Des dels primers decennis del segle XVI fins als primers del XIX, una sèrie de fets i crisis històriques acaben afectant el desenvolupament cultural, que al llarg del segle XV havia assolit una densitat i brillantor comparables a la dels països europeus més cultes.
Els fets històrics que vertebren aquesta època turbulenta són, principalment: la unió dinàstica amb Castella en temps dels Reis Catòlics; el trasllat de la Cort al centre de la península; l’emigració de bona part de la noblesa catalana i la seva posterior assimilació als designis imperials de Carles I i Felip II; el desplaçament, amb la descoberta d’Amèrica, dels interessos econòmics des del Mediterrani a l’Atlàntic; la pèrdua d’alè de la burgesia mercantil; les guerres contra Castella i les derrotes de 1652 i 1714 amb els exilis consegüents, etc.
Tots aquests fets van provocar i afectar els fonaments de la cultura catalana. Malgrat tot al llarg d’aquest segles també hi hagué una producció poètica considerable, però no pas de primer ordre com havia estat la tònica d’èpoques anteriors.
El Corpus de Sang (1640)
- RENAIXEMENT
El Renaixement català, com el castellà, va intentar una síntesi de materials propis de l’edat mitjana i d’altres de nous que procedien, essencialment d’Itàlia. D’aquesta època cal esmentar els poetes Joan Ferrandis d’Herèdia i Pere Serafí, que van alternar la recreació de temes i formes populars amb un idelisme amorós de d’inspiració petrarquista o ausiasmarquiana; Joan Pujol i Joan Timoneda, que van divulgar a través de la poesia i el teatre les idees de la Contrareforma.
- BARROC
A començaments del segle XVII es va començar a formar un grup de poetes barrocs, que denoten la influència castellana tant en les actituds, els temes i les tècniques, com en el vocabulari i la sintaxi, una influència que es va allargar fins a ben entrat el segle XVIII. En aquest període, tan poc brillant, destaquen Francesc Vicent Garcia [el Rector de Vallfogona], de qui es va apoderar la tradició popular per fer-ne un mite; Francesc Fontanella, autor d’una obra aristocratitzant que, a l’exili, es va enriquir amb una problemàtica religiosa de notable interès.
- NEOCLASSICISME I IL·LUSTRACIÓ
A la segona meitat del segle XVIII, les formes barroques comencen a barrejar-se amb les neoclàssiques i rococós que, d’una manera progressiva però tardana, s’incorporen a la literatura catalana. Curiosament, els poetes neoclàssics més purs són dos menorquins: Joan Ramis i Antoni Febrer i Cardona
Paral·lelament a aquesta producció més culta, més aviat escasa i de to menor, les capes populars van produir i consumir poesia construïda sobre les bases de la seva pròpia tradició literària i lingüística que, gràcies a la imprempta, va obtenir una àmplia difusió i acceptació (cançons, romanços i col·loquis costumistes, satírics etc.) tot i que la part més important des d’un punt de vista qualitatiu es va transmetre per via oral. Tradició oral que es recollí al segle XIX, en imposar-se l’ideari del Romanticisme. La mostra més aconseguida i que donà lloc a una abundant poesia posterior va ser la Cançó del Comte Arnau.
[Extret: Josep M. Castellet i Joaquim Molas. Vuit segles de poesia catalana. Barcelona: Edicions 62]
De l’època de la Decadència veurem les composicions:
L'Onze de Setembre (1714)