[49] I l’endemà passat, quan encara s’alçava una ampla columna de fum a l’indret on havien vist el foc, van decidir d’anar-hi, però van esperar que el sol s’amagués i s’hi van encaminar a peu, sense preocupar-se ni de camins ni de senderes. Els va caldre fer una bona marrada per tal de travessar el riu i, un cop a l’altra banda, es van desorientar, car la nit era molt negra i avui ja no es distingia cap mena de resplendor. Al cap d’una estona, però, van ensumar l’olor de fum, potser perquè el vent s’havia girat, i progressaren de nou en línia recta fins al llindar que, com pensaven, havia estat un bosc.
Encara quedaven tot d’esquelets d’arbres que les flames no havien pogut consumir i s’havien limitat a despullar, però d’altres, i la vegetació baixa, eren totalment carbonitzats. Amb la sortida del sol van poder apreciar més la magnitud de la catàstrofe. El foc havia devorat una arbreda d’uns dos quilòmetres quadrats, fins a les properes finques de conreus, on els camps nus l’havien aturat. Va ser allí, a la llinda del bosc, que en Dídac va trobar un estrany aparell, com una mena de rellotge sense cristall, potser perquè s’havia trencat, amb tres busques adherides a la superfície, on res no les subjectava, llevat d’un força d’imantació prou feble perquè el noi les pogués enretirar.
[50] I ni l’un ni l’altre no havien vist mai un aparell que s’assemblés a aquell objecte, el qual, en deixar-hi altre cop en Dídac les busques, a l’atzar, les va recuperar fins que totes tres, amb un desplaçament pausat i ininterromput, ocuparen la posició exacta que tenien primer. Més estranys eren encara els números o lletres que es disposaven de dalt a baix i d’esquerra a dreta en forma d’una creu irregular. Totes les figures eren construïdes per un pal lleugerament oblic a banda i banda del qual, i de vegades només en una, es distribuïa un nombre desigual de puntes vagament triangulars. L’aparell, que semblava fet d’una sola peça, devia haver estat projectat amb força des d’algun indret, perquè estava abonyegat. En Dídac preguntà:
-Què deu ser, Alba?
La noia va mirar de treure-hi importància:
-No ho sé; ho devia perdre algun excursionista …
Però en Dídac se n’adonà, no s’ho va creure.
[51] I al cap de ben poques hores tots dos van saber que procedia d’un altre món. També aquest cop va ser en Dídac qui descobrí l’intrús, potser perquè precedia l’Alba al moment d’anar a sortir de la protecció del marge al llarg del qual havien anat avançant per la banda de sota.
La criatura, puix que difícilment se n’hauria pogut dir un home, s’amagava darrera un munt d’herbes, en un extrem de l’hort, i semblava que vigilés la masia. D’esquena, tal com la veien, tenia l’aparença d’una espècie de pigmeu al qual hagués crescut un coll molt llarg i, al capdamunt, una protuberància en forma de pera invertida, o sia amb la part de dalt considerablement més gruixuda, més ampla, que la part de baix. No se li distingien ni pèls ni cabells i la pell, rosada com la d’un garrí, feia una impressió desassossegadora de nuesa. De fet hi anava, de despullada. Tenia unes cames, o potes, lleugerament tortes i robustes, i els braços, un dels quals repenjava en el munt d’herbots, semblaven, comparativament, llargs i prims. De l’indret on la pera del cap començava a aprimar-se, li sortien uns apèndix en forma tubular que no paraven de bellugar-se. Es van imaginar que podien ser unes antenes.
Del Quadern de la por i de l’estrany. ( Edicions 62 pàg. 62-64)
- Digueu un sinònim de les paraules en negreta : senderes – marrada – llindar – llinda – busques – abonyegat
- Categoria gramatical dels connectors textuals en negreta. Proposeu-ne un alternatiu: CAR – PUIX – O SIA
- Antecedent i funció sintàctica dels pronoms febles en negreta: HI – LES – HO – N’adonà LA – LI
- A cada un dels 5 quaderns que conformen el mecanoscrit, l’autor cohesiona els diferents fragments, que numera, mitjançant una conjunció. Com s’anomena el recurs?
- Què deuria ser aquest aparell que troben els dos joves ?
Proposta de redacció: Escriviu un text d’un mínim de 150 paraules narrant com imagineu que ha de ser la interacció entre els dos protagonistes del fragment i l’intrús que troben.
Per conèixer més a fons la novel·la podem visitar la pàgina del PEN Català que signa Carme Ballús: El mecanoscrit del segon origen (1974)
