Els poetes que integren la lírica provençal des dels segles XII i XIII, entre els quals es confonen els naturals del migdia de les Gàl·lies amb italians i catalans, són anomenats trobadors. El nom de poeta era reservat a aquells que componien en llatí; i el de trobador s’estengué a les altres llengües per designar els autors de les poesies cultes en llengua vulgar.

El trobador no tan sols redactava el text, o lletra, de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d’ésser difosa per mitjà del cant. Aquesta necessitat de compondre musicalment exigia al trobador una elevada formació i una especialització determinada. La rígida tècnica poètica tampoc no permetia les improvisacions.

El trobador, des del moment que havia d’aprendre el seu ofici poètic i vivia mercès a ell, era un professional de la literatura. El trobador, només pel fet d’ésser-ho, així que reunia certs mèrits literaris i aconseguia prestigi, adquiria una categoria que li permetia d’ocupar un lloc a les corts, aconsellar els grans senyors, portar a terme ambaixades i participar en altres empreses, com les croades d’Orient.

A Catalunya, entre d’altres destacaquen Guillem de Berguedà i Cerverí de Girona, dit també Guillem de Cervera.

[Extret de Martí de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas, Història de la literatura catalana (Barcelona: Ariel)]

• L’AMOR CORTÈS

Entès com un vassallatge feudal al servei de la dama, l’amor cortès constituí una original aportació de l’edat mitjana a la cultura del món occidental, puix que els seus esquemes haurien estat impossibles per al pensament llatí clàssic. D’acord amb aquesta concepció feudal, la dona és tractada de midons (meus dominus, ‘el meu senyor’) i el poeta s’anomena a si mateix om (‘home’), és a dir, vassall. El mot servir (actitud del vassall respecte al senyor) adquireix el sentit de fer la cort a l’estimada. L’enamorat, igual que l’aspirant a cavaller, ha de passar per les diferents etapes de l’aprenentatge: començarà, doncs, com a tímid sospirant (fenhedor); s’atrevirà, més tard, als precs (pregador); passarà a l’estadi d’enamorat (entenedor), i, si arriba al grau de drut (‘amant’), aconseguirà, potser, de merèixer el gardon (‘premi’, ‘guardó’). La dona a la qual el poeta s’adreça és necessàriament noble i casada; l’amor, per tant, esdevé adulterí.

[Extret d’Enciclopèdia Catalana]: Si voleu saber-ne més feu un clic damunt de link de la publicació.