Miquel Costa i Llobera

[Pollença, 10 març 1854 — Palma 16 d’oct. 1922]

Escriptor i eclesiàstic.

Primogènit d’una família de senyors benestants, estudià a l’Institut de Palma, on fou alumne de Josep Lluís Pons i Gallarza.

Bé que era enemic de la poesia floralesca, participà en els jocs florals del 1874 i obtingué un accèssit a la viola amb La primera llàgrima. Produí notables peces poètiques fins que, el 1875, escriví una peça cabdal de la poesia catalana, El pi de Formentor, que, paradoxalment, no fou ni esmentada als jocs florals del 1878.

Miquel Costa representa, amb Joan Alcover, l’esperit d’aquella modalitat poètica que la crítica designà amb l’apel·latiu d’Escola Mallorquina, caracteritzada pel llenguatge meditat, acadèmicament escollit, l’elegància i l’exigència de la forma, l’afecció a la natura i l’animadversió a qualsevol estridència. Hom ha ponderat sovint el classicisme de Costa; però el seu esperit no és ben bé clàssic, sinó essencialment romàntic. La seva poesia, com a imatge de l’home, reflecteix un estat afectiu personalíssim, tan estrany a la retòrica com a les novetats inútils.

[Extret d’Enciclopèdia Catalana]. Si voleu saber-ne més feu un clic damunt de la publicació.

COMENTARI: El poeta s’inspirà per escriure aquest poema en les visions feréstegues de pins arrelats en els penya-segats de la península de Formentor, a la costa nord-est de l’illa de Mallorca. El poema passà per dues versions conegudes el 1875 i va ser recollit al volum Poesies (1885).

Composta sota la influència del Romanticisme heroic i declamatori de Victor Hugo, és tammateix una peça personal i madura, resolta amb un llenguatge d’una noblesa i una puresa sorprenents.

El pi se’ns presenta com un heroi d’una epopeia natural, un gegant guerrer, eixut i aspre; arrelat en unes condicions impossibles, assetjat per vents i onades. Però és sacralitzat per Déu. Per tot plegat és equiparat al geni, que lluita, en solitari, contra les adversitats de la vida mundana, per ascendir i mantenir-se a les altures de d’on està en contacte amb la divinitat. Finalment, el poeta el reconeix com a envejable model de vida: lluitar per vèncer.

El poema consta de vuit estrofes de quatre versos alexandrins i un cinquè hexasíl·lab, amb una rima que segueix l’esquema: 12A/12B/12A/12A/6b

Podeu descarregar el poema només fent-hi un clic.

D’aquest poema Maria del Mar Bonet en va fer una versió musical molt coneguda. Escoltem-la!