L’Elena cridava mentre corria pel bosc. Els seus ulls oberts desprenien llàgrimes que arrossegaven part de la seva cara. El vel va caure delicadament sobre el terra, ple de musc i de fang per la pluja. Portava els peus nus i el vestit embarrotat. De cop va caure a terra. Havia trepitjat alguna cosa… un animal, una serp…. sigui el que sigui li va causar una ferida mortal.
L’Oriol no parava de donar voltes. Intentava pensar, però era massa complicat fer-ho en aquell moment. Sentia pressió, nervis, melanconia… L’únic que tenia a l’abast era esperar, esperar notícies. Es va començar a treure la pallaresa, desesperat. Mirava cap a totes direccions, però sense un punt concret en ment, sense mirar res realment. Es va girar, l’havien trobat. L’Oriol no s’ho va pensar dues vegades. La necessitat d’anar a l’hospital amb ella era inevitable. Suplicà de genolls als homes de bates perfectament blanques. No podia respirar, només deshidratar-se a base de llàgrimes. La pèrdua de l’Elena va ser de cop, sense temps a poder assimilar res. Aquest fet ho feia més trist, més dolorós, sense oblidar que aquell dia seria el més feliç de la seva existència, ja que celebrarien el seu amor, el seu casament. L’Elena se’n va anar per sempre i el seu amor perduraria més enllà. I és que, la mort encara és un misteri per a la humanitat. Sempre ho ha sigut.
Raquel Villellas
4t ESO Llatí optativa 2
