Enrique Ruano

[ Twitter, 

Un día como hoy de 1969 murió el militante antifranquista Enrique Ruano al caer desde un séptimo piso después de haber pasado tres días detenido en manos de la Brigada Político-Social.

 

José María Mohedano, compañero de Ruano y abogado que llevó el caso, recuerda que el ministro Fraga también amenazó a la familia de la víctima.

 

Desde septiembre de 1968 operaba en la universidad un grupo de delatores llamado “Organización Contrasubversiva Nacional”. Las revueltas tras la muerte de Ruano provocaron que la ONC pasara a manos de Gobernación. Así nacen los servicios secretos españoles: SECED, CESID y CNI.

 

Las protestas universitarias con símbolos republicanos, hoces y martillos no agradaron nada a Carrero Blanco y al Generalísimo. Estudiantes y profesores fueron expulsados y desterrados

 

El ABC, que había sido demandado por los padres de Ruano, termina desdiciéndose en un breve de todo lo publicado sobre la víctima

 

Tres meses después de la muerte de Ruano se terminó por fin el estado de excepción después de una durísima represión policial.

 

El día que se pone fin al estado de excepción, el régimen se jacta de haber terminado con varias “organizaciones separatistas y marxistas”.

 

Es 25 de marzo de 1969 y Franco asegura haber desarticulado totalmente al menos a tres organizaciones: ETA, PSUC y POR.

18 d’octubre de 1971, lluita obrera i sang a SEAT

[Celia Castellano, Directa.CAT].
El treballador Antonio Ruíz Villalba va morir a causa dels trets de la policia franquista dotze dies més tard de l’ocupació de la fàbrica el 18 d’octubre. Ara, 45 anys després, l’Ajuntament de Barcelona posa el seu nom a un passatge

Una manifestació de treballadors de la SEAT a mitjans dels anys 70. La del 23 d’octubre de 1971, arran de l’atac policial a Ruiz Villalba, va aplegar 10.000 persones Comissions Obreres

El 18 d’octubre de 1971, Antonio Ruíz Villalba tenia 33 anys. Feia sis anys que treballava com a soldador a la secció 33 del taller 4 de la fàbrica Seat de Zona Franca. Era un dels 6.000 obrers que van ocupar pacíficament la factoria aquell matí per la readmissió d’obrers acomiadats mesos abans, mobilitzats per les Comissions Obreres de la fàbrica. Villalba no arribaria a contar el que va ocórrer durant el conflicte. Vuit bales de la policia franquista li perforarien el cos i moriria el 10 de novembre. Va ser l’inici del període de conflictivitat permanent a Seat.

Ara, 45 anys més tard, la comissió del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona, a petició del Memorial Democràtic dels treballadors de Seat, atorga el nom d’Antonio Ruíz Villalba a un passatge del barri dels habitatges de la Seat de Zona Franca, Sant Cristòfol. “Fa sis anys que vam fer la petició, però no hi havia un carrer disponible. La gent de l’Escola de la Seat i l’Ampa han proposat un passatge sense nom de la seua zona”, explica Carles Vallejo, antic treballador, acomiadat i detingut en diverses ocasions, i actual president de l’Associació del Memorial Democràtic. A les 12h hores d’avui dimarts 18 d’octubre tindrà lloc una ofrena floral dels treballadors en record de Villalba a la factoria i a la 13h s’inaugurarà el passatge. Així mateix, el dijous 20 d’octubre, s’inaugurarà l’exposició Seat, 60 años de lucha obrera a la seu del districte de Sant- Montjuïc i es podrà visitar fins el 4 de novembre.

L’ocupació del 1971, un conflicte històric

Carles Vallejo recorda la mobilització del 18 d’octubre, esquivant el risc de la distorsió del temps: “A les 6:45h de la matinada, van entrar d’amagat alguns dels acomiadats a la fàbrica i, amb altres treballadors, van començar a fer passejades, des de la Secció de mecànica del taller 1 a les altres seccions, per arrossegar la gent. Va ser una manifestació immensa i tot el torn del matí va fer una assemblea davant de les Oficines Centrals. Una comissió escollida entre els treballadors va intentar encetar la negociació amb l’empresa”.

La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts

La direcció de SEAT va respondre amb una negativa taxativa a la petició i va tancar l’edifici. Les forces de l’ordre, autoritzades pel governador civil Tomás Pelayo Ros, van entrar a la fàbrica. “Van venir els grisos, la social i la Guàrdia Civil. Van donar ordre de dissoldre l’assemblea i, després de tres avisos, van atacar els treballadors, que es van replegar pels tallers”, explica Vallejo. I afegeix: “Allò va ser una batalla campal. Els treballadors es defensaven com podien, llaçant peces i caragols perquè rellisquessin els cavalls, van ser una guerrilla, quelcom únic en tot el franquisme”.

La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts. L’ocupació de la fàbrica va continuar fins al vespre, entre gasos lacrimògens. “Estàvem rodejats de materials inflamables, com per exemple, el taller de pintures. Allò podria haver sigut una bomba”, apunta Vallejo.

El 18 d’octubre de 1971 ha transcendit com la data que va marcar l’inici del període conegut com a “conflictivitat permanent” a la factoria SEAT de Zona Franca. L’atac policial a Ruíz Villalba va desencadenar una solidaritat econòmica sense precedents i es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista. El 23 d’octubre, una manifestació convocada a plaça Catalunya va arreplegar 10.000 persones, segons el bolletí clandestí autogestionat dels treballadors, Asamblea Obrera (1970-1975). Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT els dies següents amb aturades de producció, minuts de silenci i recaptació de diner.

Aquest primer conflicte del nou període va durar quinze dies. Fins llavors, la conflictivitat a SEAT no havia estat especialment transcendent; era difícil organitzar un moviment de fàbrica en un clima de control polític constant per part de la direcció, que prioritzava treballadors provinents del món rural, sense tradició d’organització obrera. “El règim tenia molta por a la Seat, a Zona Franca érem 25.000 treballadors”, apunta Vallejo.

Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT

Després de l’assassinat de Villalba, la consciència política va anar in crescendo i els treballadors van incrementar les seues reivindicacions, que anaven en consonància amb el moment d’erosió i crisi política del règim. Millores salarials i aprovació de les plataformes de conveni, però també representativitat obrera, la fi del sindicat vertical i llibertats de reunió i manifestació van ser les peticions recollides per la publicació Assemblea Obrera. El conflicte dur com a tàctica, amb aturades de producció, i una negociació constant i difícil amb la direcció de l’empresa, van ser les característiques d’un lluita de fàbrica referent per al moviment obrer i l’antifranquisme de la resta de Barcelona.
El final de la conflictivitat a SEAT i la mort del franquisme

El 1973, la solidaritat econòmica i política cap a les fàbriques era constant, factor que va permetre el relleu dels sindicalistes i militants antifranquistes caiguts. El moviment obrer i el moviment veïnal van confluir teixint una xarxa política-cultural que disputava l’hegemonia de l’espai públic al règim. No obstant això, la importància del territori per articular relacions de suport va jugar en contra dels treballadores de SEAT: la llunyania de Zona Franca de la resta de la ciutat feia difícil l’expansió de la mobilització fora de la fàbrica i la generació d’una àmplia solidaritat.

La realitat s’imposaria el gener de 1975. Després d’aconseguir aturar un expedient de crisi i d’eliminar una sanció a 19.000 treballadors, Comissions Obreres, l’avantguarda obrera de SEAT, va sobrevalorar les condicions objectives per a la mobilització, i seguint l’exemple de les dues vagues generals del Baix Llobregat, va cridar a la vaga general sense suports exteriors suficients. 500 treballadors van ser acomiadats. Els obrers van fer manifestacions públiques i, aquell febrer, grups de dones de treballadors, invisibilitzades a l’imaginari obrerista, es van concentrar en diverses ocasions front l’Ajuntament de Barcelona i a les portes de la fàbrica per la seua readmissió. Part de l’església va demanar espais per a les reunions entre acomiadats i representats sindicals. Però era massa tard; el moviment obrer de Seat no recuperaria la seua força conflictiva.

En contrast, amb la perspectiva de canvi polític, en 1976 la conflictivitat obrera de fàbriques menors de la província de Barcelona i de la resta de l’Estat va anar en augment i cap a una radicalització progressiva, en un clima de violència política generalitzada. El conflicte social i la capacitat mobilitzadora d’organitzacions com l’Assemblea de Catalunya, cristal·litzaven l’expansió d’una consciència pro democràtica entre diversos sectors socials que, finalment, van forçar la fi del règim.

EN LLUITA :

“En lluita” recorre les lluites socials que hi ha hagut a Catalunya en els últims 50 anys, des del final del règim franquista fins a l’actualitat, a través de les històries de cinc protagonistes que han viscut les lluites veïnals, la lluita per la identitat catalana, la lluita per la pau i l’esclat social dels últims anys. Un viatge al passat i al present de la mobilització ciutadana a (…)

CONTINUA LLEGINT, DESPLEGA ENTRADETA. NO ES POT AMAGAR UN COP DESPLEGAT

Amb els seus protagonistes, el documental recorda la Marxa per la llibertat, l’any 1976; el segrest d’autobusos al barri de Pomar de Badalona, el 1985; el paper dels insubmisos en la lluita per la pau i la transformació personal d’una activista de la PAH arran del 15M. Aquestes històries són el punt de partida per a les reflexions col·lectives sobre el tarannà de les lluites, les dificultats, el per què ens mobilitzem o la repressió, entre d’altres.
Quaranta anys després de la caiguda del règim franquista, i quan Catalunya viu un moment de mobilització ciutadana massiva, “En lluita” ajuda a entendre la societat que hem construït i el que falta per aconseguir tenir un futur millor.

Testimonis
Rosa Luna, veïna del barri de Pomar
Carmen Díaz, veïna del barri de Pomar
Andrés Naya, líder veïnal de Barcelona / activista de la lluita veïnal
Joana Imbernon, activista per l’escola en català
Carles Vallejo, activista de la lluita obrera
Norma Falconi, activista pels drets dels immigrants
Trini Cuesta, activista per la sanitat pública
Susanna Abella, Plataforma en Defensa de l’Ebre
Maria Morón, pionera de la lluita feminista
Joan Rebull, activista antinuclear
Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural
Josep Arasa, organitzador de la Marxa de la Llibertat
Jordi Bilbeny, organitzador de la Consulta d’Arenys de Munt
Iban EK, activista en moviments socials
Elba Mansilla, activista en moviments socials
Jordi Muñoz, antimilitarista
Eugeni Rodríguez, activista pels drets del col·lectiu LGTBI
Pep Riera, pagès i activista
Adonio González, iaioflauta
Llum Oliver, veïna del bloc ocupat de la Bordeta
Llocs i fets, entre d’altres

Barri de Pubilla Cases
L’Hospitalet de Llobregat, 1975

Manifestació per l’amnistia laboral
Barri del Poblenou, Barcelona, 1976

Marxa de la Llibertat
Vilafranca del Penedès i Montblanc, 1976

Jornades Catalanes de la Dona
Barcelona, 1976

Vaga de Laforsa
Cornellà de Llobregat, 1978

Manifestació del Front d’Alliberament Gai
Barcelona, 1979

Vaga universitària contra les taxes
Barcelona, 1984

Barri de Pomar
Badalona, 1985

Manifestació contra el servei militar
Barcelona, 1986

Acció per la llibertat dels insubmisos empresonats
Barcelona, 1991

Míting veïnal “Guerra de l’aigua”
Barcelona, 1996

Enfrontaments pel desallotjament del Cine Princesa
Barcelona, 1996

Cadena humana contra el Pla Hidrològic
Tortosa, 2001

Tancada església del Pi
Barcelona, 2001

La Marxa Blava
Brussel·les, Bèlgica, 2001

Manifestació “No a la Guerra”
Barcelona, 2003

Consulta sobre la independència
Arenys de Munt, 2009

Acampada 15M
Barcelona, 2011

Manifestació dels indignats
Barcelona, 2011

Ocupació del Bloc de la Bordeta
Barcelona, 2015

Diada de l’11 de Setembre
Barcelona, 2014

Tancada d’immigrants, “Papers sense contracte”
Barcelona, 2016

Manifestació “Volem Acollir”
Barcelona, 2017
Dirigit per Pere Llibre i Eloi Vila.

 

Nazis a Barcelona fins a la sopa

“Els nous amics alemanys van arribar per aire i per mar, ho van fer amb la complicitat de totes les autoritats, i això ho fem visible”, diu Capdevila. Hi ha fotografies de l’arribada de nazis a un devastat aeroport del Prat i al port de Barcelona. A l’exposició s’explica, per exemple, que al port es va fer evident que la neutralitat de Franco era mentida. Hi va haver un intercanvi de presoners el 1943 i el tracte no va ser el mateix per als britànics i els alemanys: “A les esposes alemanyes els donaven rams de flors i a les britàniques no, a l’oficial alemany se’l va allotjar al Ritz i se li va pagar tot i el britànic va haver de dormir a casa del representant del seu país”. L’Ajuntament de Barcelona també va rebre amb tots els honors les delegacions d’amics alemanys i italians, i s’hi veien sovint homenatges i condecoracions. Les estacions de França i del Nord són un altre escenari d’aquestes simpaties. El 27 de novembre del 1941 van acollir la sortida de més de sis-cents “productors”: voluntaris per anar a treballar a les fàbriques i indústries alemanyes. Aquell mateix hivern es van enviar més de vuit-centes caixes d’obsequis, per valor de 76.000 pessetes, als voluntaris de la División Azul.

 

Resultado de imagen de exposicio a barcelona nazis L'avenç

 

[Jacinto antón, El País, 13-7-2017]. Un llibre documenta l’omnipresència de l’Alemanya hitleriana i la Itàlia feixista a la ciutat després de la Guerra Civil

Odio els nazis!”, deia emfàticament Indiana Jones. L’aventurer arqueòleg s’hauria sentit extremadament incòmode a la Barcelona del 1939 al 1945, davant la proliferació de peixos grossos del règim nacionalsocialista i signes de l’Alemanya de Hitler, inclòs un desplegament d’esvàstiques digne de Berlín, Munic o Nuremberg en els seus grans moments de braç alçat i Sieg Heil!

La ciutat, en l’abisme de la misèria econòmica i moral de la postguerra i del primer franquisme, era un lloc de gran predisposició oficial per als nazis i feixistes i els seus fastos, com si no n’hi hagués prou amb els de casa.

Ho demostra fins a l’extenuació el llibre Nazis a Barcelona, l’esplendor feixista de postguerra (1939-1945), de Mireia Capdevila i Francesc Vilanova (L’Avenç, 2017), que recull documentació gràfica molt abundant i ofereix una gran quantitat d’informació interessant sobre els actes i les anades i vingudes d’aquests foscos personatges per la castigada capital catalana.

És ben sabut que entre els turistes nazis prèmium hi havia el mateix Reichsführer de les SS, Heinrich Himmler, un dels homes més poderosos del règim de Hitler i, en aferrissada competència, el més sinistre. El llibre de Capdevila i Vilanova recorda que Himmler va arribar a Barcelona el 23 d’octubre del 1940, una setmana després de l’afusellament del president Companys a Montjuïc (sens dubte, no pas per donar el seu condol) i procedent de Madrid, on ja havia resolt, de fet, els temes que l’havien portat a Espanya.

Himmler contempla la Moreneta el 1940.
Himmler contempla la Moreneta el 1940. ARCHIVO PÉREZ DE ROZAS
 La de Barcelona llavors, consideren, va ser més que res una visita simbòlica, de marcar paquet i braç alçat, perquè també a la ciutat s’apreciés (i se’n prengués bona nota) amb quins amics es feia Franco. Almenys aquí no va anar als toros (cosa que hauria estat una altra bona raó per prohibir-los). On sí que va anar va ser al Poble Espanyol (costa en aquest context referir-s’hi així), on se li havia organitzat una entusiasta recepció de les joventuts falangistes. En una foto se’l veu avançar molt ufanós amb el seu amfitrió, el capità general de la IV Regió Militar, Luis Orgaz, molt menys elegant (els uniformes espanyols evidentment no els dissenyava Hugo Boss), flanquejats per un coronel de les SS que es mira la multitud com si fes la selecció a la plataforma de Birkenau, i un capità que fa fotos de l’ocasió.

Himmler no es va voler perdre la visita a la txeca museïtzada del carrer Vallmajor, on es devia trobar (a banda del color) ben còmode. Pel que fa a la sonada visita del líder de les SS a Montserrat, que ha fet córrer tants rius de tinta, els autors dissenteixen que fos per la tronada afició de Himmler a buscar el grial (la llegendària copa de l’Últim Sopar) i ho atribueixen a l’interès per l’esquelet d’un iber que guardava el museu de l’abadia. Segons les teories de l’Ahnenerbe, l’institut nazi d’investigacions antropològiques i arqueològiques, els ibers eren en realitat nòrdics. Una foto imperdible mostra el cap de les SS mirant amb malícia la Moreneta. Quin parell!

La Vanguardia va ovacionar la visita donant la benvinguda “a un dels més il·lustres forjadors de la nova Alemanya”, que havia fet sortir el país de la ruïna i la humiliació “a la qual l’havia condemnat el sanedrí de Versalles”. Aquest era el panorama.

Una targeta de la prefectura provincial de la Falange, que es reprodueix al llibre, convidava al recital de cants i balls regionals que s’havia de celebrar “en honor de S. I. el Reichsführer SS i el cap de la Policia” i advertia que els afiliats a F. I. T i de les JONS hi havien d’assistir amb l’uniforme d’hivern.

Exhibicions de les Joventuts Hitlerianes el 1941 (ells, els cadells nazis, sí que van anar a una corrida a la Monumental, on van desfilar i Bienvenida els va dedicar un toro), partits amistosos de diferents esports, concerts al Palau de la Música, visites d’autoritats del Reich, celebracions multitudinàries de festivitats del calendari nazi, com l’aniversari de la presa del poder o l’aniversari de Hitler, grans exposicions alemanyes… Nazis fins a la sopa, i no és una figura, ja que el llibre inclou la foto del sopar de gala ofert a Himmler al Saló de Cròniques de l’Ajuntament (el Reichsführer posa els colzes sobre la taula: nazi i maleducat), i fins i tot el cost d’obsequiar “Don Heinrich”, que segons els serveis de protocol va ser de 14.367 pessetes de les de llavors.

El llibre documenta a bastament totes aquestes activitats i ofereix fotos impagables, com la de la façana de la Universitat de Barcelona i de l’actual Parlament cobertes d’esvàstiques amb motiu de la mostra del llibre alemany, la primera, i la popular exposició d’arquitectura moderna alemanya (amb catàleg de Speer), la segona; o la de la platea del Tívoli plena d’un públic selecte com el del final de Cabaret, mentre a l’escenari es despleguen creus gamades, banderes i un bust d’Adolf Hitler, que ves a saber on deu haver anat a parar.

Els amics feixistes italians del règim també van trobar la ciutat oberta a les seves visites i efusions festives. L’ocasió més important va ser la visita del comte Ciano, gendre de Mussolini i ministre d’Afers Exteriors italians, el juliol del 1939. Una foto mostra l’arc del triomf provisional (vet aquí un presagi: a Ciano el faria afusellar el 1944 el seu propi sogre) que se li va muntar al gendre al costat del monument a Colom. Si la CUP volia carregar-se el monument, ja no us dic què pensaria de l’arc mussolinià, que repetia al frontispici obsessivament “Duce, Duce, Duce! Franco, Franco, Franco!”.

“Un llibre inquietant, però necessari” . Així va definir Nazis a Barcelona el primer tinent d’alcalde de la ciutat, Gerardo Pisarello, en la presentació de l’obra, copublicada per l’Ajuntament i la Fundació Pi Sunyer. Pisarello va celebrar que emergeixi la memòria d’altres “Barcelones incòmodes”, que, per descomptat, permeten valorar més la que tenim, amb tots els seus defectes. Va recordar que els catalans de Franco van rebre amb tots els honors l’Eix, i va recalcar que “el Vichy català va existir” (i no es referia a l’aigua). Josep Maria Muñoz, director de L’Avenç, va assenyalar que el llibre recupera un passat que “s’ha volgut fer veure que no havia passat”. Capdevila es va referir al profund “pou” al qual els va portar la recerca de documentació i va destacar les “perles” que són les fotos d’aquesta Barcelona “molt desconeguda, però que va existir i no es pot negar”. Vilanova va reflexionar sobre el fet que la història d’aquesta Barcelona que “malauradament va existir” podria haver sortit abans a la llum. I va considerar que l’experiència de la ciutat és comparable a la del París ocupat.

La tortura durant el franquisme

La tortura franquista

La democracia tuvo que ver con el coraje de los ciudadanos que arriesgaron su vida e integridad física por recuperar las libertades
[Marc Carrillo, El País, 12-11-2016]

Recientemente se ha inaugurado en el Born, Centre de Cultura i Memòria, una breve pero ilustrativa exposición promovida por el Comissionat de Memòria Històrica del Ayuntamiento de Barcelona bajo el título Això em va pasar. De tortures i d’impunitats (1960-1978). La tortura de la antigua Policía Armada y la Guardia Civil contra el opositor político que no se resignaba a ser un súbdito, fue una práctica habitual de la dictadura de Franco en toda España y que prosiguió en los primeros años de la Transición. Como se afirma en el programa de mano —de lectura imprescindible— el franquismo siempre equiparó la preservación del orden público y la defensa del orden político y social con la represión.

El empleo de la tortura fue una expresión más de la violencia de la dictadura, que nació de una guerra civil y finalizó como había empezado: torturando y matando. Su práctica por las Brigadas Regionales de Información policiales, la policía política del régimen, nunca fue concebida como un tipo penal objetivo perseguible ante los tribunales. Antes al contrario, era su modus operandi, un método para obtener información del detenido, fomentado y amparado con absoluta impunidad por el Gobierno, los ministros de la Gobernación y los gobernadores civiles del régimen.

La exposición cumple con el mandato del artículo 54 del Estatuto dirigido a todos los poderes públicos de “velar por el conocimiento y el mantenimiento de la memoria histórica de Cataluña como patrimonio colectivo que testimonia la resistencia y la lucha por los derechos y las libertades democráticas”. Una resistencia y una lucha que permite afirmar que la conquista de la democracia que condujo a las primeras elecciones democráticas del 15 de junio de 1977, la Constitución de 1978 y al Estatuto de 1979, se forjó a partir de la protesta organizada en la clandestinidad desde ámbitos políticos, sindicales, vecinales y culturales.

Como se recuerda en la exposición, tras la muerte de Franco la democracia no fue un resultado inevitable ni tampoco la consecuencia lógica de la evolución del sistema económico, de la proliferación del Seat 600 ni del turismo. Fue el resultado de que en toda España la izquierda tuvo una representación política relevante en las Cortes constituyentes y, además, en Cataluña consiguió un apoyo electoral superior que junto con el obtenido por el nacionalismo moderado, hicieron que la libertad, la amnistía y la autonomía política fuesen hechos irreversibles. Y ello tuvo mucho que ver con el coraje que tuvieron aquellos ciudadanos que aportaron lo mejor de sí mismos por recuperar las libertades, arriesgando la vida, la integridad física, el trabajo o el futuro profesional. Ésta es una razón —entre otras— por la que cabe rechazar la profunda estupidez política que sostiene que la transición a la democracia fue un pacto entre élites políticas al margen de la sociedad.

La tortura fue una de las señas de identidad de la dictadura, que además de practicarla contra cualquier detenido, en el caso del opositor político la vinculaba a la obtención de información, a la delación de sus compañeros. El castigo psicológico y corporal buscaba la destrucción de aquél a quien se consideraba enemigo. Como se explica en el Born, la experiencia de quien la ha padecido pervive en el tiempo. Además, en el caso de un militante político, si la policía obtenía la delación era un triunfo para la dictadura y una erosión para su dignidad. La dureza de lucha clandestina era así.

En los últimos escritos publicados tras su muerte, Jorge Semprún reflexionaba sobre el silencio del torturado ante el verdugo, (Exercices de survie, Gallimard, París 2012, p.55-56) en unos términos que describen de forma lúcida la esencia de la vida clandestina, recordando a Jean Moulin, dirigente de la resistencia francesa asesinado por la Gestapo de Lyon, y su propia experiencia en el París ocupado y después como miembro de la dirección del PCE en el Madrid de los años cincuenta: “La experiencia de la tortura no es solo, ni incluso principalmente, la de sufrimiento, la de la soledad del sufrimiento. Es también, sin ningún tipo de duda, la de la fraternidad”. Fruto de la misma, el silencio ante la tortura de los que habían caído (por ejemplo Simón Sánchez Montero), era la garantía de su libertad para continuar la actividad de dirigente clandestino por la libertad de todos.

En el Born se reviven relatos similares y cercanos cuya memoria, por dignidad democrática, nunca debe ser olvidada.

Marc Carrillo es catedrático de Derecho Constitucional de la UPF.

 

FRANQUISME (1939 -1977)

ESQUEMES – APUNTS

  1. Quines són les característiques principals del franquisme.
  2. Quins van ser els pilars del règim franquista. Quins suports va tenir la dictadura i com van anar canviant les relacions internacionals del règim.
  3. En què va consistir la repressió dels opositors i de les institucions, la cultura i la llengua catalana. Els instruments de la repressió.
  4. Quina oposició hi va haver a la dictadura: 1939-1957// 1957-1975
  5. Com s’organitza l’Estat Franquista: lleis fonamentals, principals càrrecs i atribucions del general Francisco Franco….
  6. Com va evolucionar socialment i economicament Espanya durant el franquisme: l’autarquia i les condicions de vida, racionament i mercat negre; les transformacions dels anys seixanta: el Pla d’estabilització, la reconversió de l’agricultura tradicional, la industrialització, el turisme,
  7. Quines conseqüències socials va tenir el canvi de l’estructura econòmica d’Espanya durant la dècada del 1960: canvis demogràfics, processos migratoris…
  8. Quines característiques té la política franquista durant els anys seixanta i setanta: reformes legislatives (TOP, Llei de premsa, llei de convenis col·lectius, LOE, Llei de succesió, tecnòcrates i falangistes, immobilistes i aperturistes
  9. Quins sectors socials i polítics van protagonitzar l’oposició antifranquista.
  10. Quines característiques té l’última etapa del règim franquista (1970-1975).

==============================================================

========================================================

PRESENTACIONS

 

Les presons de Franco (41/3)

Revista de presos a la presó Model de Barcelona 1944 AHCB/AF (Carlos Pérez de Rozas)

 

 

 

=======================================================

TEXTOS HISTÒRICS

======================================================

VÍDEOS

  • Las décadas del olvido I. Los primeros años del franquismo.(14′)

  • Fundamentos del Franquismo” (2,55′)
  • “Represión de postguerra (1,47′)

  • “Autarquia de postguerra” (1,36′)

  • “La España de Franco” (1:10)

 

 

  • Catalunya sota el franquisme (I)

Catalunya sota el franquisme (II)

 

 

======================================================

PEL·LÍCULES

 

 

  • Salvador Puig Antich (Manuel Huerga, 2006), repressió política, recursos didàctics
  • Un franco, 14 pesetas (Carlos Iglesias, 2006), emigració a Europa

Un Franco 14 Pesetas (2006) Poster

  • Gràcies per la propina (F. Bellmunt, 1997), vida quotidiana a un poble valencià, ressenya i comentari
  • Madregilda (Francisco Regueiro, 1993), una visió psicològica de Franco
  • Los santos inocentes (Mario Camus, 1984), vida rural, tràiler
  • La colmena (Mario Camus, 1982)
  • Operación Ogro (Gillo Pontecorvo, 1979), l’atemptat a Carrero Blanco

Operacion_Ogro-Caratula

 

  • La piel quemada (Josep Maria Forn, 1967)
  • El verdugo (Luis Garcia Berlanga, 1963), vida quotidiana
  • Bienvenido Míster Marshall (Luis García Berlanga, 1952)
  • Surcos (José Antonio Nieves Conde, 1951), sobre l’emigració rural

=====================================================

ARTICLES

===================================================

 

________________________________________

El franquisme va anul·lar una llei catalana d’igualtat dona-home