Les Nereides, que en singular significa nedar, era el nom col·lectiu de les 50 filles de la oceànide Doris i Nereu, el déu del mar. Són considerades les nimfes del mar que vivien en el Mediterrani, i sovint se’ls representava com a donzelles joves de bellesa extraordinària i cabells blaus o daurats que cantaven amb veu melodiosa i ballaven al voltant del seu pare. Representaven tot allò que hi hagués de bonic en el mar.
Segons la tradició, aquestes nimfes vivien amb el seu pare en les profunditats, però solien pujar a la superfície per ajudar els navegants durant les seves llargues travessies, on es presentaven totalment nues (en alguna ocasió es van representar amb cua de peix) muntades en dofins, hipocamps i altres monstres marins. També portaven de vegades corones de coral, el trident de Posidó, del seguici del qual formaven part, i petits peixos de colors.
Les més cèlebres eren Tetis (mare d’Aquil·les), Galatea (amant d’Acis i desitjada pel ciclop Polifem) i Amfítrite (dona del poderós Posidó).
Pervivències:
- Sobretot apareixen en la poesia grega on s’explica tot el que s’ha dit abans, des d’Homer fins a Apol·loni de Rodes.
- En la llatina, en llegendes, com en els versos de Virgili o Ovidi. També es presenten en la poesia arcàdica i la novel·la pastoral del Renaixement, on pul·lulen esquives Galatees.
- Fins i tot en el conte de la bella i la bèstia es reprodueixen els amors de Galatea i el Cíclop.
- Shakespeare recorda com es disfressaven de Nereides les dames de Cleòpatra, i E. A. Poe fa intervenir en el seu Al Araaf una inquietant Nesace.
- En la pintura grega i en la renaixentista es representen freqüentment com a festeig de Amfítrite o Tetis en les seves noces, d’Europa raptada o dels coquetejos o el triomf de Galatea, com el meravellós pintat per Rafael.
“Ulisses i les sirenes” de Herbert James Draper
Se sol confondre les Nereides amb les sirenes, ja que en tots dos casos es tracta de criatures femenines que viuen en el mar. Aquest error tan freqüent es deu a la corrupció del mite de les sirenes, a les quals se les descriu com a híbrids entre dona i peix, quan en realitat, per als antics grecs, les sirenes eren meitat dona, meitat au, i segons Ovidi, com a aus de plomatge vermellós. Però l’error està tan estès que ja no val la pena desmentir-ho.
“Sirena” de John William Waterhouse
“D’aquí i allà penyes descomunals i esculls bessons
contra el cel amenacen, baix el bec del qual amplament
a resguard està en silenci la mar; a més un decorat de boscos vincladissos
hi ha per sobre, i negra arbreda plana amb ombra espantable.
Sota el front del fons, una cova d’esculls penjolls,
dins dolces aigües i seients de roca viva,
estatge de nimfes. Aquí a les naus cansades maroma
cap reté, no les hi amarra l’àncora amb la seva corba mossegada.”
L’Eneida de Virgili, llibre I versos 162-169.
- T’agrada la mitologia? En vols saber més?
- Trobes alguna altra pervivència?
- Saps algun mite sobre alguna de les Nereides?
- Com vas de llatí?mortalem eripiam formam magnique iubebo
aequoris esse deas, qualis Nereia Doto
et Galatea secant spumantem pectore pontum
(Eneida IX, 101-103)
Nerea Júdez
4t ESO Llatí optativa 2
