Article de divulgació de l’Anna Viver per a CMC sobre Antecedents de darwin.
La crisi del creacionisme:
Durant diversos segles es va creure fermament en la teoria creacionista, és a dir, que totes les espècies havien existit igual que a la Creació divina, i la discussió es centrava en quan havia tingut lloc aquest fet i quantes espècies havien estat creades divinament. Durant els segles XVII i XVIII, la biologia es va dedicar a la investigació de plantes i animals, per intentar explicar com i quan van arribar a ser així. AL final del segle XVIII i principis del XIX va començar l’evidència que les espècies no sempre havien sigut tal com eren abans. I es van crear dues teories biològiques mol importants:
– Lamarckianisme: Jean Baptiste Lamarck va proposar la idea que certs organismes s’adapten al seu mitjà natural a través de canvis que hereten als seus descendents.
-Catastrofisme: Aquesta teoria va ser creada per George Cuvier i deia que tots els éssers vius eren immutables des del seu origen però que les catàstrofes naturals de la història de la Terra (terratrèmols, sequeres, inundacions, etc.) havien provocat la desaparició de certes espècies i la supervivència d’unes altres.
Aquestes dues teories van ser errònies.
– Evolucionisme econòmic:
El mecanisme de la teoria de l’evolució de Darwin ja existia tant en les teories socials de Malthus i Spencer com en el liberalisme clàssic i d’alguna manera va ser el punt clau que va ajudar a culminar diferents aspectes de l’empresa, del desenvolupament econòmic o del progrés amb la qual la societat moderna es troba tan compromesa. Com a conseqüència d’aquestes teories en la seva comprensió de l’origen de les espècies, Darwin va veure en la naturalesa una constant lluita per la supervivència, els vencedors de la qual eren agraciats amb la possibilitat de tenir una major esperança de vida. Aquesta idea va generar una imatge de la naturalesa dels naturalistes del segle XIX.
Certament inspirat per Malthus, Spencer i la teoria econòmica liberal, Darwin va veure en la naturalesa una competència per la supervivència. Així Adam Smith va proposar en “La riqueza de la naciones” que com més egoista sigui el nostre comportament, maximitzarem no només els nostres propis interessos materials sinó també, a la llarga, els de tota la societat; grandària despropòsit va racionalitzar i va legitimar l ’individualisme i l’egoisme que va marcar la descomposició de la societat durant la revolució industrial i que encara desgraciadament segueix en tots nosaltres.
-Substrat filosòfic empirista i positivista:
En aquest apartat podem trobar uns científics destacats, que són:
-Hobbes: El filòsof anglès Thomas Hobbes va elaborar un ampli sistema de metafísica materialista que va aportar una solució al problema “ment- cos” del dualisme al reduir la ment als moviments interiors del cos. A l’aplicar els principis de la mecànica a totes les àrees del coneixement, va definir els conceptes bàsics de cada àrea en termes de matèria i moviment, reduint així tots els fenòmens a relacions físiques i totes les ciències a un procés mecànic. Hobbes va exposar la seva teoria ètica i la seva teoria política el 1651. La primera es basava en l’afirmació que les regles conductores humanes es guien per l’instin de conservació, pèl que va justificar les accions egoistes com una tendència natural del ser humà. En conseqüència, la seva teoria política sostenia que el govern i la justícia social són creacions artificials basades en un contracte social i mantingudes per la força. Va donar a la monarquia absoluta com el mitjà més efectiu de preservar la pau.
-Locke: John Locke, una de les figures més influents del pensament britànic, va enriquir la tradició empirista iniciada per Bacon. Va dotar a l’empirisme d’un marc sistemàtic gràcies a la publicació del seu Assaig sobre l’enteniment humà el1690. Locke va atacar la creença racionalista predominant que el coneixement era independent de l’experiència. Encara que va acceptar la divisió cartesiana entre ment i cos i la descripció mecanicista de la naturalesa, va reorientar la filosofia des del coneixement del món físic cap a l’estudi de la ment. Amb això va fer de l’epistemologia el principal objecte d’interès de la filosofia moderna. Locke va intentar reduir totes les idees a simples elements de l’experiència, però al distingir entre sensació i reflexió com fonts de l’experiència.
FONTS: