Avui ha començat la meva vida i ja tinc moltes ganes de néixer, encara no em puc creure que jo sigui aquí dins i no un altre, però suposo que això són coses de l’atzar i he tingut sort.
Dia 1. Encara no sé el nom dels meus pares, ni tan sols crec que la meva mare sigui conscient que sóc aquí, però estic segur que quan se n’assabenti, es posarà molt contenta, o això és el que vull pensar.
Dia 4. La mare té una veu molt dolça, m’encanta escoltar la seva veu cada matí, és difícil explicar la felicitat que sento al saber que ella és la meva mare.
Dia 10. Estic notant com el meu cos es comença a formar, amb el temps sé que m’assemblaré a la meva mare, però encara sóc massa petit.
Dia 17. Estic molt content, però hi ha alguna cosa que em té una mica preocupat, últimament m’he adonat que la mare està més nerviosa del normal, de vegades sembla trista cosa que no la deixa dormir. Suposo que el seu comportament és degut a la seva indecisió per escollir el meu nom, ja que abans he escoltat com parlava sobre el tema amb el pare, tot i que més aviat semblava una discussió.
Dia 25. Ja sento i puc moure les meves manetes, tinc moltes ganes d’utilitzar-les per jugar amb els pares.
Dia 28. No acabo d’entendre perquè la mare plora tant durant les nits, vull ajudar-la, però estic confós, no acabo d’esbrinar què és el que li passa, ni tampoc perquè quan parla amb el pare no paren de cridar ¿És que ja no m’estimen?
Dia 30. Avui a la matinada he anat al metge, la mare ha demanat una cita al doctor, no ho entenc, jo em sento bé.
Dia 33. A on anem? Cerc que avui és la cita amb el metge però, perquè plores tant mare? No ploris, tot està bé, no passarà res. Estic una mica nerviós, escolto com la mare plora i el metge no para de preguntar-li si està segura. Estic començant a trobar-me malament, no sé què està passant, vull anar-me’n del metge, em fa mal tot el cos, perquè ningú no m’ajuda? El metge està succionant la meva casa, vull que la mare li demani que pari, no sé perquè no ho fa, a canvi li he promès que no li donaré més patades durant la nit i la deixaré dormir tranquil·la, ho sento “mami”.
que arribava tard a l’institut. Em vaig sentir estrany, però no li vaig donar importància. Minuts més tard em vaig posar blau de pell i em va créixer una cua de tritó. Em vaig espantar molt i em vaig amagar sota el meu llit. Vaig esperar una mica de temps i se’m va desaparèixer. Aleshores vaig pensar que havia de raspallar-me les dents, vestir-me…De cop i volta em vaig mirar i ja estava vestit i ja m’havia raspallat les dents. Pensava que m’ho havia imaginat, però no! Va passar de veritat. jo pensava que m’estava morint, però no, ja que la segona opció era que estava en un poble de fantasia, en un somni, i em vaig picar per veure si era real o no, i sí! Era real, em vaig alegrar perquè em saltava classes.