La Renaixença és el terme amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes portat a terme sobretot a partir de la segona meitat del s. XIX.
Els factors que l’afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d’una manera definitiva. Hom ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, amb la seva revaloració de la llengua i la història pròpies, dels costums populars, etc.
A·legoria de la "Cançó popular". Palau de la Música Catalana
L’any 1833, un català emigrat a Madrid, Bonaventura Carles Aribau, escriu un poema titulat La pàtria. que és alhora la primera fita de la Renaixença i la primera mostra del Romanticisme en llengua catalana.
Del 1833 al 1844, el Romanticisme fa la seva passionada aparició en la vida pública i aconsegueix els seus resultats més típics, mantenint obertes les dues dues direccions que, com a tot Europa, oferia als seus conreadors: la conservadora (nostàlgica del passat) i la liberal (revolucionària).
A partir de 1844, la tendència conservadora i historicista romàntica monopolitzarà les lletres catalanes i impulsarà la creació dels Jocs Florals (1859), que es van convertir en la gran plataforma de la poesia de la segona meitat del segle XIX. Mitjançant la instauració d’aquest certamen literari, la poesia va disposar d’un sòlida tribuna acadèmica que si, d’una banda, va unificar formes i continguts, de l’altra, li va proporcionar una àmplia projecció social.
Entre 1850 i 1874, el Romanticisme va conservar globalment la seva vigència, però els poetes més solvents van matisar-lo amb la incorporació d’alguns trets molt personals i identificadors. Així, Marià Aguiló va introduir una vaporositat molt típica de certa poesia popular mallorquina; Manuel Milà i Fontanals, erudit de fama europea, va posar en joc recursos i ambicions de procedència medieval, i Josep Pons i Gallarza, ple de ressons clàssics, va donar una visió molt idealitzada del paisatge.
Però se’ns dubte, la gran figura de la Renaixença i, per extensió del Romanticisme fou JACINT VERDAGUER. El poeta que en la maduresa de la seva existència es va rebel·lar contra l’establishment religiós i burgès, va convertir en matèria poètica les seves ànsies místiques i les seves angoixes personals, i en els seus dos grans poemes èpics, va cantar amb èmfasi la revolta de l’home contra Déu i la ira i el perdó d’Aquest (L’Atlàntida) i els orígens mítics de Catalunya (Canigó).
Verdaguer, però, va ser molt més que l’últim gran poeta romàntic: va ser també el creador de la llengua literària moderna, rica, flexible i precisa.
En les darreries del segle XIX el Romanticisme va entrar en crisi i van sorgir nous moviments i estètiques com ara el Modernisme.
Si voleu podeu ampliar la informació només amb un clic.
De la Renaixença destacarem els poemes:
I sobretot donarem protagonisme a la màxima figura d’aquest període i també per molts estudiosos de la poesia catalana: JACINT VERDAGUER.