Arxiu de la categoria: Prosa catalana Categoria 2

NO SOC JO, per Elvira Díaz

Avui m’he aixecat del llit amb molta energia, volia començar ja 3r d’ESO. Tinc la sensació que aquest curs m’anirà bé i podré arribar a ser policia. Només arribar he vist a les meves amigues i ens hem explicat tot el que hem fet aquest estiu. Com canviem en tres mesos!! La Sara està molt alta i molt bonica, li queda molt bé el pèl-roig, la Mariona segueix igual de presumida però ha crescut molt i ara té els cabells llargs.

Hem entrar a classe i la tutora Marina ens ha dir com funcionarà la seva classe, els professors que tindrem i ens ha presentat els companys nous. Els professors m’agraden però el de plàstica és molt guapo i jove i a mi no m’agrada gens plàstica, m’haurà d’ajudar bastant.

Avui el dia ha passat molt ràpid, ja són les tres i vaig a casa amb pressa, que tinc molta gana. Per fi arribo a casa però no entenc per què la clau no m’obre, és com si no fos aquesta clau, potser s’ha trencat el pany i l’han canviat. Pico al timbre i tampoc m’obren, no entenc perquè no m’obren. Com no tinc telèfon per trucar, aniré a casa dels meus avis a veure si són allà. M’acaba d’obrir una jove dient que allà no hi viu cap persona gran, que porta quatre anys sola en aquell apartament. Vaig a comissaria a denunciar la desaparició de la meva família, no entenc res.

El cap de policia m’acaba de dir “arribes tard”, com si jo hi treballés, jo vull parlar amb ell i ell no em deixa parlar, només repeteix “posa’t l’uniforme”.

M’estic atabalant i vaig a mullar-me la cara. No pot ser, tinc la cara d’adulta d’uns trenta anys, soc jo de gran. Què m’ha passat? No sé què fer, no entenc res, estic desorientada. Noto que em cauré al terra amb segons. Caic ide cop m’aixeco i estic al meu llit, amb catorze anyets i avui és el primer dia de tercer. Ha sigut un somni estrany.

Elvira Díaz, 3A5

UN CAMÍ PER RECORDAR, Elena Goreaci

L’autobús està gairebé buit, millor per a mi, força gent en un espai petit m’atabala molt. Amb els nervis a flor de pell em dirigeixo cap a la part del darrere de l’autobús i trio el seient buit al costat de la finestra. Per sort l’altre seient està lliure i no he de preocupar-me d’establir conversa amb un complet desconegut.

El soroll de la porta de l’autobús tancant em distreu dels meus pensaments, però de sobte torna a obrir-se; el que ve després em sorprèn i em posa nerviosa a la vegada. El primer que m’atrau d’aquell cos tan alt, que gairebé frega la part superior de la porta, són els ulls verds que tan atractiu el fan davant els meus ulls. Porta el cabell lleugera i perfectament desordenat, un color entre marró i ros. Els seus texans negres i trencats pels genolls i la seva samarreta negra amb les mànigues arremangades fins els colzes, li donen un aire gairebé del típic noi dolent.

Em persegueix amb els ulls mentre s’acosta cap a mi, així que faig el primer que em ve al cap, posar la meva motxilla negra a l’altre seient i així evitar qualsevol incòmoda situació, com que s’assegui amb mi i s’interessi per la meva vida. Juro que si s’asseu amb mi l’empenyeré fins que caigui a terra. Per sort el noi canvia d’opinió i s’asseu darrere meu. Sospiro d’alleujament i torno a enfonsar-me en els meus pensaments i conspiracions fins quedar-me dormida.

Em desperto una mica dolorida i incòmoda, això de dormir asseguda acabarà per trencar la meva columna vertebral. El tema és que no és la incomoditat el que m’ha despertat, i menys encara haver dormit prou.  De fet, aquest és el problema, que no he dormit prou i això em posa de molt mal humor sempre.

Em giro cap al noi que tinc darrere, posant-me de genolls sobre el meu seient, i el colpejo a l’espatlla fins que ell obre els ulls i el seu auricular dret cau a la seva mateixa vegada.

-Vols baixar la música si us plau?- li dic posant el meu millor somriure sarcàstic. En realitat no sé exactament quina cançó està escoltant però si el seu ritme i juro que és com l’etern brunzit incessant de les abelles al voletejar totes unides en un eixam.

Ell em torna el somriure i no trigo a esbrinar que s’ha pres el meu somriure com un de real, o potser són imaginacions meves i ell està sent igual de sarcàstic que jo.

-Et molesta?

-M’has despertat a mi i segurament a mig autobús, així que sí. Podries baixar-la?

-Segurament has estat tu qui ha despertat a mig autobús amb les teves invocacions mentre dormies, per això m’he hagut de posar els auriculars.- Em contesta evitant la meva pregunta anterior.

-Invocacions?- Pregunto estranyada.

-Sí, has estat parlant en un idioma estrany durant hores, ja començaven a petar-me els timpans.

-I segur que no serà per la monstruositat que escoltes a ple volum?

Somriu però no comenta res al respecte.

-Ja que estàs desperta podríem aprofitar per conèixer-nos una mica i fer aquest insuportable viatge una mica menys avorrit.- Em diu ell creuant els braços i recolzant-los en la meva butaca mentre em somriu. Em balancejo cap enrere per posar una mica d’espai entre els dos.

-Prefereixo seguir dormint gràcies.- Li dic mentre torno a asseure’m.

-Està bé. De totes maneres no podràs dormir ara, estem a punt de fer una parada. Crec que patiré una explosió allà abaix de les ganes que tinc de fer servir el bany.

Sospiro, compto fins a deu en silenci per evitar posar-me histèrica i faig cas omís del seu últim comentari.

Quan ja m’he polit i he comprat menjar torno cap a l’autobús, encara falten quinze minuts per anar-nos-en. Segons vaig avançant veig al noi pesat de l’autobús assegut a la gespa menjant-se una hamburguesa greixosa que per al meu gust té mal aspecte. Jo he optat per aigua i una poma.

-Encara falta per anar-nos-en, vine a seure amb mi- em crida. Per un moment dubto però al final cedeixo i em sento davant d’ell.

-Noah- es presenta allargant la mà, no sense abans netejar-la contra el seu pantaló, quin fàstic.

De totes maneres li estenc la mà i em presento dubtant si dir-li el meu nom- Montana.

-I suposo que et dirigeixes allà, no és així?

Assenteixo.

-Segueix en peu allò de conèixer-nos.- Afirma per després donar-li una mossegada a l’hamburguesa.

-Què vols saber?

-Quin tipus de música t’agrada?

-Rock clàssic, Jazz…

-Bé doncs aquella monstruositat que t’ha despertat era“Aereosmith”. Què em dius de la teva cançó preferida?

Sense dubte vaig contestar: – “Laugh, I Nearly Died” dels “Rolling Stones”.

-Vaja quina casualitat- em contesta somrient amb el cap inclinat cap a un costat.

Sento que aquesta conversació em canviarà de parer sobre moltes coses.

 Elena Goreaci, 3A5

L’ESTRANY VIATGE DE LA MARTA, per Anna Termes

Hi havia una vegada un grup d’amics que anaven d’excursió amb caravana uns quinze dies per les costes de Catalunya. Van fer maletes i es van trobar a casa d’en Marc, el més petit, però el que conduïa el vehicle. Eren les set i deu del matí i la Marta encara no havia arribat, feien tard. Al cap de cinc minuts va arribar, molt espantada i els va informar que la seva mare necessitava urgentment l’ajuda dels companys. Sense més explicacions es van dirigir tots cap a casa la Marta pitant.

En Pau, que és el més gran del grup, va pujar les escales fins arribar al primer pis per veure què succeïa. La Marta va anar darrere seu per poder obrir-li la porta. Pels nervis, a la Marta li va costar obrir la porta, però ho va aconseguir. Al cap d’un segon de treure la clau del pany van dirigir la mirada cap a baix perquè van sentir un moviment als peus. Era un paper on hi havia alguna cosa escrita. Es van mirar entre ells i mig segon després van recollir el paper per poder llegir-lo. Van començar a llegir: “Marta, la teva mare ha estat escollida per fer un joc de súper-herois secret. Per més informació hauràs d’anar al garatge i prémer el botó vermell que hi ha darrere la fusta.”

Corrents es van dirigir cap al garatge i van prémer el botó i va aparèixer un senyor i es va emportar la Marta. En Marc i en Pau van marxar corrents cap a la policia. La policia va venir de seguida però al cap d’estar uns dies investigant, no van trobar res de res.

Anna Termes, 2A5

EM POTS VEURE?, per Taylor Van Zantvoort

Un matí d’una setmana de primavera. M’aixeco i com cada altra dia  vaig a la cuina a esmorzar. Què és això? Per què no puc obrir la porta? No puc tocar res. Per què traspasso la mà per la porta? Això ja no és un dia normal. Hauré de descobrir per què m’està passant això.

És estrany, no sento res.

Caminant cap a l’institut estic veient una noia, m’apropo per parlar amb ella però no em veu. Molt estrany, molt. No ser què pensar. Això li ha passat a algú? Arribant a l’institut veig al meu millor amic, com la noia d’abans ell tampoc em fa cas. Vaig a dintre i els passadissos estan plens de gent, dels meus amics i companys però ningú em veu. Qui és aquella noia? Per què m’està mirant? No hi ha ningú darrere meu. S’està apropant. Com em pot veure? No m’ho crec.

-Hola.- em diu.

Jo, com el curiós que soc, li responc amb una pregunta.

-Com em pots veure? Fins ara ningú m’ha fet cas.

-Què dius? Soc nova i no sé  cap a on anar.

– Jo t’ajudo si tu em dius per què em veus.

-No trobo normal això que dius. Com que ningú et veu?

-Doncs això és el que estic intentant descobrir. Tu ets l’única que m’ha vist.

Vam seguir parlant una bona estona i li vaig explicar tot el que m’havia passat des del matí fins aquell mateix moment. La noia, que es diu Ona, m’explicar que això que li estic dient li sona perquè al diari del seu avi va llegir una cosa semblant, però la seva família sempre va pensar que estava boig. Aquesta tarda després del institut aniré a casa seva.

He arribat i l’Ona m’ensenya el diari. És molt estrany. Estè ple de fotos, trossos de diaris i guixodes, sembla que sigui el diari d’un científic boig. Ara entenc per què pensen que estava boig.

En el diari hi posa coses que m’han passat i també diu coses amb les que l’Ona es relaciona. Me’n vaig cap a casa i em poso davant de l’ordinador per intentar trobar més pistes sobre el símbol que hi havia a la portada del diari.

Aquest símbol representa alguna cosa de bruixeria que no entenc. Representa una unió de bruixes i bruixots que persegueixen fantasmes. Això m’està començant a fer por, mai havia cregut en aquestes coses però ara…

El matí següent m’aixeco, tot és més fosc, fa fred, em sento sol, però vaig a l’institut per veure a l’Ona.

No veig a ningú, no hi ha res.

-Ona!- dic.

-Hola, Max- diu.

-Ahir vaig trobar unes quantes coses, coses que deia el teu avi, bruixeria.

– Jo també, vaig estar buscant per casa.

-Què saps?

-Doncs, he descobert que a la meva família som bruixots, bruixots bons, que persegueixen fantasmes i que tenen una vista diferent als altres, perquè veuen fantasmes. Un fantasma com tu.

-Soc un fantasma?

-Sí, ahir deies que ningú et veu i només et veig jo, una bruixa.

-Això vol dir que estic mort.

-Exacte.

-Com he mort? Quan? Per què?

-Això ho hauràs de descobrir tu.

Taylor Van Zantvoort, 3A5

APRENENTATGES…, per Lúa Romero

Hola a tots! Em dic Killadament però em diuen Killada, m’agrada més, o sigui quue si us heu de dirigir a mi nombreu-me Killada, us ho agraïria. Tornant al que anàvem a fer, avui estic aquí per explicar-vos una experiència meva, que espero que us serveixi com a aprenentatge.

Era 20 d’octubre de 1999, ara farà tres anys. I jo com era habitual vaig anar al Burger Donald’s i em vaig comprar una hamburguesa. L’hamburguesa sempre me la prenia de formatge, enciam i tomàquet, i així la vaig demanar, però quan me la van donar vaig notar una cosa rara, em semblava que li havien posat una capa més de l’habitual, però vaig decidir no fer-ne cas i me la vaig menjar com si res. Quan vaig haver acabat de dinar, vaig anar cap a casa a fer la migdiada. Però no va ser com jo m’esperava, em vaig començar a marejar i després ja no recordo res.

Només sé que els meus veïns em van donar per morta perquè no reaccionava, i no sabien què fer. L’única cosa que se’ls va acórrer va ser trucar als enterramorts perquè em possessin dins un taüt i m’enterresin. Van trucar als meus pares, als meus amics, i en general a tothom a qui em coneixia.

L’enterrament va començar, i jo seguia inconscient. Estaven fent la cerimònia d’acomiadament i de sobte jo vaig despertar. No sabia on era, ni tant sols què hi feia allà, i vaig començar a picar pels costats i per dalt com si no hi hagués un demà. Tothom es va espantar, es pensaven que m’havia posseït el dimoni morta o quelcom així. Llavors els enterramorts van obrir el taüt i jo vaig sortir amb cara de fascinació i desconcert. Què hi feia tanta gent allà?, em preguntava jo. Just després es va apilotonar per abraçar-me tothom, i seguidament m’ho van explicar tot. Ja ho entenia!

I tot això perquè a l’hamburguesa que em vaig menjar li havien posat una cosa estranya i jo ho havia deixat córrer.

Per això espero que us serveixi d’exemple a seguir això de mirar abans de menjar-se qualsevol cosa. De veritat desitjo que us hagi servit per aprendre una lliçó.

Lúa Romero, 2A4

L’ENSURT D’EN PAU, per Lucia Guerra

Hi havia un nen que es deia Pau, tenia tretze anys i la seva passió era jugar a futbol.

Un dia en Pau es va aixecar i es trobava malament, així que va decidir dir-li a la seva mare. La seva mare li va posar el termòmetre, però no tenia febre. Però ell es queixava de mal de cap i el va portar al metge. Quan va entrar a la consulta i va explicar-li el que li passava, el metge va decidir fer-li unes proves per assegurar-se que no era Palgi. Palgi és una malaltia incurable, que ja es neix amb ella, però es comença a desenvolupar als tretze anys. Els símptomes principals són mal de cap i d’esquena. La malaltia no és dolorosa ni mortal però et transforma en goril·la.

Al cap d’un mes en Pau va tornar al metge per recollir els resultats. Va sortir que tenia unes possibilitats de tenir Palgi molt elevades i el metge va donar-li unes pastilles per endarrerir la transformació en cas que li passés, però en Pau va ser una excepció, mai es va transformar, per sort només va tenir els símptomes.

Va ser un ensurt terrible per tota la família pensar que es transformaria en goril·la.

Lucia Guerra, 2A4

NO SOC UN MONSTRE, per Alishba Binti

No soc un monstre, soc el que ets tu, soc el que som, i soc el que serem. Jo soc una persona.

Què penses quan escoltes la paraula esquizofrènia? Possiblement coses negatives, com ara que la persona que la pateix és boja o que vol matar a algú. Soc una de les persones al món que té esquizofrènia, soc una persona que, quan camina pel carrer, és discriminada.

Em dic Amal, i aquesta és la meva història. Tot va començar quan als 16 anys no parava d’ escoltar veus, i a vegades em donaven atacs d’al·lucinacions. La meva mare ja ho sabia tot això, però ho va mantenir en secret… i això per què?

Què creus que pensarà la gent sobre tu, sobre nosaltres, i a més no podràs treballar, això ho va dir la meva mare.Em vaig sentir pitjor quan vaig escoltar aquesta frase. És veritat, potser la gent pensa que soc una psicòpata, però no m’importa perquè ells no són res per a mi.

La vida com una adolescent amb esquizofrènia és bastant difícil, però tots tenim les nostres pròpies dificultats. No hauries de tenir por de les coses que et digui la gent. Comença a viure una vida millor, comença a construir el teu present per viure el futur.

Alishba Binti, 2A4

 

 

BÀSQUET, per Marta Aznar

Entro a pista, és el meu últim partit, estic nerviós i emocionat. He passat en aquest poliesportiu els millors anys de la meva vida i aviat arribarà el moment d’arriscar-ho tot i començar de zero a Estats Units.

Però ara em concentro en aquest últim partit, l’última batalla amb els companys que tant estimo. Recordo tots els moments que he passat amb ells, tots els bons, però també els moments durs; sempre han estat allà, i ara jo he d’estar per a ells, em necessiten i em trobaran. L’entrenador ha decidit que surti de titular, ell confia en mi, ho donaré tot, el bàsquet ha estat el més important per a mi en els pitjors moments. A la pista sóc capaç de ser jo mateix, em sento lliure, deixo de ser la persona de fora i em transformo en jugador. Els meus companys sempre han estat allà per ajudar-me.

Em col·loco per fer el salt inicial, escullo a un defensor una mica més alt que jo, el miro als ulls i em torna la mirada amenaçant. M’agrada jugar amb competitivitat, sempre he cregut que és l’única manera d’aprendre. Aquest és l’últim dia, l’últim partit. Marcador a zero, quaranta minuts al davant.

Marta Aznar, 2A5

LA CREMA MÀGICA, per Irene Damas

La meva mare treballa en un hotel netejant i fent habitacions. Els turistes que hi van solen deixar-se carregadors, cremes, tovalloles… I la meva mare, està en el dret d’agafar el que vulgui, sempre i quan no ho reclamin. Normalment no agafa pas res, però li va cridar l’atenció una crema de color blau, amb olor a lavanda.

Casualment, un dia, després de sortir de la dutxa, buscava la meva crema del Mercadona, la que faig servir sempre, i no la trobava. Ma mare em va dir que s’havia acabat, i  que a l’armari només hi havia aquell pot de color blau que havia portat ella. Quin remei em quedava que posar-me aquell estrany producte!

Només recordo que en aquell pot no hi havia cap mena de lletres, ni posava els components, només ‘‘CREMA MÀGICA’’. En aplicar-me-la, em vaig adormir a l’instant, era com si s’hagués parat el temps. Mentre queia per un forat blanc, vaig aparèixer de sobte al mateix lloc on m’havia adormit, era la meva casa uns anys abans de que jo naixés. La meva mare era una adolescent, i la meva àvia molt jove. No sé que feia jo allà. En aquell moment, ma mare estava tenint una bronca amb ma àvia per les notes, va catejar-ne 5!! No m’ho puc creure! Encara recordo quan l’altre dia em va dir que ella sempre feia cas a l’àvia, i que era una estudiant de deu, jajaja!

Després de veure això vaig tornar a aquell forat blanc, i vaig veure un munt de moments del meu passat, podia saltar a qualsevol record per tornar a viure’l. També vaig pensar en què passaria si em trobaven dormint al labavo… Quina por… Vaig saltar al cercle de l’actualitat i em vaig despertar, ningú se n’havia adonat, menys mal!! Em penso guardar la crema per tota la vida!

Irene Damas Navarro, 2A5

RETORN, per Alexandre Contreras

Un dia més, estic molt cansada i confosa, no aconsegueixo recordar la nit anterior, però estic segura que aquesta no és la meva habitació.

És estrany, res del que veig és meu, l’habitació, el llit, les fotos, la roba, ni el meu reflex al mirall! Sóc una altra persona! Només reconec el meu diari digital, miraré en ell i buscaré què em va passar ahir.

“2 de gener de 2018, 7:30

M’acabo de despertar i haig de preparar-me per anar a l’institut, i ràpid perquè sinó arribaré tard.”

“2 de gener de 2018, 8:15

Estic a punt d’entrar a classe i estic molt nerviosa, és el primer dia de batxillerat…”

Això no em serveix de res, he de mirar més endavant.

“2 de gener de 2018, 16:30

L’Andrea m’ha convidat a la seva festa d’aniversari, tinc moltes ganes d’anar-hi, però no ser si la mare em deixarà i el pare està treballant, no el puc trucar, hauré de preguntar a la mare.”

“2 de gener de 2018, 19:00

Després de molt insistir ho he aconseguit, la mare em deixar anar-hi, a canvi jo hauré d’ordenar la meva habitació. Tinc tres hores per ordenar l’habitació i preparar-me.”

“ 2 de gener de 2018, 21.55

Queden cinc minuts fins que l’Andrea i el seu amic arribin, després anirem a la mansió del seu pare. Ja estan aquí, marxo”

Puc recordar l’Andrea, però no el seu amic.

“3 de gener de 2018, 00:30

M’ho estava passant genial a la festa, però estic morta, ballar cansa molt. Per això he sortit a la terrassa, acabo d’arribar. Hi ha unes vistes meravelloses, he fet moltes fotos i les he arxivat a la memòria del diari.Algú s’està apropant a mi molt ràpid, porta alguna cosa a la mà, sembla un ganivet…”

No!! Per què es talla aquí? No ho entenc… Aux! Quin cop! Segur que em sortirà un morat. Un moment, tinc com una marca al pit sembla d’un ganivet… Ostres! Ja ho recordo! L’amic de l’Andrea, el seu cotxe… Ha sigut ell! Ell m’ha matat…

Així va ser com vaig descobrir el secret que hauria de guardar tota la vida, que per mi seria molt, molt temps, diguem que eternament…

No soc com els altres humans, quan moro o em maten revisc, però no torno al meu cos soc una persona diferent amb habitació, amics i família diferent. Les úniques coses que conservo són els meus rècords, les marques o ferides per les quals moro i el meu diari.

Alexandre Contreras, 2A5