II.IV Escala

L’escala fonamental que utilitzaven els grecs durant la Grècia clàssica era la dòria. Aquesta anava de Mi a Mi en sentit descendent, és a dir al contrari que l’escala moderna, però conservava el semitons en el mateix lloc.

Escala Mi bemoll Major

Font: Wikimmedia Commons

La imatge mostra  el model d’escala actual en Mi♭ Major, la qual és tan ascendent com descendent. L’escala dòria dels grecs, en canvi, només baixava, és a dir, era descendent, i tal com em vist, contenia els semitons entre la tercera i quarta nota, i la setena i vuitena. La nota mediant d’aquesta escala era el La, i rebia aquest nom per la seva posició gairebé central. Així com nosaltres anomenem tònica a la primera nota de l’escala (en l’exemple la tònica seria el Mi♭) el grecs no entenien aquesta concepció ja que no té més sentit que des del punt de vista modern de l’harmonia.

La dòria era l’escala fixa per excel·lència. Quan un autor grec antic discutia sobre l’escala sempre es tractava de la dòrica. Tot i això, es transformava en una sèrie d’escales o modes segons el sentiment que transmetia (ethos) o la nota per la qual començava. Els modes grecs autèntics eren el dòric, el frigi, que anava de Re a Re, el lidi, de Do a Do, i el mixolidi, de Si a Si. En aquest punt cal fer una observació important; els modes de l’Edat Mitjana rebien la mateixa terminologia que els grecs i designaven el mateix tipus d’escala: l’autèntica. Ara bé, cal parlar d’un altra tipus d’escala, la plagal. La terminologia que es va assignar a aquest tipus d’escala anava precedida del prefix hipo- (ὑπό) ja que s’obtenia desplaçant una quarta cap abaix les notes dels modes anteriors. Per aquesta raó es designaven amb la preposició grega ὑπό que significa “abaix”, “sota de”. Així doncs aquests modes eren l’hipodòric, que anava de La a La, l’hipofrígid, de Sol a Sol, i l’hipolidi, de Fa a Fa. Malauradament, tan sols s’han conservat dos “melodies ὑπό”: l’Himne cretenc d’Oxirrinc, dedicat a la Trinitat i el qual deixà el primer testimoniatge de cant eclesiàstic, i el Lament de Tecmessa.

Les escales musicals, a més de classificar-se segons el mode, també es classificaven en gèneres: el diatònic, el cromàtic i l’enharmònic, els dos darreres d’origen oriental. Els grecs anomenaven diatòniques a les escales que tenien cinc tons i dos semitons, és a dir, formades per dos tons i un semitò a cada tetracord. Un tetracord és una sèrie de quatre sons, de manera que la distància que hi ha entre el més agut i el més greu és un interval de quarta justa (2 tons i 1 semitò). En l’ús modern del concepte, un tetracord és un segment d’escala que consta de quatre notes. 

Font: Wikimedia Commons

Fitxer:Chromatic scale full octave ascending and descending on C.PNG

Actual escala cromàtica                                                                                 Font: Wikimedia Commons

El gènere cromàtic era el més adequat per expressar tristesa perquè contenia dos tetracords formats per dos semitons i una tercera menor. Per tal d’entendre-ho millor, us mostro un exemple: La – Fa# – Fa – Mi – Do# – Do – Si – La#. Entre La i Fa# tenim una tercera menor composta per un to i un semitò, entre Fa# i Fa, un semitò i entre Fa i Mi, un semitò; el següent tetracord (Do# – La#) segueix la mateixa seqüència. L’actual escala cromàtica està integrada per dotze sons, tots ells separats per una distància d’un semitò. En moltes ocasions aquesta escala s’utilitza per l’aprenentatge de l’instrument, de manera que l’alumne assimila totes les notes possibles d’una octava concreta.
En darrer lloc, cal parlar del gènere enharmònic. L’enharmònica era una escala formada per dos tetracords amb una tercera major (1 to i 1 semitò) i dos microtons d’un quart de to cadascun. L’enharmònic original, precedent al enharmònic format per una tercera major i dos microtons, era pentatònic, i es composava per una tercera major més un semitò. Aquest enharmònic no va desaparèixer completament després que el semitò es dividís, sinó que va continuar persistint en altres gèneres més solemnes i arcaics.

Abans de concloure, cal parlar de l’homofonia de la música grega. Els grecs no consideraven musicalment estètica la producció simultània de dues melodies diferents. A més, no coneixien l’harmonia en els sentit modern de la paraula (segons el DIEC, “acord de sons agradables a l’orella”). Quan cantaven els cors, sempre era a l’uníson o a l’octava. Tot i així, l’augment d’un cant a l’octava, fet inevitable que es produïa quan cantaven infants i adults, els semblava una complicació audaç.
Malgrat que la musicologia accepti que la creació de les harmonies es remunta a l’Edat Mitjana europea, i que les cultures antigues no tenien un sistema desenvolupat d’harmonia, sembla evident a partir dels texts de Plató que els músics grecs, de vegades, feien sonar més d’una nota al mateix temps, encara que això era considerat una tècnica avançada. En el llibre 7, fragment 812d, Plató opina que la lira (λύρα) s’hauria d’utilitzar juntament amb les veus, les qual haurien de sonar a l’uníson i amb heterofonia. D’altra banda, el fragment musical conservat d’Orestes d’Eurípides demana clarament que soni més d’una nota al mateix temps.

Per acabar, m’agradaria fer un petit apunt sobre la relació entre les escales gregues i les actuals escales orientals. Quan escoltem melodies de l’Antiga Grècia, no podem evitar transportar-nos a ambients orientals. De fet, gairebé un centenar d’escales de l’Orient Islàmic no són més que còpies exactes de les escales gregues. La Higāz, una escala oriental, està formada per un tetracord cromàtic i un pentacord diatònic.