En una petita i acollidora població de les andes equatorianes, enclavada entre turons i falltes, molt propera a la ciutat de Guaranda, va néixer i va créixer un jove jove, sota la tutela d’una família distingida, molt conservadora, però responsable en el seu treball diari de hortelans. Per ventura havia cursat el segon any de la primària a l’escola del lloc; en aquella època era més que suficient per complir qualsevol activitat emmarcada en els drets ciutadans. Quan va fer els vint, per voluntat pròpia va anar a la caserna militar a complir amb la seva obligació, vivència que li va servir per temperar el seu caràcter, aprendre un ofici i obrir horitzons per a la seva existència. De tornada de la caserna, va ser molt cotitzat per les solteres del seu terrer.

Amb els seus amics que tenien la mateixa edat organitzaven i sortien a fer serenates en altes hores de la matinada. No importaven les distàncies que havien de recórrer, ni el fred o la pluja per suportar; allò important era complir amb l’objectiu: passar bé. Moltes vegades els van anar molt malament: els taitas de les noies no els obrien les portes, com era el costum a la comarca; algunes vegades van ser tirats amb gossos braus; altres, banyats amb orines que les mares recollien en bacinetes a propòsit. Quan estaven amb molta sort, clarejaven ballant amb les noies de la casa i bevent amb el pare d’elles algunes ampolles de mistela o aiguardent de contraban, el licor del qual era molt apreciat perquè no provocava estralls al mal de cap.

I conte contat, conte acabat.