Hi  havia una vegada un grup d’amics que es deien Sara, Carles, Marc, i Maria. Un dia havien quedat a casa de la Maria per jugar a videojocs, fer picapiques i pasar la nit fent una Pijamada. Mentres en Marc hi jugava, hi va haver un moment en què es va apagar la televisió i en marc va desaparèixer.

Dues hores després en Carles es va despertar en un lloc que no coneixia. Després es van despertar els altres. I la Sara va dir que semblava la casa d’uns Naags (persones i serps en un).

Més tard una Naagin va aparèixer davant d’ells “Shivangi” i tots es van espantar. Ella va dir tranquils que no s’espantessin. Despres es va presentar i va explicar que cinc persones havien assassinat als seus pares, i que el destí havia decidit que ells l’ajudarien, perquè ells també eren uns Naags. Així els va suplicar que l’ajudessin.

Més tard els va dir que diguessin tres vegades “Shiv” (que era el Deu dels Naags). Doncs ho van fer, i de veritat es van transformar en aquella persona que havien pensat! Es van sorpendre molt!

I tots van començar a matar un per un a cada persona que havien matat als pares de la Shivangi… Hi havia moments en que la cosa es complicava, però havien aconseguit matar a tots.

Només hi faltava un que era una Naagin “Ruchika”, es a dir la cosina de Shivangi. Ella li tenia molta enveja així que havia decidir matar als seus pares i arruïnar-li la vida. Així tots van idear un pla…

Van anat passant el dies i poc a poc en Carles, la Sara, en Marc i la Maria es van fer com “amics” de Ruchika. Un dia en Marc i la Sara van fer una poció i la van enverinar durant tres hores, després la van portar a “Takshak Naag” (una cova).

Quan es va despertar, es va trobar a tots cinc en forma de Naags i la van anant picant amb la llengua fins que Shivangi va agafar una espassa que estava en un rinco de la cova i la va matar completament.

Sis lletres, una paraula, un sentiment, un esport, una passió, la meva passió. El futbol per mi nom,es te una paraula: VIDA. Porto jugant des que tenia tres anys, i a poc a poc he anat evolucionant. Vaig començar a jugar amb un equip masculí que es deia La Penya Barcelonista. Al principi, jo no era molt bona, no era molt ràpida, tenia por quan em passaven la pilota, xutava amb la punta i em feia sang a l’ungla del dit gros del peu. Amb el temps, vaig aprendre a tenir resistència, a xutar fort la pilota, i a no tenir por de res. Amb el temps m’he anat canviant d’equip, quan em vaig cansar de jugar amb els nens, em vaig canviar a la penya barcelonista femení, però no acabava d’estar contenta, ja que jugava amb nenes que tenien quinze, setze i fins i tot divuit i clar com jo tenia deu anys…Però en realitat no era del tot dolent, ja que les altres jugadores no em veien venir i els i podia treure la pilota amb facilitat, ja que a les altres nenes els i feia por fer-me mal perquè era molt petita. Quan va passar un any, l’equip es va desfer i vaig descobrir que dos equips femenins buscaven nenes, un no se com es diu però l’altre era el Santa Susanna. Vam fer una reunió amb el president del club, i com em va parlar molt bé de l’equip, vaig anar al Santa Susanna. Ara ja porto dos anys , i he aprés moltes coses, com per exemple: vaig aprendre a trepitjar la pilota, regatejar millor… I per acabar, el meu somni és poder arribar al FCB i dedicar-me tota la vida al futbol.