L’autobús està gairebé buit, millor per a mi, força gent en un espai petit m’atabala molt. Amb els nervis a flor de pell em dirigeixo cap a la part del darrere de l’autobús i trio el seient buit al costat de la finestra. Per sort l’altre seient està lliure i no he de preocupar-me d’establir conversa amb un complet desconegut.
El soroll de la porta de l’autobús tancant em distreu dels meus pensaments, però de sobte torna a obrir-se; el que ve després em sorprèn i em posa nerviosa a la vegada. El primer que m’atrau d’aquell cos tan alt, que gairebé frega la part superior de la porta, són els ulls verds que tan atractiu el fan davant els meus ulls. Porta el cabell lleugera i perfectament desordenat, un color entre marró i ros. Els seus texans negres i trencats pels genolls i la seva samarreta negra amb les mànigues arremangades fins els colzes, li donen un aire gairebé del típic noi dolent.
Em persegueix amb els ulls mentre s’acosta cap a mi, així que faig el primer que em ve al cap, posar la meva motxilla negra a l’altre seient i així evitar qualsevol incòmoda situació, com que s’assegui amb mi i s’interessi per la meva vida. Juro que si s’asseu amb mi l’empenyeré fins que caigui a terra. Per sort el noi canvia d’opinió i s’asseu darrere meu. Sospiro d’alleujament i torno a enfonsar-me en els meus pensaments i conspiracions fins quedar-me dormida.
Em desperto una mica dolorida i incòmoda, això de dormir asseguda acabarà per trencar la meva columna vertebral. El tema és que no és la incomoditat el que m’ha despertat, i menys encara haver dormit prou. De fet, aquest és el problema, que no he dormit prou i això em posa de molt mal humor sempre.
Em giro cap al noi que tinc darrere, posant-me de genolls sobre el meu seient, i el colpejo a l’espatlla fins que ell obre els ulls i el seu auricular dret cau a la seva mateixa vegada.
-Vols baixar la música si us plau?- li dic posant el meu millor somriure sarcàstic. En realitat no sé exactament quina cançó està escoltant però si el seu ritme i juro que és com l’etern brunzit incessant de les abelles al voletejar totes unides en un eixam.
Ell em torna el somriure i no trigo a esbrinar que s’ha pres el meu somriure com un de real, o potser són imaginacions meves i ell està sent igual de sarcàstic que jo.
-Et molesta?
-M’has despertat a mi i segurament a mig autobús, així que sí. Podries baixar-la?
-Segurament has estat tu qui ha despertat a mig autobús amb les teves invocacions mentre dormies, per això m’he hagut de posar els auriculars.- Em contesta evitant la meva pregunta anterior.
-Invocacions?- Pregunto estranyada.
-Sí, has estat parlant en un idioma estrany durant hores, ja començaven a petar-me els timpans.
-I segur que no serà per la monstruositat que escoltes a ple volum?
Somriu però no comenta res al respecte.
-Ja que estàs desperta podríem aprofitar per conèixer-nos una mica i fer aquest insuportable viatge una mica menys avorrit.- Em diu ell creuant els braços i recolzant-los en la meva butaca mentre em somriu. Em balancejo cap enrere per posar una mica d’espai entre els dos.
-Prefereixo seguir dormint gràcies.- Li dic mentre torno a asseure’m.
-Està bé. De totes maneres no podràs dormir ara, estem a punt de fer una parada. Crec que patiré una explosió allà abaix de les ganes que tinc de fer servir el bany.
Sospiro, compto fins a deu en silenci per evitar posar-me histèrica i faig cas omís del seu últim comentari.
Quan ja m’he polit i he comprat menjar torno cap a l’autobús, encara falten quinze minuts per anar-nos-en. Segons vaig avançant veig al noi pesat de l’autobús assegut a la gespa menjant-se una hamburguesa greixosa que per al meu gust té mal aspecte. Jo he optat per aigua i una poma.
-Encara falta per anar-nos-en, vine a seure amb mi- em crida. Per un moment dubto però al final cedeixo i em sento davant d’ell.
-Noah- es presenta allargant la mà, no sense abans netejar-la contra el seu pantaló, quin fàstic.
De totes maneres li estenc la mà i em presento dubtant si dir-li el meu nom- Montana.
-I suposo que et dirigeixes allà, no és així?
Assenteixo.
-Segueix en peu allò de conèixer-nos.- Afirma per després donar-li una mossegada a l’hamburguesa.
-Què vols saber?
-Quin tipus de música t’agrada?
-Rock clàssic, Jazz…
-Bé doncs aquella monstruositat que t’ha despertat era“Aereosmith”. Què em dius de la teva cançó preferida?
Sense dubte vaig contestar: – “Laugh, I Nearly Died” dels “Rolling Stones”.
-Vaja quina casualitat- em contesta somrient amb el cap inclinat cap a un costat.
Sento que aquesta conversació em canviarà de parer sobre moltes coses.
Elena Goreaci, 3A5
