Cine i Llatí. Una llengua morta molt viva

Aquesta pel·lícula de Marco Ferreri explica la història d’un avi que veu com els amics de la seva edat es compren cotxets per a invàlids i decideix fer el mateix. La seva família s’hi oposa, però ell vol seguir tenint una certa autonomia a la seva vida diària i, a més… que no és el “pater familias”?

A l’antiga Roma l’home de més edat de la família tenia un poder gairebé absolut sobre tota la seva descendència, de manera que controlava també els diners. I si es volia comprar un cotxet, doncs se’l comprava. I punt. A la pel·lícula se’ns mostra, amb un cert sentit de l’humor, que aquest costums antics s’han perdut i la societat va arraconant a poc a poc els seus avis.

Un professor utilitza les cançons dels Beatles per a ensenyar la llengua anglesa. Per això, quan s’assabenta que John Lennon és a Almeria amb la intenció de rodar una pel·lícula, decideix viatjar amb el seu cotxe per conèixer-lo personalment. Al llarg del camí recull dos joves, i deixant-se emportar per la seva vocació, els dóna petites lliçons de llengua.

A l’escena que us presento parla no només de l’anglès, sinó que també defensa la utilitat del llatí, i fixeu-vos quina comparació tan curiosa fa servir…

En un article recent vam veure unes escenes de la sèrie de films de Harry Potter a les quals els aprenents de mags feien servir conjurs en llatí. Aquestes pel·lícules han donat molt de ressò a un recurs habitual al cinema de fantasia: cada cop que volen superar les forces de la naturalesa, els bruixots o bruixes consulten els seus antics manuscrits i comencen les seves cites llatines.

Aquí us presento els primers 15 minuts del film “Dragonslayer”, del 1981, i veureu com de seguida apareix un mag que diu tot això: “Unus in nihil… Omnia in duos… Duo in unum… Unum in nihil. Nec quattuor… nec omnia, nec unus, nec nihil sunt.” (“Un en no res… Tot en dos… Dos en un… Un en no res. Ni quatre… ni tot, ni un, ni res són). Sembla màgia, però també podria ser un repàs bàsic de matemàtiques.

Més endavant, però, quan arriba la petició d’auxili, la màgia és més clara: “Nunc habeamus lucem… et calorem.” (“Ara tinguem llum… i calor”). I arribat el moment d’enfrontar-se amb la mort, no podem negar que el seu conjur té una certa ambigüitat: “Mortem confundit magus” (“El mag enganya la mort”).

Avui toca un clàssic. En aquesta pel·lícula se’ns explica la història d’un especialista en exorcismes que intenta foragitar el dimoni que s’ha instal·lat en el cos d’una xiqueta.

Al vídeo us presento una escena a la qual l’exorcista parla amb el dimoni, que intenta apropar-se a ell utilitzant la llengua de l’església. Comença amb “Mirabile dictu” (“una cosa increïble de dir”), i després, amb ironia, “Ego te absolvo”.

L’exorcista tracta aleshores d’iniciar un diàleg seriós en llatí i li pregunta “Quam nomen mihi est?”. En adonar-se que s’ha equivocat repeteix, ara de manera correcta: “Quod nomen mihi est?”. Però la conversa en aquest idioma s’acaba aquí…

He incorporat aquest fragment perquè em semblava curiós sentir una locució llatina en boca del popular Cantinflas. Això sí, la locució la pronuncia amb el seu estil peculiar.

S’ha de dir que a la pel·lícula ell fa el paper d’un mestre de primària anomenat don Sócrates que, en arribar al nou destí laboral, es troba amb una escola abandonada. Quan es disposa a recollir diners per arreglar-la, descobreix que el cacic del poble, don Margarito, li posa algunes pegues.

Llegint els còmics de l’Astèrix veiem de tant en tant algunes locucions en llatí, introduïdes sens dubte amb la intenció de situar el lector en l’època dels fets. A les pel·lícules aquest costum també es manté, però especialment en aquesta del 2002, a la qual el mateix Cèsar va citant les frases que l’han fet famós.

Al primer fragment el sentim citant “Alea iacta est”, paraules que sembla que va dir abans de creuar el riu Rubicó i, per tant, de començar una guerra civil amb el poder a Roma. Per si de cas el públic no l’ha entès bé, ell en fa la traducció.

Al segon vídeo el sentim citant de manera incorrecta la frase “veni, vidi, vici” més d’un cop. Fins i tot dubta com s’ha d’escriure el seu nom. Sembla que els guionistes tenen molt clar el públic al qual va adreçat el film i no poden evitar deixar anar aquestes ironies. Per acabar, la famosa frase de Vegeci “Si vis pacem, para bellum”, ara amb la traducció, perquè no és una locució tan famosa…

Us presento tres breus fragments de les tres primeres pel·lícules de la sèrie, concretament les titulades “La pedra filosofal”, “La cambra secreta” i “El pres d’Azkaban”. I no cal insistir molt més, perquè tots sabem que l’escriptora, la J.K. Rawling, va seguir estudis Clàssics a la Universitat i té evidentment alguns coneixements de Llatí que utilitza amb assiduïtat.

El Llatí que apareix a les novel·les i pel·lícules de Harry Potter és, seguint la tradició de l’ocultisme medieval, el que empren els professors i estudiants de màgia en aplicar els seus encanteris . Per això, tant si es tracta de reparar unes ulleres (“Oculos reparo”), com d’obrir una porta secreta (“Fortuna maior”), els protagonistes de la sèrie estan constantment citant fórmules en aquesta llengua.

Avui, un fragment de la pel·lícula “Amadeus”, basada en l’obra de teatre d’en Peter Shaffer que explicava molt lliurament en la relació entre els músics clàssics Mozart i Salieri.

L’escena ens presenta el músic italià ajudant l’austríac a acabar un “Rèquiem” que li ha estat encarregat per un personatge misteriós. La mala salut (i la mala vida) han impedit a Mozart completar l’obra, però en Salieri (que és aquest personatge misteriós) no vol que es perdi. Per això va copiant tot el que el seu col·lega li dicta.

Un “Rèquiem” és una missa de difunts en llatí i consta de diverses seccions obligatòries. Una d’elles és la llarga seqüència gregoriana titulada “Dies irae”. Mozart ja ha completat gran part de la seqüència, però li falta el fragment que comença per “Confutatis maledictis, flammis acribus addictis, voca me cum benedictis…”. En el vídeo assistim a la composició musical d’aquests versos (i també a la seva traducció…)

En aquesta famosa pel·lícula romàntica el xicot mor i, un cop descobreix que és un fantasma atrapat en el nostre món, intenta comunicar-se amb  la seva xicota.

A l’escena que us presento encara és viu, tot i que no sembla que li posi molta passió a la relació. Perquè, realment, dir “idem”, en llatí, en lloc de “t’estimo”, no sé si compta molt.

El monjo franciscà Guillem de Baskerville, acompanyat pel novici Adso, inicia les seves investigacions per descobrir la causa de la mort d’Adelmo, un especialista en pintar miniatures als manuscrits. Per això ha d’utilitzar unes lents, les quals provoquen l’admiració dels monjos assistents (“oculi de vitro cum capsula!” exclamen). Posteriorment, en comentar la ironia de les imatges provoca també la ira del venerable Jorge, que profereix unes paraules de la regla de Sant Benet: “Verba vana aut risui apta non loqui”. I és que això de riure és cosa seriosa.

En aquesta escena intuïm algunes de les claus del misteri de la pel·lícula, però no us direm res més…