Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer i Santaló
(mossèn Cinto)
[Folgueroles, Osona, 17 maig 1845 — Vallvidrera, Barcelona, 10 juny 1902]

Poeta i escriptor romàntic.

Fill d’uns pagesos modests, entrà el 1855 al seminari de Vic, i ja, a vint anys, guanyà els primers premis als jocs florals. La seva aparició, vestit de pagès, creà una imatge pública que, en certs aspectes, coincidia amb la del bon sauvage rousseaunià i que produí una forta impressió en els medis culturals barcelonins.

Des del 1865 participà en els Jocs Florals de Barcelona, a partir dels quals es relacionà amb les personalitats més destacades de la Renaixença. El 1870 rebé els ordes sagrats, i fou destinat de vicari a una petita parròquia rural, Vinyoles d’Orís (Osona), on compongué un gran nombre de poemes d’aire popular i d’apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en L’Atlàntida. Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona. I, per recuperar-se, el 1874 entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, on en poc més de vint mesos (1874-1876) féu, a bord del vapor “Guipúzcoa”, nou vegades la travessia d’Amèrica (en la línia de Cuba) i recuperà del tot la salut. Per a Verdaguer, els anys 1877-93 foren els més fecunds i brillants. Residí al palau dels marquesos de Comillas de Barcelona, propietaris de la Transatlàntica, com a capellà de la família i, des del 1883, com a almoiner, i tingué, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear alguns dels seus poemes més importants. El 1884 féu un viatge per França, Alemanya i Rússia; el 1886 en féu un altre fins a Terra Santa. A quaranta anys, però, sofrí un profund trasbalsament espiritual que el dugué a revisar tot allò que, fins aleshores, havia estat la seva vida. A poc a poc, aquest trasbalsament es convertí en un desig creixent de purificació que desembocà en un exercici desordenat de la caritat, que l’omplí de deutes, i, a la llarga, en la pràctica d’exorcismes. Una girada tan radical no fou entesa, ni acceptada, pel marquès de Comillas ni per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l’allunyaren de Barcelona. A la Gleva (Osona), on el mig confinaren, passà dos anys dedicat a escriure, a trampejar els deutes que l’acorralaven i a burlar una vigilància que, cada cop, era més obsessiva, fins que, a mitjan 1895, decidí de trencar tota llei d’obediència i fugí a Barcelona, on li foren suspeses les llicències de dir missa. En dues sèries d’articles, aparegudes a “La Publicidad”, exposà les intencions que l’animaven i atacà amb duresa tots els qui tractaven de bloquejar les manifestacions més lliures de la seva personalitat. L’enfrontament directe amb el marquès i les autoritats produí una gran commoció al país, que, a l’instant, prengué partit a favor de l’un o dels altres i que, al capdavall, traduí en termes polítics. Es retractà i fou rehabilitat, el 1898, i els seus darrers anys de beneficiat de l’església de Betlem, de Barcelona, i d’escriptor acabat i sense alè són d’una gran tristesa.

Verdaguer no és un escriptor erudit, però no és tampoc l’inspirat que, com suposa la llegenda, opera per instint i d’una manera desordenada. En efecte: els seus estudis al seminari li havien permès de conèixer la llengua llatina i, per tant, de llegir directament alguns dels seus clàssics, de disposar des de molt jove d’un cert bagatge teoricoliterari i, al capdavall, de tenir a l’abast una biblioteca relativament nodrida. Més endavant, els seus contactes amb Marià Aguiló i amb Manuel Milà completaren la seva formació i afinaren el seu sentit de l’ofici. Així, pogué aliar el do del cant amb la consciència crítica indispensable per a triar els models més adequats, ajustar els materials amb què treballava a la forma que havia imaginat per a ells, manejar amb precisió tota mena de combinacions estròfiques i, a més, establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars d’una prodigiosa riquesa. En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l’enyorança i el somni, però la realitza a través d’unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp. La poesia, diu, “fa record del paradís perdut” als “desterrats fills d’Eva”, alhora que “ne fa somniar un de millor”. La pobra humanitat, però, “està massa distreta” per a sentir el “modular” del poeta. Car “qui està distret amb lo borboll mundà, ¿com pot sentir la refilada angèlica?”. Ell ha sentit la “gentil cançó” del paradís i, per això, confessa que “m’és enyorívola la terra”. Aquest “paradís perdut” que fa pensar en Schiller i Novalis és, a la vegada, religiós i patriòtic. Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories populars més o menys lligades per nexos argumentals i resoltes en termes que participen, a la vegada, de l’efusió lírica i del discurs narratiu.

L’expressió més genuïna de la seva producció són dos poemes èpics: L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886). De factura romàntica, el primer sembla traduir, tanmateix, les ensenyances més o menys clàssiques del seminari, mentre que el segon recull els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l’època fins a insinuar o, almenys, coincidir amb determinades propostes modernistes.

[Extret d’Enciclopèdia Catalana]. Si en voleu saber més feu un clic damunt de la publicació.

Si voleu podeu ampliar la informació només amb un clic.

També podeu ampliar la informació a la fundació que vetlla pel llegat del poeta que conté multitud d’enllaços.