Gràcies al company de classe de segon de Batxillerat C, Jordi Rodríguez, he conegut un altre referent clàssic en l’art públic de Barcelona. Concretament es tracta del mite de Narcís, de llarga tradició literària, en l’obra “Elogi de l’aigua”, d’Eduardo Chillida. Aquest escultor basc va interpretar artísticament el mite explicat per Ovidi.
Eduardo Chillida Juantegui
“Elogi de l’aigua” es troba a Barcelona, al Parc de la Creueta del Coll, i va fer-se, expressament a instàncies de l’Ajuntament del municipi, l’any 1987.
El mite de Narcís
Segons la mitologia grega, Narcís (en grec Νάρκισσος) va ser fill de Cefís i de Liríope. Hi ha diverses versions del mite, incloent-hi la d’Ovidi, on es van combinar les històries d’Eco i Narcís.
Narcís, obra de Caravaggio (1594-1596)
Segons la història del famós escriptor romà Ovidi, fa molt i molt de temps, a l’antiga Grècia, hi vivia un noi jove, molt seductor, maquíssim. Es deia Narcís. Moltes noies estaven bojament enamorades d’ell, però ell les refusava totes, i ni la deessa Eco va poder entrar en el seu cor. Un dia, mentre passejava pel camp, es va apropar a un rierol, i en acostar-s’hi per beure aigua, va contemplar una imatge que el va deixar bocabadat. Sobre l’aigua es mostrava la imatge d’una persona de bellesa inigualable, perfecta. Trobà meravellosa la bellesa d’aquell rostre. Va intentar parlar-hi, però sobre l’aigua només veia com aquell rostre obria també la boca, però sense dir-li res. Narcís allargava el braç, i aquell noi també allargava el braç cap a ell, però quan semblava que l’anava a tocar i introduïa el braç a l’aigua, la imatge es feia fonedissa i s’esvaïa.
“Eco i Narcís de John William Waterhouse (1903)
Cada dia era igual, sempre succeïa el mateix: escoltava la veu d’Eco, que intentava dir-li com n’estava d’enamorada, i l’advertia que allò que veia a l’aigua era, en realitat, el seu reflex. Però de la veu d’Eco només en podien sortir les mateixes paraules amb les quals Narcís la rebutjava una i una altra vegada, doncs, si bé ho sabeu, això és l’Eco.
Eco, d’Alexandre Cabanel (s. XIX)
Un dia, Narcís, embogit per aquella bellesa fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma per arribar al costat de la seva estimada. Un cop sota l’aigua, buscà aquell reflex, i, tan obsessionat com n’estava, acabà ofegat. I en aquell lloc, on Narcís passà tantes hores contemplant el seu reflex i, on finalment hi va acabar perdent la vida, hi nasqueren unes flors molt belles, les flors del Narcís.
Flor de Narcís
Ovidi
Publius Ovidius Naso (20 de març del 43 aC – Tomis, actual Constanța, l’any 17), conegut al món catalanoparlant com a P.Ovidi Nasó, fou un poeta romà que va escriure sobre temes d’amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Se’l compta, junt amb Virgili i Horaci, com un dels tres poetes per excel·lència de la literatura llatina. Ovidi va ser àmpliament considerat el més gran mestre del dístic elegíac. La seva poesia, molt imitada durant el final de l’Edat Antiga i l’Edat Medieval, va tenir una influència decisiva en l’art i literatura d’Europa durant molts segles.
Ovidi escrivia en dístics elegíacs amb només dues excepcions: la seva Medea perduda, els dos fragments de la qual que es conserven estan en trímetres iàmbics i en anapests, respectivament, i les seves grans Metamorfosis, que va escriure en hexàmetres dactílics, el metre de l’Eneida de Virgili i l’èpica d’Homer. Ovidi ofereix una èpica diferent a la dels seus predecessors, una història cronològica del cosmos des de la creació fins al seu propi dia, i incorpora molts mites i llegendes sobre transformacions sobrenaturals pròpies de les tradicions grega i romana.
Gravat d’Ovidi amb una corona triomfal
Eduardo Chillida
Inicialment futbolista, després d’una fractura de genoll va deixar el seu lloc de porter a la Real Sociedad per iniciar-se en la seva vocació artística, l’escultura. Va iniciar-se en el món de l’art el 1942 amb uns estudis d’arquitectura que abandonaria per dedicar-se al dibuix, que també va deixar, pel fet que no li semblava la vertadera forma de l’expressió de l’art per a ell. Aleshores va iniciar-se en el món de l’escultura en una acadèmia d’art. Va mudar-se a la ciutat de París per tal de conèixer els moviments artístics de la capital francesa, i va debutar en una exposició a Les Mains Eblouis el 1950. Allà va relacionar-se amb diversos autors com Eusebio Sempere i Pablo Picasso.
Impressionat per l’escultura grega, va iniciar els seus treballs amb el guix per passar després al ferro, el seu material preferit. El seu talent ben aviat fou reconegut, situant-se al costat d’autors com Constantin Brâncuşi i Giovanni Giacometti. Una gran part de la producció artística d’Eduardo Chillida està constituïda per obres monumentals destinades a espais públics.
Pinta del vent, obra destacada de Chillida (a Donosti)
Vora el 1951, amb el seu treball en la farga, s’inicia en el treball del ferro. Emprèn en aquest moment un cicle d’escultures no imitatives i va en augment la seva preocupació per la introducció d’espais oberts. Fuig de la imitació de la natura i va a la recerca de la creació i invenció. Cadascuna de les seves obres planteja un problema espacial que tracta de resoldre amb l’ajuda del material, segons les seves característiques o propietats. La majoria de les seves obres s’estableixen a llocs públics i ciutats reconegudes, com ara Gijón, Berlín i Barcelona.
Elogi de l’aigua i el mite de Narcís
“Elogi de l’aigua” és el nom que rep l’escultura colossal que Eduardo Chillida va fer l’any 1987 per a la ciutat de Barcelona, al Parc de la Creueta del Coll. Es tracta d’una peça massissa de formigó armat des d’on surten quatre braços que es cargolen cap a dins suspesos mitjançant quatre cables d’acer i al damunt d’un estany artificial d’aigua, el qual també forma part de l’obra d’art.
Elogi de l’aigua d’Eduardo Chillida al Parc de la Creueta del Coll , Barcelona
L’obra, amb un pes de 54 tones representa, segons el mateix Chillida, el mite de Narcís que narra Ovidi a les Metamorfosis (vid. Narracions de mites clàssics, adaptació de M.Capellà ed. Teide). Narcís s’enamorà del seu propi reflex en l’aigua i embogí fins a la mort. L’escultura amb els seus quatre braços s’assembla a una mà que intenta atrapar la seva pròpia imatge reflectida a l’estany artificial. L’obra pretén captar el darrer instant del mite, pocs segons abans que Narcís allargui la mà cap a l’aigua i s’hi llenci.
Com el seu títol indica, l’obra és un homenatge a l’aigua, la qual jugava un factor important en l’apreciació de l’escultura; segons el mateix autor «jo faig la meitat de l’escultura; l’altra meitat la fa l’aigua ».
Detall de l’escultura i el seu reflex a l’aigua
[youtube]http://youtu.be/z1zKDwBAzfA[/youtube]
A l’interior d’aquesta ceràmica, hi podem observar tres figures armades amb escuts, llances i cascs de llarga cimera que estan lluitant entre ells. En la figura del centre, hi ha Atena, i als dos costats dos guerrers, tots en posició de lluitar.
