Sis lletres, una paraula, un sentiment, un esport, una passió, la meva passió. El futbol per mi nom,es te una paraula: VIDA. Porto jugant des que tenia tres anys, i a poc a poc he anat evolucionant. Vaig començar a jugar amb un equip masculí que es deia La Penya Barcelonista. Al principi, jo no era molt bona, no era molt ràpida, tenia por quan em passaven la pilota, xutava amb la punta i em feia sang a l’ungla del dit gros del peu. Amb el temps, vaig aprendre a tenir resistència, a xutar fort la pilota, i a no tenir por de res. Amb el temps m’he anat canviant d’equip, quan em vaig cansar de jugar amb els nens, em vaig canviar a la penya barcelonista femení, però no acabava d’estar contenta, ja que jugava amb nenes que tenien quinze, setze i fins i tot divuit i clar com jo tenia deu anys…Però en realitat no era del tot dolent, ja que les altres jugadores no em veien venir i els i podia treure la pilota amb facilitat, ja que a les altres nenes els i feia por fer-me mal perquè era molt petita. Quan va passar un any, l’equip es va desfer i vaig descobrir que dos equips femenins buscaven nenes, un no se com es diu però l’altre era el Santa Susanna. Vam fer una reunió amb el president del club, i com em va parlar molt bé de l’equip, vaig anar al Santa Susanna. Ara ja porto dos anys , i he aprés moltes coses, com per exemple: vaig aprendre a trepitjar la pilota, regatejar millor… I per acabar, el meu somni és poder arribar al FCB i dedicar-me tota la vida al futbol.
Arxiu de la categoria: Prosa catalana Categoria 2
ELS CADELLS AMB SÚPER PODERS, PER HARJOT KAUR
Hi havia una vegada una gossa que va tenir quatre cadells. Els quatre cadells eren algú ”peculiars” ja que cada un tenia un cabell de diferent color, a part del color del cabell també tenien Super Poders. Un tenia cabell gris i negra, podia fer-se invisible, el que era marro i verd tenia super força, el lila i blanc tenia el super poder de quan tocava a algun dels seus germans agafava el seu poder i el últim era rosa i vermell tenia el poder de llegir la ment de la seva família i dels humans.
Quan es van fer una mica més grans van començar a lluitar contra el mal, quan acabaven de lluitar i guanyaven les persones els i deien ” Moltes gràcies per la vostra ajuda no sabríem que faríem sense vosaltres ”. Quan es van fer més grans, els seus pares es van donar conté que ells també lluitaven contra el mal, també perquè el seu pare també lluitava contra el mal, ells van decidir treure els poders mentre estan dormits.
A l’hora de despertar-se, s’estaven posat els vestits, com tots tenien el poder de volar ho van intentar i no van poder, i es van donar conte que no tenien super poders, es van molt tristos, just aquell dia el seu pare es va jubilar, com que ells no tenien poders, els villans van començar a governar la ciutat sencer, els pares van decidir donar als poders als seus fills, Quan van tornar a tenir els super poders van començar a lluitar amb els villans, van aconseguir que tot tornes a la normalitat.
ENTRE MENTS, PER CARLA LLOP
Un dia,en un poble petitet,una nena que es deia Yuna va arribar a la Terra,però no era una nena normal.Ella podia llegir les ments de la gent,però ella no ho feia volent.La gent i nens no s’acostaven a ella.Yuna marxava cap al poble per anar a jugar amb nens i nenes,però els nens i les nenes s’anaven corrents. 10 anys després… Yuna té 14 anys,però ja no està sola,té un noi que es diu Joel.Es van fer amics,però ella sentia alguna cosa especial per ell.Va anar per dir que li agradava,però li va llegir la ment i va veure que li agradava una noia que es deia Mònica i per aquest motiu no li va dir que li agradava.Quan Yuna trista s’en va anar,el noi es va girar i no era el Joel,era el Lluís,el marit de la Mònica,però ella es va pensar que era el Joel.Al Joel li agradava la Yuna.Va anar cap a ella i li va dir que li agradava,però la Yuna li va dir:-No fa falta que siguis mentider se que tu estàs amb mi perque no et llegeixi la ment.A partir d’ara te la llegirè sempre. 3 dies després la Yuna descubreix que no era ell,que era el Lluís.Li va demar perdó.Ella li va dir que també l’estimava i ell es va posar vermell i orgullós. Van pasar 16 anys junts.Als 20 anys es van casar i a l’any van tenir un fill i dos filles.Es deien Lucinda,Carla i Marc. Els tres van sortir amb un defecte podien llegir ments Continuará…
UNA HISTÒRIA ALTERNATIVA, PER OSCAR AGUILAR
Hi havia una vegada un noi que li agradava molt el futbol,que a l’estiu anava a ensenyar nens d’edat ,és petita que ell a jugar a futbol.quan es van acabar les vacances d’estiu va tornar al seu institut.A ell li va semblar estrany perquè on estava el camp de futbol havien construït un camp de beisbol.Va anar a la seu de futbol de l’institut.Va veure que també hi havien construït un camp de basquet.Tenia moltes sospites i va començar a buscar els seus companys.Els va preguntar si havia passat alguna cosa amb el club de futbol.Ells van dir que mai n’hi havien creat un club de futbol.Un altre noi que era d’una organització malèvola,que va enviar al passat per eliminar els seus records sobre el futbol i també li va dir els seus companys ja els havia eliminat i que només li faltava a ell i li va proposar de fer un partit que si guanyava tornaria els records,ell només era un ,fins que va arribar un altre noi que va fer nou dobles d’ell per poder jugar el partit ,semblava que aquella gent venien d’époques posteriors a la seva.
Van tornar a l’ época d’on provenia el personatge principal però hi havien canvis en l’història.
Van arreglar tots aquests canvis i van anar fent viatges pel temps intentant aconseguir l’equip definitiu que el millor entrenador de tots els temps havia descrit a la seva llibreta.Ell és va convertir en una (“Chrono Stone”) una pedra màgica que podia parlar. Al futur van organitzar un torneig de futbol els nois de la segona fase(Nu-Gen),(que tenien poders sobrenaturals,però que igualment eren humans).Era al millor de tres partits i van empatar un ,guanyar un i perdre un tots dos equips.com estaven empatats es va celebrar la final del torneig.Al final els protagonistes van acabar guanyant perquè l’important no és el poder individual sinò el treball en equip .Cadascun d’ells van tornar a l’época d’on provenien perquè s’havien d’anar
CRUEL ÀNGEL, PER RAÚL GARCIA
En el planeta terra venien uns monstres anomenats àngels. Venien per destruir la humanitat, els humans en la lluita per la supervivència, van crear uns robots capaços de lluitar amb els àngels, però havia un problema per culpa de les característiques del robot només els adolescents podien pilotar-ho. El líder de l’empresa que fabricava els robots, li faltava un pilot i va trucar al seu fill Reiju, el qual el va abandonar quan era petit per dedicar-se a la investigació. El seu fill amb temor va decidir a negar-se a pilotar el robot. El líder, va decidir canviar de pilot, va aparèixer una noia pela de ferides. Aquesta nena es deia Ria, Reiju observant l’estat d’aquesta noia va decidir pilotar el robot.
No tenia cap preparació anterior, dins de la cabina del robot respirar era difícil i la manera de pilotar el robot era sincronitzar-te el teu cos amb el robot. Després d’un
baix temps de lluita, ja que l’energia s’esgotava va aconseguir derrotar al àngel. El temps transcorria derrotant àngels però perquè volien atacar-nos? Reiju es preguntava això a totes hores. Va decidir anar a preguntar això al seu pare (el líder), l’ambient era tens. El seu pare va decidir explicar tot al seu fill. Va explicar que els robots estaven fets d’àngels, el nucli d’un àngel estava amagat a sota terra. Si un àngel impactava amb el nucli la terra acabaria destruïda i que l’única esperança era que Reiju i Rai derrotin a l’àngel definitiu.L’endemà les alarmes van començar a sonar, Reiju i Rai van preparar-se per pilotar el robot. L’àngel era massa fort, estava a punt de matar a Rai en els últims instants de la seva vida va revelar que era un experiment de clonació que havia fallat i deu ens envia àngels per pagar el pecat que la humanitat ha fet. Amb l’energia que hi quedava va fer que Reiju es fusionés amb el robot Reiju ni així va poder parar l’inmens poder de l’àngel. La terra va terminar, ara només quedava un paisatge vermell ple de sang i Reiju vivint eternament en el fi de la terra en soletat.
Espia d’un minut a l’altre, per David Oganesyan
Era un dia normal al matí. Jo em vaig aixecar. Eren les 8:00, és a dir, 
que arribava tard a l’institut. Em vaig sentir estrany, però no li vaig donar importància. Minuts més tard em vaig posar blau de pell i em va créixer una cua de tritó. Em vaig espantar molt i em vaig amagar sota el meu llit. Vaig esperar una mica de temps i se’m va desaparèixer. Aleshores vaig pensar que havia de raspallar-me les dents, vestir-me…De cop i volta em vaig mirar i ja estava vestit i ja m’havia raspallat les dents. Pensava que m’ho havia imaginat, però no! Va passar de veritat. jo pensava que m’estava morint, però no, ja que la segona opció era que estava en un poble de fantasia, en un somni, i em vaig picar per veure si era real o no, i sí! Era real, em vaig alegrar perquè em saltava classes.
Després d’un temps em vaig adonar que tenia poders! ( podia moure coses amb la ment, podia canviar coses de lloc amb la ment etc. ) Com que no controlava el poders, vaig practicar. Primer em vaig fer invisible, després corria súper ràpid, fins que vaig xocar amb una espècie d’animal gegant. Quan hi vaig veure bé, em vaig adonar que estava al voltant de com una dimensió paral·lela, perquè els animals, que en la realitat eren petits, ara eren gegants, i al contrari. De cop i volta una àguila em va portar al seu niu. Es pensaria que era una de les seves cries i em va donar un plat “ gourmet ”. Vaig al·lucinar amb allò. Quan em va donar el plat em va parlar dient: “ T’estàvem esperant espia núm. 248 ”. Aleshores em vaig convertir en espia d’un minut a l’altre? Doncs sí, em va respondre l’àguila mentre estrenyia un botó. En aquell moment vaig caure al fons d’un forat obscur. Quan vaig arribar em vaig trobar una varietat d’animals gegants, que em van posar una missió: “ Has d’intentar agafar la perla d’or dels dolents , que ens van robar fa uns anys, podràs? ” Sí, i tant. Em vaig equipar de pistoles, pals etc. Vaig esperar els dolents on em van dir, a la caseta de l’arbre. Quan van sortir em vaig adonar que els dolents eren també animals fantàstics, però també tenien poders, com jo; vam tenir una batalla èpica amb els poders. Ens tiràvem boles, jo d’aigua i ells de foc. Ens tiràvem contra les parets, ens picàvem, ens tiràvem objectes amb la ment, intentàvem matar-nos mútuament etc. Fins que en un moment em vaig enrabiar tant que vaig començar a levitar amb moltes criatures d’aigua que jo mateix vaig crear, i tota l’aigua que hi havia al poble la vaig posar a les meves mans com una bola de tsunami, però em va semblar poc i per tant vaig fer el mateix amb l’aigua de la ciutat, i tampoc! Llavors ho vaig fer amb l’aigua de tot el món i, sí! Els vaig tirar el tsunami, i es van ofegar. Com que vam acabar, vaig anar levitant per agafar la perla i quan la vaig agafar la vaig posar en una bombolla d’aigua i la vaig guardar bé.
Quan vaig arribar al lloc on es reunien el animals fantàstics, em van premiar com a millor espia del món. I vaig regnar aquest món de fantasia durant molts i molts anys.
UN ALTRE MÓN, per Pranjal Bhagtani
Estava caminant pel bosc quan de sobte vaig caure per un forat. No sé com vaig anar a parar en el forat, però hi estava a dins. El forat no era un forat qualsevol, sinó que hi havia un camí a continuació. Vaig decidir seguir el camí per veure a on anava a parar. Al final del túnel es podia veure una llum, i per això vaig seguir caminant.
Ja he arribat, no sé on estic, no sembla que estigui a Barcelona. Acaba de passar un elefant amb 3 potes, una zebra sense línies, un llop sense dents i moltes coses més estranyes. Què faig aquí? Per què estic aquí? D’on surten aquests animals?
Acabo de descobrir un nou món, soc la persona que a les pel·lícules arriba a un nou món i és la seva nova vida. He decidit fer fotos a tot, per després ensenyar-les als meus amics, per si no em creuen. Estic observant les meravelles d’aquest nou món que he descobert. Mai m’hagués imaginat que em passaria una cosa semblant a les pel.lícules.
Acabo de veure a la meva mare. Està enfadada. Què fa la meva mare en aquest món?
-Pau! Desperta!
Tot ha estat un somni, són les 7:55, arribo tard a l’institut. Semblava tan real…
Pranjal Bhagtani Devi 3A4
MÉS QUE UNA AMISTAT, per Marc Di Tecco
Era de nit, els estels brillaven i jo pensava què fer després del ridícul que havia passat per amor. Els meus ulls estaven incendiats de llàgrimes i la meva ment era un calaix desordenat.
L’endemà no sabia com anar feliç a l’institut. Tothom ja sabia el que havia passat, així que no vaig entrar i vaig marxar per sempre.
Els meus pares ja ho sabien, no existia altra opció. Les portes del tren es tancaven, jo m’acomiadava de la meva mare per la finestra. Barcelona m’esperava. Ja era a terra ferma i tenia sentiments oposats, no sabia si tornar o seguir.
Van passar dos mesos, ja havia passat tot, ja no tenia por. Havia après a ser fort, fins que de nou em vaig enamorar. Ella, la meva estimada, era la meva millor amiga, la que sempre m’havia estimat com amic. Des d’aquell moment no m’atrevia a ser igual que abans amb ella. Portava temps sentint això per ella; ella ni s’ho imaginava. Jo intentava que se n’adonés dient-li missatges subliminals, però res. No hi havia remei, així que la vaig convidar a sopar i després a caminar per la riba del mar. Allà mateix d’esquena a la ciutat, la vaig besar i ella va continuar. Era el final de la meva por i només els estels van ser testimonis del que havia passat.
Marc Di Tecco Muñoz, 3A4
TRES, TRETZE I MORT, per Núria Maria
Fa 2 anys les meves amigues i jo vam cometre l’error més gran de la nostra vida: jugar a la Ouija. Un divendres 13, quan va acabar l’institut, vam decidir quedar-nos i anar al subterrani.
La Maria va treure el joc. Jo no n’estava segura, però em van convèncer dient-me que seria una tonteria com a les pel·lícules. Tant de bo hagués estat així…
Vam començar posant totes el dit sobre el punter i repetint: hi ha algú? A la cinquena vegada el punter es va moure. Ens vam mirar totes amb cara de sorpresa i a la vegada d’espantades. No volia pensar en res. De cop i volta la llum se’n va anar. Vam sentir unes veus que repetien: “Három, Tiezenhárom i Halál”. Va tornar la llum, però la Maria havia desaparegut. La vam cridar, però no hi havia rastre d’ella. La Laura, una de les meves amigues, estava molt espantada i se’n volia anar a casa. Va treure el dit de sobre el punter i llavors vaig sentir com una esgarrifança. Una part de mi volia cridar però hi havia l’altra part que no reaccionava. Per un moment em vaig quedar inconscient. En despertar-me només veia a la Laura i una amiga més. Elles seguien inconscients. Tot el subterrani estava destrossat i a més hi havia sang. Em vaig acostar a la Laura per intentar despertar-la però no hi havia manera. En tocar-la, vaig notar que tenia la pell molt freda. No tenia pols. L’altre amiga tampoc responia a res del que li feia. Totes dues estaven mortes. El meu desig era acabar d’una vegada amb aquell joc. Vaig intentar anar-me’n d’allà però la porta estava tancada. Després d’intentar obrir-la sense èxit se’m va passar pel cap que la millor manera d’acabar amb tot allò era jugar-hi una altra vegada. Vaig seguir els mateixos pasos que la primera vegada. Però aquest cop no parava de demanar disculpes.
Realment no sabia el que deia ni el per què. Una veu em va començar a repetir aquelles paraules rares d’abans. De sobte vaig notar que algú m’agafava i… XAS! Des de fa 2 anys, 3 mesos i 13 dies estic aquí.
Nuria Maria, 3A4
UN NOU PLANETA?, per Catrina Martinova
En un poble vivien dos germans, en Bounty i en Pranju. Ells dos es portaven molt bé, a més de germans eren dos amics inseparables. Sempre ho feien tot junts. Els agradava molt l’aventura.
Un dia, prenent una eina que tenia el pare al balcó, van decidir fer una nau espacial. Els hi va quedar perfecte, només faltava buscar un moment per provar-la. Aquella tarda els seus pares se’n van anar a treballar i ells van aprofitar el moment. Llavors van començar els preparatius per a un vol de prova. En Bounty volia conduir la nau, però en Pranju, com era el més gran, la va conduir ell.
Amb prou feines havien entrat a les denses capes de l’atmosfera, quan un petit asteroide va colpejar la nau. La nau va començar a caure i van anar a parar a un planeta molt estrany. En sortir d’aquella nau tota colpejada, van veure que aquell planeta era inexplorat. Era molt bonic, a primera vista no s’observaven espècies animals i no feia vent però les fulles es movien. De sobte, en Bounty es va adonar que hi havia un forat al dipòsit de la nau, a través del qual fluïa aigua, que era necessària perquè el motor funcionés. Per sort, prop de la nau van trobar una bassa d’aigua. Un cop preparat tot l’equip de la nau, van haver de tornar a casa ja que s’acostava l’hora en què els seus pares arribarien a casa.
No van tornar gaire contents perquè els hi hagués agradat quedar-se més temps en aquell misteriós planeta. Però sabien que tornarien a anar-hi, ja que aquell lloc s’havia d’investigar, qui sap si podia ser un nou planeta on potser en un futur hi viuríem.
CATRINA MARTYNOVA 3A4.