Aquest 2018 es commemoren els 200 anys de la publicació de la novel·la de MARY SHELLEY, Frankenstein o el modern Prometeu, novel·la romàntica, gòtica considerada una de les primeres mostres del gènere de ciència-ficció.
Mary, nascuda el 1797, era la segona filla d’una famosa feminista, filòsofa i escriptora, Mary Wollstonecraft, i del també filòsof llibertari , William Godwin. El 1816, va viatjar a Ginebra per estiuejar a prop del llac Léman, amb el famós i polèmic poeta Lord Byron. Una tarda, el grup de joves intel·lectuals i poetes, inspirats per les històries de fantasmes, van decidir muntar una competició d’històries fantasmagòriques. Shelley va tenir un malson en el qual va veure “un pàl·lid estudiant de males arts agenollat davant l’ent que acabava de crear”. Ho va escriure aquella mateixa nit, iniciant així la que esdevindria una de les obres més representatives del romanticisme. Va utilitzar diverses fonts, entre d’altres el mite de Prometeu. El 1818 es van publicar 500 exemplars de la novel·la sense signar. L’autora, casada amb el poeta i pensador Percy Shelley de qui va prendre el cognom, era vegetariana i defensora dels animals, cosa que repercutiria en la seva obra: per exemple, Frankenstein és vegetarià. No va deixar mai d’escriure i publicar i va morir el 1851 als 53 anys d’un càncer.
VICTOR FRANKENSTEIN és un científic que, adolorit per la mort de la seva mare, investiga tècniques sobre com tornar a la vida els éssers. Crea un ésser al qual abandona a la seva sort perquè li fa fàstic el seu aspecte deforme i desvalgut. Tot i que ha volgut emular Déu, ni tan sols dóna un nom a la seva criatura. El monstre intenta apropar-se als humans, que el rebutgen, i s’amaga al camp, on observa durant un any la vida d’una família i adquireix una mínima educació. Alhora, però, s’adona que és diferent de les persones i que mai l’acceptaran.
Fotografia de l’actor Boris Karloff a la pel·lícula de James Whale de 1931, El doctor Frankenstein.
Les lectures que en podem fer de la novel·la de Shelley són infinites: una advertència sobre els límits de la investigació i la ciència sense ètica; una història sobre el conflicte entre el creador i allò creat ; un relat sobre l’afany pel coneixement ; un home que intenta eliminar la dona en la reproducció i creació de noves vides.
La criatura que creà la imaginació de Mary Shelley torna a prendre relleu en l’actualitat on els robots esdevenen una paràfrasis de la vida artificial que el doctor Frankenstein va prefigurar. Ja sigui per la mateixa novel·la o per les múltiples adaptacions cinematogràfiques i teatrals, el mite forma part del nostre vocabulari cultural. Les referències frankensteinianes són presents en molts dels avenços de la ciència i la tecnologia del segle XX: quan el 1953 Watson i Crick van descobrir l’estructura del DNA i es va començar a parlar de “desxifrar el llibre de la vida”. També als anys setanta durant l’aparició dels primers animals transgènics, així com abans i després en relació al naixement el 1978 de Louise Brown gràcies a l’ara comuna tècnica de fertilització in vitro.
La fotografia és la il·lustració de l’edició de 1831.
Article d’Eulàlia Solé La mare de Frankenstein ( La Vanguardia, 9, 03, 2018)
Crítica de Santi Soldevila de la versió teatral sobre el mite que protagonitzen actualment Joel Joan i Àngel Llatzer al TNC Frankenstein, el mite més humà ( ARA, 6, 02, 2018)
Reportatge de Tereixa Constenla a la revista Babelia Frankenstein, 200 años moderno ( El País 9/12 /2017)