Quan la negra nit acampa
just abans d’endormiscar-me
Ai! L’enyorança m’atrapa
del dolor vull escapar-me.
Just abans d’agafar el son
mil records m’apareixen
del teu somriure sota el sol
de com els teus ulls llueixen.
Et recordo a la cuina
preparant-me el dinar.
Et recordo a la sala
parlant sense parar.
I no hi ha segon que serveixi.
Quant de temps ha de passar?
Perquè el record no fereixi
i deixar-te marxar.
Sóc l’Aleksandra, una noia de primer de batxillerat i vull dir-te que el teu poema m’ha semblat bonic i a part, interessant. Per mi, està molt ben pensat i m’agradaria saber en què t’has inspirat per fer-lo. Segueix així de bé. Et felicito!