COMENTARI: Poema datat el 10 de gener de 1883 a Caldes d’Estrac [Caldetes] (El Maresme), on Verdaguer passava temporades acompanyant Claudi López, futur marquès de Comillas.
Va ser escrit en un moment de recapitulació i de dubtes vora sis anys després del triomf de l’Atlàntida als Jocs Florals de Barcelona i un abans d’emprendre el projecte Canigó. Tanmateix el poeta va decidir guardar-se’l i no el va publicar fins dotze anys més tard, en plena crisi personal, dins de Flors del Calvari (1895).

Aquest poema s’ha definit com un “microcosmos verdaguerià”, és a dir, un poema que conté resumidament tot el món poètic de Verdaguer, el del triomf i la plenitud i el de la crisi de finals de la seva vida.
S’hi troba, sobretot, l’actitud romàntica de confrontar-se amb la pròpia obra i demanar-se qui és ell, què és la poesia i quin és el sentit de tot plegat si s’aspira a assolir la plenitud de l’eternitat al costat de Déu.

Tot i trobar-se en un moment de reconeixement públic, la seva insatisfacció personal (“no tinc res” afirma) el porta a regirar-se contra la poesia, a qui sembla acusar d’entrabancar-li amb les seves vel·leïtats el camí de la pau celestial.

El poema és format per deu estrofes de quatre versos decasíl·labs i hexasíl·labs alternats, amb rimes segons l’esquema: 10A/6b/10A/6b.