 En mitologia grega, Ifigenia era una de les filles del rei Agamèmnon i Clitemnestra. Aquest mite consisteix en el sacrifici d’Ifigenia per tal que la deessa Artemisa, deixés partir al seu pare cap a Troia. Al principi, el pare es va negar, però no li va quedar cap altre remei. Quan Ifigenia va arribar amb l’endeví que havia anunciat la seva mort, la deessa en la versió d’Eurípides, es va penedir, i va posar una cerva en comptes de la jove. Es va emportar la noia a Tàuride on la va convertir en sacerdotessa.
En mitologia grega, Ifigenia era una de les filles del rei Agamèmnon i Clitemnestra. Aquest mite consisteix en el sacrifici d’Ifigenia per tal que la deessa Artemisa, deixés partir al seu pare cap a Troia. Al principi, el pare es va negar, però no li va quedar cap altre remei. Quan Ifigenia va arribar amb l’endeví que havia anunciat la seva mort, la deessa en la versió d’Eurípides, es va penedir, i va posar una cerva en comptes de la jove. Es va emportar la noia a Tàuride on la va convertir en sacerdotessa.
He buscat pervivència del mite de Ifigenia i he trobat aquest poema de Ifigenia cruel de Alfonso Reyes:
Pero soy como me hiciste, Diosa,
 Entre las líneas iguales de tus flancos:
 Como plomada de albañil segura,
 Y como tú: como una llama fría.
 Sobre el eje de tu nariz recta,
 Nadie vio doblarse tus cejas,
 Ni plegarse los rinconcillos
 Inexorables de tu boca,
 Por donde huye un grito inacabable,
 Penetrado ya de silencio.
 ¿Quién acariciaría tu cuello,
 demasiado robusto para asido en las manos;
 superior a ese hueco mezquino de la palma
 que es la medida del humano apetito?
 ¿Y para quién habías de desatar la equis
 de tus brazos cintos y untados
 como atroces ligas al tronco,
 por entre los cuales puntean 
 los cuernecillos numerosos
 de tu busto de hembra de cría?
 ¿Quién vio temblar nunca en tu vientre
 el lucero azul de tu ombligo?
 ¿Quién vislumbró la boca hermética
 de tus dos piernas verticales?
 En torno a ti danzan los astros.
 ¡Ay del mundo si flaquearas, Diosa!
 Y al cabo, lo que en ti más venero:
 Los pies donde recibes la ofrenda
 Y donde tuve yo cuna y regazo;
 Los haces de dedos en compás
 Donde puede ampararse un hombre adulto;
 Las raíces por donde sorbes
 Las cubas rojas del sacrificio, a cada luna.
Què us sembla el poema? És cruel la confessió d’Ifigenia en el poema d’Alfonso Reyes? És víctima o heroïna?
I què opines del paper de la dona en l’escenificació del mite del sacrifici d’Ifigenia? N’havíeu sentit a parlar? En coneixeu més pervivència en la literatura, en la pintura, arreu…?
Laia Costa,
1r de Batxillerat Humanístic
 
								



 









