Hola a tots! Em dic Killadament però em diuen Killada, m’agrada més, o sigui quue si us heu de dirigir a mi nombreu-me Killada, us ho agraïria. Tornant al que anàvem a fer, avui estic aquí per explicar-vos una experiència meva, que espero que us serveixi com a aprenentatge.

Era 20 d’octubre de 1999, ara farà tres anys. I jo com era habitual vaig anar al Burger Donald’s i em vaig comprar una hamburguesa. L’hamburguesa sempre me la prenia de formatge, enciam i tomàquet, i així la vaig demanar, però quan me la van donar vaig notar una cosa rara, em semblava que li havien posat una capa més de l’habitual, però vaig decidir no fer-ne cas i me la vaig menjar com si res. Quan vaig haver acabat de dinar, vaig anar cap a casa a fer la migdiada. Però no va ser com jo m’esperava, em vaig començar a marejar i després ja no recordo res.

Només sé que els meus veïns em van donar per morta perquè no reaccionava, i no sabien què fer. L’única cosa que se’ls va acórrer va ser trucar als enterramorts perquè em possessin dins un taüt i m’enterresin. Van trucar als meus pares, als meus amics, i en general a tothom a qui em coneixia.

L’enterrament va començar, i jo seguia inconscient. Estaven fent la cerimònia d’acomiadament i de sobte jo vaig despertar. No sabia on era, ni tant sols què hi feia allà, i vaig començar a picar pels costats i per dalt com si no hi hagués un demà. Tothom es va espantar, es pensaven que m’havia posseït el dimoni morta o quelcom així. Llavors els enterramorts van obrir el taüt i jo vaig sortir amb cara de fascinació i desconcert. Què hi feia tanta gent allà?, em preguntava jo. Just després es va apilotonar per abraçar-me tothom, i seguidament m’ho van explicar tot. Ja ho entenia!

I tot això perquè a l’hamburguesa que em vaig menjar li havien posat una cosa estranya i jo ho havia deixat córrer.

Per això espero que us serveixi d’exemple a seguir això de mirar abans de menjar-se qualsevol cosa. De veritat desitjo que us hagi servit per aprendre una lliçó.

Lúa Romero, 2A4

Hi havia un nen que es deia Pau, tenia tretze anys i la seva passió era jugar a futbol.

Un dia en Pau es va aixecar i es trobava malament, així que va decidir dir-li a la seva mare. La seva mare li va posar el termòmetre, però no tenia febre. Però ell es queixava de mal de cap i el va portar al metge. Quan va entrar a la consulta i va explicar-li el que li passava, el metge va decidir fer-li unes proves per assegurar-se que no era Palgi. Palgi és una malaltia incurable, que ja es neix amb ella, però es comença a desenvolupar als tretze anys. Els símptomes principals són mal de cap i d’esquena. La malaltia no és dolorosa ni mortal però et transforma en goril·la.

Al cap d’un mes en Pau va tornar al metge per recollir els resultats. Va sortir que tenia unes possibilitats de tenir Palgi molt elevades i el metge va donar-li unes pastilles per endarrerir la transformació en cas que li passés, però en Pau va ser una excepció, mai es va transformar, per sort només va tenir els símptomes.

Va ser un ensurt terrible per tota la família pensar que es transformaria en goril·la.

Lucia Guerra, 2A4

No soc un monstre, soc el que ets tu, soc el que som, i soc el que serem. Jo soc una persona.

Què penses quan escoltes la paraula esquizofrènia? Possiblement coses negatives, com ara que la persona que la pateix és boja o que vol matar a algú. Soc una de les persones al món que té esquizofrènia, soc una persona que, quan camina pel carrer, és discriminada.

Em dic Amal, i aquesta és la meva història. Tot va començar quan als 16 anys no parava d’ escoltar veus, i a vegades em donaven atacs d’al·lucinacions. La meva mare ja ho sabia tot això, però ho va mantenir en secret… i això per què?

Què creus que pensarà la gent sobre tu, sobre nosaltres, i a més no podràs treballar, això ho va dir la meva mare.Em vaig sentir pitjor quan vaig escoltar aquesta frase. És veritat, potser la gent pensa que soc una psicòpata, però no m’importa perquè ells no són res per a mi.

La vida com una adolescent amb esquizofrènia és bastant difícil, però tots tenim les nostres pròpies dificultats. No hauries de tenir por de les coses que et digui la gent. Comença a viure una vida millor, comença a construir el teu present per viure el futur.

Alishba Binti, 2A4

Entro a pista, és el meu últim partit, estic nerviós i emocionat. He passat en aquest poliesportiu els millors anys de la meva vida i aviat arribarà el moment d’arriscar-ho tot i començar de zero a Estats Units.

Però ara em concentro en aquest últim partit, l’última batalla amb els companys que tant estimo. Recordo tots els moments que he passat amb ells, tots els bons, però també els moments durs; sempre han estat allà, i ara jo he d’estar per a ells, em necessiten i em trobaran. L’entrenador ha decidit que surti de titular, ell confia en mi, ho donaré tot, el bàsquet ha estat el més important per a mi en els pitjors moments. A la pista sóc capaç de ser jo mateix, em sento lliure, deixo de ser la persona de fora i em transformo en jugador. Els meus companys sempre han estat allà per ajudar-me.

Em col·loco per fer el salt inicial, escullo a un defensor una mica més alt que jo, el miro als ulls i em torna la mirada amenaçant. M’agrada jugar amb competitivitat, sempre he cregut que és l’única manera d’aprendre. Aquest és l’últim dia, l’últim partit. Marcador a zero, quaranta minuts al davant.

Marta Aznar, 2A5

La meva mare treballa en un hotel netejant i fent habitacions. Els turistes que hi van solen deixar-se carregadors, cremes, tovalloles… I la meva mare, està en el dret d’agafar el que vulgui, sempre i quan no ho reclamin. Normalment no agafa pas res, però li va cridar l’atenció una crema de color blau, amb olor a lavanda.

Casualment, un dia, després de sortir de la dutxa, buscava la meva crema del Mercadona, la que faig servir sempre, i no la trobava. Ma mare em va dir que s’havia acabat, i  que a l’armari només hi havia aquell pot de color blau que havia portat ella. Quin remei em quedava que posar-me aquell estrany producte!

Només recordo que en aquell pot no hi havia cap mena de lletres, ni posava els components, només ‘‘CREMA MÀGICA’’. En aplicar-me-la, em vaig adormir a l’instant, era com si s’hagués parat el temps. Mentre queia per un forat blanc, vaig aparèixer de sobte al mateix lloc on m’havia adormit, era la meva casa uns anys abans de que jo naixés. La meva mare era una adolescent, i la meva àvia molt jove. No sé que feia jo allà. En aquell moment, ma mare estava tenint una bronca amb ma àvia per les notes, va catejar-ne 5!! No m’ho puc creure! Encara recordo quan l’altre dia em va dir que ella sempre feia cas a l’àvia, i que era una estudiant de deu, jajaja!

Després de veure això vaig tornar a aquell forat blanc, i vaig veure un munt de moments del meu passat, podia saltar a qualsevol record per tornar a viure’l. També vaig pensar en què passaria si em trobaven dormint al labavo… Quina por… Vaig saltar al cercle de l’actualitat i em vaig despertar, ningú se n’havia adonat, menys mal!! Em penso guardar la crema per tota la vida!

Irene Damas Navarro, 2A5

Un dia més, estic molt cansada i confosa, no aconsegueixo recordar la nit anterior, però estic segura que aquesta no és la meva habitació.

És estrany, res del que veig és meu, l’habitació, el llit, les fotos, la roba, ni el meu reflex al mirall! Sóc una altra persona! Només reconec el meu diari digital, miraré en ell i buscaré què em va passar ahir.

“2 de gener de 2018, 7:30

M’acabo de despertar i haig de preparar-me per anar a l’institut, i ràpid perquè sinó arribaré tard.”

“2 de gener de 2018, 8:15

Estic a punt d’entrar a classe i estic molt nerviosa, és el primer dia de batxillerat…”

Això no em serveix de res, he de mirar més endavant.

“2 de gener de 2018, 16:30

L’Andrea m’ha convidat a la seva festa d’aniversari, tinc moltes ganes d’anar-hi, però no ser si la mare em deixarà i el pare està treballant, no el puc trucar, hauré de preguntar a la mare.”

“2 de gener de 2018, 19:00

Després de molt insistir ho he aconseguit, la mare em deixar anar-hi, a canvi jo hauré d’ordenar la meva habitació. Tinc tres hores per ordenar l’habitació i preparar-me.”

“ 2 de gener de 2018, 21.55

Queden cinc minuts fins que l’Andrea i el seu amic arribin, després anirem a la mansió del seu pare. Ja estan aquí, marxo”

Puc recordar l’Andrea, però no el seu amic.

“3 de gener de 2018, 00:30

M’ho estava passant genial a la festa, però estic morta, ballar cansa molt. Per això he sortit a la terrassa, acabo d’arribar. Hi ha unes vistes meravelloses, he fet moltes fotos i les he arxivat a la memòria del diari.Algú s’està apropant a mi molt ràpid, porta alguna cosa a la mà, sembla un ganivet…”

No!! Per què es talla aquí? No ho entenc… Aux! Quin cop! Segur que em sortirà un morat. Un moment, tinc com una marca al pit sembla d’un ganivet… Ostres! Ja ho recordo! L’amic de l’Andrea, el seu cotxe… Ha sigut ell! Ell m’ha matat…

Així va ser com vaig descobrir el secret que hauria de guardar tota la vida, que per mi seria molt, molt temps, diguem que eternament…

No soc com els altres humans, quan moro o em maten revisc, però no torno al meu cos soc una persona diferent amb habitació, amics i família diferent. Les úniques coses que conservo són els meus rècords, les marques o ferides per les quals moro i el meu diari.

Alexandre Contreras, 2A5

Tot va començar un dia en el que els nens Dickens, la Charlote, experta en construir màquines, en James, superdotat i devorador de llibres, i la petita Magie, que té unes dents que ho trenquen tot, s’estaven avorrint a casa

Era un dia en el que no feia sol, més aviat semblava que anava a ploure i els nens Dickens van anar a la platja, ells preferien anar-hi els dies ennuvolats perquè així no hi havia tanta gent i podien estar sols. Mentre la Charlote i la Magie jugaven i en James llegia van veure de lluny a un home que no parava de tossir, portava una gavardina negre i una petita bufanda vermella. L’home estava apunt d’arribar on ells eren i ja van descobrir qui era aquell home, era el banquer de la família. Què feia allà?, van pensar els nens.

Un cop l’home ja havia arribat, va agafar el seu mocador de butxaca i els hi va explicar als nens que els seus pares havien mort en un accident de cotxe, i que ara eren orfes, i en ell, el banquer de la família, s’havia ofert a acollir-los a casa seva. Era per la nit i els nens no paraven de plorar i plorar, i en Toby els hi va dir que tenia una bona notícia , però més endavant no seria tant bona.

Resulta que un familiar dels nens havia anat a visitar a en Toby per dir-li que volia la custòdia dels nens, i en Toby se n’havia alegrat molt. El dia següent, els va portar a casa del comte Olaf, un cosí del cosí de la seva mare. Quan van arribar a la casa es van quedar bocabadats, la casa estava feta pols, era de color negre, i no tenia finestres. En Toby els va deixar i va marxar. El comte Olaf era horrible, els va fer rentar lavabos, arreglar el terra de la sala, podar els jardí, i preparar el sopar. Els hi va donar un sol llit perquè dormissin els tres, i no els hi deixava fer res, només les tasques que ell els hi manava.

Quan ja eren al llit, van escoltar al comte parlar amb els seus sequaços i el van escoltar dient que només volia per robar-los la fortuna dels seus pares. Els nens en escoltar allò van esperar a que el comte marxés a dormir per escapar-se. Van anar a buscar a en Toby per explicar-li tot. Una vegada li van haver explicat en Toby va decidir quedar-se amb els nens. Els nens van créixer feliços gràcies a en Toby.

Laia Egea, 2A5                     

Hi havia una vegada en un món normal, en una casa corrent, en una família normal, un avi que es deia Johnny. Era un científic boig que va  inventar una màquina on podies anar a diferents planetes; el que ningú sabia era que ell va crear aquests plantes, amb extraterrestres i tot el que hi havia en els seus móns.

Una vegada amb el seu net Brandon van fer un viatge pel seu planeta preferit, el planeta 448. Era el lloc més bonic i perfecte que existia, estava plegat de tot el que a ells els hi agradava. Estaven anant cap la cafeteria “Enric dels Sols Soles” a prendre un Gelizza (un gelat amb pizza), quan van venir els Anatians (els ciutadans del planeta 448) preocupats cap a Johnny dient-li que un monstre del planeta 873 estava atacant a tots els Anatians amb una pistola Kryptonita.

Els Anatians, més Johnny i Brandon, van anar on estava el monstre per atacar-lo. Era dels més forts de tota la galaxia. Li donaven amb els punys , amb pistoles i amb tot, fins que va quedar aturdit de totes les garrotades que li van donat. Quan estaven a punt de matar-lo, es van adonar que per molt que fos dolent no podien matar-lo, ja que era també  la seva creació. Així que el van portar al seu planeta perquè es recuperés. Van tornar a la terra i es van passar la nit mirant la televisió.

ASHLEY FERNÁNDEZ, 2A5

El regne de Midgar estava atacant. Els Rusitans havien de defensar-se molt bé, ja que sinó acabarien conquerits. Eren milers de guerrers, molts muntats en cavalls, o, fins i tot, en elefants. Tots eren de la Guardia Reial, la “GR”. Era l’exèrcit oficial del rei Midgarés, Aitor Menta El Temible.

Van començar a llançar pedres amb catapultes contra les portes amb la finalitat d’enderrocar-les i poder entrar a la ciutat. Els elefants, un cop derrocades les portes, van entrar acabant amb tot el que es trobaven per davant. El grup dels “GDR” eren els encarregats de matar a la gent de la muralla, ja que eren la Guardia Reial a Distància, especialitzats en el tir amb arc a distàncies molt grans.

Un cop netejades les muralles d’enemics, només els quedava agafar els cavalls i entrar, ja que els grans elefants africans havien acabat amb tothom molt ràpid.

El pròxim que els quedava per fer era saquejar totes les cases, on encara quedava gent, als quals esclavitzaven. Quan el rei va arribar en el seu gran cavall blanc, va mirar a tots els esclaus, la majoria dels quals eren nens, i va fer un acte de bondat, deixant anar a tots els esclaus.

Els va deixar quedar a la nova base de Midgar, Subanhur, a canvi de fidelitat i d’adorar al gran rei Aitor Menta. El regne cada cop conqueria més grans regnes i es va convertir en el més gran mai vist.

Gerard Medina, 2A5