Beatus ille d’Horaci, traduït i recreat per Fray Luis de León

EPODO 2 (BEATUS ILLE)

Dichoso el que de pleitos alejado,

cual los del tiempo antigo,

labra sus heredades no obligado

al logrero enemigo.

Ni el arma en los reales le despierta,

ni tiembla en la mar brava,

huye la plaza y la soberbia puerta

de la ambición esclava.

Su gusto es, o poner la vid crecida

 al álamo ajuntada,

o contemplar cuál pace, desparcida,

el valle su vacada.

Ya poda el ramo inútil, y ya injiere

en su vez el estraño;

o castra sus colmenas o, si quiere,

trasquila su rebaño.

Pues cuando el padre Otoño muestra fuera

su cabeza galana,

¡con cuánto gozo coge la alta pera,

 y uvas como grana!

Y a ti, sacro Silvano, las presenta,

que guardas el ejido;

debajo un roble antiguo ya se sienta,

ya en el prado florido.

 El agua en las acequias corre, y cantan

los pájaros sin dueño;

las fuentes, al mormullo que levantan,

despiertan dulce sueño.

Y ya que el año cubre campo y cerros

 con nieve y con heladas,

o lanza el jabalí con muchos perros

en las redes paradas,

o los golosos tordos, o con liga

o con red engañosa,

o la estranjera grulla en lazo obliga,

que es presa deleitosa.

Con esto, ¿quién de pecho no desprende

cuanto en amor se pasa?

¿Pues qué, si la mujer honesta atiende

los hijos y la casa,

cual hace la sabina o calabresa,

de andar al sol tostada;

y, ya que viene el amo, enciende apriesa

la leña no mojada,

 y ataja entre los zarzos los ganados,

y los ordeña luego

y pone mil manjares no comprados,

y el vino como fuego?

Ni me serán los rombos más sabrosos,

 ni las ostras, ni el mero,

si algunos, con levantes furïosos,

nos da el invierno fiero.

Ni el pavo caerá por mi garganta,

ni el francolín greciano,

 más dulce que la oliva que quebranta

la labradora mano,

la malva o la romanza enamorada

del vicïoso prado,

la oveja en el disanto degollada,

el cordero quitado

al lobo. Y mientras como, ver, corriendo,

cuál las ovejas vienen,

ver del arar los bueyes que volviendo

apenas se sostienen,

 ver de esclavillos el hogar cercado,

enjambre de riqueza.

Ansí, dispuesto un cambio y al arado

loaba la pobreza;

ayer puso en sus ditas todas cobro;

mas hoy ya torna al logro.

(Traducció de Fray Luis de León)

Beatus ille és el segon dels Epodes  d’Horaci i el més conegut i imitat al llarg dels temps. Horaci lloa la vida del camp i dóna lloc al tòpic de la vida retirada. Sens dubte, la més alta expressió poètica en castellà la va aconseguir Fray  Luis de León. Primer en va fer la traducció que encapçala aquesta entrada. El poema d’Horaci està compost per versos alternats de sis i quatre iambes (el iambe és un peu de dues síl·labes, una breu i una altra llarga). S’alternen hendecasí·labs i heptasíl· labs. L’estructura mètrica és la següent: aBabB.

Els Epodes eren una forma poètica grega de caràcter acusatori, fins i tot groller. Horaci la suavitza, però no la deforma. Després de seixanta-sis versos de menyspreu de tall i lloança de llogaret, en els quatre versos finals justifica l’epode.

Quan Horaci va escriure el Beatus ille ja havia rebut de Mecenàs com a regal la seva finca de la Sabina, que tan feliç  el va fer i August engegava un programa de regeneració moral de la societat romana.

Beatus ille és una lloança a la vida allunyada de la ciutat i els seus lligams per viure refugiat a la tranquil·litat i austeritat del camp ( ideal compartit per Epicur i Sèneca).

D’aquesta manera, el tòpic hauria estat creat per Horaci principalment per idealitzar la manera de vida rural en què es deixa de banda la corrupció i els altres mals de la societat a la qual el poeta critica, i també és una crítica contra els rics que es retiren al camp, només per estiuejar sense  desempallegar-se de la riquesa terrenal (això es veu en els quatre últims versos del poema).

Pels perills de les ciutats durant l’Edat Mitjana, la vida senzilla del camp semblava molta més atractiva en el Renaixement. Els autors del Renaixement van escriure molt d’una vida idealitzada i celebrada del camp amb èmfasi en la naturalesa perfecta i tranquil·la. També autors del Renaixement van combinar elements de la mitologia amb els de la realitat del camp. S’utilitzen mites dels déus grecollatins en la poesia del tema del beatus ille. Aquí deixem el poema de Fray Luis de León que reflecteix el tòpic horacià de Beatus ille, val a recordar que va fer aquesta recreació alhora que feia la traducció anterior de l’Epode 2 d’Horaci.

Oda a la vida retirada,  de Fray Luis de León

Qué descansada vida

la del que huye el mundanal ruïdo

y sigue la escondida

senda por donde han ido

los pocos sabios que en el mundo han sido!      

   Que no le enturbia el pecho

de los soberbios grandes el estado,

ni del dorado techo

se admira, fabricado

del sabio moro, en jaspes sustentado.           

   No cura si la fama

canta con voz su nombre pregonera,

ni cura si encarama

la lengua lisonjera

lo que condena la verdad sincera.               

 

  ¿Qué presta a mi contento

si soy del vano dedo señalado,

si en busca de este viento

ando desalentado

con ansias vivas y mortal cuidado?              

   ¡Oh campo, oh monte, oh río!

¡Oh secreto seguro deleitoso!

roto casi el navío,

a vuestro almo reposo

huyo de aqueste mar tempestuoso.                

   Un no rompido sueño,

un día puro, alegre, libre quiero;

no quiero ver el ceño

vanamente severo

de quien la sangre ensalza o el dinero.         

   Despiértenme las aves

con su cantar süave no aprendido,

no los cuidados graves

de que es siempre seguido

quien al ajeno abritrio está atenido.           

   Vivir quiero conmigo,

gozar quiero del bien que debo al cielo

a solas, sin testigo,

libre de amor, de celo,

de odio, de esperanzas, de recelo.              

   Del monte en la ladera

por mi mano plantado tengo un huerto,

que con la primavera

de bella flor cubierto,

ya muestra en esperanza el fruto cierto.        

   Y como codiciosa

de ver y acrecentar su hermosura,

desde la cumbre airosa

una fontana pura

hasta llegar corriendo se apresura.             

   Y luego sosegada

el paso entre los árboles torciendo,

el suelo de pasada

de verdura vistiendo,

y con diversas flores va esparciendo.            

   El aire el huerto orea,

y ofrece mil olores al sentido,

los árboles menea

con un manso ruïdo,

que del oro y del cetro pone olvido.            

   Ténganse su tesoro

los que de un flaco leño se confían:

no es mío ver al lloro

de los que desconfían

cuando el cierzo y el ábrego porfían.           

   La combatida antena

cruje, y en ciega noche el claro día

se torna; al cielo suena

confusa vocería,

y la mar enriquecen a porfía.                   

   A mí una pobrecilla

mesa, de amable paz bien abastada

me baste, y la vajilla

de fino oro labrada,

sea de quien la mar no teme airada.             

 

  Y mientras miserable-

mente se están los otros abrasando

en sed insacïable

del no durable mando,

tendido yo a la sombra esté cantando.            

  A la sombra tendido

de yedra y lauro eterno coronado,

puesto el atento oído

al son dulce, acordado,

del plectro sabiamente meneado.     

De quina manera recrea Fray Luis de León l’Epode 2 d’Horaci? Us agrada la seva traducció? Coneixeu més poemes en castellà on es vegi la pervivència d’aquest tòpic horacià?  Va ser Fray Luis de León el primer en recrear aquest tòpic en llengua castellana? Què en penseu de la crítica que fa Horaci sobre la ciutat? En quins versos de Fray Luis de León hi veieu el també tòpic horacià odi profanum vulgum o menyspreu a la massa illetrada, incapaç de valorar la poesia i de comprendre el pensament dels artistes?

Andrea i Irina Balart

2n batx. C

Etiquetes:,

Comentaris: 10

  1. Margalida Capellà Soler 29 gener 2014 - 16:48 Contesta

    Feliciter, Andrea & Irina!

  2. Zícora 30 gener 2014 - 9:39 Contesta

    Salve.

    Enhorabona pel vostre article Andrea i Irina. Aquest poema de Oda a la vida retirada de Fray Luis de León el vàrem estudiar a Literatura Castellana. La seva traducció m’ha agradat. La manera en que recrea l’autor l’Epode 2 d’Horaci és que descriu aquella persona que vol fugir de lo habitual i seguir el seu propi camí, per explorar-lo i viure noves experiències.

    Vale.

    Vale.

  3. Chaima Anzaoui 2 febrer 2014 - 14:14 Contesta

    .Com anteriorment, hem vist Fray Luis és un poeta essencialment religiós i desenvolupa temes morals, va buscar el consol per dos camins, la vida retirada i el somni de el “estatge celeste”. L’anhel de la vida retirada és el que ens mostra en l’oda a analitzar.
    Fra Luis de León no fa una simple descripció del seu ideal de vida (espiritual) sinó que es dedica a comparar-ho amb el que normalment busca la majoria dels homes: riquesa i poder.

    L’ autor comença amb un elogi a la vida retirada i el menyspreu per les pompes humanes i l’ànsia de fama, busca la tranquil·litat, i vol viure en harmonia amb la naturalesa, gaudint d’ella. És per a uns altres la riquesa i el poder, a ell el que li atreu és la vida senzilla i els simples plaers que li ofereix la naturalesa.

    Tema: La vida senzilla en contacte amb la naturalesa

    El poema s’inicia amb un ritme tranquil para, a poc a poc, anar adquirint força; quan, acabant el poema, arribem a les dues últimes lires, la nostra ment està ja preparada per assumir la idea central de Fra Luis: la perdició de l’ànima la produeix l’excessiva inclinació als béns materials, la tranquil·litat d’esperit solament s’aconsegueix fugint d’aquest concepte mundà de la vida, vivint afable, de forma senzilla i en contacte amb la naturalesa, doncs en ser aquesta una creació de Déu, aquest contacte s’entén com a proximitat a la divinitat.

    Tot això ens mostra la perfecta harmonia entre fons i forma del poema. Com expressar la seva admiració per una vida afable i senzilla .

    Dit això, aquesta admiració a un mon trànquil i harmònic, el reflexa amb el tòpic : “beatus ille”.

  4. Hady Camara 2 febrer 2014 - 20:40 Contesta

    Salve!

    Fray Luis de León recrea l’Epode 2 d’Horaci amb el tema de la vida retirada, una vida allunyada de la ciutat, una vida calmada i plena de tranquil·litat i austeritat al camp.
    “Dichoso el que de pleitos alejado,
    cual los del tiempo antigo[…] ”

    “Qué descansada vida
    la del que huye el mundanal ruïdo […] ”

    Va ser Fray Luis de León el primer en recrear aquest tòpic en llengua castellana, encara que durant el Reinaixemet molts autors van introduir el tòpic en els seus poemes.

    Sincerament a mi m’ha agradat bastant la seva traducció, i cercant informació sobre el tema he trobat un poema en castellà de Andrés Fernández de Andrada on es veu la pervivència d’aquest tòpic horacià, aquí us el deixo:
    […]
    ¡Pobre de aquel que corre y se dilata
    por cuantos son los climas y los mares,
    perseguidor del oro y de la plata!
    Un ángulo me basta entre mis lares,
    un libro y un amigo, un sueño breve,
    que no perturben deudas ni pesares.
    Esto tan solamente es cuanto debe
    Naturaleza al simple y al discreto,
    y algún manjar común, honesto y leve.
    No, porque así te escribo, hagas conceto
    que pongo la virtud en ejercicio;
    que aun esto fue difícil a Epicteto. […]

    Es centra més en la crítica a la codícia i ànsia de poder que contaminava les ciutats i els ambients, però també descriu la vida rural como el ideal de sobrietat i mesura.

  5. Cristina Berjano 4 febrer 2014 - 20:31 Contesta

    Salve 🙂
    Enhorabona a les gemelaaas!!
    Gran article i molt ben informa’t. Fray Luis de León fa una recreació del tòpic lierari Beatus Ille, de l’Epode 2 d’Horaci.

  6. Lourdes Caparros 18 febrer 2014 - 10:59 Contesta

    Salve!
    Fray Luis de León recrea l’epode 2 d’horaci fent referencia a la vida retirada, allunyada de la ciutat.
    Fray Luis de León va ser el primer en recrear aquest tópic en llengua castellana.
    Nosaltres vam estudiar a Fray Luis de León , per això es un tema que conec una mica.

    Gongora ”parodia” una mica el topic en el seu poema ” Andeme yo caliente y riase la gente”

    Traten otros del gobierno
    del mundo y sus monarquías,
    mientras gobiernan mis días
    mantequillas y pan tierno;
    y las mañanas de invierno
    naranjada y aguardiente,
    y ríase la gente.

    Coma en dorada vajilla
    el Príncipe mil cuidados,
    como píldoras dorados;
    que yo en mi pobre mesilla
    quiero más una morcilla
    que en el asador reviente,
    y ríase la gente.

    Cuando cubra las montañas
    de blanca nieve el enero,
    tenga yo lleno el brasero
    de bellotas y castañas,
    y quien las dulces patrañas
    del Rey que rabió me cuente,
    y ríase la gente.

    Busque muy en hora buena
    el mercader nuevos soles,
    yo conchas y caracoles
    entre la menuda arena,
    escuchando a Filomena
    sobre el chopo de la fuente,
    y ríase la gente.

    Pase a medianoche el mar
    y arda en amorosa llama
    Leandro por ver su dama,
    que yo más quiero pasar
    del golfo de mi lagar
    la blanca o roja corriente,
    y ríase la gente.

    Pues Amor es tan cruel
    que de Píramo y su amada
    hace tálamo una espada,
    do se juntan ella y él,
    sea mi Tisbe un pastel
    y la espada sea mi diente,
    y ríase la gente.

  7. xeniaserra 18 febrer 2014 - 11:11 Contesta

    Salve!
    De quina manera recrea Fray Luis de León l’Epode 2 d’Horaci? Us agrada la seva traducció? Coneixeu més poemes en castellà on es vegi la pervivència d’aquest tòpic horacià? Va ser Fray Luis de León el primer en recrear aquest tòpic en llengua castellana? Què en penseu de la crítica que fa Horaci sobre la ciutat?

    Molt bon article! Fray Luis de León recrea l’Epode 2 d’Horaci amb el tema de escapar-se al camp i allunyar-se de la ciutat, així tenint una vida més tranquil·la. Aquesta autor va ser el primer en recrear aquest tòpic tan famós al castellà, però anteriorment ja va haver-hi altres autors que l’esmentaven en els seus poemes.
    La seva traducció crec que està molt ben feta i es pot veure fàcilment el tòpic de “beatus ille”.
    Aquí deixo una paròdia de “beatus ille” del poema “Ándeme yo caliente y ríase la gente” de Luis de Góngora:
    Traten otros del gobierno
    del mundo y sus monarquías,
    mientras gobiernan mis días
    mantequillas y pan tierno;
    y las mañanas de invierno
    naranjada y aguardiente,
    y ríase la gente.

    Coma en dorada vajilla
    el Príncipe mil cuidados,
    como píldoras dorados;
    que yo en mi pobre mesilla
    quiero más una morcilla
    que en el asador reviente,
    y ríase la gente.

    Cuando cubra las montañas
    de blanca nieve el enero,
    tenga yo lleno el brasero
    de bellotas y castañas,
    y quien las dulces patrañas
    del Rey que rabió me cuente,
    y ríase la gente.

    Busque muy en hora buena
    el mercader nuevos soles,
    yo conchas y caracoles
    entre la menuda arena,
    escuchando a Filomena
    sobre el chopo de la fuente,
    y ríase la gente.

    Pase a medianoche el mar
    y arda en amorosa llama
    Leandro por ver su dama,
    que yo más quiero pasar
    del golfo de mi lagar
    la blanca o roja corriente,
    y ríase la gente.

    Pues Amor es tan cruel
    que de Píramo y su amada
    hace tálamo una espada,
    do se juntan ella y él,
    sea mi Tisbe un pastel
    y la espada sea mi diente,
    y ríase la gente.

  8. Margalida Capellà Soler 29 juny 2014 - 12:15 Contesta

    Els alumnes de Llengua i Literatura castellana de l’Ester Falip de l’institut Castellar del Vallès n’han fet alhora les seves versions. L’enhorabona!

    versionantfrayluisdeleon

  9. […] han fet les seves versions a partir de l’Oda a la vida retirada de Fray Luis de León i en compartir-les hic et nunc ens animen a fer també les nostres. Moltes […]

  10. Irene Sanz 2 gener 2017 - 14:34 Contesta

    Salve!

    El tòpic “beatus ille” l’he treballat a literatura castellana a través del poema de Fray Luis de León “Oda a la vida retirada”, on alaba la vida lluny de la ciutat, és a dir, a la naturalesa. També vaig estudiar que els poetes renacentistes s’inspiraven en la mitologia greco-llatina, i gràcies a aquest apunt he après que aquest tòpic ja el va utilitzar Horaci.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *