Aquest tòpic va sortir per identificar a l’examen de llatí de les PAU de Llatí de juny del 2011 a partir d’aquest fragment d’un poema de Joaquim Maria Bartrina (1850-1880), titulat Epístola:
“Ditxós tu! Ditxós tu, que en ta masia,
lluny del brogit del món, vius en la calma,
i en eixes nits d’hivern […]
ta dona al nen més petit bressa
cantant dolces cançons […];
i el vent […] te porta el perfum aspre […]
dels reïnosos pins de la muntanya”.
Joaquim Maria BARTRINA. «Epístola». Fragment
L’has reconegut?
Etiquetes:Joaquim Maria BARTRINA
Salve!
En aquest poema podem trobar el tòpic literari del “beatus ille” , que consisteix a lloar la vida del camp enfront de la de la ciutat.
Marta, el podries relacionar amb el poema corresponen d’Horaci i comentar-ne les similituds d’una manera molt més aprofundida?
El tòpic que apareix en aquest poema d’Horaci és el de “Beatus ille”, que vol dir afortunat aquell qui viu rodejat de la natura i està allunyat del resta de la societat i dels pecats.
El poema el podem relacionar amb “Beatus ille” que el poeta va escriure quan ja havia rebut la finca a la regió de la Sasbina.
os,
como los primitivos,
labra tierra paterna con sus bueyes
libre de toda usura;
que no oye el agrio son de la corneta,
ni teme el mar airado,
y evita el Foro y las soberbias puertas
de los más poderosos;
y los largos sarmientos de las vides
une a los altos álamos,
o contempla de lejos su vacada
en un valle apartado;
y, las ramas inútiles podando,
injerta otras más fértiles,
o guarda espesa miel en limpias ánforas,
o esquila sus ovejas.
O, cuando Otoño adorna su cabeza
de fruta sazonada,
cómo goza coger peras de injerto
y las uvas de púrpura,
que a ti, Príapo, da y a ti, Silvano,
que cuidas de las lindes.
Grato es yacer bajo una vieja encina
o sobre espeso prado.
Mientras, fluye el arroyo por su cauce,
trina el ave en el bosque
y hay un rumor de fuentes manantiales
que invita a sueños leves.
Pero, en invierno, cuando Jove envía
lluvias y nieves juntas,
acosa al jabalí con su jauría
a las abiertas trampas,
o extiende redes ralas con un palo,
engaños para tordos,
y la liebre y la grulla coge a lazo,
presas muy agradables.
Ante estos goces, ¿quién no olvidaría
las penas que Amor trae?
Mas si una mujer fiel cuida en su parte
de la casa y los hijos,
como una de Sabina o bien de Apulia
por soles abrasada,
apila en el lar sacro leña seca
para su hombre cansado,
y, llevando al redil la grey alegre,
ordeña las ovejas,
y saca del barril vino del año
e improvisa una cena,
no me placieran más ostras lucrinas,
o escaro o rodaballo,
si el invierno en las olas orientales
en este mar los vierte.
Ni ave africana, ni faisán de Jonia
descienden en mi vientre
con más gusto que olivas escogidas
en las ramas del árbol,
o la acedera, amante de los prados,
y las salubres malvas,
o un cabrito salvado de los lobos,
o un cordero en las fiestas.
En la mesa, qué bien ver las ovejas
recogerse de prisa,
ver los bueyes exhaustos arrastrando
la reja, el cuello flojo,
ver esclavos nacidos en la casa
en torno de los lares.”
Esto enunciado, el usurero Alfio,
campesino futuro,
cobró en los Idus todo su dinero
y lo presta en Calendas.
En el poema Horaci parla dels plaers de la vida en el camp i critica aquells que viuen a la ciutat on estàn els més poderosos i on hi regna el pecat.
El topic que podem trobar en aquest poema és “beatus ille” una expressió llatina que es tradueix com a «Joiós aquell (que…)», i amb ella es fa referència a la lloança de la vida senzilla i despresa del camp enfront de la vida de la ciutat.
Fray Luis de León amb la seva Oda a la vida retirada, un dels poemes més coneguts de la literatura espanyola molt similar al d’Horaci:
¡Qué descansada vida
la del que huye el mundanal ruïdo
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!
Que no le enturbia el pecho
de los soberbios grandes el estado,
ni del dorado techo
se admira, fabricado
del sabio moro, en jaspes sustentado.
No cura si la fama
canta con voz su nombre pregonera,
ni cura si encarama
la lengua lisonjera
lo que condena la verdad sincera.
¿Qué presta a mi contento
si soy del vano dedo señalado,
si en busca de este viento
ando desalentado
con ansias vivas y mortal cuidado?
¡Oh campo, oh monte, oh río!
¡Oh secreto seguro deleitoso!
roto casi el navío,
a vuestro almo reposo
huyo de aqueste mar tempestuoso.
Un no rompido sueño,
un día puro, alegre, libre quiero;
no quiero ver el ceño
vanamente severo
de quien la sangre ensalza o el dinero.
Despiértenme las aves
con su cantar süave no aprendido,
no los cuidados graves
de que es siempre seguido
quien al ajeno abritrio está atenido.
Salve!!
Aquí us deixo un poema d’Horaci que té el tòpic literari de beatus ille complementant el meu primer comentari:
Ándeme yo caliente
y ríase la gente.
Traten otros del gobierno
del mundo y sus monarquías,
mientras gobiernan mis días
mantequillas y pan tierno;
y las mañanas de invierno
naranjada y aguardiente,
y ríase la gente.
Coma en dorada vajilla
el Príncipe mil cuidados,
como píldoras dorados;
que yo en mi pobre mesilla
quiero más una morcilla
que en el asador reviente,
y ríase la gente.
Cuando cubra las montañas
de blanca nieve el enero,
tenga yo lleno el brasero
de bellotas y castañas,
y quien las dulces patrañas
del Rey que rabió me cuente,
y ríase la gente.
Busque muy en hora buena
el mercader nuevos soles,
yo conchas y caracoles
entre la menuda arena,
escuchando a Filomena
sobre el chopo de la fuente,
y ríase la gente.
Pase a medianoche el mar
y arda en amorosa llama
Leandro por ver su dama,
que yo más quiero pasar
del golfo de mi lagar
la blanca o roja corriente,
y ríase la gente.
Pues Amor es tan cruel
que de Píramo y su amada
hace tálamo una espada,
do se juntan ella y él,
sea mi Tisbe un pastel
y la espada sea mi diente,
y ríase la gente.
Salve!
Aquest poema de Joaquim Maria Bartrina utilitza el tòpic d’Horaci “Beatus ille”. Sobretot ho veiem al principi del poema, ja que ens diu: “Ditxós tu! Ditxós tu, que en ta masia, lluny del brogit del món, vius en la calma, i en eixes nits d’hivern ”
Aquest tòpic és una alabança a la vida retirada, sense preocupacions. Durant la història de la literatura ha estat molt utilitzat com per exemple Fray Luis de León i Góngora l’han utilitzat, però jo us deixaré un fragment de Andrés Fernández de Andrada.
[…]
¡Pobre de aquel que corre y se dilata
por cuantos son los climas y los mares,
perseguidor del oro y de la plata!
Un ángulo me basta entre mis lares,
un libro y un amigo, un sueño breve,
que no perturben deudas ni pesares.
Esto tan solamente es cuanto debe
Naturaleza al simple y al discreto,
y algún manjar común, honesto y leve.
No, porque así te escribo, hagas conceto
que pongo la virtud en ejercicio;
que aun esto fue difícil a Epicteto. […]
Yasmina, t’he donat d’alta en aquest bloc amb el mateix nom d’usuària i contrasenya que a Aracne per tal que obris un apunt amb el poema proposat i els enllaços corresponents.
Crec que hauríem de comentar millor la influència de l’Èpode 2 d’Horaci en Joaquim Maria Bartrina. Recordeu que en la selecció dels poemes d’Horaci us recomana aquesta pàgina de Victòria Bescós.
La Irina i l’Andrea també publicaran aviat un apunt sobre Horaci i Fray Luis de León.
Marta, vols dir que no és de Góngora el poema proposat? En pots obrir també un apunt i comentar-lo.
Salve!!
El tòpic que presenta el poema de Josep Maria Bartrina, és el de “Beatus ille”, que vol dir feliç aquell que viu a la natura rodejat de tot el que és bo i infeliç el que viu a la ciutat rodejat de pecat.
Deixo un poema sobre Horaci en llatí sobre el tòpic de Beauts ille:
Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
solutus omni faenore
neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
ergo aut adulta vitium propagine
altas maritat populos
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantis greges
inutilisque falce ramos amputans
feliciores inserit
aut pressa puris mella condit amphoris
aut tondet infirmas ovis.
vel cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
libet iacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine:
labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in Silvis aves
frondesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet levis.
at cum tonantis annus hibernus Iovis
imbris nivisque conparat,
aut trudit acris hinc et hinc multa cane
apros in obstantis plagas
aut amite levi rara tendit retia
turdis edacibus dolos
pavidumque leporem et advenam laqueo gruem
iucunda captat praemia.
quis non malarum quas amor curas habet
haec inter obliviscitur?
quodsi pudica mulier in partem iuvet
domum atque dulcis liberos,
Sabina qualis aut perusta Solibus
pernicis uxor Apuli,
sacrum vetustis exstruat lignis focum
lassi Sub adventum viri
claudensque textis cratibus laetum pecus
distenta siccet ubera
et horna dulci vina promens dolio
dapes inemptas adparet:
non me Lucrina iuverint conchylia
magisve rhombus aut scari,
siquos Eois intonata fluctibus
hiems ad hoc vertat mare,
non Afra avis descendat in ventrem meum,
non attagen Ionicus
iucundior quam lecta de pinguissimis
oliva ramis arborum
aut herba lapathi prata amantis et gravi
malvae salubres corpori
vel agna festis caesa Terminalibus
vel haedus ereptus lupo.
has inter epulas ut iuvat pastas ovis
videre properantis domum,
videre fessos vomerem inversum boves
collo trahentis languido
positosque vernas, ditis examen domus,
circum renidentis Laris.
‘haec ubi locutus faenerator Alfius,
iam iam futurus rusticus,
omnem redegit idibus pecuniam,
quaerit kalendis ponere.
En aquest poema Horaci parla sobre la vida en el camp, alaba el qui viuen en el camp rodejats per la natura i critica els que viuen a la ciutat plena de pecats (com la soberbia).
Abans de continuar, podríeu llegir amb atenció el meu comentari anterior i refer els vostres. Em sap greu, però, treballar aquests dies sense estar-me a l’aula té aquests inconvenients, tanmateix, us felicito. Fins ben aviat.
Aquí teniu l’apunt de l’Andrea i la Irina, a l’espera dels vostres comentaris, en aquest cas també literaris. Espero amb candeletes els altres apunts!
Hporaci, també el trobem a Joaquim Maria Bartrina.
Salve!
Aquest article m’ha semblat un article, molt interessant ja que jo la poesia per mi, es un motor d’influència de la meva expressió. Hi el fet, d’estudiar els tòpics i trobar-los en qualsevol lloc de la literatura, fa que l’interès sigui més extens .
Bé doncs,en el poema anterior de Joaquim Maria Bartrina, ens mostra ek tòpic Beatus Ille, aquest tòpic que els nostres poetas romans com un d’ells d’exemple, Horaci el va utilitzar en els seus poemas. Com a cant a la tranquil·litat i al gaudi dels petits plaers dels quals es pot trobar en contacte amb la naturalesa i lluny del soroll. En aquest aspecte, en el del poema ho podem veure en el principi de l’estrofa: “Ditxós tu! Ditxós tu, que en ta masia,
lluny del brogit del món, vius en la calma,i en eixes nits d’hivern …
De manara molt clara, l’autor destaca aquest tòpic, el de que lluny del soroll s’estèn un món més trànquil i solemne,
De fet. aquest tòpic es una imitació que molts autors espanyols en utilitzat aquest tòpic de model d’inspiració de les obres d’Horaci .Aquest tòpic que Horaci el descriu com a , lloança de la vida del camp i el manifest de la vida retirada.
Aquí ús deixo el poema que Horaci va mostrar clarament, aquest tòpic i el seu objectiu. Un tòpic que ha tingut una gran inflència en els notres poetes catalans como universals.
BEATUS ILLE. Horacio, Èpoda II
‘Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
solutus omni faenore
neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.
ergo aut adulta vitium propagine
altas maritat populos
aut in reducta valle mugientium
prospectat errantis greges
inutilisque falce ramos amputans
feliciores inserit
aut pressa puris mella condit amphoris
aut tondet infirmas ovis.
vel cum decorum mitibus pomis caput
Autumnus agris extulit,
ut gaudet insitiva decerpens pira
certantem et uvam purpurae,
qua muneretur te, Priape, et te, pater
Silvane, tutor finium.
libet iacere modo sub antiqua ilice,
modo in tenaci gramine:
labuntur altis interim ripis aquae,
queruntur in Silvis aves
frondesque lymphis obstrepunt manantibus,
somnos quod invitet levis.
at cum tonantis annus hibernus Iovis
imbris nivisque conparat,
aut trudit acris hinc et hinc multa cane
apros in obstantis plagas
aut amite levi rara tendit retia
turdis edacibus dolos
pavidumque leporem et advenam laqueo gruem
iucunda captat praemia.
quis non malarum quas amor curas habet
haec inter obliviscitur?
quodsi pudica mulier in partem iuvet
domum atque dulcis liberos,
Sabina qualis aut perusta Solibus
pernicis uxor Apuli,
sacrum vetustis exstruat lignis focum
lassi Sub adventum viri
claudensque textis cratibus laetum pecus
distenta siccet ubera
et horna dulci vina promens dolio
dapes inemptas adparet:
non me Lucrina iuverint conchylia
magisve rhombus aut scari,
siquos Eois intonata fluctibus
hiems ad hoc vertat mare,
non Afra avis descendat in ventrem meum,
non attagen Ionicus
iucundior quam lecta de pinguissimis
oliva ramis arborum
aut herba lapathi prata amantis et gravi
malvae salubres corpori
vel agna festis caesa Terminalibus
vel haedus ereptus lupo.
has inter epulas ut iuvat pastas ovis
videre properantis domum,
videre fessos vomerem inversum boves
collo trahentis languido
positosque vernas, ditis examen domus,
circum renidentis Laris.
‘haec ubi locutus faenerator Alfius,
iam iam futurus rusticus,
omnem redegit idibus pecuniam,
quaerit kalendis ponere.
Salve!
En aquest poema d’Horaci apareix el tòpic literari: “Beatus ille”, que consisteix en lloar la vida del camp, prove d’un vers de les èpodes d’Horaci on s’esxplica que són feliços els qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes.
Crec que l’Èpode 2 d’Horaci va influènciar molt a Joaquim Maria Bartrina, pricipalment perque, per exemple el començament d’aquest poema i el de l’èpode són molt semblants, en general els dos parlen de lo afurtunat que és qui viu “lluny dels negocis”,(Horaci),”lluny del brogit del món”, (Joaquim) i de la calma en les nits d’hivern a la muntanya…
” […]els ocells piulen queixosos en els boscos
i el soroll del fullatge ressona en les aigües
tot això convida a somnis lleugers.
I quan l’hivern de Júpiter Tonant
envia pluges i neus […]”
“Ditxós tu! Ditxós tu, que en ta masia,
lluny del brogit del món, vius en la calma,
i en eixes nits d’hivern […]
Salve!
En aquest poema d’Horaci apareix el tòpic literari “Beatus Ille”. que significa “Joiós aquell” , és a dir, són felicos qui aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes. Fa referencia a lloar la vida del camp, a apreciarla.
Fray Luis de León amb la seva Oda a la vida retirada fa referència a aquest tòpic literari. Aquí deixo l’Oda:
Qué descansada vida
la del que huye el mundanal ruïdo
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!
Que no le enturbia el pecho
de los soberbios grandes el estado,
ni del dorado techo
se admira, fabricado
del sabio moro, en jaspes sustentado.
No cura si la fama
canta con voz su nombre pregonera,
ni cura si encarama
la lengua lisonjera
lo que condena la verdad sincera.
¿Qué presta a mi contento
si soy del vano dedo señalado,
si en busca de este viento
ando desalentado
con ansias vivas y mortal cuidado?
¡Oh campo, oh monte, oh río!
¡Oh secreto seguro deleitoso!
roto casi el navío,
a vuestro almo reposo
huyo de aqueste mar tempestuoso.
Un no rompido sueño,
un día puro, alegre, libre quiero;
no quiero ver el ceño
vanamente severo
de quien la sangre ensalza o el dinero.
Despiértenme las aves
con su cantar süave no aprendido,
no los cuidados graves
de que es siempre seguido
quien al ajeno abritrio está atenido.
El tòpic horacià que trobem en aquest poema es “beatus ille”, que vol dir “Feliç aquell…” i es refereix a l’allunyament de la vida de la ciutat, de tot el soroll, mal de caps etc que hi ha en aquest ambient, anant a un lloc tranquil com per exemple el camp.
Aquí deixo un poema de Luis de Góngora, que és com una paròdia del tòpic:
Traten otros del gobierno
del mundo y sus monarquías,
mientras gobiernan mis días
mantequillas y pan tierno;
y las mañanas de invierno
naranjada y aguardiente,
y ríase la gente.
Coma en dorada vajilla
el Príncipe mil cuidados,
como píldoras dorados;
que yo en mi pobre mesilla
quiero más una morcilla
que en el asador reviente,
y ríase la gente.
Cuando cubra las montañas
de blanca nieve el enero,
tenga yo lleno el brasero
de bellotas y castañas,
y quien las dulces patrañas
del Rey que rabió me cuente,
y ríase la gente.
Busque muy en hora buena
el mercader nuevos soles,
yo conchas y caracoles
entre la menuda arena,
escuchando a Filomena
sobre el chopo de la fuente,
y ríase la gente.
Pase a medianoche el mar
y arda en amorosa llama
Leandro por ver su dama,
que yo más quiero pasar
del golfo de mi lagar
la blanca o roja corriente,
y ríase la gente.
Pues Amor es tan cruel
que de Píramo y su amada
hace tálamo una espada,
do se juntan ella y él,
sea mi Tisbe un pastel
y la espada sea mi diente,
y ríase la gente.
Un poema molt maco. Precisament, els alumnes de 2n de Batxillerat de Llatí estem estudiant Horaci, ja que surt aquest any a la Selectivitat. En aquest poema es plasma el tòpic del Beatus ille. També fou utilitzat per autors posteriors com Fray Luís de León, en la seva obra de La vida retirada.
Vale.
Salve!!
El topic Horacia que trobem en aquest poema és el de Beatus Ille, que vol dir ‘ ‘ Dichoso aquel”.
Aquest poema el podem relacionar amb el de Fray Luis de leon, ja que també fa referencia a la vida retirada.
Qué descansada vida
la del que huye el mundanal ruïdo
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!
Que no le enturbia el pecho
de los soberbios grandes el estado,
ni del dorado techo
se admira, fabricado
del sabio moro, en jaspes sustentado.
No cura si la fama
canta con voz su nombre pregonera,
ni cura si encarama
la lengua lisonjera
lo que condena la verdad sincera.
¿Qué presta a mi contento
si soy del vano dedo señalado,
si en busca de este viento
ando desalentado
con ansias vivas y mortal cuidado?
¡Oh campo, oh monte, oh río!
¡Oh secreto seguro deleitoso!
roto casi el navío,
a vuestro almo reposo
huyo de aqueste mar tempestuoso.
Un no rompido sueño,
un día puro, alegre, libre quiero;
no quiero ver el ceño
vanamente severo
de quien la sangre ensalza o el dinero.
Despiértenme las aves
con su cantar süave no aprendido,
no los cuidados graves
de que es siempre seguido
quien al ajeno abritrio está atenido.