pintaven a la mateixa època, però l’ús del clarobscur tradicional l’ allunyava d’aquest nou estil. Va morir prematurament als 36 anys i per tant no sabem si hagués pogut arribar a establir més punts de contacte amb els impressionistes. De fet morir molt jove però en ple èxit per tota Europa. Una anècdota que constata la seva fama va ser que a Roma , en vida de l’artista, hi havia moltes falsificacions amb el seu nom.

La funció útil és estètica, destinada a decorar un racó en la sala de la llar d’ algun personatge adinerat. La funció simbòlica era la creació d’un nou llenguatge preciosista amb temes amables. Es tractava de plasmar la realitat sense fer cap denúncia social.

La seva pintura rep influències barroques veneciana , de Caravaggio pel clarobscur i dels pintors espanyols: El Greco, Velàzquez i Goya del qual en va ser el continuador i admirar el seu refinament, colorisme, taca aïllada i passió per la llum. Va crear escola amb joves pintors que imitaven el seu estil i s’ anomenaren “Fortunyistes”.

Context històric:

L’obra s’inscriu en un segle XIX trasbalsat per les revolucions i els trastorns socials derivats de la industrialització que ha comportat una diferenciació entre burgesia i proletariat. Fortuny plasma aquesta realitat social i destaca el contrast entre classes, però mantenint una actitud moderada, condescendent envers els més humils, sense fer un art combatiu, compromès amb els interessos del proletariat. Sinó que endolceix la realitat. La seva clientela burgesa europea (França, Itàlia) valorava els seus quadres que li servien de distracció amb temes anecdòtics i amb detalls folklòrics espanyols.

LE DÉJENEUR SUR L’HERBE DE MANET

Documentació general

Titol: Le Déjeneur sur l’herbe.

Autor: Eduard Manet

Cronologia: S. XIX (dècada de 1860)

Estil: Impressionisme.

Tècnica: oli.

Suport: tela.

Localització actual: Museu d’ Orsay (París)

Tema: Costumista o de gènere.

Anàlisi formal:

. Pel que fa a la descripció al quadre, destaquen les tres figures humanes del centre: una dona , completament nua i dos homes, que són artistes, vestits. Al fons hi ha una altra dona refrescant-se en un rierol i una barca. A la part inferior esquerra hi ha una natura morta: restes del dinar –que dona nom al quadre- i els vestits d’elles. Tota l’escena està envoltada d’arbres.

Pel que fa a la Composició ,l’estructura de les línies rectes inclinades, diagonals dels personatges s’equilibren amb la verticalitat dels arbres que delimiten el quadre. . La composició es tancada, a partir del seus esbossos sabem que va pintar les diverses figures aïllades sense cap relació entre elles. Així, la natura morta de l’esquerra, les figures centrals i la noia del fons no tenen cap relació entre sí. El resultat sembla una escenografia d’un teatre, com si fos un decorat pla. Les figures adopten formes triangulars i asimètrica.

El Dibuix no presenta línies de contorns clars. Respecte al cromatisme, predomina el color sobre el dibuix (forma pictòrica). Les figures són planes de color que no aporta corporeïtat o volum. Hi ha un predomini de colors freds –verds, blaus- que es combinen amb els neutres –blanc i negre- i els ocres del fons. Els colors són brillants. Al paisatge es barregen diferents tonalitats que creen sensació de transparència al rierol del fons, en canvi les figures centrals presenten zones planes de colors. La pinzellada és solta i visible.

Pel que fa a la llum , destaca l’absència de clarobscur , la llum es fon en el color i les ombres són taques de colors més foscos juxtaposades. No s’utilitza una perspectiva lineal per fer la sensació d’espai, sinó que surt alterada. Tampoc hi ha perspectiva de color i el resultat són figures planes, sense volum.

Pel que fa a l’expressivitat, la noia central mira fixament a l’espectador, el seu company té un aspecte distret, només l’home de la dreta aixeca el braç indicant que ha pres la paraula. No semblen tenir cap connexió. Tot i les línies inclinades i formes triangulars el quadre sembla bastant estàtic, com si estiguessin paralitzats en el temps.

Interpretació:

Respecte a la iconografia, dues parelles passen el dia al bosc a prop del Sena. Una de les noies va nua, l’altra es refresca en un rierol. Els dos homes, artistes, van vestits i representen el germà i el cunyat del pintor. La noia que mira fixament als espectadors és una de les models preferides del pintor (Victorine Meuret).

Manet tenia el costum d’inspirar-se en altres pintors per realitzar els seus quadres. Aquest està inspirat en “El concert campestre” de Ticià, que es basava en un tema mitològic: dues deesses que surten del riu per escoltar uns músics.

Manet no té l’excusa mitològica per representar el nu femení i a més els seus personatges masculins van vestits segons la moda de l’època, representen uns burgesos. Aquest fet va provocà un gran escàndol . Un crític de l’època va descriure així el quadre: “Una noia ordinària i llicenciosa i completament nua descansa sense cap tipus de vergonya entre dos dandis vestits de dalt a baix”. Però a més a més, l’escàndol va venir donat pels seus colors plans, la renúncia al clarobscur i la manca de relació entre les figures, cosa que trencava amb les normes clàssiques de la pintura. Manet el va pintar per ser exposat al Saló oficial a París que se celebrava anualment i on els artistes volien presentar les seves obres, guanyar i aconseguir possibles clients. La seva obra no va ser acceptada per ser exposada al Saló, però com hi havia molts artistes en la seva situació, l’Emperador Napoleó III va crear el “Saló dels rebutjats” on es va poder presentar aquesta obra.

Pel que fa a l’estil, El quadre pertany a l’ inici de l’impressionisme, tot i que no té les característiques específiques d’aquest estil. Els impressionistes el van considerar sempre el seu pare o mestre artístic, però Manet no va accedir mai a formar part del grup dels impressionistes ni a exposar amb ells.

Manet va ser el pare de la pintura contemporània. Va ser el primer pintor que va desconstruir la pintura, introduint elements que trencaven les normes de la representació visual. Fascinat per la pintura espanyola va pintar quadres sobre aquest tema (El guitarrista espanyol) que el van fer famós. Posteriorment, (1860) va fer la seva pintura més original i rupturista per la que va ser criticat pels escandalosos nus femenins (Déjeneur sur l’herbe). A la dècada de 1870 va entrar en contacte amb els impressionistes, pintar a l’aire lliure, experimentant amb la incidència de la llum en els cossos…però mai es va identificar plenament amb el grup.

Té una funció útil estètica, decorativa i com a funció simbòlica la creació d’un  nou  llenguatge  que  trenqui amb  la  pintura  anterior, desestructurant –la.

Manet va rebre influències de la pintura espanyola – Velázques i Goya- de l’escola veneciana –Ticià i Giorgione- dels gravats japonesos que circulaven per París, art de colors plans i simples. I dels mateixos impressionistes: la passió de pintar a l’aire lliure, el tractament de la llum .

“Le Déjeneur sur l’herbe” inspirà a molts artistes postimpressionistes, fauvistes, expressionistes i al propi Picasso que va fer molts olis i dibuixos basats en aquesta obra.

Conclusions: Context històric

La segona meitat del segle XIX va ser una època de grans canvis produïts per la 2na revolució industrial, on les innovacions tecnològiques es van succeint. Els artistes esdevenen capdavanters en quant a plantejaments estètics, tot trencant amb els plantejaments artístics anteriors. S’encarreguen d’experimentar, de plantejar nous valors, d’obrir nous camins a la societat . Criticaran l’art oficial de les Acadèmies i Salons oficials i optaran per un art d’avantguarda, d’innovació constant.

Impressionisme

SOL IXENT. IMPRESSIÓ DE MONET

Impressionisme

Títol: Sol ixent. Impressió

Autor: Claude Monet

Cronologia: 1872

Estil: Impressionista

Tècnica: Oli

Suport: Tela

Localització actual: París

Tema: Paisagístic.

Anàlisi formal:

Quant a la descripció del quadre, es tracta d’una visió del port de Le Havre al fons s’insinuen els vaixells mercants amb els seus pals i les xemeneies de les fàbriques que treuen fum. Es veu una espessa boira matinal, una rodona de color vermell intens, el sol. S’aprecien tres bots de rems que naveguen per unes aigües encalmades on es reflecteix la llum del sol.

Pel que fa a la Composició, predominen les línies rectes que busquen un equilibri entre l’horitzontalitat del paisatge, la verticalitat de xemeneies i pals de les embarcacions, la diagonal que formen les tres barques i les corbes suaus de les onades, núvols…els objectes tendeixen a crear formes triangulars. La composició és oberta i asimètrica.

Quan al cromatisme predomina la forma pictòrica on el color és el protagonista i el dibuix només queda esbossat de forma esquemàtica. S’utilitzen dos colors primaris

(vermell i blau) i els complementaris (violeta i taronja) i els colors neutres (negre i gris).

Les pinzellades gruixudes i soltes en forma de taques allargades utilitzen colors purs i brillants sense barrejar i és la nostra retina, a certa distància, la que crea les diferents tonalitats i difuminat. Destaquen les pinzellades vermelloses que representen els reflexos del sol a l’aigua i que es van separant a mesura que s’apropen a l’espectador.

S’aconsegueix uns efectes de llum subtils, destinats a captar el moment fugisser en que es trenca l’alba i neix el dia. No s’utilitza el clarobscur tradicional , la llum és real, natural.

Es tracta d’una pintura molt plana, superficial, sense sensació de volum i poca perspectiva, on s’insinuen dos plànols el del mar amb les barques i el fons a l’horitzó amb fàbriques, fum, núvols, sol…

El quadre ens vol expressar la calma, la serenor del matí que es trencada pel moviment, al fons, del port d’una ciutat industrial amb els vaixells i el fum de les xemeneies de les fàbriques , símbol de la seva activitat industrial i comercial.

Es tracta d’un quadre dinàmic amb un ritme lent , que capta aquest instant irrepetible i fugaç .

Interpretació:

La iconografía de l’obra ens remet a tres bots de rems que naveguen pel Port de Le Havre, mentre que al fons, entre la boira matinal, surt el sol. Pel que fa al significat, el quadre no representa una imatge real del port de l’ Havre, sinó la impressió que li causà a l’autor quan va veure la sortida del sol. No es tractava de captar l’escena, sinó l’atmosfera. En aquell moment la fotografia ja s’ encarregada de representar fidelment la realitat, Monet en canvi volia captar la llum , el moment fugisser i que el color fos el protagonista.

Monet proposa com a nom per aquesta tela: “Impressió” i el redactor del catàleg per l’exposició afegir “Sol ixent”, com un aclariment. El nom d’impressionisme prové d’aquest quadre de Monet, el qual amb altres pintors –Renoir, Pissarro, Cézanne i Sisley- van organitzar una exposició el 1874 a l’estudi del fotògraf Nadar. Un dels crítics (Leroy) va qual·lificar l’exposició d’impressionista, referint-se a que li semblaven obres inacabades, esbossos, pintures mal fetes. Però el grup s’ho va prendre com un afalac i van adoptar el nom d’impressionistes.

Pel que fa a l’estil, les característiques més importants de l’ impressionisme serà la voluntat de trencar amb la pintura tradicional. La utilització d’una pinzellada solta, ràpida, gruixuda, utilitzant només colors purs i primaris –groc, vermell, blau – els seus complementaris – violeta, verd i taronja- i els neutres –blanc i negre-. Els colors no es barrejaven a la paleta, ni a la tela , sinó a la retina de l’ull quan s’observa el quadre a distància. Es trenca també amb la tècnica del clarobscur, les ombres es fan utilitzant els colors complementaris: el groc té una ombra violeta, el vermell la té verda i el blau taronja. La pintura és plana, amb poca perspectiva i no hi ha línies que delimitin les figures. Defensen la pintura a l’aire lliure (“A plein air”) i defugen els estudis i tallers.

Volen captar l’ instant fugisser, la incidència de la llum sobre els objectes, el paisatge, la boira…de manera que tot quedi desdibuixat.

Monet va ser el pintor impressionista més típic. Després d’uns inicis desafortunats amb la pintura, marxà a Londres on admirar les obres dels paisatgistes abnglesos que li donaran una altra visió de la llum. Es va establir a Argenteuil on va pintar a l’aire lliure els seus quadres més famosos. Novament a París la seva fama va augmentar. Pintarà una mateixa escena en diferents moments del dia per captar els canvis de la incidència de la llum als cossos i paisatges. Va arribar a pintar més de 3.000 quadres, escenes fluvials, paisatges, marines, flors per representar la realitat sempre canviant.

La funció útil és estètica i la funció simbòlica la creació d’un nou llenguatge expressiu que trenca amb la pintura tradicional. La seva clientela serà la burgesia enriquida que valora les noves obres d’art, que adquireix com un signe d’ostentació a través de la figura del marxant d’art.

Monet rebrà influència de Manet, pel trencament amb la pintura tradicional, de l’escola paisatgística de Barbizon (Millet), per la seva pintura a l’aire lliure, de l’escola paisagística romàntica (Constable, Turner) i de les estampes japoneses, per la seva pintura plana, colorista, lluminosa i decorativa.

Alhora Monet influirà sobre artistes postimpressionistes com Cézanne, Van Gogh i Gauguin.

Conclusions:Context històric:

La segona meitat del segle XIX va ser una època de grans canvis produïts per la 2na Revolució industrial, on les innovacions es van succeint. Els valors humans canvien i els homes intenten adaptar-se a la nova cultura industrial, dinàmica i activa.

L’home busca el seu lloc entre la tècnica que sembla dominar-lo. Els artistes esdevindran capdavanters en plantejaments estètics, tot trencant amb les normes anteriors. Rebutgen l’art d’ Acadèmies i Salons oficials. Proven, experimenten amb les noves teories òptiques, la incidència de la llum en la matèria, l’espai. Opten per un art d’avantguarda, d’ innovació constant.

ELS JUGADORSA DE CARTES DE CÉZANNE

Títol: Els jugadors de cartes

Autor: Paul Cézane

Cronologia: dècada de 1890

Estil: postimpressionista

Tècnica: oli

Suport: tela

Localització actual: Museu d’ Orsay a París

Tema: Costumista o de gènere.

Anàlisi formal:

Quant a la descripció l’escena és clara , dos personatges rivals s’enfronten en una partida de cartes, separats per una taula i una ampolla en un bar de poble.

La composició és tancada i té una falsa simetria, ja que l’ampolla que faria d’eix de simetria divideix el quadre en dues parts desiguals. Serveix per intensificar  l’ enfrontament dels personatges.  A l’estructura de les línies es detecta una concepció arquitectònica de la pintura, ja que els objectes i personatges es redueixen a simples volums geomètrics, per exemple els cossos i braços són cilindres. S’equilibra l’horitzontalitat de la taula i marc de la paret amb la verticalitat de cadira, potes, línies inclinades de la taula, diagonals marcades que creuen el quadre ( barrets, cartes, colzes…) i les corbes suaus dels personatges.

El Dibuix és important per Cézanne , (Aïllar el dibuix del color és com pensar sense paraules, va dir Cézanne). El traç és precís, però no abunden els detalls.Hi ha una tendència a la simplificació.

Pel que fa al cromatisme, hi ha un predomini del color sobre el dibuix (forma pictòrica) ja que les grans taques de colors ajuden a les línies a definir les formes Les pinzellades són curtes, denses,  fines, superposades i de diferents tonalitats i serveixen per modelar el volum dels objectes. Predominen els colors càlids (ocres, marrons, vermells) que apropen l’espectador al quadre. I s’utilitzen contrastos cromàtics per intensificar la confrontació existent entre els dos jugadors: el de la pipa porta jaqueta marró i pantalons grocs i l’altre a l’inrevés. Les taques de colors apagats i d’una mateixa gamma cromàtica tendeixen a crear difuminats.

La llum, sense clarobscur il·lumina de forma simbòlica les cartes del guanyador. S’ insinua una perspectiva lineal cap al centre que queda alterada i dona poca profunditat al quadre.

Quant a l’expressivitat, els dos personatges estan asseguts, pensarosos davant la jugada final que donarà la victòria a un d’ells. El jugador de la pipa, més vell, amb més experiència sembla tenir les de guanyar, en canvi l’altre, més jove, més nerviós no sembla tenir escapatòria. El fet de dividir l’escena en dues parts intensifica l’enfrontament dels personatges.

El dinamisme del quadre bé marcat per les diagonals i la confrontació dels personatges, un davant l’altre. Es crea una tensió davant la imminent jugada del personatge de la dreta que marcarà la seva derrota. La tensió recau en els objectes damunt la taula, on es desenvolupa l’acció i en les mans dels jugadors on convergeixen les mirades. L’escena reflexa el moment de màxima concentració i tensió.  El ritme és lent i es tracta d’un moviment contingut que ve marcat per la tensió del moment.

Interpretació:

El tema tracta d’un retrat figuratiu de dos homes jugant a cartes, asseguts al voltant d’una taula presidida per una ampolla de vi. Pertany al gènere costumista, ja que representa un fet quotidià en el poble on residia l’artista a la Provença. Les partides de cartes eren una activitat molt corrent entre la classe treballadora de l’ època.

Pel que fa al significat de l’obra se sap que el jugador amb la pipa és el jardiner del pare de l’artista, però es desconeix qui era l’altre. El tractament dels dos personatges és antagònic: el de l’ esquerra és més veterà i sembla més segur, mentre que l’altre és més jove i corpulent. Tot un seguit d’elements psicològics revelen que el personatge de la pipa serà el vencedor. Porta el barret rodó, sense arrugues, l’altre el porta doblegat; les seves cartes són blanques, brillants (signe de clarividència del joc), les de l’altre són fosques( llanci la que llanci perdrà). Una de les interpretacions afirma que l’enfrontament entre els dos jugadors podria simbolitzar la lluita de l’artista amb el seu pare per tal que aquest acceptés la seva pintura i el seu estil de vida bohemi. Una altra interpretació suggereix que fos el propi Cézanne el que s’enfrontés a si mateix, fent al·lusió a les seves pròpies contradiccions internes. L’artista va fer 5 versions diferents d’aquest tema, les teles difereixen pel format, el nombre de personatges i el decorat.

L’artista tendí a la simplificació final.

Pel que fa a les característiques de l’estil, Cézanne es va iniciar en l’ impressionisme i la pintura a l’aire lliure (plein air) i més endavant va decidir aventurar-se per un camí més personal: la recerca de les figures geomètriques, que per ell eren l’ essència bàsica de tots els objectes i el tractament del color com a definidor de les formes. Es considerat l ’antecessor directe del cubisme per la seva capacitat de descompondre les formes en diferents parts i tornar-les a unir com si fossin peces d’un trencaclosques. La seva concepció arquitectònica de la pintura influir en la pintura de Braque i Picasso. També la utilització lliure dels colors obria un món nou per expressar les emocions, que influirà en expressionistes(Munch) i fauvistes (Matisse).

Aquesta obra va ser venuda pel marxant Vollard a un aristòcrata francès i posteriorment va anar passant a mans d’un altre marxant dels impressionistes que el va vendre a un altre noble francès que finalment el cedí al Museu de París. Per tant noblesa i burgesia enriquida seran els nous clients que valoren les noves tendències artístiques. La seva funció útil és bàsicament estètica, alhora té una funció simbòlica primordial la de seguir investigant en la tècnica pictòrica. Obrir nous camins a nous llenguatges, en concretar a la concepció arquitectònica de la pintura.

Conclusions: Context Històric:

La 2na meitat del s. XIX va ser una època de grans canvis produïts per la 2na revolució industrial, on les innovacions tecnològiques es van succeint. Els artistes esdevenen capdavanters en quant a plantejaments estètics, tot trencant amb els llenguatges artístics anteriors. S’ encarregaven d’ experimentar, de plantejar nous valors, d’obrir nous camins a la societat. Criticaven l’art oficial de les Acadèmies i Salons oficials i optaven per una art d’ avantguarda i d’innovació constant.

EL CRIT DE MUNCH

Títol: El crit

Autor: Eduard Munich

Cronología: dècada de 1890

Estil: expressionisme

Tècnica: oli i tremp

Suport: cartró

Localització actual: Museu d’ Oslo

Tema: al·legòric

Anàlisi formal:

. Pel que fa a la descripció, en primer pla, un individu es posa les mans a la cara i obre la boca com per cridar angoixat. El pont on es troba i els dos personatges del fons resten indiferents, però el mar i el cel semblen solidaritzar-se amb el protagonista ja que adquireixen la mateixa sinuositat. Les baranes del pont separen els dos ambients. Al fons un fiord noruec i dues siluetes de vaixells.

La composició és oberta i asimètrica. A l’estructura hi ha un contrast entre les línies rectes que configuren la diagonal del pont i la barana i les dues figures del fons que representen l’estabilitat i les corbes sinuoses de la figura en primer pla i de tot el paisatge que representen el desequilibri emocional, l’angoixa. Per tant l’estructura se supedita a l’ expressivitat del quadre: el malestar del protagonista s’exterioritza mitjançant corbes violentes que dominen tota l’obra.

El Dibuix està supeditat al color, desdibuixat, sense un traç precís ni detallisme.

Quant al cromatisme predominen els colors càlids, vermells i ataronjats que contrasten amb blaus i negres. Són colors irreals que realcen la sensació de sofriment i apropen l’espectador al quadre. Són colors brillants, amb pinzellades visibles i allargades i tonalitats diferents. Hi ha un clar predomini del color sobre el dibuix(forma pictòrica).

La llum és irreal, simbòlica, il·lumina el sofriment i no hi ha clarobscur. Es crea una certa perspectiva lineal amb el punt de fuga central , desplaçat a la dreta, on són els dos personatges del fons, que aporta profunditat i crea dos plànols : el protagonista i la resta del paisatge, però les figures són planes, sense volum.

Tot el quadre és expressiu, corbes, colors, i el rostre deformat del personatge, la posició de les mans, la boca oberta per cridar i expressar així la seva angoixa. La seva cara es va inspirar en una mòmia peruana.

El ritme ràpid, dinàmic ve donat per la diagonal i les corbes que aporten tensió. De fet es crea un contrast entre l’estatisme del pont i el dinamisme del paisatge i protagonista.

Interpretació:

Pel que fa a la iconografia l’obra representa un pobre ésser humà en primer pla, que amb les mans al cap emet un crit d’angoixa que sembla transmetre’s a tot l’entorn, excepte a dues persones a l’altre extrem del pont que resten alienes a la situació. El gènere és simbòlic.

Pel que fa al significat, “El Crit” és un reflex del món interior de l’artista que entronca amb la soledat de l’home en la vida moderna. Munch volia reflectir en les seves obres els racons més profunds de l’ ànima humana. La seva trajectòria vital va estar marcada pel patiment i la mort des de la seva infància: la seva germana morí de tuberculosi als 15 anys i també va perdre la seva mare als 5 anys per la mateixa malaltia i un any després moria el seu pare. Tantes desgràcies conformaren el seu caràcter angoixat i poruc. Ell mateix va deixar per escrit la situació que va originar la seva obra:”El Crit”. Explica que anava caminant amb uns amics per un pont al capvespre i de cop i volta el sol es va tornar vermell i va sentir una gran angoixa. Es va recolzar a la barana mentre els seus amics continuaren la marxa, i va sentir la necessitat de cridar i el seu udol infinit penetrà en tota la natura. Es conserven al voltant de 50 versions de“ El Crit” , i aquesta primera es conserva al Museu Nacional d’ Oslo.

L’estil de Munch és l’ expressionisme que es caracteritza principalment perquè l’escena no mostra la realitat objectiva, sinó que és un reflex del món interior de l’ artista. En aquest cas reflexa les seves frustracions, personals, el seu desequilibri i ens mostra la soledat de l’home a la societat moderna. Aquesta expressivitat l’ aconsegueix a base d’esquematitzar les figures, de grans pinzellades allargades i sinuoses i l’ ús simbòlic del color.

La seva funció útil és estètica però és primordial la funció simbòlica té una funció expressiva ja que E.Munch buscava en la pintura una forma d’expressa el seu món individual ple d’angoixa i sofriment. Però el seu “Crit es fa extensiu a tota una societat cada cop més solitària.

Edvard Munch va abandonar la carrera d’enginyeria per dedicar-se a la pintura. Afectats per les morts sobtades de la seva família la seva obra reflecteix una actitud desesperada de la vida. Viatjà a París on va conèixer els pintors postimpressionistes – Gauguin, Van Gogh- a partir de la qual va crear un estil personal que escandalitzà la crítica i el públic però va influir en els pintors expressionistes germànics, sobretot durant la seva estada a Alemanya on va caure en una profunda depressió i va ingressar en una clínica. Un cop recuperat va canviar el seu estil cap a un més convencional i va rebre encàrrecs oficials a Oslo on va viure fins la seva mort.

Els pintors postimpressionistes: Van Gogh, Cézanne, Toulouse-Lautrec, Gauguin van influir en la seva pintura de manera determinant, sobretot per l’ús arbitrari del colors, les corbes sinuoses i pinzellada allargada per ressaltar l’expressivitat. També va rebre influències de les “ pintures negres” de Goya per l’ ús de colors foscos i la pintura d’ atmosfera tètrica. Alhora, Munch, en el seu intent de reflectir a les seves obres les profunditats de l’ ànima humana va exercir una gran influència en l’ expressionisme alemany del primer terç del segle XX (

Nolde)

Context històric:

L’obra cal situar-la en el context històric del canvi de segle, convulsat per crisi econòmiques, rivalitats imperialistes, lluita de classes i pèrdua de valors de la societat cada cop més materialista i consumista. Sobre Munch, marcat des de petit per la tragèdia familiar i els greus problemes psicològics, influí el pensament filosòfic alemany de finals de segle: els nihilistes com Nietzsche, que plantejaven un canvi radical de la societat a partir de la seva destrucció i la recerca de nous valors per assentar les bases d’una nova societat.

LA CÀRREGA

Interpretació:

El tema del quadre és una manifestació obrera en una ciutat industrial, on la multitud fuig davant la càrrega policial. A la dreta, en primer pla, un obrer al terra és abatut pel cavall d’ un guàrdia civil que l’està trepitjant.

Pel que fa al significat o contingut , Cases tenia la voluntat de fer una denúncia clara de la brutalitat repressiva utilitzada pels cossos de la Guàrdia Civil de l’època. Per tant l’home caigut és el símbol de la brutalitat del poble. Res no és real al quadre. La ciutat que es vol representar no correspon a cap paisatge urbà de Barcelona, tampoc no es correspon a cap Vaga en concret, ni l’ obrer caigut representa a cap manifestant històric ferit. L’obra va ser pintada el 1899 per participar en l’ Exposició Universal de París el 1900, però no va ser acceptada. Posteriorment Casas va rebatejar el quadre com a Barcelona 1902 i el va presentar al Saló de Paris al 1903. Amb aquest títol pretenia aprofitar-se de la fama que la Gran Vaga General del 1902 a Barcelona havia tingut a Europa.

Quant a l’estil , l’ obra de Casas pertany al Modernisme català pel gust dels temes socials, patriòtics o quotidians. Tot i que té un estil molt personal que combina diferents elements d’altres estils, com el realisme, pel que fa al tema de la denuncia social, i a l’ impressionisme, degut a les pinzellades soltes i l’ interès pels efectes de la llum.

Pel que fa a les consideracions sobre l’autor, Ramon Casas va iniciar els seus estudis sobre pintura a Barcelona. Posteriorment els seus viatges a Paris entre 1880-1890 el van apropar a les innovacions dels impressionistes i postimpressionistes. De retorn a Barcelona va fer quadres costumistes i socials de denúncia, com aquest de la Càrrega, que no van tenir gaire èxit al principi. Nostàlgic de la seva vida parisina va fundar a Barcelona una tertúlia a la cerveseria Quatre gats i una revista Pèl & Ploma on es recolliren gran part dels seus dibuixos. També va realitzar cartells publicitaris i retrats de personatges il·lustres.

La funció útil és estètica per decorar una sala i molt més important és la seva funció simbòlica de propaganda política on vol denunciar davant d’ Europa la repressió violenta de la Guàrdia Civil davant les manifestacions obreres a Barcelona.

Quant als Models i influències , la pintura de Casas està fortament influïda pels impressionistes i postimpressionistes com Monet, per la forma de la pinzellada i els tractaments lumínics i de Degàs pels seus enquadraments fotogràfics insòlits.

És considerat el millor artista modernista català i aportà aquestes noves tendències franceses als seus contemporanis com el pintor i escriptor Santiago Russinyol.

(Context històric)

Es tracta d’un Moviment artístic europeu de finals del segle XIX (1880-1890) que va rebre diferents noms: Art Nouveau a França i Bèlgica, Modern Style a Anglaterra o Modernisme a Catalunya.

La Revolució industrial, la urbanització, els canvis econòmics i socials profunds del segle XIX obliguen als artistes a buscar un nou llenguatge que s’adapti a les noves necessitats dels homes i la societat. En concret el Modernisme és l’art de la nova burgesia, símbol de la seva puixança econòmica i del nou creixement dels eixamples de les ciutats. Aquesta burgesia vol edificis agradables, elegants, confortables ,dignes i originals. Que es distingeixin de les construccions uniformes de fàbriques i pisos barats dels obrers. Opten per edificis que representin una nova estètica amb la utilització de nous materials: ferro, vidre, formigó armat amb molta ornamentació